Tratado de la Extinción de Incendios (d'Antoni Rovira i Trias)

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 5. Gener 2010.
Per Joan Rovira i Morató
L’any 1856 Antoni Rovira i Trias va escriure un obra cabdal per l’organització de qualsevol cos de bombers: ‘El Tratado de la extinción de incendios’.
La figura d’Antoni Rovira i Trias és fonamental per conèixer els inicis i l’organització dels primers serveis d’extinció d’incendis i salvaments a Catalunya. La seva importància rau en el fet que va ser el cap dels bombers de Barcelona durant més de 40 anys, en diferents períodes i amb diverses vinculacions al llarg de la segona meitat del segle XIX, però també per la influència que va exercir en la creació de les primeres companyies de bombers en molts municipis catalans.
Antoni Rovira i Trias (Barcelona 1816-1889) va ser dels primers arquitectes acadèmics que va ocupar plaça d’arquitecte municipal i que assumiren el comandament d’una companyia de bombers. Fins llavors els caps de bombers havien estat mestres de cases de tradició gremial.
Entre 1847 i 1858 va ser el comandant i perit de la companyia de bombers que va organitzar la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona. Amb el servei d’extinció d’incendis plenament municipalitzat, va ser cap del Cos de Bombers de l’Ajuntament de Barcelona entre 1867-1870 i 1872-1888 i, el mateix any de la seva mort, el 1889, va ser nomenat cap honorari. Rovira estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona i obtingué el títol d’arquitecte acadèmic l’any 1842. Va ser un dels arquitectes clau del segle XIX per la seva abundant obra i per la seva preocupació per satisfer tant les necessitats de nous espais i equipaments com per crear nous serveis públics, i concretament, el servei d’extinció d’incendis i salvaments.
Rovira va escriure el Tratado de estinción de incendios després de nou anys al capdavant de la companyia de bombers de la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona, creada l’any 1845.
L’objectiu del llibre és doble. Per una part, pretenia ajudar a la creació de la institució dels bombers en aquelles poblacions que ho desitgessin i, per l’altra, una clara voluntat formativa i professionalitzadora: «ser util a los bomberos que quieran aprender».
Signatura d’Antoni Rovira i TriasAquest manual estableix el model que serà la referència organitzativa en la pràctica totalitat dels municipis catalans que organitzen les seves companyies de bombers, i la seva influència es perllonga –amb modificacions– durant més de cent anys, fins que els cossos municipals de bombers esdevenen un servei permanent, amb vinculació laboral o funcionarial dels seus integrants.
Rovira participava de la idea que els sistemes d’extinció emprats –enderrocar els edificis– i els models organitzatius fins llavors existents –el gremial i el milicià– eren ineficaços. La seva voluntat de modernització tècnica i organitzativa se centrava, per una part, en el fet d’aplicar els avanços tecnològics de la bomba hidràulica per a l’extinció dels incendis urbans i industrials.
Per altra part, a nivell organitzatiu, el model que proposa és una adaptació del model militar dels bombers de París: «arreglada al sistema militar, se opera con el mayor orden y las maniobras se ejecutan con la debida regularidad»; rebutja el sistema organitzatiu de la Milícia Nacional pel fet que la feble disciplina i jerarquia interna, l’electivitat dels seus càrrecs o l’excessiva presència d’obrers no qualificats no semblava garantir suficientment l’obediència a les ordres. Igualment rebutjava el sistema basat en la resposta espontània i poc organitzada de la tradició gremial. Considerava que la participació dels ciutadans en l’extinció dels incendis era sempre perjudicial: «los unos guiados por un celo mal entendido, dan disposiciones sin calcular si son ó no son convenientes; y los otros, movidos unicamente por la mera curiosidad, solo causan estorbo y entorpecen las operaciones».
Retrat d’Antoni Rovira i TriasEl model de companyia de bombers que proposa atorga el comandament als arquitectes i, en la seva absència, als mestres de cases. I s’organitzaven, sota disciplina militar, al voltant d’una bomba hidràulica i el magatzem on guardar-la. A més comencen a aparèixer noves figures com les del guarda-magatzem, l’avisador, el guarnicioner o baster, el metge o físic i el professor de gimnàstica. En molts casos figures d’una modernitat sorprenent si tenim en compte la precarietat organitzativa amb què han funcionat molts cossos de bombers catalans al llarg de bona part del segle XIX i XX.
Pel que fa als bombers, s’exigeix que siguin persones joves amb agilitat i robustesa, i que exercissin oficis de paletes, fusters o serrallers. La pràctica adquirida en aquests oficis permetia conèixer millor com treballar amb més seguretat i mantenir la serenitat necessària per operar en els punts més elevats i perillosos. Amb aquests coneixements també podien executar altres tasques pròpies del seus oficis com assegurar parets que podien desplomar-se, ensorrar alguna part de l’edifici que amenacés ruïna, tapiar obertures... També s’incorporen els maquinistes, que havien de tenir cura de les bombes, i els guarnicioners o basters, encarregats de realitzar el manteniment de la resta de materials i especialment de les mànegues, que requerien una atenció especial perquè eren de cuir. El nombre d’integrants de les companyies havia de ser proporcionat a l’extensió de cada localitat, entre 60 i 120 bombers segons la companyia.
Es creia necessari que totes aquestes persones tinguessin una honradesa acreditada ja que un dels problemes més greus de l’època en el moment de produir-se un incendi, era el robatori. Per això es demanava als bombers que vagin uniformats, per poder-los identificar clarament. S’establia doncs, que durant la nit –ja que sortien des de casa seva, els bombers estaven obligats a presentar-se amb l’uniforme que havien rebut. En canvi, si l’incendi era de dia, l’obligació es reduïa a col·locar-se en el braç esquerre la planxa o insígnia de llautó amb la inscripció ‘bomber’ «pues los que se presenten sin uniforme o sin insígnia no seran admitidos y no podran recibir premio ni jornal».
El guarda-magatzem tenia com a missió la custòdia i manteniment del material, i va ser el primer que realitzà guàrdies en el mateix parc o magatzem. Tenia l’obligació de viure permanentment en aquestes dependències. La creació de la figura de l’avisador suposa també una inflexió en el sistema d’avisos que s’estableix a mitjan segle XIX. Enlloc de continuar confiant en el repic de campanes de la parròquia més propera a l’incendi, el bomber-avisador havia de cercar a cada un dels integrants de la companyia, ja fos en el treball o en el seu domicili. En horari nocturn rebia el suport dels serenos.
També s’estableixen els criteris d’organització del magatzem o parc de bombers. Es proposava, si era possible, l’existència d’un espai pels comandaments per poder realitzar reunions i formació; un taller per a netejar i reparar les bombes; un cos de guàrdia per poder realitzar reguardes, en el cas que les autoritats així ho disposessin; i, lògicament, un magatzem amb capacitat suficient per a les bombes hidràuliques i la resta de materials. Calia que l’edifici estigués situat en un punt cèntric de la ciutat.
Les novetats més importants són la incorporació de la figura del metge i del professor de gimnàstica dins de les mateixes companyies de bombers. El metge, no només era l’encarregat de supervisar la farmaciola de la companyia i de visitar els bombers ferits o malats al seu domicili, sinó també d’instal·lar l’‘hospital de sang’ a les proximitats de les cases o edificis incendiats, per tal de realitzar les primeres cures als bombers o ciutadans ferits. El professor de gimnàstica: «es preciso adiestrarlos en varios ejercicios corporales, para que vayan adquiriendo la agilidad, destreza y serenidad que son tan necesarias para ejecutar las operaciones más difíciles y peligrosas».
Rovira considerava que la disciplina, de marcat caràcter militar, era la condició necessària per aconseguir l’eficàcia i el bon ordre en les accions: «Si se considera que para el mejor éxito del servicio son absolutamente necesarias la obediencia pasiva y la mayor regularidad, se reconocerá desde luego, que la organización militar es sin duda alguna la más conveniente.» La disciplina s’aconsegueix mitjançant un sistema de recompenses i càstigs. Les recompenses s’establien mitjançant un sistema de retribucions econòmiques segons es tractés de jornals, premis i gratificacions. El càstig consistia en no abonar els jornals, en cas de no complir immediatament les ordres, o en l’expulsió de la companyia
en cas d’insubordinació o manca de respecte als superiors. Els jornals s’establien reglamentàriament, i tots els bombers que participaven a l’extinció de l’incendi tenien dret a la seva percepció. L’import variava segons la categoria. Amb el temps es diferenciaran els jornals segons si es produeixin de dia o de nit, i segons la durada del mateix.
Els premis servien per incentivar una resposta ràpida en cas d’incendi. Els primers bombers en arribar al magatzem a recollir els carros amb les bombes i la resta del material rebien premi, igual que ho feien els primers en arribar al lloc de l’incendi des del magatzem. Per poder controlar aquest ordre d’arribada hi havia unes peces de fusta numerades, les “tablillas”, que els bombers trobaven col·locades en els carros. Aquestes fustes eren lliurades al capatàs o oficial perquè anotés l’ordre d’arribada. Els caps, el guarda-magatzem i l’avisador quedaven exclosos de la percepció de premis. Durant anys va mantenir-se també una valoració diferenciada d’aquests premis pel fet de tractar-se de sinistres en incendis de mobles o xemeneies o en incendis d’edificis.
En el Tratado, Rovira també parla de moltes més qüestions relacionades amb els bombers, la seva organització i fins i tot material que han d’utilitzar. També descriu un aparell inventat per ell, anomenat “Aparell Rovira”, que consistia en un sistema de cordes i arnesos de cuir que permetien l’establiment d’una tirolina per una evacuació ràpida de persones i mobles dels pisos superiors amenaçats per l’incendi fins al nivell de carrer. L’existència de l’aparell Rovira es constata en els inventaris de materials de nombroses companyies de bombers i serveix, a la vegada, per corroborar la influència de les propostes metodològiques de Rovira i Trias arreu d’Espanya.





* Joan Rovira i Morató és Subdirector General del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Llicenciat en Història i Geografia i diplomat en Prevenció i Seguretat Integral. Inspector del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. És co-autor del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.