Els Bombers de la Generalitat tenen model mixt format per bombers professionals (funcionaris) i per bombers voluntaris. Tothom està d'acord que tal com està plantejat avui en dia no aporta la millor gestió i operativitat que ens caldria. Però com neix aquest model? Alguns afirmen que neix de l'època franquista quan es crea a la província de Barcelona el "Cuerpo Provincial de Bomberos Voluntarios". És veritat? Expliquem la història:
La majoria dels primers cossos de bombers neixen sota el patrocini de mútues asseguradores i posteriorment són els ajuntaments que es fan càrrec del servei, entre mitjans i finals del segle XIX. Barcelona va ser la primera ciutat en disposar d'un cos de Bombers: 1833.
Després trobem, per exemple: Manresa 1853, Olot 1855, Mataró 1856, Vic 1858, Tarragona, 1858, Sabadell 1859, Reus 1860, Figueres 1861, Puigcerdà 1861, Tàrrega 1865, Tortosa 1871, Girona 1871, Igualada 1872, Terrassa 1879, La Pobla de Segur 1881, Arenys de Mar 1881, etc..
Aquests cossos de bombers, tenen la particularitat que els seus bombers no formaven part de la plantilla de "treballadors" municipals, ni feien guàrdies als parcs. Només eren mobilitzats quan se'ls necessitava, i deixaven la seva feina i anaven al foc. Tot estava estipulat en els reglaments. Aquests bombers eren voluntaris, i tots havien de tenir un ofici: paleta, manyà, ferrer, fuster, etc, per poder exercir de bomber. Quan feien de bomber eren recompensats econòmicament, i també se'ls hi pagava els retens que feien en teatres. Eren voluntaris, però cobraven.
El Cos de Bombers de Barcelona va ser el primer, l'any 1913, a tenir un caràcter de servei permanent i a incorporar els seus bombers dins la plantilla municipal. S'iniciava la "funcionarització".
Durant la Guerra Civil, alguns ajuntaments, com Reus, van tenir bombers fent guàrdies de manera estable i van obrir els parcs totes les hores per poder fer actuar de manera immediata en cas de bombardeig de l'aviació feixista.
Després de la guerra, i sobretot a partir de la dècada de 1950, conseqüència del creixement econòmic, de les indústries i les ciutats, per tal de fer front als nous riscos, alguns ajuntaments, com per exempple Terrassa, comencen a laboralitzar el personal de bombers i fer-los de plantilla fixe.
L’estiu de 1958 un grup de joves de Gelida es va començar a organitzar per fer vigilància forestal i apagar incendis. El 1960 el Distrito Forestal de l’Estat va absorbir l’estructura que s’havia anat generant al voltant del grup de Gelida. Aquest grup rebia formació dels bombers de Barcelona i feien guàrdies amb els bombers de la capital catalana. A més, el Distrito Forestal els hi va cedir una autobomba que es guardava al Parc del carrer Provença de BCN, sent mobilitzats com a reforç quan hi havia un incendi forestal a la província de Barcelona.
El 1963 aquests voluntaris van ser enviats cap a casa, ja que s'acabava de crear el "Servicio Provincial de Extinción de Incendios" (SPEIS) de la Diputació de Barcelona. Un únic servei centralitzat, coordinat i unificat, que absorbia els bombers dels Ajuntaments. Així, Badalona, Berga, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, van passar a tenir un parc de la Diputació de Barcelona, amb personal fixe i parcs oberts 24h. El personal formaria part de la Diputació de Barcelona, i per tant, tenien la condició de funcionaris.
Aquest nou cos provincial només es va crear a la província de Barcelona. A la província de Tarragona van continuar sent municipals. Igual que a les de Lleida i Girona, tot i que allà, les Diputacions van aportar finançament als cossos de bombers i aquests van posar el logos del “SPEIS" respectiu als seus vehicles. Però malgrat que semblava existir una homogeneïtzació mai es va crear una estructura coordinada i unificada com a la província de Barcelona.
Paral·lelament el 1968 es torna a recuperar el projecte de bombers voluntaris. El 1970 s'aprova un reglament del "Cuerpo Provincial de Bomberos Voluntarios". Es considerà que, en no existir cap contracte laboral entre l’Administració i els bombers voluntaris, aquests no podien ser inclosos en el règim de la Seguretat Social. Per als nous membres dels bombers voluntaris es van fixar unes retribucions mínimes de 300 pessetes mensuals, en concepte de neteja de l’equipament personal i de desplaçaments per assistir a les pràctiques mensuals obligatòries. També es va fixar la quantitat de 50 pessetes l’hora per compensar el desplaçament als sinistres. Els voluntaris van ser adscrits als parcs de professionals de l’SPEI de la província de Barcelona, amb els quals havien de col·laborar «en tota classe de sinistres», i no només en els incendis forestals, com el 1960. El 1971 van ingressar uns 300 bombers voluntaris. Cal remarcar que no es va fer cap estructura de parcs de bombers voluntaris, sinó que era personal solt adscrit als parcs de professionals, com a simple reforç en cas de necessitat per grans incendis i sinistres. I també cal remarcar que aquest fet només passa a la província de Barcelona i a la resta del país no existeix tal cos.
Durant la dècada dels seixanta i setanta es van obrint parcs exclusius de bombers voluntaris regulats pels seus propis ajuntaments. Així podem citar per exemple, Vielha (1963), Almacelles (1964), Portbou (1969), Agramunt (1970), Alp (1975), La Pobla de Segur (1976), etc. Aquests cossos però continuen sense participar en cap supraestructura operativa coordinada i unificada.
El 1969 les quatre diputacions catalanes van començar a plantejar una actuació conjunta en el marc de l'extinció d'incendis i de salvament, però les intencions de crear un servei a tot Catalunya neixen, després de la mort del dictador i amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya, el 1977 amb la constitució de la Comissió Consultiva Regional contra Incendis. Tot anava molt lent, però la cosa es va reactivar arran de l'incendi forestal que es va declarar a Lloret l'agost de 1979 on van morir 21 persones.
Un cop constituït el primer Govern de la Generalitat, després de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya amb la democràcia recuperada, des de la Comissió consultiva es va presentar el març de 1980 un informe l’àmbit de l’extinció i els salvaments, conegut com el Llibre vermell, pel color de les seves portades. Es considerava, per exemple, que el fet que els serveis provincials no disposessin d’un òrgan propi de gestió en dificultava el funcionament. Les compres de material i les propostes d’obres de parcs es feien en funció de les disponibilitats econòmiques i no atenent les necessitats reals dels serveis. També es constataven problemes d’actuació en determinats serveis per culpa de les divisions territorials entre municipis, que generaven conflictes de competències entre cossos. No hi havia programes de pràctiques conjuntes dels diferents serveis provincials. Les ordenances de prevenció de cada Diputació eren diferents; gran part de les empreses privades no tenien ni plans d’emergència ni mesures de prevenció de sinistres. I en l’aspecte financer, es considerava que els diners que aportaven els ajuntaments als serveis provincials no es calculaven en funció dels riscos d’incendi o de qualsevol altra emergència, en funció de la riquesa de cada zona.
El servei que es projectava en el Llibre havia de treballar, no només en l’àmbit de l’extinció i els salvaments, sinó també en el de la prevenció: control d’aplicació d’ordenances, inspeccions d’indústries, campanyes públiques de sensibilització, homologació de materials, etc. Optava per la fórmula mixta professionals-voluntaris, per controlar la despesa.
D'aquest llibre van sortir les bases per crear el 27 juny 1980 mitjançant decret, la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments (DGPEIS), on s'absorbien els parcs de la Diputació de Barcelona i els dels diferents ajuntaments. Aquest procés però, no va ser immediat.
El 1982 la Generalitat convocava el primer concurs per proveir places: 47 a la Brigada de Lleida, 42 a la de Tarragona i 17 a la de Girona. Els aspirants havien de tenir entre 18 i 30 anys, i tenien punts si podien acreditar haver estat fent de bomber municipal. Era una manera de facilitar l’accés al Cos de tots aquells que havien estat fent de bombers però que oficialment constaven en altres llocs de treball, en els plantilles dels seus ajuntaments, com per exemple, en les brigades d’obres.
Però com hem dit el procés no va ser immediat. Així per exemple, si des de 1982, la Generalitat i la Paeria de Lleida prestaven el servei conjuntament, amb plantilla integrada de les dues institucions, no és fins el 2006, que la Generalitat assumeix els bombers municipals.
I en els municipis on els bombers eren exclusivament voluntaris progressivament es van anar integrant en l'estructura operativa de la DGPEIS. Aquests parcs, així com el personal voluntari que hi havia en parcs de funcionaris quedaven regulats amb el Decret 49/1982, de 22 febrer, aprovant el Reglament dels Cossos de Bombers Voluntaris del Servei d'Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya. Aquest reglament s'ha anat modificant amb els anys, sent la darrera modificació mitjançant el Decret 8/2015, de 27 de gener, pel qual s'aprova el Reglament del cos de bombers voluntaris de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya.
Així doncs, l'actual model mixt, neix arran de la creació el 1980 de la DGPEIS i el reglament de bombers voluntaris el 1982. Dins la DGPEIS s'incorporen per una banda parcs de bombers amb personal laboral i contractat, tant per la Diputació de Barcelona com d'Ajuntaments. I per l'altra banda s'incorporen parcs de bombers voluntaris centenaris (com Puigcerdà 1861 o Arenys de Mar 1881), els nascuts durant els anys 60-70 (el ja comentats Vielha, Portbou, Agramunt, Alp, etc), personal voluntari de la Diputació de Barcelona adscrit a parcs de funcionaris (1971), i la incorporació de parcs voluntaris nascuts el 1982 o posteriorment com Artesa, Sant Jaume dels Domenys, Matadepera, Pinós, Alcover, Castellar del Vallès, Viladecavalls, Guissona, Esterri d'Àneu, etc.
Afirmar que el model mixt neix durant el franquisme és una clara voluntat de manipular, potser per justificar els interessos contra aquest model, amb la intenció de tergiversar la història, i desprestigar el model afirmant que el seu origen és franquista. Ja hem vist que el model actual el va crear la Generalitat unificant tot el que hi havia. Els bombers voluntaris neixen al segle XIX i al llarg del segle XX, no exclusivament durant el franquisme.
El 1980 la nova DPGEIS també s'ho podia haver carregat tot, i fer una cosa nova, però va unificar i regular tot el que hi havia en una sola estructura operativa coordinada, centralitzada i homogènia, diferenciada només pel tipus de vinculació laboral i contractual dels seus membres: o funcionaris o voluntaris, el model mixt.