Informació d'aquest blog

Aquest blog vol ser una eina al servei de la Història dels Cossos de Bombers Catalans, des de la seva creació fins l'actualitat.
Per trobar una informació només cal buscar-la a la dreta de la pàgina, en l'apartat "Classificació de recerca".
Aquest apartat està classificat per temàtiques, com cascos, escuts, fotografies (classificades per èpoques), sinistres, vehicles, etc... A continuació hi ha un llistat relatiu a les poblacions.
Per veure els darrers 5 articles o novetats que s'han penjat en el blog, només cal clicar en "darreres 5 novetats".
També trobareu una extensa bibliografia sobre els cossos de bombers catalans, així com les revistes que s'han publicat, en la barra de la dreta.
Si vols col·laborar amb aquest bloc o tens qualsevol suggeriment o cerques informació, escriu a: historiesdebombers@gmail.com

Origen del model mixt dels Bombers de la Generalitat de Catalunya

Els Bombers de la Generalitat tenen model mixt format per bombers professionals (funcionaris) i per bombers voluntaris. Tothom està d'acord que tal com està plantejat avui en dia no aporta la millor gestió i operativitat que ens caldria. Però com neix aquest model? Alguns afirmen que neix de l'època franquista quan es crea a la província de Barcelona el "Cuerpo Provincial de Bomberos Voluntarios". És veritat? Expliquem la història: 

La majoria dels primers cossos de bombers neixen sota el patrocini de mútues asseguradores i posteriorment són els ajuntaments que es fan càrrec del servei, entre mitjans i finals del segle XIX. Barcelona va ser la primera ciutat en disposar d'un cos de Bombers: 1833. 

Després trobem, per exemple: Manresa 1853, Olot 1855, Mataró 1856, Vic 1858, Tarragona, 1858, Sabadell 1859, Reus 1860, Figueres 1861, Puigcerdà 1861, Tàrrega 1865, Tortosa 1871, Girona 1871, Igualada 1872, Terrassa 1879, La Pobla de Segur 1881, Arenys de Mar 1881, etc.. 

Aquests cossos de bombers, tenen la particularitat que els seus bombers no formaven part de la plantilla de "treballadors" municipals, ni feien guàrdies als parcs. Només eren mobilitzats quan se'ls necessitava, i deixaven la seva feina i anaven al foc. Tot estava estipulat en els reglaments. Aquests bombers eren voluntaris, i tots havien de tenir un ofici: paleta, manyà, ferrer, fuster, etc, per poder exercir de bomber. Quan feien de bomber eren recompensats econòmicament,  i també se'ls hi pagava els retens que feien en teatres. Eren voluntaris, però cobraven. 

El Cos de Bombers de Barcelona va ser el primer, l'any 1913, a tenir un caràcter de servei permanent i a incorporar els seus bombers dins la plantilla municipal. S'iniciava la "funcionarització". 

Durant la Guerra Civil, alguns ajuntaments, com Reus, van tenir bombers fent guàrdies de manera estable i van obrir els parcs totes les hores per poder fer actuar de manera immediata en cas de bombardeig de l'aviació feixista.

Després de la guerra, i sobretot a partir de la dècada de 1950, conseqüència del creixement econòmic, de les indústries i les ciutats, per tal de fer front als nous riscos, alguns ajuntaments, com per exempple Terrassa, comencen a laboralitzar el personal de bombers i fer-los de plantilla fixe.

L’estiu de 1958 un grup de joves  de Gelida es va començar a organitzar per fer vigilància forestal i apagar incendis. El 1960 el Distrito Forestal de l’Estat va absorbir l’estructura que s’havia anat generant al voltant del grup de Gelida. Aquest grup rebia formació dels bombers de Barcelona i feien guàrdies amb els bombers de la capital catalana. A més, el Distrito Forestal els hi va cedir una autobomba que es guardava al Parc del carrer Provença de BCN, sent mobilitzats com a reforç quan hi havia un incendi forestal a la província de Barcelona. 

El 1963 aquests voluntaris van ser enviats cap a casa, ja que s'acabava de crear el "Servicio Provincial de Extinción de Incendios" (SPEIS) de la Diputació de Barcelona. Un únic servei centralitzat, coordinat i unificat, que absorbia els bombers dels Ajuntaments. Així, Badalona, Berga, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, van passar a tenir un parc de la Diputació de Barcelona, amb personal fixe i parcs oberts 24h. El personal formaria part de la Diputació de Barcelona, i per tant, tenien la condició de funcionaris. 

Aquest nou cos provincial només es va crear a la província de Barcelona. A la província de Tarragona van continuar sent municipals. Igual que a les de Lleida i Girona, tot i que allà, les Diputacions van aportar finançament als cossos de bombers i aquests van posar el logos del “SPEIS" respectiu als seus vehicles.  Però malgrat que semblava existir una homogeneïtzació mai es va crear una estructura coordinada i unificada com a la província de  Barcelona.

Paral·lelament el 1968 es torna a recuperar el projecte de bombers voluntaris. El 1970 s'aprova un reglament del "Cuerpo Provincial de Bomberos Voluntarios". Es considerà que, en no existir cap contracte laboral entre l’Administració i els bombers voluntaris, aquests no podien ser inclosos en el règim de la Seguretat Social. Per als nous membres dels bombers voluntaris es van fixar unes retribucions mínimes de 300 pessetes mensuals, en concepte de neteja de l’equipament personal i de desplaçaments per assistir a les pràctiques mensuals obligatòries. També es va fixar la quantitat de 50 pessetes l’hora per compensar el desplaçament als sinistres. Els voluntaris van ser adscrits als parcs de professionals de l’SPEI de la província de Barcelona, amb els quals havien de col·laborar «en tota classe de sinistres», i no només en els incendis forestals, com el 1960. El 1971 van ingressar uns 300 bombers voluntaris. Cal remarcar que no es va fer cap estructura de parcs de bombers voluntaris, sinó que era personal solt adscrit als parcs de professionals, com a simple reforç en cas de necessitat per grans incendis i sinistres. I també cal remarcar que aquest fet només passa a la província de Barcelona i a la resta del país no existeix tal cos. 

Durant la dècada dels seixanta i setanta es van obrint parcs exclusius de bombers voluntaris regulats pels seus propis ajuntaments. Així podem citar per exemple, Vielha (1963), Almacelles (1964), Portbou (1969), Agramunt (1970), Alp (1975), La Pobla de Segur (1976), etc. Aquests cossos però continuen sense participar en cap supraestructura operativa coordinada i unificada. 

El 1969 les quatre diputacions catalanes van començar a plantejar una actuació conjunta en el marc de l'extinció d'incendis i de salvament, però les intencions de crear un servei a tot Catalunya neixen, després de la mort del dictador i amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya, el 1977 amb la constitució de la Comissió Consultiva Regional contra Incendis. Tot anava molt lent, però la cosa es va reactivar arran de l'incendi forestal que es va declarar a Lloret l'agost de 1979 on van morir 21 persones. 

Un cop constituït el primer Govern de la Generalitat, després de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya amb la democràcia recuperada, des de la Comissió consultiva es va presentar el març de 1980 un informe l’àmbit de l’extinció i els salvaments, conegut com el Llibre vermell, pel color de les seves portades. Es considerava, per exemple, que el fet que els serveis provincials no disposessin d’un òrgan propi de gestió en dificultava el funcionament. Les compres de material i les propostes d’obres de parcs es feien en funció de les disponibilitats econòmiques i no atenent les necessitats reals dels serveis. També es constataven problemes d’actuació en determinats serveis per culpa de les divisions territorials entre municipis, que generaven conflictes de competències entre cossos.  No hi havia programes de pràctiques conjuntes dels diferents serveis provincials. Les ordenances de prevenció de cada Diputació eren diferents; gran part de les empreses privades no tenien ni plans d’emergència ni mesures de prevenció de sinistres. I en l’aspecte financer, es considerava que els diners que aportaven els ajuntaments als serveis provincials no es calculaven en funció dels riscos d’incendi o de qualsevol altra emergència, en funció de la riquesa de cada zona. 

El servei que es projectava en el Llibre havia de treballar, no només en l’àmbit de l’extinció i els salvaments, sinó també en el de la prevenció: control d’aplicació d’ordenances, inspeccions d’indústries, campanyes públiques de sensibilització, homologació de materials, etc. Optava per la fórmula mixta professionals-voluntaris, per controlar la despesa. 

D'aquest llibre van sortir les bases per crear el 27 juny 1980 mitjançant decret, la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments (DGPEIS), on s'absorbien els parcs de la Diputació de Barcelona i els dels diferents ajuntaments. Aquest procés però, no va ser immediat.

El 1982 la Generalitat convocava el primer concurs per proveir places: 47 a la Brigada de Lleida, 42 a la de Tarragona i 17 a la de Girona. Els aspirants havien de tenir entre 18 i 30 anys, i tenien punts si podien acreditar haver estat fent de bomber municipal. Era una manera de facilitar l’accés al Cos de tots aquells que havien estat fent de bombers però que oficialment constaven en altres llocs de treball, en els plantilles dels seus ajuntaments, com per exemple, en les brigades d’obres.

Però com hem dit el procés no va ser immediat. Així per exemple, si des de 1982, la Generalitat i la Paeria de Lleida prestaven el servei conjuntament, amb plantilla integrada de les dues institucions, no és fins el 2006, que la Generalitat assumeix els bombers municipals.

I en els municipis on els bombers eren exclusivament voluntaris progressivament es van anar integrant en l'estructura operativa de la DGPEIS. Aquests parcs, així com el personal voluntari que hi havia en parcs de funcionaris quedaven regulats amb el Decret 49/1982, de 22 febrer, aprovant el Reglament dels Cossos de Bombers Voluntaris del Servei d'Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya. Aquest reglament s'ha anat modificant amb els anys, sent la darrera modificació mitjançant el Decret 8/2015, de 27 de gener, pel qual s'aprova el Reglament del cos de bombers voluntaris de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya. 

Així doncs, l'actual model mixt, neix arran de la creació el 1980 de la DGPEIS i el reglament de bombers voluntaris el 1982. Dins la DGPEIS s'incorporen per una banda parcs de bombers amb personal laboral i contractat, tant per la Diputació de Barcelona com d'Ajuntaments. I per l'altra banda s'incorporen parcs de bombers voluntaris centenaris (com Puigcerdà 1861 o Arenys de Mar 1881), els nascuts durant els anys 60-70  (el ja comentats Vielha, Portbou, Agramunt, Alp, etc), personal voluntari de la Diputació de Barcelona adscrit a parcs de funcionaris (1971), i la incorporació de parcs voluntaris nascuts el 1982 o posteriorment com Artesa, Sant Jaume dels Domenys, Matadepera, Pinós, Alcover, Castellar del Vallès, Viladecavalls, Guissona, Esterri d'Àneu, etc. 

Afirmar que el model mixt neix durant el franquisme és una clara voluntat de manipular, potser per justificar els interessos contra aquest model, amb la intenció de tergiversar la història, i desprestigar el model afirmant que el seu origen és franquista. Ja hem vist que el model actual el va crear la Generalitat unificant tot el que hi havia. Els bombers voluntaris neixen al segle XIX i al llarg del segle XX, no exclusivament durant el franquisme. 

El 1980 la nova DPGEIS també s'ho podia haver carregat tot, i fer una cosa nova, però va unificar i regular tot el que hi havia en una sola estructura operativa coordinada, centralitzada i homogènia, diferenciada només pel tipus de vinculació laboral i contractual dels seus membres: o funcionaris o voluntaris, el model mixt. 



Incendi Magatzems El Siglo, nadal de 1932

El dia de Nadal de 1932 van cremar els populars magatzems “El Siglo”. 

Eren el símbol de l’exponent potència mercantil catalana. “El Siglo” significava alguna més que un establiment comercial, era motiu d’orgull pels ciutadans. Tenia set pisos, que es repartien 75 seccions de vendes i una superfície d’uns 5.600 m² de planta, distribuïts entre els números 3, 5 i 7 de l’antiga Rambla dels Estudis i feia més de quaranta anys que havien obert. 

Treballen poc més de mil treballadors i donava feina a uns 600 més d’externs. Llindava amb el número 1 amb les oficines del Banc Hispano Comercial i amb el número 9 amb el Teatre Poliorama. Per la part de darrera llindava amb el carrer Xuclà i també tenia una sortida a la plaça del Bonsuccés. 

En un dels aparadors del comerç tenien, a manera d'atracció comercial, un petit tren en miniatura que el recorria entre els articles exposats. Per tal de donar-li més realisme, es va carregar alguns vagons amb carbó i petits paquets simulant regals. A l'hora de tancar el local, algú va oblidar apagar la locomotora que va continuar donant voltes i més voltes al seu recorregut. L'excés de pes dels seus vagons va provocar un sobreescalfament del motor del tren fins que es va incendiar. Aquest petit foc va passar a les cortines de l'aparador, als articles, a les prestatgeries de fusta i així fins incendiar tot l'edifici en un dels incendis més notables que es recorda a Barcelona. 

A les onze i vint-i-cinc minuts del dia 25 de desembre, un guàrdia urbà va donar el primer avís als bombers, i a les onze i vint-i-nou minuts, quan va arribar al lloc del sinistre el primer tren d’auxili, “El Siglo” cremava totalment. Els primers treballs d'extinció van tractar de realitzar-los els set vigilants que quedaven dins dels magatzems tots els dies festius. Van intentar fer funcionar els extintors, però la fumera que es va produir des dels primers instants va ser tan espessa que va impossibilitar tot intent i va obligar als vigilants a abandonar ràpidament l'edifici per no morir asfixiats. Un d'ells, va patir cremades en ambdues mans. 

Quan van arribar els primers vehicles dels bombers les flames sortien per tots els buits de la façana de la Rambla dels Estudis, i començava a calar-se foc als aparadors de les façanes del carrer Bonsuccés i del carrer Xuclà. 

La calor produïda era tan intensa que es va encendre la pintura del Bt-1 i va aixecar butllofes en la de l’A-2 que, amb l’F-1, van ser els primers en arribar al foc i van estacionar-se primer al centre de la façana incendiada però que, retirant-se tot seguit, van situar-se davant del Banc Hispano Colonial. Durant els primers treballs d'extinció, un bomber que es va aventurar a penetrar a l'edifici sinistrat va patir símptomes d'asfíxia. Vista la importància del sinistre, es va demanar immediatament els reforços de les casernes del Parc i de l’Exposició, i van acudir els retens de tots les casernes al comandament dels seus respectius caps. 

El Bt-1 i l’F-1, situats davant del Banc Hispano, van ser els primers d’entrar en acció amb dues instal·lacions de mànega, que sortint del Bt-1 van atacar els aparadors i els prestatges encesos als baixos de la casa número 3, protegint els dipòsits de 8.000 litres de fuel, destinats a la calefacció, que hi havia al soterrani de la casa. El personal de l’F-1 va muntar dues instal·lacions més per alimentar el Bt-1 i un de boca directa que va atacar el foc des del terrat del Banc Hispano. 

Al mateix temps l’Fb-1, l’F-6 i l’Eg-3 del quarter Central, estacionats a la plaça Bonsuccés, atacaven el foc amb dues instal·lacions que van entrar l’una per un pas cobert i l’altra forçant la porta de ferro ondulat de la façana. El corrent d’aire que es va establir fou tant intens que va tirar a terra els bombers, trencant-se una claraboia que va ferir el bomber Juan Burguete en una cama.

El personal de l’F-6 va instal·lar quatre mànegues per alimentar el Fb-1, utilitzant el col·lector. Amb dues mànegues que sortien d’aquest cotxe, es va atacar l’incendi des dels balcons de les cases del carrer Xuclà, evitant així que el foc es propagués a les cases properes. Entre els veïns es van viure moments de pànic, por i tensió al veure les flames a tocar de les seves cases. Alguns fins i tot van començar  a desallotjar-les. 

Una mànega sobre boca directa des de l’Eg-3 va atacar el foc pels balcons de la façana de la plaça Bonsuccés. En aquest sector es trobava instal·lada la secció de queviures i licors i es van produir nombroses explosions ocasionades pels pots de conserves, ampolles d'alcohol i altres gèneres van provocar gran alarma. També per la part de la plaça del Bonsuccés les forces d'aviació militar, allotjades en l'antiga caserna del mateix nom, van cooperar des dels primers instants tant amb els treballs d'extinció, com amb els de manteniment de l'ordre.

El Bt-3, l’F-3 i l’Eg-2 van situar-se davant del Teatre Poliorama i amb dues instal·lacions que sortien del primer d’aquests automòbils van atacar l’incendi als baixos de les finques 6 i 7 per evitar que es torcessin les columnes de fosa i caiguessin les crugies paral·leles a la Rambla. El personal de l’F-3 va instal·lar dos mànegues per alimentar el tanc, i dos més sobre boca directa per atacar el foc des del terrat del Teatre Poliorama amb l’un, i des de l’escala giratòria amb l’altre, dirigint el raig d’aigua a través de la finestra. En un dels canvis de direcció de la mànega, el raig va desviar-se a la cara del 

bomber Jaume Llorca, contusionant-li fortament els ulls, pel que va ser portat al dispensari.

Com a mesura de previsió es va procedir a treure els diners dipositats al Banc Hispano Colonial. L'operació la van portar a terme diversos empleats que els treien en petits saquets custodiats per la guàrdia civil.

Va prosseguir l’atac des de l’escala, refrescant la paret mitgera del Teatre Poliorama. El Bt-2 del Parc va anar al carrer Xuclà, entrant pel carrer del Carme, per completar el cercle d’atac. El personal de l’F-2 va disposar una mànega per alimentar el Bt-2 i una altra per defensar la coberta del Teatre Poliorama des del terrat d’una casa del carrer Bonsuccés.

De l’edifici del Teatre Poliorama, que també allotjava les instal·lacions de l’Academia de les Arts i les Ciències es va procedir a buidar la seva valuosa biblioteca. Es van col·locar en fila un centenar de voluntaris  del públic i passant els uns als altres van treure tots els llibres. També van ser desallotjats i buidats les dependències dels artistes del teatre Poliorama.

Amb l’escala nº 1 i una instal·lació s’intentava dominar el foc que guanyava, un a un i des de la part posterior a l’anterior, els pisos de la casa nº 3, aconseguint salvar part de la crugia del pis superior.

L’edifici estava sembrat de claraboies i era impossible d’atacar el foc en la seva part central i superior, per la importància de l’incendi i per la disposició de l’estructura en columnes de fosa, superposades i descobertes, sense cap mena de protecció, enllaçades amb jàsseres i bigues de ferro, també al descobert, que va esfondrar-se mitja hora després de l’arribada, arrossegant la façana del carrer Xuclà, on de miracle no van sofrir dany els bombers, que pocs segons abans havien advertit el perill i van anar a protegir-se a l’interior de la cases. Només van quedar dempeus les parets mestres.

Paral·lelament a les tasques d’extinció van arribar al lloc del sinistres les principals autoritats barcelonines i catalanes, com l’alcalde Jaume Aguader i els regidors dels consistori i el president de Catalunya Francesc Macià amb altres consellers. També milers de persones s’atansaren per seguir de prop l’evolució de l’incendi, que des de la Rambla ofereix un aspecte impressionant. Per totes les portes i balcons, es veuen marcs i persianes cremar com teies, les flames surten imponents i gairebé poca cosa pot fer l’aigua llançada pels bombers. Tota la part de l’edifici que es veu per les obertures de la Rambla és una foguera immensa i el foc desprèn tal calor que impedeix acostar-se a curta distància. 

Malgrat els treballs dels bombers, que llancen simultàniament per les tres façanes de l'edifici tota l'aigua de que poden disposar, al migdia el foc arribava proporcions aterridores. Per la coberta de l'edifici sortien grans flames embolicades en una fumera negra i espessíssima que s'elevaven a centenars de metres d'altura. Tot l’edifici semblava una pira colossal, traient flames destructores per totes les seves obertures.

Alguns empleats d’”El Siglo” al presenciar de prop l’incendi es retiraven plorant amargament. A més d’un el van haver de retirar mig desmaiat a causa de la impressió rebuda. També van ser moltes les persones de les cases veïnes que van haver de ser auxiliades a les farmàcies pròximes.

Els treballs d’extinció van continuar tota la tarda i tota la nit a la llum de reflectors elèctrics, mentre es produïen nous esfondraments, quedant-hi un reforç amb material sobre boques directes, fins la total extinció de l’incendi.

Les pèrdues econòmiques es van avalar en 30 milions de pessetes. 

La tragèdia va tenir un fort impacte en la població barcelonina de l'època al quedar-se sense un dels seus establiments més populars i preferits. 

L'incendi va destruir completament l'edifici i forçar el trasllat a un altre carrer cèntric i de gran accessibilitat, el carrer Pelai, concretament en el núm 54 on existia ja un edifici comercial conegut amb el nom de Can Damians, que havia estat construït el 1915. El 22 de juny de 1979 novament els magatzems El Siglo van patir un edifici, conseqüència d'un curtcircuit en un fals sostre, amb força danys materials i sense cap ferit. Posteriorment aquell edifici allotjaria els magatzems C&A.

Imatges de l'incendi de 1932:

(Perez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)












Premsa de l'època:








Bombers de Lleida el 1949

Bombers de Lleida l'any 1949 amb el Dodge WC51, de 6 cilindres i de benzina.
Actualment aquest vehicle es coneix com a "Manolito" i la cabina està tancada i amb sostre. 
(autor desconegut. Arxiu Municipal de Lleida)



Imatge de l'any 2016


Bombers de Reus 1931

Els Bombers de Reus l'any 1931 amb el vehicle Hispano-Suïssa dels Bombers de Reus, comprat el 1930, amb un motor d’explosió de quatre cilindres i 17 CV de potència. I dipòsit de 1.000 litres d’aigua.
(Niepce. Centre de la Imatge Mas Igesias de Reus)


Bombers de Tortosa 1983

Els Bombers de Tortosa l'any 1983
(autor desconegut. Arxiu Raúl Muñoz)


Bombers de L'Hospitalet de Llobregat 1932

Els Bombers de L'Hospitalet de Llobregat l'any 1932. Els acompanya l'alcalde Just Oliveras Prats. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor. 
(Autor desconegut. Arxiu Municipal de L'Hospitalet de Llobregat)



Fotos Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979

El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.







Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979


El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.

El testimoni dels bombers en tres articles:

ACCIDENT DE TREN A LES FRANQUESES DEL VALLÈS EL 1979
Article aparegut a la revista L’Apagafocs, número 2, abril 2009

En aquest text d’autor es relata com a testimoni directe un sinistre ocorregut a finals de 1979. L’article és un relat viu i personal d’allò que va viure i recorda en primera persona l’autor, José Luis Martínez, que per aquella època estava dins la Diputació de Barcelona, en el Servei Provincial d’Extinció d’Incendis, com a cap d’Estudis, tot i que en aquest accident va actuar com el Cap de Guardia de la província.
Era el mes de desembre de 1979, poc temps després d’obrir la B-30, on de forma habitual es produïen accidents per culpa de la boira i pel fum dels abocadors incontrolats que havien quedat al descobert pel traçat de la via. La B-30 es tancava al trànsit de forma habitual per aquesta causa.
Un dia d’aquells, cap de setmana, vam rebre un avís d’un accident de tren a Les Franqueses. Era encara de nit, i més fosc del que és habitual per culpa de la boira. Van iniciar la sortida bombers de Granollers, Sabadell, Badalona, Mataró, Terrassa, Vic, i el cap de guàrdia, que sortint de Sabadell es ficà a l’autopista tallada al trànsit, amb poca visibilitat i sabent que pel mateix recorregut, però en direcció contrària, venien els camions dels Parcs de Sabadell i Terrassa, amb una visibilitat tant nul·la com la seva.
En arribar a Les Franqueses hi havia més visibilitat i vaig veure per un carrer estret, en un talús, un nombre indeterminat de vagons, un a sobre de l’altre, gent que corria i un parell de cotxes de bombers emplaçats. Instintivament vaig pensar en les dificultats de moviment dels vehicles i ambulàncies i vaig ordenar al policia municipal que impedís el pas dels altres vehicles i només entressin homes i eines.
Va ser una decisió encertada. Fins i tot els vehicles de la policia van quedar a la carretera, de manera que les ambulàncies i grues tenien espai per maniobrar. Crec que aquell dia el policia es va sentir important.
La visió era dantesca. Entre la boira es veien bombers, ferits que corrien, vagons en posicions rares i personal d’empreses, que, per tractar-se d’una zona industrial estaven col·laborant amb tot el que podien.
En aquelles èpoques de precarietat de materials d’escarceració, els soplets d’oxitall en mans expertes a les ordres dels bombers van fer que molts joves ho poguessin explicar dies després.
Una furgoneta de la Telefònica que estava pel polígon va fer d’improvisat centre de comandament avançat, completant la pobra xarxa d’emissores d’aquell temps.
Hem dit que gràcies a l’ajut dels empleats de les empreses, molts joves ho van poder explicar, però, per què joves? Era cap de setmana i el tren anava cap a Núria carregat d’excursionistes per gaudir de dos dies de muntanya. Van morir vint-i-dos.
El tren de mercaderies que estava estacionat a Centelles va perdre els frens i començà a baixar per un recorregut de gran pendent d’uns 25km, passant per pobles i estacions sense que ningú pogués imaginar que pel mateix camí pujava un altre ple de vides i il·lusions, fins que es va produir el xoc. Recordo escenes puntuals, moltes, com la de Manuel Belmonte, caporal de Sabadell que em va fer senyals amb el braç i tenia una noia, viva i sota un vagó que havia perdut les rodes. Li vaig dir que estigués amb ella fins que arribés un metge, però poc desprès, el Manel em tornava a fer senyals i la va deixar suaument al terra. Al migdia vam trobar el seu carnet d’identitat, dels primers que es feien en color... Tenia 20 anys.
El vagó que seguia a la màquina va quedar a sota d’ella i és on es va produir la majoria de morts. Les condicions d’accés eren tan difícils que vam situar dos homes a l’interior per que poguessin veure què hi havia allà i parlessin amb els ferits mentre els seus companys intentaven treure la major quantitat possible de nois. La feina era feixuga per l’estat del vagó i per les eines d’aquell moment.
Mentrestant, el dia avançava, així com la feina d’evacuar ferits i ordenar els morts, però les ganes d’ajudar eren tantes que es feia impossible col·locar un ferit en una llitera per la quantitat de lliteres que et posaven a sobre.
L’escenari era molt llarg i la policia local no el podia controlar, però la solució va arribar en forma de persones molt ben vestides. No eren del poble ni del polígon. El que anava primer portava un gran cigarro a la boca i l’altre, també principal, anava en mànigues de camisa.
Un capità de la Guàrdia civil ens va presentar. “El Sr. Ministro de Sanidad, (el de la camisa), el Sr. Gobernador (el del cigarro)”. Era el governador de Barcelona Sr. Belloch que estava en una reunió i es va acostar per ajudar, i certament ho va fer.
A la manera “castrense“ la guàrdia civil es va fer càrrec de l’ordre i a cada ferit el pertocava una llitera; els “mirons” al mur del costat.
Les grues havien arribat i es van situar per fer la seva tasca tant bon punt els ferits estaven evacuats i els morts en espera dels tràmits judicials. En aquell moment vaig poder visitar la fàbrica, mentre un operari estava treballant, va entrar un vagó per la paret. Ara l’home ja respirava... Però, què estava passant amb els bombers que vam deixar dintre el vagó? Teodoro Martinez, el Txiqui, i Manuel Montero, el Manolo, havien localitzat els ocupants i els havien identificat, a vegades pel color dels mitjons i d’altres, quan ningú responia al colors dels mitjons apuntaven un nombre més a la llista.
El dia s’acabava i era una altra vegada de nit, queia la boira i vam ordenar la tornada als parcs amb el llambrecs posats per més seguretat. Craso error. Una patrulla de la benemèrita em va aturar al mig de Mollet per explicar-me que els senyals de prioritat havien d’anar juntes. Llums i sirenes, i ja no tenia al governador per ajudar-me. Quan els bombers de Sabadell i Terrassa van baixar dels cotxes a veure què passava, em van demanar perdó i ens va deixar marxar. Era el final del dia però no de la història.
Dos dies desprès, el cap de parc de Granollers, el Manolo i el Txiqui van anar a l’hospital per veure l’evolució dels ferits. Ells no coneixien a ningú, però alguns del ferits sí recordaven les veus dels bombers que intentaven guanyar temps a la mort, fent acudits i explicant històries per mantenir desperts a aquells joves empresonats pels ferros. En el llit d’un d’ells, el pare, plorant en veure els bombers i volent agrair el seu treball els hi entregà un bitllet de la rifa del Nen. Instintivament el van agafar sense pensar què vindria després.
El dia 7 de gener, en Jaume Font, el cap de parc de Granollers, molt alterat em truca per dir-me que té un problema. Ha tocat la loteria i no sap quines persones hi havia al accident per repartir els diners. Jo li vaig preguntar si era tant important saber com s’havia de repartir. Es va quedar en silenci, va començar a bufar (en Font sempre bufava quan alguna cosa li venia gran) i penjà el telèfon.
Al dia següent, una altra vegada els tres van tornar a l’hospital, els ferits milloraven i van entregar al pare el dècim de la rifa premiat. El Belmonte, el Font, el Txiqui, el Manolo i tots els que vam treballar aquell dia de boira ja havíem tingut la nostra recompensa.

---

HI HA HAVIA MOLTA BOIRA, NO ES VEIA A MÉS DE 10 METRES
Publicat El 9 Nou Vallès Oriental el 5/12/2019

Teodor Martínez era bomber a Granollers

Feia poca estona que havien iniciat el torn quan els antics bombers de la Diputació de Parc de Granollers van rebre la trucada que els alertava d’un descarrilament de tren a les Franqueses. Teodoro Martínez, veí del municipi, estava de guàrdia. “Hi ha havia molta boira, no es veia ni a deu metres”, recorda.

En arribar, va entrar en un dels vagons sinistrats. “Vaig ser allà dins tot el matí traient gent”, explica. Va ser una tasca complicada perquè moltes de les persones estaven atrapades entre la ferralla. “No teníem les eines que hi ha ara”, admet. El material que van fer servir –com un disc per tallar metalls que funcionava amb gasolina- eren els mateixos que teníem pels accidents de trànsit”. Els tallers propers també els van deixar estris. “Tapàvem els ferits amb mantes i teníem a punt extintors i mànegues per si calia”, diu. “Hi havia noies –alumnes de l’institut de Barcelona- que estaven atrapats però estaven bé i que ens deien que rescatéssim primer altres companys que tenien problemes per respirar. Els tréiem a pols del vagó i després, se’n feien càrrec els sanitàris. La gent del poble també va col·laborar molt”, recorda.   

---

EL RESCAT

Publicat al Setmanari La República  29/11/2019

Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa, Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu. És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers no té res a veure amb el d’ara”, explica.
També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.
Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències d’aquelles llargues hores al seu municipi.
La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero, de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80. 

Bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939

El Cos de Bombers de Granollers data de 1878. El juny de 1936 es va reorganitzar a causa d'actes d'indisciplina entre els seus membres, i el cos es va quedar només amb 16 bombers. Fruït de la reorganització, Francesc Brustenga serà el cap, i el  màxim responsable l'arquitecte municipal, August Miret, tot i que  en el mes de setembre, l'Ajuntament el va destituir i va ser substituït per Marian Lassús. 
Com a vehicles, tenien dues autobombes, una G.M.C, d’uns 2000 litres i una altra Dodge, d’uns 1.000 litres. També disposaven d’una autoescala Ford i d'un vehicle Graham Paige per transport de personal.  El parc de bombers estava situat a la plaça Maluquer i Salvador.
En el mes d’abril de 1937, l’Ajuntament va reorganitzar el Cos de Bombers i el va dotar de material eficient per tal de convertir-lo en un servei comarcal. El juliol d’aquell any, quatre bombers es van desplaçar fins a Madrid per col·laborar en l’expedició solidària dels bombers catalans per ajudar els seus col·legues madrilenys. 
Des de principis de 1938 són cridades una sèrie de lleves per anar al front i nou bombers marxaran a la guerra. 
La vila de Granollers va patir el 31 de maig de 1938, un brutal bombardeig per part de l’aviació italiana provocant un mínim de 224 morts, 165 persones ferides, i un nombre indeterminat de desapareguts. El Cos de Bombers es va mostrar molt eficaç en la seva intervenció, tant en el salvament de les víctimes, com en el desenrunament dels edificis ensorrats, i van ser moltes les vides que van salvar gràcies a la seva meritòria actuació. Les bombes feixistes van provocar també que un mínim de 80 edificis patissin danys importants, entre ells, la caserna de Bombers afectada per l’ona expansiva d’una bomba que va esclatar al davant, causant desperfectes a totes les habitacions, esquerdes a tots els envans i esfondrament de part de la teulada, varies bigues trencades, així com l’arrencament de les finestres i balconeres. 
El  juny de 1938, l’Ajuntament, després del bombardeig del 31 de maig va adreçar-se a les autoritats militars demanant el retorn dels bombers al front, ja que el cos estava sota mínim de personal, però els militars van denegar la petició.
Granollers és ocupada per l’exèrcit franquista el 28 de gener de 1939 i en el mes d’abril les noves autoritats van reestructurar el cos i van expulsar a cinc bombers per servir a la causa roja-separaratista i ser desafectes al “Glorioso Movimiento Nacional”. A més van ser readmesos quatre bombers que havien estat expulsats en la reorganització del Cos el maig de 1936. 

Llistat provisional (incomplert) dels bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939


- Brustenga Romeu, Francesc. Nascut a Granollers el 21/1/1884. Va entrar en el cos l’1/7/1916. Va ser nomenat brigada el 1930. Nomenat cap del Cos de Bombers el 2/05/1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, tot i que com a brigada. Va morir el març de 1982

- Brustenga Serra, Jaume. Nascut a Granollers el 1912. El trobem ja en el cos l'any 1930. L'any 1937 esdevé secretari del Comitè de Bombers. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937 i també va servir en els Bombers d'Albacete. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 18/04/1987 

- Camps Marsans, Josep. Nascut a Granollers el 1895. El trobem ja en el cos l'any 1916.  L'any 1926 és nomenat capatàs. Nomenat segon cap de bombers el maig de 1936. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. Detingut i empresonat en el dipòsit municipal de Granollers el 30 de setembre de 1939, acusat de separatista i de militar a ERC. Traslladat i empresonat a la presó Model de Barcelona, el 4 de febrer de 1940. Es jutjat en consell de guerra i el 7 de març de 1940, condemnat a 20 anys de presó, acusat de formar part d'un tribunal que jutjava persones de dretes. La seva pena va ser rebaixada a 15 anys de presó, el 15 de març de 1940. El 12 de maig de 1941 es traslladat a la presó de Sant Elies de Barcelona per treballar en pavellons militars. Va morir el 28 d'abril de 1942, juntament amb dos reclusos més, a Roda de Ter, quan estaven treballant en la construcció d'un pont sobre el riu Ter i una riuada se'ls va emportar riu avall. 

- Casasas Rovira, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat xofer el 21/07/1937.  Mobilitzat per l'exèrcit republicà l'abril de 1938 amb la lleva del 27. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.

- Clusellas Garreta, Amadeu. Nascut a Granollers el 3/08/1905.  El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 1r capatàs el maig de 1936. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 26. Va ser empresonat per l'exèrcit franquista en el Centro Penitenciario El Dueso, situat en a Santoña (Cantabria). Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.

- Cola Safont, Manuel. Nascut a Uja (Oviedo) el 1902. El trobem ja en el cos el 1926. L'octubre de 1936 va marxar voluntari al front d'Aragó per organitzar la columna d'obrers de Granollers que s'havia creat. Després de vuit mesos va tornar a Granollers. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 23. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. El 28 de juny de 1939 va ser detingut i empresonat en el dipòsit de Granollers, acusat de desmuntar les campanes de les esglésies el juliol de 1936 i de ser de la CNT. El 8 d'agost va ser traslladat a la Presó Model de Barcelona. Allà va ser jutjat en consell de guerra i el 23 d'agost de 1940, condemnat a 12 anys i un dia de presó. Va ser traslladat a la Colònia penitenciària de l'Hospital Militar de Carabanchel (Madrid). A principis del mes de març de 1943 va ser deixat en llibertat condicional. 

- Font Serra, Jaume. Nascut el 1905. El trobem ja en el cos el 1926. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 26. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 26/04/1987. 

- Font i de Falgà, Joan. Nomenat bomber el 19/01/1933. Vice-secretari del Comitè de Bombers el 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a tercer capatàs. 

- Grivé, Pere. El trobem ja com a bomber el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.

- Illa Argilla, Jaume. Nascut a Granollers el 1904. Va entrar al cos el 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d' abril de 1939. Posteriorment va tenir una fàbrica de teixits de cotó. Va morir el 1968. 

- Llistuella Figueras, Enric. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 2n capatàs el maig de 1936. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Expulsat per les autoritats franquistes l’abril de 1939. L’any 1941 va obrir una adrogueria. Va morir el 23/06/1994. 

- Maimir Diumaró, Pere. Nascut a Granollers el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.

- Massat, Albert. Bomber com a mínim des de 1926. President del Comitè de Bombers 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.

- Montaner Vila, Joaquim. Nascut a Granollers el 1888. El trobem ja en el cos el 1916. Nomenat capatàs el 1922. Nomenat tercer capatàs el maig de 1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a primer capatàs. 

- Riera Monells, Pau. Nascut a Granollers el 1897. El trobem ja en el cos el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a cap de parc. Després de la guerra té una constant presència com a delator en els processos judicials repressius, com “agente afecto al servicio de información de Falange”. Va ser cap de parc fins l'any 1960. Va morir el 21/11/1964. 

- Rodriguez Jornet, Juan. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Bomber admès en la reorganització de 1936. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.

- Roquet Gispert, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1930. Mobilitzat per l’exèrcit republicà l’abril de 1938 amb la lleva del 27. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a capatàs segon. Va morir el 1992. 

- Serra, Josep. El trobem ja en el cos el 1916. Vice-president del Comitè de Bombers el 1937. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a sotscap.  


Actualitzat: agost 2019
per notificar errors o afegir informació: historiesdebombers@gmail.com


Bombers catalans a Madrid durant la Guerra Civil


A partir del mes de novembre de 1936, quatre mesos després de l’inici de la Guerra Civil, la ciutat de Madrid era fortament assetjada per l’exèrcit del General Franco amb la intenció de conquerir-la, però vist el fracàs terrestre, des del mes de març de 1937 els feixistes inicien una operació aèria per tal d’esgotar la ciutat i la resistència dels madrilenys.

A principis d’estiu de 1937 el Cos de Bombers de Madrid estava exhaust per la guerra, fins a 5 bombers ja havien mort a causa de les bombes franquistes, fins i tot van haver de pintar els vehicles vermells de color gris i treure la lluentor dels cascs per evitar ser descoberts. Al desembre, per exemple, un camió va ser tocat per una bomba i va quedar destrossat. 

Des de Catalunya, la Federació Catalana de Bombers va tenir la idea de rellevar els apagafocs madrilenys per què aquests prenguessin un descans a Barcelona en la feixuga tasca que realitzaven, ja que per aquelles dates, la situació a la reraguarda catalana era molt més tranquil·la que no pas a la madrilenya.

Així, a principis de juliol, representants de la Federació van viatjar fins a la capital castellana i allà van exposar les seves idees. A Madrid, els madrilenys van acceptar de molt bon gran l’ajut dels seus companys catalans, però en cap moment van voler ser rellevats dels seus llocs, i van decidir continuar treballant malgrat les bombes faccioses.

A mitjans de juliol, la Federació va fer una crida a tots els municipis catalans amb cossos de bombers per tal que enviessin bombers per ajudar als Cos de Bombers de Madrid. La crida de solidaritat es va traduir en un primera expedició formada per una trentena de bombers.

El dia 14 de juliol, abans de marxar cap a Madrid, una representació de la Federació de Bombers es va personar al Palau de la Generalitat, per saludar el President Companys i reiterar-li la seva adhesió.

A Madrid inicialment els bombers catalans van ser allotjats en el parc número 2, situat en el districte de Salamanca, si bé després van ser distribuïts pels diferents torns dels parcs número 1, en districte de Chamberi i en el parc número 4 del districte de Tetuán.

Instal·lats a Madrid, una de les primeres impressions que van copsar els bombers catalans va ser les diferències d’equipament i material entre ells i també entre els madrilenys, sent el d’aquests darrers molt millor, tot i així, com anècdota, els catalans es queixen que a Madrid no hi ha bon tabac, i només es poden aconseguir “mataquintos”.

Per tal de pal·liar les mancances d’equipament, els apagafocs catalans es van deixar i repartir peces de roba entre ells. A Madrid també es van trobar amb alguns inconvenients respecte a la manutenció i l’allotjament, que van ser solucionats per una petita subvenció de la Generalitat cap al Comitè Central del Socors Roig Internacional. D'altra banda, els ajuntaments catalans van pagar les despeses als seus bombers, cosa que per alguns va comportar unes despeses que no podien assumir i van deixar d'enviar bombers a Madrid en els successius relleus.

Durant els primers dies, els catalans van realitzar pràctiques conjuntes amb els seus col·legues madrilenys, per conèixer el material i la manera d’organitzar-se i treballar, destacant que feien sortides per incendis a cada torn.

L’arribada dels bombers catalans a la capital de la República va ser molt comentada per la premsa tant de casa nostra, com la de Madrid.  Un exemple d’aquest ressò mediàtic, el trobem en el discurs emès per Unión Radio Madrid, el 22 d’agost per un representant dels bombers catalans, del qual en fem un extracte:

Hermanos catalanes y españoles, antifascistas todos: En estos momentos en que nuestra Cataluña y demás regiones de España, se siente herida por esta cruel guerra, producida por los opresores extranjeros y por el clérico-fascista de Europa, nosotros los Bomberos de la Federación de Cataluña, que en forma entusiástica y decidida, cooperamos con nuestro esfuerzo en la ayuda a nuestros hermanos Bomberos Madrileños, amantes de las libertades de Cataluña y de España, nos dirigimos a Cataluña y a todos nuestros hermanos antifascistas todos, amantes de la las libertades de nuestros pueblos de Iberia, para que todos sintamos la guerra, vivir por la guerra y trabajar por la guerra, lo mismo que nuestros hermanos combatientes que mezclando la sangre catalana con la de Castilla, luchan por las libertades de la República y por nuestros ideales de catalanidad y de superación espiritual para la nuestra madre España. (…) Hermanos todos; nosotros desde el micrófono de Unión Radio y en presencia de una representación de los bomberos de las cuatro provincias catalanas y presidido por nuestra bandera, símbolo de las libertades de Cataluña, en este emocionante momento, empañamos nuestra palabra de honor, que la Federación de Bomberos de Cataluña, continuará nuestro contenido hasta la derrota total del fascismo.

El mateix 22 d’agost el diari madrileny ABC publicava un reportatge fotogràfic sobre els bombers catalans a Madrid, del qual ressaltem el següent:

Los bomberos de Cataluña han querido tributar un homenaje a sus compañeros de Madrid, cuyo espíritu de sacrificio y valentía culmina junta a los más esforzados defensores de la República en estas horas de intensa emoción que soporta, con ejemplar heroísmo, el pueblo madrileño. Los camaradas catalanes se han prestado a ayudar a nuestros bravos bomberos, que en una labor agotadora luchan con insuperable arrojo por atenuar los daños que causa en los hogares madrileños la furia destructora del enemigo.

Fins a finals de 1937 van ser diverses les expedicions de bombers catalans que es van anar rellevant. Ens consta que van participar bombers de diverses ciutats catalanes, com Badalona, Figueres Granollers, Igualada, Mataró, Reus, Sabadell, Terrassa, Olot i Vic, i fins i tot coneixem el nom d’alguns d’ells:

Així podem citar, dels bombers de Badalona: Esteban Sánchez Garcia. Dels Bombers de Granollers: Jaume Brustenga Serra, Amadeu Clusellas Garreta, Enric Llistuella Figueras i Josep Serra. Dels bombers d’Igualada: Mariano Esteve Lidon i Anlsem Grau Turull. Dels Bombers de Mataró: Francesc Rimblas Moreno. Dels Bombers d’Olot:  Manel Fageda Fàbrega, Pere Fageda Pont i Lluís Serra Fageda. Dels Bombers de Reus: Salvador Gispert Roig, Ramon Llop Roc, Andreu Sancho Duran, Ramon Sardà i Raset i Josep Serra Vallès. Dels Bombers de Sabadell: Antoni Masachs Prat, Dionís Osorio Rodríguez i Joan Serratosa Riera. Dels Bombers de Terrassa: Manuel Casas Querol i Alfons Tarrida Sabaté. I dels Bombers de Vic: Isidre Güell Planas. També sabem que van participar altres bombers, però desconeixem de quin cos eren, com: Lluís Fargas, Lluís Garreta, i Joan Matas

Malgrat que a la premsa de l'època es parla també de bombers de Barcelona a Madrid, els bombers de la capital catalana no van participar en aquesta expedició per desavinences polítiques i organitzatives amb la Federació Catalana de Bombers.  

A principis de 1938 els bombers catalans van tornar a les seves poblacions, sans i estalvis, si bé alguns van ser mobilitzats posteriorment per anar al front. I després de la guerra, alguns d’ells, també van ser depurats i van patir la repressió franquista per “rojos-separatistas”. D’altres es van haver d’exiliar.

D’aquella estada a Madrid va néixer una amistat entre bombers i en alguns llocs es consolidaria com l’agermanament dels Bombers de Terrassa i d’Olot després de la guerra, traduït en trobades i intercanvis anuals durant la diada patronal.