.
El grup de bombers de la ciutat de Vic, format en l’any 1858, a partir de la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis d’edificis de la ciutat de Vic, va donar lloc a la institucionalització i formació d’un grup de persones voluntàries, amb d’altres oficis, que s’organitzaven com a cos de bombers de Vic. Aquest primitiu cos de bombers depenia de l’Ajuntament de Vic, essent una colla d’homes que resolien diverses tasques municipals com podia ser el reg dels carrers, la poda dels arbres o d’altres tasques que milloraven l’estat dels carrers de la ciutat; en aquesta època la figura del cap de parc requeia directament en alguns dels membres del Consistori Municipal, concretament en l’arquitecte o l’aparellador.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el v
ehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.
Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.
