Informació d'aquest blog

Aquest blog vol ser una eina al servei de la Història dels Cossos de Bombers Catalans, des de la seva creació fins l'actualitat.
Per trobar una informació només cal buscar-la a la dreta de la pàgina, en l'apartat "Classificació de recerca".
Aquest apartat està classificat per temàtiques, com cascos, escuts, fotografies (classificades per èpoques), sinistres, vehicles, etc... A continuació hi ha un llistat relatiu a les poblacions.
Per veure els darrers 5 articles o novetats que s'han penjat en el blog, només cal clicar en "darreres 5 novetats".
També trobareu una extensa bibliografia sobre els cossos de bombers catalans, així com les revistes que s'han publicat, en la barra de la dreta.
Si vols col·laborar amb aquest bloc o tens qualsevol suggeriment o cerques informació, escriu a: historiesdebombers@gmail.com

Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona 1980

Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona, comprat l'any 1980. Carrossat per Parsi, tenia una bomba amb cabal de 5.000 litres/minut i un canó que llançava a 40 metres. També tenia dipòsits per escumogen. Podia portar una dotació de sis bombers.
(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)







Bombers i defensa passiva al Vallès durant la Guerra Civil

Ponència presentada en el curs El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945), celebrat la tardor de 2016 per la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell.

En aquesta ponència es veurà com es van estructurar les ciutats del Vallès, fent especial referència a Terrassa, Sabadell i Granollers, en l'aspecte de la Defensa Passiva, les mesures preventives que es van prendre, la construcció de refugis i quina va ser l’organització dels seus cossos de bombers i altres cossos d'emergència, ja des de l'inici de la guerra, tant en la crema d'esglésies, com per fer front als bombardejos i com van actuar quan es van produir. A més a més, es veurà l'evolució dels cossos de bombers vallesans, i com va afectar la guerra, al seu personal, si també es van mobilitzar al front, o si van ser depurats per la seva ideologia, tant per les autoritats revolucionàries, com per les autoritats franquistes a partir de 1939 i quina va ser la repressió que van patir.

Accés a l'article:
https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187262/Ferrer.articles_guerra_civil_091.pdf

Àudio: Els bombers durant la Guerra Civil

Àudio del programa de Catalunya Ràdio "En guàrdia", dirigit per Enric Calpena, emès en el programa número 629 el 19/06/2016.

Entre el febrer del 1937 i el gener del 39, a Barcelona hi va haver 385 bombardejos, que van obligar els bombers a efectuar uns 2.000 serveis fora de la seva rutina habitual abans que esclatés el conflicte. En els tres anys de Guerra Civil, es calcula que a Catalunya van morir 49.240 persones, moltes de les quals van ser bombers, professionals que no només sufocaven els molts incendis que provoca una guerra, sinó que van ser a primera línia, desenrunant, rescatant ferits i traient cadàvers. Marc Ferrer, bomber voluntari i coautor del llibre "Història del cos de bombers de Terrassa", ens acosta a l'esgotadora activitat d'aquest col·lectiu durant la Guerra Civil, "recompensada" pel règim franquista amb repressió, depuració del cos, expulsió i, en algun cas, l'afusellament.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/els-bombers-durant-la-guerra-civil/audio/925510/

Patrons dels bombers i altres homenatges

El 8 de març, segons el santoral, és Sant Joan de Déu. Els bombers catalans el tenen com a patró i en celebren la diada. Sant Joan de Déu va ser un religiós portuguès, de nom, Joao Cidade Duarte nascut a l’any 1495, que primer va ser militar i després de diverses aventures es va establir a Granada com a venedor de llibres. El 1539 escoltant un sermó de Sant Joan d’Àvila va decidir renunciar al seu estil de vida, i viure de la mendicitat, fet que el va portar a ser considerat un boig i tancat a l'Hospital Reial de Granada. En sortir va prometre dedicar la seva vida al servei dels pobres, malalts i necessitats del món. A partir de la seva obra crearà un orde religiós que prendrà el nom d'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu.

Entre els fets més notables de la seva vida, es diu que el 3 de juny del 1549 es va originar un incendi a l’Hospital Reial de Granada, i que ell en va treure els malalts enmig del foc sense que les flames el cremessin. Va morir el 8 de març del 1550, als 55 anys, a Granada, víctima d'una pulmonia que havia contret quan es va llançar al riu Genil per salvar un jove que hi havia caigut. El 1690 va ser canonitzat com a Sant Joan de Déu, pel Papa Alexandre VIII, i se’l representa amb un nen agafat a coll.

L’associació amb el seu esperit abnegat i sacrificat el va convertir en patró, des de 1886 d’hospitals i malalts, i des de 1930, patró dels infermers.

Però quin és l'origen de la seva celebració com a patró dels bombers?

L’any 1945 van ser els bombers de Sabadell, els primers de l'Estat Espanyol que van celebrar Sant Joan de Déu com a patró. Va ser a iniciativa del tinent alcalde de la ciutat Pau Maria Llonch Gambús, el qual va rebre el suport de l'arquitecte municipal i cap dels Bombers, Joaquim Manich Comerma i del cap de parc, Ramon Coll Olmos. El fet de voler relacionar a Sant Joan de Déu amb els bombers, va ser pel fet de llançar-se a les flames per salvar els malalts de l'Hospital de Granada, com hem dit anteriorment.

Després d'aquesta iniciativa, quatre anys més tard, el 1949, els germans de l’Ordre Hospitalària Sant Joan de Déu, Auspicio Ochoa i Rafael Maria Saucedo, de l'asil de Sant Rafel de Madrid i l'Asil Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, respectivament, van mantenir converses amb els caps dels bombers de Madrid i Barcelona per plantejar la conveniència de nomenar oficialment Sant Joan de Déu com a patró de tots els bombers espanyols. Tots dos es van adreçar per escrit als cossos de bombers de l'Estat i progressivament aquests van anar celebrant el patró. Així a Catalunya, Olot i Manresa ho va començar a celebrar el 1950, Vic i Mataró ho van fer el 1951, Puigcerdà el 1953, etc.

Tot i així, encara faltava l'oficialitat. El desembre de 1952 va aparèixer a la revista ¡Alarma! dels Bombers de Barcelona, una carta al Director, preguntant qui era el patró dels bombers, ja que segons el remitent, per alguns era Sant Jordi i per d’altres Sant Joan de Déu. La resposta de la redacció va ser: “nuestra jefatura tiene actualmente en estudio la designación de un Patrón para nuestro cuerpo de Bomberos”.

El cap dels bombers de Barcelona, Josep Maria Jordan Poyatos juntament amb els germans Auspicio Ochoa, Rafael Maria Saucedo, i Angel Maria Ramírez Bayona de l’Ordre Hospitalària Sant Joan de Déu, novament van escriure a diferents cossos de bombers, i amb l’ajuda del mateix Hospital Sant Joan de Déu, van redactar una petició conjunta perquè es considerés a Sant Joan de Déu com a patró dels bombers i la van enviar al govern espanyol.

El 26 de juny, el ministeri de la Governació, va acceptar tal proposta i el 2 de juliol de 1953, va ser publicat en el BOE, nº183, considerar a Sant Joan de Déu, com a patró dels bombers, i fer el 8 de març la seva festivitat. L'any 1954 ja es va popularitzar i cada 8 de març els bombers celebraven grans actes, que normalment consistien en una missa, dinar de germanor, visites culturals, activitats esportives, entrega de medalles, etc.

A Andorra els seus apagafocs també celebren Sant Joan de Déu, en canvi a la Val d'Aran, els pompiers veneren Santa Bàrbara com a patrona, igual que els bombers de les comarques de la Catalunya Nord. A França i Itàlia també tenen com a patrona Santa Bàrbara, una màrtir del segle III que va ser decapitada pel seu propi pare quan va descobrir que era cristiana. Després de matar-la, quan tornava cap a casa, li va caure un llamp al damunt i el seu cos va quedar reduït a cendres. L'associació amb el llamp que va matar el seu pare va fer que fos invocada com a protectora contra els llamps i el foc. La seva festivitat és el 4 de desembre. A part dels bombers, també la veneren els miners. Sovint se la representa amb un llamp.

A Espanya, hi ha algun cos de bombers que celebra Sant Llorenç com el seu patró, com també ho fan alguns cossos de bombers d'Amèrica llatina, com Guatemala. Sant Llorenç fou un dels set diaques de Roma, ciutat en què fou martiritzat cremat viu en una graella l'any 258. Per aquest fet, Sant Llorenç és l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos i la seva festivitat és el 10 d'agost. Cal dir que a molts països llatinoamericans, a part del patró, també celebren el seu Día del Bombero, que normalment coincideix amb la fundació del cos més antic del país.

Bombers d’altres països tenen altres patrons. Així, a Portugal, malgrat que Sant Joan de Déu era portuguès, veneren São Marçal [de Limoges] (Sant Marcial), que va ser el primer bisbe de Llemotges, a França, al segle I. Segons la tradició, Sant Marcial va ressuscitar alguns morts i per això és venerat com a protector de la vida. La seva festivitat es celebra el 30 de juny.

Els bombers alemanys, suïssos i austríacs i de l’Europa central en general, així com els del continent americà i els australians, tenen com a patró Saint Florian o San Florián [de Lorsc] (Sant Florià). La llegenda diu que va extingir un incendi només amb una galleda d'aigua, i per això se’l representa sempre amb una galleda plena. Va morir torturat pels romans el 4 de maig de l’any 304 i és aquest dia quan se’l recorda.

A Brasil els bombers militars no tenen com a patró un sant, sinó que veneren a l'emperador Pere II, emperador del Brasil entre 1831 i 1891, i fundador del cos de bombers el 2 de juliol de 1854, data en la qual se'l recorda.

Però, a més de tots aquests patrons, des de l’any 1999 també es celebra el 4 de maig com el Dia Internacional del Bomber, en record de cinc bombers australians que van morir en un foc forestal el 2 de desembre del 1998. Un dels seus companys, J. J. Edmondson, va proposar que es celebrés un dia internacional dels bombers, en record de tots els bombers morts en acte de servei, i es va triar el dia de Sant Florià. El seu símbol és un llaç meitat vermell, meitat blau. El 4 de maig, alguns el celebren com el Dia Internacional del Bomber Forestal.

I també hi ha molts països del món, i especialment els llatinoamericans, que tenen l’1 de desembre com a Día Mundial del Bombero Voluntario, data en què l’any 1982 es va crear al Japó la Federation of World Volunteer Firefighters Associations (FWVFA). A casa nostra, entre el 1995 i el 2010, organitzada per l'Associació de Bombers Voluntaris de Catalunya (ASBOVOCA), es van celebrar anualment uns aplecs en què els bombers i les seves famílies compartien un dia d’esplai i convivència.

Als Estats Units, els bombers celebren el 17 de març, dia de Sant Patrici (Saint Patrick), amb desfilades i un munt d’actes. Sant Patrici és el patró d’Irlanda i quan molts irlandesos van emigrar als Estats Units, van continuar amb la tradició de la festa. Igualment els apagafocs ianquis tenen un emotiu record cada 11 de setembre, en record dels 343 bombers morts als atemptats del World Trade Center l’any 2001.

Finalment, cal dir que a Catalunya, especialment els bombers de la Generalitat, recordem cada 21 de juliol els cinc bombers morts el 2009 a l'incendi forestal d'Horta de Sant Joan com un dels dies més tràgics de la nostra història recent.

Bombers de Girona 1896

Bombers de Girona el 1896
(SGDAP-Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Mimó))

Bombers de Barcelona 1922

Els Bombers de Barcelona, l'any 1922


Bombers de Granollers 1940

Bombers de Granollers, durant la dècada dels anys 1940, amb l'autobomba Dodge. (AMGr – Arxiu d’Imatges)


Ràcord Barcelona

A principis del segle XX, els novells cossos de bombers catalans estaven vivint una època de grans avenços tecnològics i tècnics. Un d’ells va ser cabdal per a l’extinció d’incendis: el ràcord, la peça que serveix per unir les mànegues. 

Però, si bé etimològicament l’origen del mot és francès, la peça que fem servir els bombers catalans té origen rus i sabadellenc. Teodor Sanmartí Martínez era fabricant de boques de rec i incendis de Sabadell i l’any 1917 va perfeccionar una connexió russa anomenada Roth, que tenia com a característica principal tres queixals d’acoblament instantani només amb un gir de quart de volta. Els bombers d’aquella època feien servir connexions de rosca, de fabricació anglesa, i també ràcords francesos simètrics, que necessitaven una clau per al tancament definitiu, i per a Sanmartí aquestes connexions alentien l’acoblament entre mànegues.

La nova peça de Sanmartí va ser presentada als Bombers de Barcelona i va tenir tant d’èxit que des d’aquell moment va ser anomenat “ràcord Barcelona”, nom amb el qual el va patentar. El mes de febrer del 1918, Teodoro Sanmartí va subministrar els primers 50 ràcords Barcelona per a mànegues de 45 mm i 30 per a mànegues de 70 mm. Davant els excel·lents resultats, el desembre d’aquell mateix any es van demanar 80 ràcords de 45 mm i 10 més de 70 mm. A partir del 1919, Bombers de Barcelona va substituir els ràcords antics pel nou model, que duia el nom de la seva ciutat. 

Progressivament, els cossos de bombers catalans i espanyols van anar adoptant el nou ràcord, sobretot quan a finals de l’any 1920, en un Congrés de Bombers celebrat a Barcelona, es va acordar que el ràcord Barcelona fos l’utilitzat pels bombers espanyols. 

Cal dir que la fabricació dels nous ràcords era totalment artesana i el seu cost alt. Inicialment van ser fabricats amb llautó, un material fàcilment mecanitzable i l’únic conegut en aquella època que no s’oxidava amb l’aigua. Els primers ràcords no tenien fixa la volandera de goma, peça essencial per garantir l’hermetisme de la unió. Com que es perdia amb facilitat, molts caps de bombers van obligar els seus membres a portar una volandera sempre a sobre. 

L’any 1928, mitjançant una reial ordre del ministre de la marina, tots els vaixells de guerra espanyols van passar a portar el ràcord Barcelona. Un any després, arran de l’Exposició Universal de Barcelona, es va estendre per tota la ciutat. 

Un fet que va normalitzar i obligar tot l’estat espanyol a utilitzar-lo va ser l’incendi que va cremar el barri antic de Santander el 15 de febrer del 1941 i que va suposar la pèrdua de 400 habitatges. Una forta garbinada que bufava aquella matinada va avivar i escampar el foc d’una casa a una altra i ràpidament d’un carrer a un altre. Donada la gran magnitud de l’incendi, a més de l’exèrcit, també hi van acudir bombers de Palència, Torrelavega, Valladolid, Bilbao, San Sebastià, Logronyo, Gijón, Oviedo, Vitòria i Madrid (un dels seus membres hi va perdre la vida, l’única víctima mortal d’aquell incendi). Alguns dels cossos de bombers que es van desplaçar a Santander es van trobar que els materials no eren compatibles entre ells.

Això va evidenciar que les autobombes dels serveis de prevenció i extinció d’incendis d’arreu de l’estat espanyol utilitzaven connexions o ràcords comprats a diferents països i a diferents fabricants i, per tant, feien el material incompatible en cas d’ajuda. Per unificar el material d’extinció d’incendis, el govern espanyol, mitjançant un decret del dia 15 de juny del 1942, va disposar que totes les mànegues contra incendis adquirides a partir d’aquell moment fossin dels diàmetres 45 mm i 70 mm, tant per a entitats de l’estat com industrials de tot tipus. També establia que els ràcords fossin intercanviables i del tipus Barcelona. 

Però si l’incendi de Santander havia marcat l’inici del ràcord Barcelona a Espanya, l’incendi de la Refineria de Petrolis d’Escombreras a Cartagena el va consolidar. Una fuita en una canonada de propà va provocar una forta explosió, que va generar una cadena d’explosions i incendis, la mort de 5 treballadors i uns 170 ferits, i la destrucció de les instal·lacions de la refineria, que ocupaven una superfície de 110 hectàrees, ja que l’incendi va cremar durant 8 dies. A més dels bombers de Cartagena, Múrcia i Alacant, també van ser mobilitzats bombers de Madrid, Barcelona, Pamplona i altres ciutats espanyoles, així com destacaments de l’exèrcit. I igual com a Santander el 1942, els diferents cossos d’apagafocs es van trobar amb el problema que portaven ràcords que no enllaçaven amb els hidrants de la xarxa de la refineria. Aquest fet va comportar que es treballés en la idea d’un mateix ràcord que es fes servir a tot Espanya, tant pels bombers com en les diferents instal·lacions contra incendis. Durant els primers anys dels 70, el ràcord de Santmartí va ser perfeccionat per l’enginyer de Salamanca Martín Ángel Martín Rodríguez, que en va millorar l’aliatge i també hi va incorporar una petita pestanya que subjectava la goma, evitant que amb altes pressions els ràcords es desprenguessin. Martín Rodríguez va començar a implantar-ne l’ús en empreses petroquímiques.

Quan, a partir del 1973, a Bombers de la Diputació de Barcelona es van començar a fer proves d’instal·lacions forestals amb alta pressió, es van fer servir mànegues de Ø25 cedides per ICONA que portaven ràcord Guillemin, per connectar o desconnectar el qual s’havia de fer servir una clau. Es va demanar a l’empresa subministradora si era possible fabricar un ràcord Barcelona de Ø25, ja que fins llavors només existien en diàmetres de 45 i 70 mm. Així, durant l’any 1974, van arribar els primers ràcords Barcelona per a mànegues de Ø25. D’aleshores ençà, aquest rà- cord ha evolucionat poc. Fa uns anys se’n va modificar la junta o volandera fent-li un petit trau transversal que facilita encara més la connexió o desconnexió. I si originalment eren de llautó, actualment els que utilitzem són d’alumini estampat i anoditzat. 

Però el fet definitiu per al ràcord Barcelona va tenir lloc quan el 2 de març del 1974 es va aprovar la “Norma Tecnològica sobre Instal·lacions de Protecció contra el Foc”, que feia obligatori el seu ús en totes les instal·lacions contra incendis. Posteriorment, mitjançant el Reial decret 824/1982, de 26 de març, es va determinar que el ràcord utilitzat pels bombers de l’estat espanyol fos el que estava regulat mitjançant la norma UNE 23.400/82, és a dir, el ràcord Barcelona. És indubtable que gràcies a aquest ràcord la nostra metodologia d’extinció amb alta pressió ha guanyat molt en rapidesa i facilitat de muntatge: és un ràcord molt lleuger, que es manipula sense eines, i molt fiable per a la impulsió d’aigua a alta pressió. 

Article publicat a la revista Bomberscat #4. Març 2016

Per Xavi Ros i Gonzàlez i Marc Ferrer Murillo