Informació d'aquest blog

Aquest blog vol ser una eina al servei de la Història dels Cossos de Bombers Catalans, des de la seva creació fins l'actualitat.
Per trobar una informació només cal buscar-la a la dreta de la pàgina, en l'apartat "Classificació de recerca".
Aquest apartat està classificat per temàtiques, com cascos, escuts, fotografies (classificades per èpoques), sinistres, vehicles, etc... A continuació hi ha un llistat relatiu a les poblacions.
Per veure els darrers 5 articles o novetats que s'han penjat en el blog, només cal clicar en "darreres 5 novetats".
També trobareu una extensa bibliografia sobre els cossos de bombers catalans, així com les revistes que s'han publicat, en la barra de la dreta.
Si vols col·laborar amb aquest bloc o tens qualsevol suggeriment o cerques informació, escriu a: historiesdebombers@gmail.com

Bombers de Lleida el 1949

Bombers de Lleida l'any 1949 amb el Dodge WC51, de 6 cilindres i de benzina.
Actualment aquest vehicle es coneix com a "Manolito" i la cabina està tancada i amb sostre. 
(autor desconegut. Arxiu Municipal de Lleida)



Imatge de l'any 2016


Bombers de Reus 1931

Els Bombers de Reus l'any 1931 amb el vehicle Hispano-Suïssa dels Bombers de Reus, comprat el 1930, amb un motor d’explosió de quatre cilindres i 17 CV de potència. I dipòsit de 1.000 litres d’aigua.
(Niepce. Centre de la Imatge Mas Igesias de Reus)


Bombers de Tortosa 1983

Els Bombers de Tortosa l'any 1983
(autor desconegut. Arxiu Raúl Muñoz)


Bombers de L'Hospitalet de Llobregat 1932

Els Bombers de L'Hospitalet de Llobregat l'any 1932. Els acompanya l'alcalde Just Oliveras Prats. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor. 
(Autor desconegut. Arxiu Municipal de L'Hospitalet de Llobregat)



Fotos Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979

El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.







Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979


El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.

El testimoni dels bombers en tres articles:

ACCIDENT DE TREN A LES FRANQUESES DEL VALLÈS EL 1979
Article aparegut a la revista L’Apagafocs, número 2, abril 2009

En aquest text d’autor es relata com a testimoni directe un sinistre ocorregut a finals de 1979. L’article és un relat viu i personal d’allò que va viure i recorda en primera persona l’autor, José Luis Martínez, que per aquella època estava dins la Diputació de Barcelona, en el Servei Provincial d’Extinció d’Incendis, com a cap d’Estudis, tot i que en aquest accident va actuar com el Cap de Guardia de la província.
Era el mes de desembre de 1979, poc temps després d’obrir la B-30, on de forma habitual es produïen accidents per culpa de la boira i pel fum dels abocadors incontrolats que havien quedat al descobert pel traçat de la via. La B-30 es tancava al trànsit de forma habitual per aquesta causa.
Un dia d’aquells, cap de setmana, vam rebre un avís d’un accident de tren a Les Franqueses. Era encara de nit, i més fosc del que és habitual per culpa de la boira. Van iniciar la sortida bombers de Granollers, Sabadell, Badalona, Mataró, Terrassa, Vic, i el cap de guàrdia, que sortint de Sabadell es ficà a l’autopista tallada al trànsit, amb poca visibilitat i sabent que pel mateix recorregut, però en direcció contrària, venien els camions dels Parcs de Sabadell i Terrassa, amb una visibilitat tant nul·la com la seva.
En arribar a Les Franqueses hi havia més visibilitat i vaig veure per un carrer estret, en un talús, un nombre indeterminat de vagons, un a sobre de l’altre, gent que corria i un parell de cotxes de bombers emplaçats. Instintivament vaig pensar en les dificultats de moviment dels vehicles i ambulàncies i vaig ordenar al policia municipal que impedís el pas dels altres vehicles i només entressin homes i eines.
Va ser una decisió encertada. Fins i tot els vehicles de la policia van quedar a la carretera, de manera que les ambulàncies i grues tenien espai per maniobrar. Crec que aquell dia el policia es va sentir important.
La visió era dantesca. Entre la boira es veien bombers, ferits que corrien, vagons en posicions rares i personal d’empreses, que, per tractar-se d’una zona industrial estaven col·laborant amb tot el que podien.
En aquelles èpoques de precarietat de materials d’escarceració, els soplets d’oxitall en mans expertes a les ordres dels bombers van fer que molts joves ho poguessin explicar dies després.
Una furgoneta de la Telefònica que estava pel polígon va fer d’improvisat centre de comandament avançat, completant la pobra xarxa d’emissores d’aquell temps.
Hem dit que gràcies a l’ajut dels empleats de les empreses, molts joves ho van poder explicar, però, per què joves? Era cap de setmana i el tren anava cap a Núria carregat d’excursionistes per gaudir de dos dies de muntanya. Van morir vint-i-dos.
El tren de mercaderies que estava estacionat a Centelles va perdre els frens i començà a baixar per un recorregut de gran pendent d’uns 25km, passant per pobles i estacions sense que ningú pogués imaginar que pel mateix camí pujava un altre ple de vides i il·lusions, fins que es va produir el xoc. Recordo escenes puntuals, moltes, com la de Manuel Belmonte, caporal de Sabadell que em va fer senyals amb el braç i tenia una noia, viva i sota un vagó que havia perdut les rodes. Li vaig dir que estigués amb ella fins que arribés un metge, però poc desprès, el Manel em tornava a fer senyals i la va deixar suaument al terra. Al migdia vam trobar el seu carnet d’identitat, dels primers que es feien en color... Tenia 20 anys.
El vagó que seguia a la màquina va quedar a sota d’ella i és on es va produir la majoria de morts. Les condicions d’accés eren tan difícils que vam situar dos homes a l’interior per que poguessin veure què hi havia allà i parlessin amb els ferits mentre els seus companys intentaven treure la major quantitat possible de nois. La feina era feixuga per l’estat del vagó i per les eines d’aquell moment.
Mentrestant, el dia avançava, així com la feina d’evacuar ferits i ordenar els morts, però les ganes d’ajudar eren tantes que es feia impossible col·locar un ferit en una llitera per la quantitat de lliteres que et posaven a sobre.
L’escenari era molt llarg i la policia local no el podia controlar, però la solució va arribar en forma de persones molt ben vestides. No eren del poble ni del polígon. El que anava primer portava un gran cigarro a la boca i l’altre, també principal, anava en mànigues de camisa.
Un capità de la Guàrdia civil ens va presentar. “El Sr. Ministro de Sanidad, (el de la camisa), el Sr. Gobernador (el del cigarro)”. Era el governador de Barcelona Sr. Belloch que estava en una reunió i es va acostar per ajudar, i certament ho va fer.
A la manera “castrense“ la guàrdia civil es va fer càrrec de l’ordre i a cada ferit el pertocava una llitera; els “mirons” al mur del costat.
Les grues havien arribat i es van situar per fer la seva tasca tant bon punt els ferits estaven evacuats i els morts en espera dels tràmits judicials. En aquell moment vaig poder visitar la fàbrica, mentre un operari estava treballant, va entrar un vagó per la paret. Ara l’home ja respirava... Però, què estava passant amb els bombers que vam deixar dintre el vagó? Teodoro Martinez, el Txiqui, i Manuel Montero, el Manolo, havien localitzat els ocupants i els havien identificat, a vegades pel color dels mitjons i d’altres, quan ningú responia al colors dels mitjons apuntaven un nombre més a la llista.
El dia s’acabava i era una altra vegada de nit, queia la boira i vam ordenar la tornada als parcs amb el llambrecs posats per més seguretat. Craso error. Una patrulla de la benemèrita em va aturar al mig de Mollet per explicar-me que els senyals de prioritat havien d’anar juntes. Llums i sirenes, i ja no tenia al governador per ajudar-me. Quan els bombers de Sabadell i Terrassa van baixar dels cotxes a veure què passava, em van demanar perdó i ens va deixar marxar. Era el final del dia però no de la història.
Dos dies desprès, el cap de parc de Granollers, el Manolo i el Txiqui van anar a l’hospital per veure l’evolució dels ferits. Ells no coneixien a ningú, però alguns del ferits sí recordaven les veus dels bombers que intentaven guanyar temps a la mort, fent acudits i explicant històries per mantenir desperts a aquells joves empresonats pels ferros. En el llit d’un d’ells, el pare, plorant en veure els bombers i volent agrair el seu treball els hi entregà un bitllet de la rifa del Nen. Instintivament el van agafar sense pensar què vindria després.
El dia 7 de gener, en Jaume Font, el cap de parc de Granollers, molt alterat em truca per dir-me que té un problema. Ha tocat la loteria i no sap quines persones hi havia al accident per repartir els diners. Jo li vaig preguntar si era tant important saber com s’havia de repartir. Es va quedar en silenci, va començar a bufar (en Font sempre bufava quan alguna cosa li venia gran) i penjà el telèfon.
Al dia següent, una altra vegada els tres van tornar a l’hospital, els ferits milloraven i van entregar al pare el dècim de la rifa premiat. El Belmonte, el Font, el Txiqui, el Manolo i tots els que vam treballar aquell dia de boira ja havíem tingut la nostra recompensa.

---

HI HA HAVIA MOLTA BOIRA, NO ES VEIA A MÉS DE 10 METRES
Publicat El 9 Nou Vallès Oriental el 5/12/2019

Teodor Martínez era bomber a Granollers

Feia poca estona que havien iniciat el torn quan els antics bombers de la Diputació de Parc de Granollers van rebre la trucada que els alertava d’un descarrilament de tren a les Franqueses. Teodoro Martínez, veí del municipi, estava de guàrdia. “Hi ha havia molta boira, no es veia ni a deu metres”, recorda.

En arribar, va entrar en un dels vagons sinistrats. “Vaig ser allà dins tot el matí traient gent”, explica. Va ser una tasca complicada perquè moltes de les persones estaven atrapades entre la ferralla. “No teníem les eines que hi ha ara”, admet. El material que van fer servir –com un disc per tallar metalls que funcionava amb gasolina- eren els mateixos que teníem pels accidents de trànsit”. Els tallers propers també els van deixar estris. “Tapàvem els ferits amb mantes i teníem a punt extintors i mànegues per si calia”, diu. “Hi havia noies –alumnes de l’institut de Barcelona- que estaven atrapats però estaven bé i que ens deien que rescatéssim primer altres companys que tenien problemes per respirar. Els tréiem a pols del vagó i després, se’n feien càrrec els sanitàris. La gent del poble també va col·laborar molt”, recorda.   

---

EL RESCAT

Publicat al Setmanari La República  29/11/2019

Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa, Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu. És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers no té res a veure amb el d’ara”, explica.
També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.
Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències d’aquelles llargues hores al seu municipi.
La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero, de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80. 

Bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939

El Cos de Bombers de Granollers data de 1878. El juny de 1936 es va reorganitzar a causa d'actes d'indisciplina entre els seus membres, i el cos es va quedar només amb 16 bombers. Fruït de la reorganització, Francesc Brustenga serà el cap, i el  màxim responsable l'arquitecte municipal, August Miret, tot i que  en el mes de setembre, l'Ajuntament el va destituir i va ser substituït per Marian Lassús. 
Com a vehicles, tenien dues autobombes, una G.M.C, d’uns 2000 litres i una altra Dodge, d’uns 1.000 litres. També disposaven d’una autoescala Ford i d'un vehicle Graham Paige per transport de personal.  El parc de bombers estava situat a la plaça Maluquer i Salvador.
En el mes d’abril de 1937, l’Ajuntament va reorganitzar el Cos de Bombers i el va dotar de material eficient per tal de convertir-lo en un servei comarcal. El juliol d’aquell any, quatre bombers es van desplaçar fins a Madrid per col·laborar en l’expedició solidària dels bombers catalans per ajudar els seus col·legues madrilenys. 
Des de principis de 1938 són cridades una sèrie de lleves per anar al front i nou bombers marxaran a la guerra. 
La vila de Granollers va patir el 31 de maig de 1938, un brutal bombardeig per part de l’aviació italiana provocant un mínim de 224 morts, 165 persones ferides, i un nombre indeterminat de desapareguts. El Cos de Bombers es va mostrar molt eficaç en la seva intervenció, tant en el salvament de les víctimes, com en el desenrunament dels edificis ensorrats, i van ser moltes les vides que van salvar gràcies a la seva meritòria actuació. Les bombes feixistes van provocar també que un mínim de 80 edificis patissin danys importants, entre ells, la caserna de Bombers afectada per l’ona expansiva d’una bomba que va esclatar al davant, causant desperfectes a totes les habitacions, esquerdes a tots els envans i esfondrament de part de la teulada, varies bigues trencades, així com l’arrencament de les finestres i balconeres. 
El  juny de 1938, l’Ajuntament, després del bombardeig del 31 de maig va adreçar-se a les autoritats militars demanant el retorn dels bombers al front, ja que el cos estava sota mínim de personal, però els militars van denegar la petició.
Granollers és ocupada per l’exèrcit franquista el 28 de gener de 1939 i en el mes d’abril les noves autoritats van reestructurar el cos i van expulsar a cinc bombers per servir a la causa roja-separaratista i ser desafectes al “Glorioso Movimiento Nacional”. A més van ser readmesos quatre bombers que havien estat expulsats en la reorganització del Cos el maig de 1936. 

Llistat provisional (incomplert) dels bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939


- Brustenga Romeu, Francesc. Nascut a Granollers el 21/1/1884. Va entrar en el cos l’1/7/1916. Va ser nomenat brigada el 1930. Nomenat cap del Cos de Bombers el 2/05/1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, tot i que com a brigada. Va morir el març de 1982

- Brustenga Serra, Jaume. Nascut a Granollers el 1912. El trobem ja en el cos l'any 1930. L'any 1937 esdevé secretari del Comitè de Bombers. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937 i també va servir en els Bombers d'Albacete. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 18/04/1987 

- Camps Marsans, Josep. Nascut a Granollers el 1895. El trobem ja en el cos l'any 1916.  L'any 1926 és nomenat capatàs. Nomenat segon cap de bombers el maig de 1936. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. Detingut i empresonat en el dipòsit municipal de Granollers el 30 de setembre de 1939, acusat de separatista i de militar a ERC. Traslladat i empresonat a la presó Model de Barcelona, el 4 de febrer de 1940. Es jutjat en consell de guerra i el 7 de març de 1940, condemnat a 20 anys de presó, acusat de formar part d'un tribunal que jutjava persones de dretes. La seva pena va ser rebaixada a 15 anys de presó, el 15 de març de 1940. El 12 de maig de 1941 es traslladat a la presó de Sant Elies de Barcelona per treballar en pavellons militars. Va morir el 28 d'abril de 1942, juntament amb dos reclusos més, a Roda de Ter, quan estaven treballant en la construcció d'un pont sobre el riu Ter i una riuada se'ls va emportar riu avall. 

- Casasas Rovira, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat xofer el 21/07/1937.  Mobilitzat per l'exèrcit republicà l'abril de 1938 amb la lleva del 27. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.

- Clusellas Garreta, Amadeu. Nascut a Granollers el 3/08/1905.  El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 1r capatàs el maig de 1936. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 26. Va ser empresonat per l'exèrcit franquista en el Centro Penitenciario El Dueso, situat en a Santoña (Cantabria). Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.

- Cola Safont, Manuel. Nascut a Uja (Oviedo) el 1902. El trobem ja en el cos el 1926. L'octubre de 1936 va marxar voluntari al front d'Aragó per organitzar la columna d'obrers de Granollers que s'havia creat. Després de vuit mesos va tornar a Granollers. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 23. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. El 28 de juny de 1939 va ser detingut i empresonat en el dipòsit de Granollers, acusat de desmuntar les campanes de les esglésies el juliol de 1936 i de ser de la CNT. El 8 d'agost va ser traslladat a la Presó Model de Barcelona. Allà va ser jutjat en consell de guerra i el 23 d'agost de 1940, condemnat a 12 anys i un dia de presó. Va ser traslladat a la Colònia penitenciària de l'Hospital Militar de Carabanchel (Madrid). A principis del mes de març de 1943 va ser deixat en llibertat condicional. 

- Font Serra, Jaume. Nascut el 1905. El trobem ja en el cos el 1926. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 26. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 26/04/1987. 

- Font i de Falgà, Joan. Nomenat bomber el 19/01/1933. Vice-secretari del Comitè de Bombers el 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a tercer capatàs. 

- Grivé, Pere. El trobem ja com a bomber el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.

- Illa Argilla, Jaume. Nascut a Granollers el 1904. Va entrar al cos el 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d' abril de 1939. Posteriorment va tenir una fàbrica de teixits de cotó. Va morir el 1968. 

- Llistuella Figueras, Enric. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 2n capatàs el maig de 1936. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Expulsat per les autoritats franquistes l’abril de 1939. L’any 1941 va obrir una adrogueria. Va morir el 23/06/1994. 

- Maimir Diumaró, Pere. Nascut a Granollers el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.

- Massat, Albert. Bomber com a mínim des de 1926. President del Comitè de Bombers 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.

- Montaner Vila, Joaquim. Nascut a Granollers el 1888. El trobem ja en el cos el 1916. Nomenat capatàs el 1922. Nomenat tercer capatàs el maig de 1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a primer capatàs. 

- Riera Monells, Pau. Nascut a Granollers el 1897. El trobem ja en el cos el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a cap de parc. Després de la guerra té una constant presència com a delator en els processos judicials repressius, com “agente afecto al servicio de información de Falange”. Va ser cap de parc fins l'any 1960. Va morir el 21/11/1964. 

- Rodriguez Jornet, Juan. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Bomber admès en la reorganització de 1936. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.

- Roquet Gispert, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1930. Mobilitzat per l’exèrcit republicà l’abril de 1938 amb la lleva del 27. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a capatàs segon. Va morir el 1992. 

- Serra, Josep. El trobem ja en el cos el 1916. Vice-president del Comitè de Bombers el 1937. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a sotscap.  


Actualitzat: agost 2019
per notificar errors o afegir informació: historiesdebombers@gmail.com


Bombers catalans a Madrid durant la Guerra Civil


A partir del mes de novembre de 1936, quatre mesos després de l’inici de la Guerra Civil, la ciutat de Madrid era fortament assetjada per l’exèrcit del General Franco amb la intenció de conquerir-la, però vist el fracàs terrestre, des del mes de març de 1937 els feixistes inicien una operació aèria per tal d’esgotar la ciutat i la resistència dels madrilenys.

A principis d’estiu de 1937 el Cos de Bombers de Madrid estava exhaust per la guerra, fins a 5 bombers ja havien mort a causa de les bombes franquistes, fins i tot van haver de pintar els vehicles vermells de color gris i treure la lluentor dels cascs per evitar ser descoberts. Al desembre, per exemple, un camió va ser tocat per una bomba i va quedar destrossat. 

Des de Catalunya, la Federació Catalana de Bombers va tenir la idea de rellevar els apagafocs madrilenys per què aquests prenguessin un descans a Barcelona en la feixuga tasca que realitzaven, ja que per aquelles dates, la situació a la reraguarda catalana era molt més tranquil·la que no pas a la madrilenya.

Així, a principis de juliol, representants de la Federació van viatjar fins a la capital castellana i allà van exposar les seves idees. A Madrid, els madrilenys van acceptar de molt bon gran l’ajut dels seus companys catalans, però en cap moment van voler ser rellevats dels seus llocs, i van decidir continuar treballant malgrat les bombes faccioses.

A mitjans de juliol, la Federació va fer una crida a tots els municipis catalans amb cossos de bombers per tal que enviessin bombers per ajudar als Cos de Bombers de Madrid. La crida de solidaritat es va traduir en un primera expedició formada per una trentena de bombers.

El dia 14 de juliol, abans de marxar cap a Madrid, una representació de la Federació de Bombers es va personar al Palau de la Generalitat, per saludar el President Companys i reiterar-li la seva adhesió.

A Madrid inicialment els bombers catalans van ser allotjats en el parc número 2, situat en el districte de Salamanca, si bé després van ser distribuïts pels diferents torns dels parcs número 1, en districte de Chamberi i en el parc número 4 del districte de Tetuán.

Instal·lats a Madrid, una de les primeres impressions que van copsar els bombers catalans va ser les diferències d’equipament i material entre ells i també entre els madrilenys, sent el d’aquests darrers molt millor, tot i així, com anècdota, els catalans es queixen que a Madrid no hi ha bon tabac, i només es poden aconseguir “mataquintos”.

Per tal de pal·liar les mancances d’equipament, els apagafocs catalans es van deixar i repartir peces de roba entre ells. A Madrid també es van trobar amb alguns inconvenients respecte a la manutenció i l’allotjament, que van ser solucionats per una petita subvenció de la Generalitat cap al Comitè Central del Socors Roig Internacional. D'altra banda, els ajuntaments catalans van pagar les despeses als seus bombers, cosa que per alguns va comportar unes despeses que no podien assumir i van deixar d'enviar bombers a Madrid en els successius relleus.

Durant els primers dies, els catalans van realitzar pràctiques conjuntes amb els seus col·legues madrilenys, per conèixer el material i la manera d’organitzar-se i treballar, destacant que feien sortides per incendis a cada torn.

L’arribada dels bombers catalans a la capital de la República va ser molt comentada per la premsa tant de casa nostra, com la de Madrid.  Un exemple d’aquest ressò mediàtic, el trobem en el discurs emès per Unión Radio Madrid, el 22 d’agost per un representant dels bombers catalans, del qual en fem un extracte:

Hermanos catalanes y españoles, antifascistas todos: En estos momentos en que nuestra Cataluña y demás regiones de España, se siente herida por esta cruel guerra, producida por los opresores extranjeros y por el clérico-fascista de Europa, nosotros los Bomberos de la Federación de Cataluña, que en forma entusiástica y decidida, cooperamos con nuestro esfuerzo en la ayuda a nuestros hermanos Bomberos Madrileños, amantes de las libertades de Cataluña y de España, nos dirigimos a Cataluña y a todos nuestros hermanos antifascistas todos, amantes de la las libertades de nuestros pueblos de Iberia, para que todos sintamos la guerra, vivir por la guerra y trabajar por la guerra, lo mismo que nuestros hermanos combatientes que mezclando la sangre catalana con la de Castilla, luchan por las libertades de la República y por nuestros ideales de catalanidad y de superación espiritual para la nuestra madre España. (…) Hermanos todos; nosotros desde el micrófono de Unión Radio y en presencia de una representación de los bomberos de las cuatro provincias catalanas y presidido por nuestra bandera, símbolo de las libertades de Cataluña, en este emocionante momento, empañamos nuestra palabra de honor, que la Federación de Bomberos de Cataluña, continuará nuestro contenido hasta la derrota total del fascismo.

El mateix 22 d’agost el diari madrileny ABC publicava un reportatge fotogràfic sobre els bombers catalans a Madrid, del qual ressaltem el següent:

Los bomberos de Cataluña han querido tributar un homenaje a sus compañeros de Madrid, cuyo espíritu de sacrificio y valentía culmina junta a los más esforzados defensores de la República en estas horas de intensa emoción que soporta, con ejemplar heroísmo, el pueblo madrileño. Los camaradas catalanes se han prestado a ayudar a nuestros bravos bomberos, que en una labor agotadora luchan con insuperable arrojo por atenuar los daños que causa en los hogares madrileños la furia destructora del enemigo.

Fins a finals de 1937 van ser diverses les expedicions de bombers catalans que es van anar rellevant. Ens consta que van participar bombers de diverses ciutats catalanes, com Badalona, Figueres Granollers, Igualada, Mataró, Reus, Sabadell, Terrassa, Olot i Vic, i fins i tot coneixem el nom d’alguns d’ells:

Així podem citar, dels bombers de Badalona: Esteban Sánchez Garcia. Dels Bombers de Granollers: Jaume Brustenga Serra, Amadeu Clusellas Garreta, Enric Llistuella Figueras i Josep Serra. Dels bombers d’Igualada: Mariano Esteve Lidon i Anlsem Grau Turull. Dels Bombers de Mataró: Francesc Rimblas Moreno. Dels Bombers d’Olot:  Manel Fageda Fàbrega, Pere Fageda Pont i Lluís Serra Fageda. Dels Bombers de Reus: Salvador Gispert Roig, Ramon Llop Roc, Andreu Sancho Duran, Ramon Sardà i Raset i Josep Serra Vallès. Dels Bombers de Sabadell: Antoni Masachs Prat, Dionís Osorio Rodríguez i Joan Serratosa Riera. Dels Bombers de Terrassa: Manuel Casas Querol i Alfons Tarrida Sabaté. I dels Bombers de Vic: Isidre Güell Planas. També sabem que van participar altres bombers, però desconeixem de quin cos eren, com: Lluís Fargas, Lluís Garreta, i Joan Matas

Malgrat que a la premsa de l'època es parla també de bombers de Barcelona a Madrid, els bombers de la capital catalana no van participar en aquesta expedició per desavinences polítiques i organitzatives amb la Federació Catalana de Bombers.  

A principis de 1938 els bombers catalans van tornar a les seves poblacions, sans i estalvis, si bé alguns van ser mobilitzats posteriorment per anar al front. I després de la guerra, alguns d’ells, també van ser depurats i van patir la repressió franquista per “rojos-separatistas”. D’altres es van haver d’exiliar.

D’aquella estada a Madrid va néixer una amistat entre bombers i en alguns llocs es consolidaria com l’agermanament dels Bombers de Terrassa i d’Olot després de la guerra, traduït en trobades i intercanvis anuals durant la diada patronal.


Els Pegaso "egipci"

La història de la creació del model Pegaso 3046 es remunta a 1962, quan ENASA va obrir la divisió Comercial Pegaso SA, que s'ocuparia d'estendre la marca per diferents països sud-americans, així com per Àfrica, Orient Mitjà, el sud-est asiàtic i alguns països europeus. Alhora es va confirmar la col·laboració amb l'Exèrcit espanyol, i ENASA va començar la construcció de prototips tot terreny per a ús militar, els models 3045 i 3050. Es completaven amb les cabines del fabricant neerlandès DAF Trucks NV, el cost era massa elevat, així que ENASA no va trigar a substituir-les per altres de fabricació nacional. D'aquesta manera va néixer el model 3046, equipat amb un motor dièsel del tipus 9100, de quatre temps i sis cilindres en línia, refrigerat per aigua, amb una potència de 170 CV a 2.000 rpm. Gràcies a la tracció a les quatre rodes, podia superar pendents de fins al 86%.
El 1970 es va aconseguir un acord amb el Govern d'Egipte, disposat a adquirir a Espanya camions pesats de diversa tipologia. Una dècada més tard, al novembre de 1980, es va signar un contracte per al subministrament de 2.650 camions del model 3046 i 500 autobusos destinats a fins militars, que es va ampliar al juliol de 1981 a 5.000 camions més. El conjunt de les dues operacions superava els 41.000 milions de pessetes (uns 246 milions d'euros); no només va ser el millor contracte signat fins al moment per l'empresa espanyola, sinó que també hi va considerar el més important aconseguit en l'exterior per la indústria automotriu espanyola. A més dels Pegaso, . Espanya va vendre a Egipte entre 1980 i 1982, vaixells militars, autobusos i vehicles blindats.
Però el que prometia ser un gran èxit va desembocar en un deteriorament dels resultats econòmics per a la indústria espanyola, ja que el Govern egipci no va complir amb els seus compromisos de pagament, la qual cosa va paralitzar el compliment del subministrament i va fer que l'assumpte es sotmetés a unes negociacions diplomàtiques entre els dos països que van durar diversos mesos.
Paral·lelament, entre 1983 i 1986 Espanya va patir importants incendis forestals que van adquirir les característiques de catàstrofe nacional. A la tardor de 1986 la Direcció General de Protecció Civil (DGPC) va presentar un estudi tècnic on constatava que a Espanya hi havia una infradotació de vehicles per fer front als focs forestals.
El novembre de 1986, la DGPC va tenir coneixement de l'existència d'uns 2.000 xassís Pegaso tipus 3046 (cabina simple) i 3046/10 (cabina doble) que eren adequats per a la seva transformació en autobomba forestal i, a més, complien les especificacions tècniques que la mateixa direcció General estava elaborant per proposar l'homologació d'aquest tipus de vehicles en el mercat nacional. Es va començar a negociar amb ENASA, que, conscient de la necessitat de donar sortida a l'estoc fabricat que ja no arribaria al seu destí a Egipte, va acceptar la proposta de compra realitzada per Protecció Civil.
Al febrer de 1987, la DGPC va oferir totalment gratis el xassís Pegaso 3046/10 a diputacions provincials, governs de comunitats autònomes, mancomunitats i ajuntaments per als seus serveis de bombers. Aquesta cessió gratuïta només incloïa la condició que aquestes administracions havien de comprar els necessaris equips antiincendis. Perquè això tampoc fos un problema, Protecció Civil es va posar en contacte amb la totalitat dels industrials carrossers que treballaven a Espanya i, a més, amb el Banc de Crèdit. Aquestes negociacions van possibilitar fórmules de finançament a les administracions per al carrossat del Pegaso. A la primavera d'aquest any ja havia una comanda de 593 camions per tot Espanya. I entre els bombers, el Pegaso 3046/10 va començar a ser conegut com «egipci» pel seu destí inicial. Una variant també va ser el Pegaso 2223. 
Així doncs, a Catalunya van arribar uns 70 vehicles repartits pels diferents parcs de bombers. Molts van ser adquirits pels ajuntaments d’aquells municipis que tenien parcs de bombers voluntaris i aquests es van encarregar de carrossar-los. 
Cada camió, pintat de color vermell, va ser carrossat de forma personalitzada i per empreses diferents, entre les que estaven Fimesa, Abencor, Rosenabuer, ProtecFIRE i Rigual. Existien els de cabina simple, amb capacitat per a només dos ocupants, o doble, que donava cabuda a dos bombers més. Ja que inicialment el model era descapotable, els compradors podien triar entre un sostre metàl·lic o un fibra.  Quant a la cisterna, alguns Pegaso 3046 la tenien a la vista i sense armaris, mentre que altres van adoptar una armadura per protegir-la. Les cisternes solien tenir un disseny rectangular o arrodonit, en funció de la seva capacitat, que oscil·lava entre els 2.500 i 4.000 litres d'aigua. 
Va haver-hi “egipcis” que només portaven la cisterna, un parell de llances i un carret amb mànegues, mentre que altres transportaven al sostre altres materials més especialitzats i complets com, per exemple, manegots per treure aigua, escales o motxilles de mànegues. La robustesa de l'estructura del camió va permetre que en alguns parcs, fins i tot s’hi instal·lés una pala llevaneus. 
L'any 1998, a Gavà, quatre bombers van resultar ferits al bolcar l'egipci en què anaven ja que una roda del darrera va passar per un canal de desguàs. Durant el mes d'agost de 2003 es van registrar dos accidents mortals a les comarques de Lleida per culpa d'una rebentada en dos camions dels Bombers de la Generalitat.  Com a mesura cautelar després del segon accident, la Generalitat va ordenar immobilitzar tots els Egipcis, i posteriorment es va decidir substituir els pneumàtics Firestone pels d'una altra marca. L’any 2004 els “egipcis” van deixar d’estar completaments operatius i alguns es vab donar de baixar i van anar al desballestament, tot i que d’altres es van vendre a Agrupacions de Defensa Forestal, que els van pintar de groc. 
La polèmica amb els “egipcis” va tornar a la palestra mediàtica, quan l’agost de 2018, un camió egipci de l’ADF d’Avinyonet del Penedès va tenir un accident morint el conductor. Novament es va repetir la mateixa polèmica que al 2003: que no eren vehicles aptes per circular sobre asfalt ja que no disposaven de doble roda posterior, i que a més tenien el centre de gravetat elevat i una cabina de passatge no reforçada, i que per tant, les possibilitats que bolquessin i que els seus ocupants en sortissin ferits eren massa altes. I tothom es va fer la mateixa pregunta: Per què un vehicle, amb més de vint anys circula actualment i que es va considerar perillós pels Bombers de la Generalitat el 2003 ara torna a estar operatiu en mans dels ADF?.









Bombers de l'Ajuntament de Barcelona morts en servei


Des de 1877, ens consta 30 bombers del Servei Ajuntament de Barcelona que han mort en servei...



per ordre alfabètic:


Almazán i Pérez, Valentín. Bomber de Barcelona. Mort l'endemà d'un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 13/08/1930. Tenia 32 anys.


Aspa i Badia, Bonaventura. Bomber de Barcelona. Mort després d'estar sis mesos ferit en un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 27/12/1929. Tenia 57 anys.


Calderón i Conesa, Joan. Sergent dels Bombers de Barcelona. Mort després d’estar setze dies ferit en un incendi d’industria a Barcelona (Barcelonès). 19/10/1963. Tenia 38 anys.

Calvo Sanchez, Pablo. Bomber de Barcelona. Mort després d'estar un mes ferit a causa d'un accident en el parc de bombers de Montjuïc. 8/06/2011. Tenia 52 anys.


Carreras i Martín, Salvador. Caporal conductor dels Bombers de Barcelona. Mort en un esgotament d’aigua a Barcelona (Barcelonès). 24/02/1956. Tenia 35 anys.


Del Valle i Tudela, Máximo. Bomber de Barcelona. Mort en l'incendi de l'edifici d'Iberia Radio de Barcelona (Barcelonès). 27/11/1971. Tenia 37 anys.

Edo i Rives, Antonio. Bomber de Barcelona. Mort després d’estar dos dies ferit en un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 03/12/1935. Tenia 33 anys.


Filella i Biosca, Lluís. Bomber de Barcelona. Mort en un esgotament d’aigua a Barcelona (Barcelonès). 24/02/1956. Tenia 32 anys.

Flamerich i Rovira, Josep. Bomber preferent de Barcelona. Mort en accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 28/08/1929. Tenia 35 anys.

Font i Jaén, Salvador. Bomber de Barcelona. Mort atropellat al circuit de Montjuïc de Barcelona (Barcelonès). 22/09/1974. Tenia 53 anys.

Gadea i Castells, Joaquim. Bomber conductor de Barcelona. Mort en un salvament a Barcelona (Barcelonès). 8/11/1959. Tenia 38 anys.

Garcia i Pardo, Claudio. Bomber preferent de Barcelona. Mort en accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 12/08/1930. Tenia 36 anys.

Garrido i Gámez, Jose. Bomber de Barcelona. Mort en accident en un rescat d'un nen dins una Estació Transformadora. 27/02/2009. Tenia 27 anys.

Gimeno i Miguel, Rafael. Caporal dels Bombers de Barcelona. Mort en un incendi d’industria a Barcelona (Barcelonès). 3/10/1963. Tenia 30 anys.


Jutglar i Baena, Jordi. Bomber de la Brigada Especial de Rescat dels Bombers de Barcelona. Mort en pràctiques d’escalada a la muntanya del Pedraforca (Berguedà). 08/01/1982. Tenia 23 anys.

Klain i Noriega, Joan. Subaltern dels Bombers de Barcelona. Mort en un incendi d’habitatge a Barcelona (Barcelonès). 27/03/1877. Tenia 28 anys.

Martín i Serra, Àngel. Capatàs dels Bombers de Barcelona. Mort l’endemà d’un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 16/02/1952. Tenia 47 anys.

Miras i Rodriguez, Antonio. Bomber de Barcelona. Mort d'un infart durant una guàrdia al seu parc de Barcelona (Barcelonès). 28/02/2004. Tenia 56 anys.

Monfill i Domingo, Emilio. Bomber de Barcelona. Mort en l'incendi de l'edifici d'Iberia Radio de Barcelona (Barcelonès). 27/11/1971. Tenia 47 anys.


Morera i Benages, Joaquim. Bomber de Barcelona. Mort atropellat al circuit de Montjuïc de Barcelona (Barcelonès). 27/04/1975. Tenia 51 anys.



Ortega i Yeste, Manuel. Bomber de Barcelona. Mort en l'incendi de l'Hotel Sarrià a Barcelona (Barcelonès). 11/05/1987. Tenia 33 anys.
Parra i Parra, Miquel. Bomber de Barcelona. Mort després d’estar sis mesos ferit en un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 23/04/1969. Tenia 47 anys.


Pons i Fontdevila, Lluís. Bomber de Barcelona. Mort després d’estar deu dies ferit en un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 23/08/1930. Tenia 30 anys


Redondo i Andújar, Antonio. Bomber de Barcelona. Mort en un incendi d’industria a Barcelona (Barcelonès). 23/03/1995. Tenia 49 anys.


Ribas i Muñoz, Francisco. Bomber de Barcelona. Mort en l’incendi de l’edifici de la ONCE de Barcelona (Barcelonès). 22/01/1951. Tenia 28 anys.


Rodríguez i Rodríguez, José. Bomber de Barcelona. Mort electrocutat en un incendi a Barcelona (Barcelonès). 30/07/1976. Tenia 25 anys.

Roigé i Prunera, Camilo. Caporal dels Bombers de Barcelona. Mort en l'incendi de l'edifici d'Iberia Radio. 27/11/1971. Tenia 49 anys.


Saéz i Picazo, Albert. Bomber de Barcelona. Mort en un accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 12/5/1939. Tenia 41 anys.


Smith i Montañés, Carles. Bomber conductor de Barcelona. Mort en accident de trànsit a Barcelona (Barcelonès). 28/08/1929. Tenia 29 anys.

Torredeflot i Petit, Salvador. Bomber de Barcelona. Mort en un salvament a Barcelona (Barcelonès). 30/08/1930. Tenia 25 anys.


Que l’exemple dels qui amb esperit generós s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors.

A TOTS ELLS, GRÀCIES!
SALUT, HONOR I GLÒRIA!