El 7 d’agost de 1986, a dos quarts de vuit de la tarda va començar el primer d’una sèrie d’incendis que va afectar al llarg d’aquell mes la muntanya de Montserrat. Aquest es va iniciar en el paratge de Santa Cecília i els primers vehicles que van anar van ser dels bombers de Manresa i de Martorell. La manca d’accessos al front serà un greu dificultat que ajudarà a la propagació de l’incendi. Dues avionetes surten de Sabadell per ajudar en les tasques d’extinció. L’aviació de Reus, en canvi, no pot sortir ja que s’està aprop de l’ocàs. Durant la nit ja es veu que l’extinció serà molt complicada i es demana el màxim de reforços. Fins a 38 dotacions de bombers de la Brigada de Barcelona i una vintena més arribats de la resta de Catalunya treballen de valent al llarg de la nit. En la part que va des de la Calsina a Santa Cecília s’ha controlat el front, evitant la seva propagació cap a l’est. Els problemes són cap a l’oest, per sota de la carretera de can Maçana, al serrat de Calsina, a can Martorell i a la carena de la Creu de Ferro, on el foc comença a amenaça les urbanitzacions del Casot i de Sant Cristòfol.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
