Article publicat a la Revista Fahrenheit, Número 29 , Octubre 2008.Per Jesús Mestre i Campi
BOMBERS DE BARCELONA: MEMÒRIA D'UN NAIXEMENT
L’autor del llibre sobre la Història del Cos de Barcelona, l’escriptor Jesús Mestre, reprodueix en aquest article l’època i els fets que envoltaren la creació del nostre Servei, amb motiu de la celebració enguany del 175è aniversari d’aquesta casa.
Aquest any Bombers de Barcelona compleix el 175è aniversari de la seva fundació. La data i els fets de referència de l’aniversari ens situen a l’any 1833, en plena revolució liberal a l’Estat espanyol i, sobretot, a Barcelona. El fet que sigui l’inici de la Primera Guerra Carlina ens diu que, en aquell temps, no tothom estava d’acord amb un mateix model de societat: el naixent estat liberal encara era feble i ple de dubtes, i els carlins, partidaris de la monarquia absoluta i de la pervivència dels privilegis de l’aristocràcia heretats del Feudalisme, eren prou nombrosos per plantar cara els liberals.
En aquest context històric, a Barcelona s’era molt conscient dels canvis socials i econòmics provocats per la industrialització, i dels problemes de seguretat —en molts sentits— que comportava. La convivència forçada entre les fàbriques de vapor i els habitatges dins de la ciutat, que encara conservava les muralles medievals, no era gens higiènica i comportava molt perill: els vapors podien explotar! Així, entre 1830 i 1833, l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de diversos particulars, estudia la possibilitat de redactar un reglament per actualitzar i normalitzar les tasques d’extinció d’incendis i salvament. Aquest reglament va ser aprovat el 29 de març de 1833. El primer cap de la Companyia de Bombers de Barcelona va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila, i aquesta la formaven 30 paletes o manobres, vuit fusters i dos manyans. Cada bomber tenia un casc i la companyia disposava d’una bomba hidràulica i d’un carro per poder transportar-la.
Un començament incert
La vida d’aquesta companyia, de fet, va ser efímera: dos anys més tard, després de la Crema de Convents de l’estiu de 1835, en plenes Bullangues de Barcelona, la responsabilitat de les tasques contra incendi es confia a la companyia de sapadors de la Milícia Nacional, mesura extraordinària que també va ser provisional: el 1842, després del bombardeig de la ciutat per part del general Baldomero Espartero, el cap del Govern espanyol, es va suprimir la Milícia barcelonina i, amb ella, la companyia de sapadors-bombers. Paral•lelament s’havia fundat la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona (La Mútua), l’any 1836, qui feia temps que reclamava a l’Ajuntament la constitució d’una companyia més estable. La situació era precària; per exemple, quan calia apagar un incendi calia anar a casa de Josep Xifré, un indià que havia fet una gran fortuna a Amèrica, ja que era qui tenia la bomba hidràulica més moderna de la ciutat. Finalment, a principis de 1845 la Mútua i l’Ajuntament acorden gestionar a part iguals la companyia de bombers, la doten d’un nou reglament i modernitzen l’utillatge. Poc després, l’abril de 1847, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias és nomenat cap del Cos de Bombers.
Antoni Rovira i Trias
Amb Rovira i Trias se salva aquest primer període de caràcter més provisional i es consolida definitivament el Cos de Bombers de Barcelona. Rovira, arquitecte i urbanista molt valorat a la ciutat, s’interessa pels aspectes teòrics i fa diversos viatges a l’estranger per reunir informació sobre els bombers d’altres ciutats, sobretot de París. Finalment, l’any 1856, pública el Manual para la extinción de incendios on recull la seva experiència al front del Cos de Bombers i teoritza sobre la millor manera d’organitzar una companyia.
Aquesta obra vincula la necessitat d’un servei d’extinció i prevenció d’incendis a un context social i econòmic determinat, com era la nova societat industrial de l’època, i, de forma evident, a una Barcelona que estava enderrocant les antigues muralles medievals i s’encarava a la construcció de l’Eixample. Rovira i Trias va ser cap dels bombers barcelonins fins gairebé la seva mort, l’any 1889, tot i que hi va haver alguns períodes en què va dimitir (el 1865 i el 1870) per desavinences amb l’Ajuntament i sempre amb demandes de millores per als bombers. Així, per exemple, després d’haver dimitit el 1865, el 1868 torna forçant l’aprovació d’un nou reglament que configura una companyia molt més sòlida i estable.
La forta personalitat de Rovira i Trias es fa extensible als bombers i inaugura un llarg període on al front del Cos hi haurà homes de gran personalitat i ascendència, com el mateix Pere Falqués i Urpí, que va substituir Rovira i va ser cap de bombers fins l’any 1916, quan va morir prematurament. Falqués també era arquitecte de formació i de prestigi a la ciutat, especialitzat en construccions en ferro i maó vist, arquitecte municipal en cap i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Com a cap dels bombers, va apostar de forma decidida per la modernització de l’utillatge i la incorporació dels automòbils, cosa que feia més eficient la feina dels bombers.
El clan dels arquitectes
A Rovira i Trias el va substituir el també arquitecte Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre 1917 i 1924, quan va ser cessat per motius polítics. Audet era un home llargament vinculat al Cos i, com la majoria dels comandaments dels bombers, vinculats a les idees reformistes de la Mancomunitat de Catalunya que, precisament, el cop d’estat de Primo de Rivera acabava de clausurar. Amb el pretext d’ineficàcia per l’actuació dels bombers en l’incendi del taller metal•lúrgic El Nuevo Vulcano, de la Barceloneta, i arran d’una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador que va suposar la destitució d’Audet i la dissolució del Cos per, segons es deia, emprendre “la reforma del Cuerpo”. Els bombers, doncs, patien una depuració que va arrossegar a diversos comandaments, com el cap de personal Josep J. Jordán, que havia testificat a favor d’Audet; l’enginyer Melcior Marial o el caporal Aureli Alberola. Interinament es va confiar el comandament del Cos a l’enginyer industrial Emilio Gutiérrez.
Gutiérrez no va ser ben rebut pels bombers ni pels arquitectes, que van protestar amb reiteració al municipi sobre el fet que un enginyer fos el cap dels bombers, un càrrec reservat fins al moment en exclusiva als arquitectes. Tanmateix, Gutiérrez va aconseguir, amb motiu de l’Exposició Industrial de 1929, una important partida econòmica amb la qual va adquirir 22 automòbils nous, entre ells 14 vehicles Magirus considerats els més moderns de l’època. El 1931, amb l’esdeveniment de la Segona República, Gutiérrez va ser cessat i substituït interinament per Josep Mª Jordán Poyatos.
La família Jordán
El desembre de 1931, Jordán va ser confirmat definitivament i va nomenar com a subcap a Josep Sabadell. L’època de Josep Mª Jordán Poyatos al front del Cos, entre 1931 i 1954, es caracteritza per l’estabilitat, tot i l’alternança de diversos períodes històrics: Segona República, Guerra Civil i Franquisme. Com tantes altres institucions de la ciutat, els bombers van patir durant la guerra i la postguerra amb les indiscriminades depuracions amb les que el nou règim franquista va flagel·lar el Cos. La continuïtat de Jordán va ser beneficiosa per aconseguir una difícil però necessària estabilitat en l’acció diària dels bombers. Cal destacar d’aquests anys la constitució de l’Agrupación Cultural y Deportiva (La Cultural), l’any 1946, una institució que va propiciar molts contactes a nivell internacionals en els anys més obscurs de l’autarquia espanyola. A l’arribar la jubilació de Jordán, l’any 1954, Josep Sabadell i Mercadé, el subcap, el va substituir. Sabadell és autor d’una completíssima crònica sobre el Cos de Bombers barceloní, i un home sempre vinculat als bombers. Quan es va jubilar, l’any 1961, el va substituir Josep Mª Jordán Casaseca, fill de Jordán Poyatos. El comandament de Jordán Casaseca es va caracteritzar per la continuïtat i va ser prou hàbil per mantenir els bombers el més apartats possible dels esdeveniments polítics dels darrers anys del Franquisme, la Transició i el restabliment de la Generalitat. L’any 1981, quan es va jubilar, el país havia entrat decididament en un règim democràtic i la gestió al front del Cos va passar a ser menys personalista i va tendir a ser més tècnica.
Com mostren aquests notes, la història del Cos de Bombers de Barcelona no ha estat una bassa d’oli, ja que, com a institució viva i canviant, s’ha trobat en tot tipus de conflictes i problemes inherents a cada període històric, de vegades polítics i, molt sovint, de caràcter
laboral. La institució, però, ha aconseguit al llarg d’aquests 175 anys ser indispensable per garantir la tranquil·litat en la vida quotidiana dels barcelonins. I així desitgem
tots que pugui ser-ho durant molt més temps. Felicitats.
L’autor del llibre sobre la Història del Cos de Barcelona, l’escriptor Jesús Mestre, reprodueix en aquest article l’època i els fets que envoltaren la creació del nostre Servei, amb motiu de la celebració enguany del 175è aniversari d’aquesta casa.
Aquest any Bombers de Barcelona compleix el 175è aniversari de la seva fundació. La data i els fets de referència de l’aniversari ens situen a l’any 1833, en plena revolució liberal a l’Estat espanyol i, sobretot, a Barcelona. El fet que sigui l’inici de la Primera Guerra Carlina ens diu que, en aquell temps, no tothom estava d’acord amb un mateix model de societat: el naixent estat liberal encara era feble i ple de dubtes, i els carlins, partidaris de la monarquia absoluta i de la pervivència dels privilegis de l’aristocràcia heretats del Feudalisme, eren prou nombrosos per plantar cara els liberals.
En aquest context històric, a Barcelona s’era molt conscient dels canvis socials i econòmics provocats per la industrialització, i dels problemes de seguretat —en molts sentits— que comportava. La convivència forçada entre les fàbriques de vapor i els habitatges dins de la ciutat, que encara conservava les muralles medievals, no era gens higiènica i comportava molt perill: els vapors podien explotar! Així, entre 1830 i 1833, l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de diversos particulars, estudia la possibilitat de redactar un reglament per actualitzar i normalitzar les tasques d’extinció d’incendis i salvament. Aquest reglament va ser aprovat el 29 de març de 1833. El primer cap de la Companyia de Bombers de Barcelona va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila, i aquesta la formaven 30 paletes o manobres, vuit fusters i dos manyans. Cada bomber tenia un casc i la companyia disposava d’una bomba hidràulica i d’un carro per poder transportar-la.
Un començament incert
La vida d’aquesta companyia, de fet, va ser efímera: dos anys més tard, després de la Crema de Convents de l’estiu de 1835, en plenes Bullangues de Barcelona, la responsabilitat de les tasques contra incendi es confia a la companyia de sapadors de la Milícia Nacional, mesura extraordinària que també va ser provisional: el 1842, després del bombardeig de la ciutat per part del general Baldomero Espartero, el cap del Govern espanyol, es va suprimir la Milícia barcelonina i, amb ella, la companyia de sapadors-bombers. Paral•lelament s’havia fundat la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona (La Mútua), l’any 1836, qui feia temps que reclamava a l’Ajuntament la constitució d’una companyia més estable. La situació era precària; per exemple, quan calia apagar un incendi calia anar a casa de Josep Xifré, un indià que havia fet una gran fortuna a Amèrica, ja que era qui tenia la bomba hidràulica més moderna de la ciutat. Finalment, a principis de 1845 la Mútua i l’Ajuntament acorden gestionar a part iguals la companyia de bombers, la doten d’un nou reglament i modernitzen l’utillatge. Poc després, l’abril de 1847, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias és nomenat cap del Cos de Bombers.
Antoni Rovira i Trias
Amb Rovira i Trias se salva aquest primer període de caràcter més provisional i es consolida definitivament el Cos de Bombers de Barcelona. Rovira, arquitecte i urbanista molt valorat a la ciutat, s’interessa pels aspectes teòrics i fa diversos viatges a l’estranger per reunir informació sobre els bombers d’altres ciutats, sobretot de París. Finalment, l’any 1856, pública el Manual para la extinción de incendios on recull la seva experiència al front del Cos de Bombers i teoritza sobre la millor manera d’organitzar una companyia.
Aquesta obra vincula la necessitat d’un servei d’extinció i prevenció d’incendis a un context social i econòmic determinat, com era la nova societat industrial de l’època, i, de forma evident, a una Barcelona que estava enderrocant les antigues muralles medievals i s’encarava a la construcció de l’Eixample. Rovira i Trias va ser cap dels bombers barcelonins fins gairebé la seva mort, l’any 1889, tot i que hi va haver alguns períodes en què va dimitir (el 1865 i el 1870) per desavinences amb l’Ajuntament i sempre amb demandes de millores per als bombers. Així, per exemple, després d’haver dimitit el 1865, el 1868 torna forçant l’aprovació d’un nou reglament que configura una companyia molt més sòlida i estable.
La forta personalitat de Rovira i Trias es fa extensible als bombers i inaugura un llarg període on al front del Cos hi haurà homes de gran personalitat i ascendència, com el mateix Pere Falqués i Urpí, que va substituir Rovira i va ser cap de bombers fins l’any 1916, quan va morir prematurament. Falqués també era arquitecte de formació i de prestigi a la ciutat, especialitzat en construccions en ferro i maó vist, arquitecte municipal en cap i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Com a cap dels bombers, va apostar de forma decidida per la modernització de l’utillatge i la incorporació dels automòbils, cosa que feia més eficient la feina dels bombers.
El clan dels arquitectes
A Rovira i Trias el va substituir el també arquitecte Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre 1917 i 1924, quan va ser cessat per motius polítics. Audet era un home llargament vinculat al Cos i, com la majoria dels comandaments dels bombers, vinculats a les idees reformistes de la Mancomunitat de Catalunya que, precisament, el cop d’estat de Primo de Rivera acabava de clausurar. Amb el pretext d’ineficàcia per l’actuació dels bombers en l’incendi del taller metal•lúrgic El Nuevo Vulcano, de la Barceloneta, i arran d’una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador que va suposar la destitució d’Audet i la dissolució del Cos per, segons es deia, emprendre “la reforma del Cuerpo”. Els bombers, doncs, patien una depuració que va arrossegar a diversos comandaments, com el cap de personal Josep J. Jordán, que havia testificat a favor d’Audet; l’enginyer Melcior Marial o el caporal Aureli Alberola. Interinament es va confiar el comandament del Cos a l’enginyer industrial Emilio Gutiérrez.
Gutiérrez no va ser ben rebut pels bombers ni pels arquitectes, que van protestar amb reiteració al municipi sobre el fet que un enginyer fos el cap dels bombers, un càrrec reservat fins al moment en exclusiva als arquitectes. Tanmateix, Gutiérrez va aconseguir, amb motiu de l’Exposició Industrial de 1929, una important partida econòmica amb la qual va adquirir 22 automòbils nous, entre ells 14 vehicles Magirus considerats els més moderns de l’època. El 1931, amb l’esdeveniment de la Segona República, Gutiérrez va ser cessat i substituït interinament per Josep Mª Jordán Poyatos.
La família Jordán
El desembre de 1931, Jordán va ser confirmat definitivament i va nomenar com a subcap a Josep Sabadell. L’època de Josep Mª Jordán Poyatos al front del Cos, entre 1931 i 1954, es caracteritza per l’estabilitat, tot i l’alternança de diversos períodes històrics: Segona República, Guerra Civil i Franquisme. Com tantes altres institucions de la ciutat, els bombers van patir durant la guerra i la postguerra amb les indiscriminades depuracions amb les que el nou règim franquista va flagel·lar el Cos. La continuïtat de Jordán va ser beneficiosa per aconseguir una difícil però necessària estabilitat en l’acció diària dels bombers. Cal destacar d’aquests anys la constitució de l’Agrupación Cultural y Deportiva (La Cultural), l’any 1946, una institució que va propiciar molts contactes a nivell internacionals en els anys més obscurs de l’autarquia espanyola. A l’arribar la jubilació de Jordán, l’any 1954, Josep Sabadell i Mercadé, el subcap, el va substituir. Sabadell és autor d’una completíssima crònica sobre el Cos de Bombers barceloní, i un home sempre vinculat als bombers. Quan es va jubilar, l’any 1961, el va substituir Josep Mª Jordán Casaseca, fill de Jordán Poyatos. El comandament de Jordán Casaseca es va caracteritzar per la continuïtat i va ser prou hàbil per mantenir els bombers el més apartats possible dels esdeveniments polítics dels darrers anys del Franquisme, la Transició i el restabliment de la Generalitat. L’any 1981, quan es va jubilar, el país havia entrat decididament en un règim democràtic i la gestió al front del Cos va passar a ser menys personalista i va tendir a ser més tècnica.
Com mostren aquests notes, la història del Cos de Bombers de Barcelona no ha estat una bassa d’oli, ja que, com a institució viva i canviant, s’ha trobat en tot tipus de conflictes i problemes inherents a cada període històric, de vegades polítics i, molt sovint, de caràcter
laboral. La institució, però, ha aconseguit al llarg d’aquests 175 anys ser indispensable per garantir la tranquil·litat en la vida quotidiana dels barcelonins. I així desitgem
tots que pugui ser-ho durant molt més temps. Felicitats.
