Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 1. Gener 2009.
Per Jesús Mestre i Campi.
El carisma d’un bon governant pot tenir un efecte beneficiós sobre l’entitat que governa i, segons com, pot deixar una empremta duradora. La història del Cos de Bombers ha deixat a protagonistes destacats en el seu comandament, homes amb influència en la ciutat i que, d’alguna manera, caracteritzen les diverses èpoques del Cos fins a la democràcia.
Els orígens
Els orígens del Cos de Bombers de Barcelona s’han de situar a la dècada de 1830, en plena revolució liberal a l’Estat espanyol i, sobretot, a Barcelona. L’any 1833 es va iniciar la Primera Guerra Carlina, un enfrontament entre dues concepcions antagòniques de societat: el naixent estat liberal encara era feble i ple de dubtes, i els carlins, partidaris de la monarquia absoluta i de la pervivència dels privilegis de l’aristocràcia heretats del feudalisme, eren prou nombrosos per plantar cara els liberals.
En aquest context històric, a Barcelona hi ha plena consciència dels canvis socials i econòmics provocats per la industrialització, i dels problemes de seguretat —en molts sentits— que comportava. La convivència forçada entre les fàbriques de vapor i els habitatges dins de Barcelona, que encara conservava les muralles medievals, no era gens higiènica i comportava molts perills: els vapors podien explotar! Així, entre 1830 i 1833, l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de diversos particulars, estudia la possibilitat de redactar un reglament per actualitzar i normalitzar les tasques d’extinció d’incendis i salvament. Aquest reglament va ser aprovat el 29 de març de 1833. El primer cap de la companyia de bombers de Barcelona va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila i la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans. Cada bomber tenia un casc i la companyia disposava d’una bomba hidràulica i un carro per transportar-la.
La vida d’aquesta companyia, de fet, va ser efímera: dos anys més tard, després de la Crema de Convents de l’estiu de 1835, en plenes Bullangues de Barcelona, la responsabilitat de les tasques contra incendi es confia a la companyia de sapadors de la Milícia Nacional, mesura extraordinària que també va ser provisional: el 1842, després del bombardeig de la ciutat per part del general Baldomero Espartero, cap del govern espanyol, es va suprimir la Milícia barcelonina i, amb ella, la companyia de sapadors-bombers. Paral•lelament s’havia fundat la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona (la Mútua), l’any 1836, i feia temps que reclamava a l’Ajuntament la constitució d’una companyia més estable. La situació era precària; per exemple, quan calia apagar un incendi calia anar a casa de Josep Xifré, un indià que havia fet una gran fortuna a Amèrica, ja que era qui tenia la bomba hidràulica més moderna de la ciutat. Finalment, a principis de 1845 la Mútua i l’Ajuntament acorden gestionar a part iguals la companyia de bombers, la doten d’un nou reglament i modernitzen l’utillatge. Poc després, l’abril de 1847, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias es nomenat cap del Cos de Bombers.
Antoni Rovira i Trias
Amb Rovira i Trias se salva aquest primer període de caràcter més provisional i es consolida definitivament el Cos de Bombers de Barcelona. Rovira, arquitecte i urbanista molt valorat a la ciutat, s’interessa en els aspectes teòrics i fa diversos viatges a l’estranger per reunir informació sobre els bombers d’altres ciutats, sobretot París. Finalment, l’any 1856, pública el Manual para la extinción de incendios on recull la seva experiència al front del cos de bombers i teoritza sobre la millor manera d’organitzar una companyia. Aquesta obra vincula la necessitat d’un servei d’extinció i prevenció d’incendis a un context social i econòmic determinat, com era la nova societat industrial de l’època, i de forma evident una Barcelona que estava enderrocant les antigues muralles medievals i s’encarava a la construcció de l’Eixample. Rovira i Trias va ser cap dels bombers barcelonins fins gairebé la seva mort, l’any 1889, tot i que va haver alguns períodes que va dimitir (el 1865, el 1870) per desavinences amb l’Ajuntament i sempre amb demandes de millores pels bombers. Així, per exemple, després d’haver dimitit el 1865, el 1868 torna forçant l’aprovació d’un nou reglament que configurar una companyia molt més solida i estable.
La forta personalitat de Rovira i Trias es fa extensible als bombers i inaugura un llarg període on al front del Cos hi haurà homes de gran personalitat i ascendència, com el mateix Pere Falqués i Urpí, que va substituir Rovira i va ser cap de bombers fins l’any 1916, quan va morir prematurament. Falqués també era arquitecte de formació i de prestigi a la ciutat, especialitzat en construccions en ferro i maó vist, arquitecte municipal en cap i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Com a cap dels bombers va apostar decididament per la modernització de l’utillatge i la incorporació dels automòbils, cosa que feia molt més eficient la feina dels bombers.
El va substituir el també arquitecte Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre 1917 i 1924, quan va ser cessat per motius polítics. Audet era un home llargament vinculat al Cos i, com la majoria dels comandaments dels bombers, vinculats a les idees reformistes de la Mancomunitat de Catalunya que, precisament, el cop d’estat de Primo de Rivera acabava de clausurar. Amb el pretext d’ineficàcia per l’actuació dels bombers en el incendi del taller metal•lúrgic El Nuevo Vulcano, de la Barceloneta, i arran d’una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador que va suposar la destitució d’Audet i la dissolució del Cos per, segons es deia, per emprendre «la reforma del Cuerpo». Els bombers, doncs, patien una depuració que va arrossegar a diversos comandaments, com el cap de personal Josep J. Jordán que havia testificar a favor d’Audet, l’enginyer Melcior Marial o el caporal Aureli Alberola. Interinament es va confiar el comandament del Cos a l’enginyer industrial Emilio Gutiérrez.
Gutiérrez no va ser ben rebut pels bombers ni pels arquitectes, que van protestar amb reiteració al municipi sobre el fet que un enginyer fos el cap dels bombers, un càrrec reservat fins al moment en exclusiva als arquitectes. Tanmateix, Gutiérrez va aconseguir en motiu de l’Exposició Industrial de 1929 una important partida econòmica amb la qual va adquirir 22 automòbils nous, entre ells 14 vehicles Magirus considerats els més moderns de l’època. El 1931, amb l’esdeveniment de la Segona República, Gutiérrez va ser cessat i substituït interinament per Josep J. Jordán.
La família Jordán
El desembre de 1931 Jordán va ser confirmat definitivament i va nomenar com a sotscap Josep Sabadell. L’època de Josep M. Jordán Poyatos al front del Cos, entre 1931 i 1954, es caracteritza per l’estabilitat tot i l’alternança de diversos períodes històrica: Segona República, Guerra Civil i Franquisme. Els bombers van patir amb la guerra i, a la postguerra, amb les indiscriminades depuracions amb les que el nou règim franquista va flagel•lar el Cos, com tantes altres institucions de la ciutat. La continuïtat de Jordán va ser beneficiosa per aconseguir una difícil però necessària estabilitat en l’acció diària dels bombers. Cal destacar d’aquests anys la constitució de l’Agrupación Cultural y Deportiva, la Cultural, l’any 1946, una institució que va propiciar molts contactes a nivell internacionals en els anys més obscurs de l’autarquia espanyola. Al arribar la jubilació de Jordán, l’any 1954, Josep Sabadell i Mercadé, el sotscap, el va substituir. Sabadell és autor d’una completíssima crònica sobre el Cos de Bombers barceloní, i un home sempre vinculat als bombers. Quan es va jubilar, l’any 1961, el va substituir Josep M. Jordán Casaseca, fill de Jordán Poyatos. El comandament de Jordán Casaseca es va caracteritzar per la continuïtat i va ser prou hàbil per mantenir els bombers el més apartat possible dels esdeveniments polític dels darrers anys del franquisme, la transició i el restabliment de la Generalitat. L’any 1981, quan es va jubilar, el país havia entrar decididament en un règim democràtic i, la gestió al front del Cos, va passar a ser menys personalista i va tendir a ser més tècnica.
Com mostren aquests notes, la història del Cos de Bombers de Barcelona no ha estat una bassa d’oli ja que, com a institució viva i canviant, s’ha trobat en tot tipus de conflictes i problemes inherents a cada període històric, de vegades polítics i molt sovint de caràcter laboral. La institució, però, ha aconseguit al llarg de la seva història ser indispensable per garantir la tranquil•litat en la vida quotidiana dels barcelonins.
Per Jesús Mestre i Campi.
El carisma d’un bon governant pot tenir un efecte beneficiós sobre l’entitat que governa i, segons com, pot deixar una empremta duradora. La història del Cos de Bombers ha deixat a protagonistes destacats en el seu comandament, homes amb influència en la ciutat i que, d’alguna manera, caracteritzen les diverses èpoques del Cos fins a la democràcia.
Els orígens
Els orígens del Cos de Bombers de Barcelona s’han de situar a la dècada de 1830, en plena revolució liberal a l’Estat espanyol i, sobretot, a Barcelona. L’any 1833 es va iniciar la Primera Guerra Carlina, un enfrontament entre dues concepcions antagòniques de societat: el naixent estat liberal encara era feble i ple de dubtes, i els carlins, partidaris de la monarquia absoluta i de la pervivència dels privilegis de l’aristocràcia heretats del feudalisme, eren prou nombrosos per plantar cara els liberals.
En aquest context històric, a Barcelona hi ha plena consciència dels canvis socials i econòmics provocats per la industrialització, i dels problemes de seguretat —en molts sentits— que comportava. La convivència forçada entre les fàbriques de vapor i els habitatges dins de Barcelona, que encara conservava les muralles medievals, no era gens higiènica i comportava molts perills: els vapors podien explotar! Així, entre 1830 i 1833, l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de diversos particulars, estudia la possibilitat de redactar un reglament per actualitzar i normalitzar les tasques d’extinció d’incendis i salvament. Aquest reglament va ser aprovat el 29 de març de 1833. El primer cap de la companyia de bombers de Barcelona va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila i la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans. Cada bomber tenia un casc i la companyia disposava d’una bomba hidràulica i un carro per transportar-la.
La vida d’aquesta companyia, de fet, va ser efímera: dos anys més tard, després de la Crema de Convents de l’estiu de 1835, en plenes Bullangues de Barcelona, la responsabilitat de les tasques contra incendi es confia a la companyia de sapadors de la Milícia Nacional, mesura extraordinària que també va ser provisional: el 1842, després del bombardeig de la ciutat per part del general Baldomero Espartero, cap del govern espanyol, es va suprimir la Milícia barcelonina i, amb ella, la companyia de sapadors-bombers. Paral•lelament s’havia fundat la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona (la Mútua), l’any 1836, i feia temps que reclamava a l’Ajuntament la constitució d’una companyia més estable. La situació era precària; per exemple, quan calia apagar un incendi calia anar a casa de Josep Xifré, un indià que havia fet una gran fortuna a Amèrica, ja que era qui tenia la bomba hidràulica més moderna de la ciutat. Finalment, a principis de 1845 la Mútua i l’Ajuntament acorden gestionar a part iguals la companyia de bombers, la doten d’un nou reglament i modernitzen l’utillatge. Poc després, l’abril de 1847, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias es nomenat cap del Cos de Bombers.
Antoni Rovira i Trias
Amb Rovira i Trias se salva aquest primer període de caràcter més provisional i es consolida definitivament el Cos de Bombers de Barcelona. Rovira, arquitecte i urbanista molt valorat a la ciutat, s’interessa en els aspectes teòrics i fa diversos viatges a l’estranger per reunir informació sobre els bombers d’altres ciutats, sobretot París. Finalment, l’any 1856, pública el Manual para la extinción de incendios on recull la seva experiència al front del cos de bombers i teoritza sobre la millor manera d’organitzar una companyia. Aquesta obra vincula la necessitat d’un servei d’extinció i prevenció d’incendis a un context social i econòmic determinat, com era la nova societat industrial de l’època, i de forma evident una Barcelona que estava enderrocant les antigues muralles medievals i s’encarava a la construcció de l’Eixample. Rovira i Trias va ser cap dels bombers barcelonins fins gairebé la seva mort, l’any 1889, tot i que va haver alguns períodes que va dimitir (el 1865, el 1870) per desavinences amb l’Ajuntament i sempre amb demandes de millores pels bombers. Així, per exemple, després d’haver dimitit el 1865, el 1868 torna forçant l’aprovació d’un nou reglament que configurar una companyia molt més solida i estable.
La forta personalitat de Rovira i Trias es fa extensible als bombers i inaugura un llarg període on al front del Cos hi haurà homes de gran personalitat i ascendència, com el mateix Pere Falqués i Urpí, que va substituir Rovira i va ser cap de bombers fins l’any 1916, quan va morir prematurament. Falqués també era arquitecte de formació i de prestigi a la ciutat, especialitzat en construccions en ferro i maó vist, arquitecte municipal en cap i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Com a cap dels bombers va apostar decididament per la modernització de l’utillatge i la incorporació dels automòbils, cosa que feia molt més eficient la feina dels bombers.
El va substituir el també arquitecte Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre 1917 i 1924, quan va ser cessat per motius polítics. Audet era un home llargament vinculat al Cos i, com la majoria dels comandaments dels bombers, vinculats a les idees reformistes de la Mancomunitat de Catalunya que, precisament, el cop d’estat de Primo de Rivera acabava de clausurar. Amb el pretext d’ineficàcia per l’actuació dels bombers en el incendi del taller metal•lúrgic El Nuevo Vulcano, de la Barceloneta, i arran d’una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador que va suposar la destitució d’Audet i la dissolució del Cos per, segons es deia, per emprendre «la reforma del Cuerpo». Els bombers, doncs, patien una depuració que va arrossegar a diversos comandaments, com el cap de personal Josep J. Jordán que havia testificar a favor d’Audet, l’enginyer Melcior Marial o el caporal Aureli Alberola. Interinament es va confiar el comandament del Cos a l’enginyer industrial Emilio Gutiérrez.
Gutiérrez no va ser ben rebut pels bombers ni pels arquitectes, que van protestar amb reiteració al municipi sobre el fet que un enginyer fos el cap dels bombers, un càrrec reservat fins al moment en exclusiva als arquitectes. Tanmateix, Gutiérrez va aconseguir en motiu de l’Exposició Industrial de 1929 una important partida econòmica amb la qual va adquirir 22 automòbils nous, entre ells 14 vehicles Magirus considerats els més moderns de l’època. El 1931, amb l’esdeveniment de la Segona República, Gutiérrez va ser cessat i substituït interinament per Josep J. Jordán.
La família Jordán
El desembre de 1931 Jordán va ser confirmat definitivament i va nomenar com a sotscap Josep Sabadell. L’època de Josep M. Jordán Poyatos al front del Cos, entre 1931 i 1954, es caracteritza per l’estabilitat tot i l’alternança de diversos períodes històrica: Segona República, Guerra Civil i Franquisme. Els bombers van patir amb la guerra i, a la postguerra, amb les indiscriminades depuracions amb les que el nou règim franquista va flagel•lar el Cos, com tantes altres institucions de la ciutat. La continuïtat de Jordán va ser beneficiosa per aconseguir una difícil però necessària estabilitat en l’acció diària dels bombers. Cal destacar d’aquests anys la constitució de l’Agrupación Cultural y Deportiva, la Cultural, l’any 1946, una institució que va propiciar molts contactes a nivell internacionals en els anys més obscurs de l’autarquia espanyola. Al arribar la jubilació de Jordán, l’any 1954, Josep Sabadell i Mercadé, el sotscap, el va substituir. Sabadell és autor d’una completíssima crònica sobre el Cos de Bombers barceloní, i un home sempre vinculat als bombers. Quan es va jubilar, l’any 1961, el va substituir Josep M. Jordán Casaseca, fill de Jordán Poyatos. El comandament de Jordán Casaseca es va caracteritzar per la continuïtat i va ser prou hàbil per mantenir els bombers el més apartat possible dels esdeveniments polític dels darrers anys del franquisme, la transició i el restabliment de la Generalitat. L’any 1981, quan es va jubilar, el país havia entrar decididament en un règim democràtic i, la gestió al front del Cos, va passar a ser menys personalista i va tendir a ser més tècnica.
Com mostren aquests notes, la història del Cos de Bombers de Barcelona no ha estat una bassa d’oli ja que, com a institució viva i canviant, s’ha trobat en tot tipus de conflictes i problemes inherents a cada període històric, de vegades polítics i molt sovint de caràcter laboral. La institució, però, ha aconseguit al llarg de la seva història ser indispensable per garantir la tranquil•litat en la vida quotidiana dels barcelonins.
Jesús Mestre i Campi és Doctor en Història Contemporània i especialista en la història social i política de Barcelona a mitjan segle XIX. Es autor de la Història del Cos de Bombers de Barcelona (reeditada el 2005), entre altres obres.
