Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 4. Octubre 2009.
Per Ramon Pallicé i Torrell - Pep Farré i Sanfeliu
El que avui coneixem com a Parc de Bombers de Reus, integrat des de 1982 en la xarxa autonòmica de parcs de Bombers de la Generalitat de Catalunya, és hereu del Cos de Bombers Municipal, organitzat l'any 1930 i presentat oficialment en un acte multitudinari el 5 d'abril de 1931. Tanmateix, aquesta no fou la primera de les organitzacions destinades a l'extinció d'incendis en aquesta ciutat.
L’estiu de 1860 es produí un terrible incendi al raval de Santa Anna que, despertant l’esperit cívic de la ciutadania, suscità l’obertura d’una subscripció pública impulsada pel polític i activista cultural Bernat Torroja, la qual hauria de destinar-se a l’adquisició de material per a l’organització d’un cos de bombers. Aquest esdevindria el punt de partida per a què la primavera de l’any 1861 el consistori reusenc aprovés un reglament, adquirís una primera bomba contra incendi de titularitat municipal i disposés l’organització d’una primitiva companyia de bombers.
Aquesta primera formació, que començà a prestar servei a les primeries de 1862, estava constituïda per un cap –el mestre d’obres Francesc Llauradó-, tres caps subalterns –un mestre paleta, un mestre Fuster i un professor de gimnàstica- i, per sota, quaranta individus d’ofici fuster, manyà i paleta. Tots ells disposaven d’uniforme i, si més no en una primera instancia, rebien instrucció i efectuaven pràctiques.
Malgrat que la companyia prestà servei en diverses ocasions, el cert és que la pobresa endèmica de les arques municipals, junt amb les dificultats dels bombers per conjuminar el propi ofici amb la prestació voluntària –i normalment deficitària- de serveis dins el cos, marcaren el caràcter efímer d’aquesta formació, la qual es considerà extingida a partir de 1865.
A partir d’aquí, i durant la resta del segle XIX es repetiren els intents de reorganització de la tan enyorada companyia de bombers. Així, durant el Sexenni Liberal es proposava sense èxit la formació d’una companyia de bombers en el si de la milícia nacional. També, l’any 1892 es proposava infructuosament un nou “Proyecto de Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” i més tard, el 1899, es plantejava partir del material ja existent per a la constitució d’un cos de bombers vertebrat per personal de la Brigada Municipal. Novament, un fracàs.
Caldria esperar fins l’any 1907 per a què la recentment creada “Comisión de Partido de La Cruz Roja” de Reus establís un cos de bombers amb la cooperació de l’Ajuntament, el qual subvencionà el servei amb 250 pessetes anuals, a més de prestar l’antiga bomba i el material d’extinció que tenia la municipalitat. El Parc de Bombers s’instal·là al carrer Sant Joan, pròxim a l’hospital, constant el cos de 24 individus regits per un reglament que els assignava una modesta retribució setmanal i uns premis per estimular-los a ser els primers en acudir al lloc del sinistre. Així mateix, el personal gaudia de complets uniformes i, a partir de 1912, d’una “Caja de Socorros Mutuos” destinada a l’auxili d’individus del cos i familiars en cas de malaltia, accident o defunció.
Malgrat els bons serveis prestats, les dificultats pel sosteniment econòmic del cos, així com el progressiu distanciament sofert respecte de l’entitat mare, propiciaren la seva dissolució a través d’un conveni que restablia el material d’extinció d’incendis a l’ajuntament.
D’aquesta manera, l’estiu de 1916 el Cos de Bombers de la Creu Roja era substituït per una “Junta Autónoma de Extinción de Incendios”, òrgan liderat per l’Ajuntament i les cambres de comerç i de la propietat urbana, que l’any següent veuria aprovat el “Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” . Tanmateix, no seria aquest l’organisme que aconseguiria l’establiment a Reus d’un servei contra incendis consolidat. La desaparició de la Junta Autònoma suposà que durant els anys vint la ciutadania tornés a sentir-se desemparada davant l’amenaça del foc i s’exclamés davant l’etern retorn als rudimentaris sistemes d’extinció tradicional.
Seria el final de la dictadura primoriverista i els aires renovats que aportaren nous mandataris com l’alcalde Josep Caixés el que afavorí que a finals de 1930 s’endegués l’enèrgica organització del que, l’any següent, esdevindria un nou Cos de bombers municipal en clares i fermes vies de consolidació.
Un dels seus impulsors fou el nou arquitecte municipal Antoni Sardà Moltó qui, vistes les necessitats de la ciutat, redactà un dictamen proposant la constitució i desenvolupament del cos de bombers de forma permanent. El 26 de setembre de 1930 s’aprovà la constitució del cos, la compra d’un autobomba i, el 15 d’octubre, l’aprovació del reglament. Annex a les dependències de l’hospital de Sant Joan es construí el parc de bombers i s’adquirí un vehicle autobomba de la casa Hispano Suiza, a més de dues escales de vint i dotze metres que es transportarien arrossegades per un tractor.
El cos estava compost per tres tècnics: un cap director -l’arquitecte municipal- i dos sotscaps. Com a subalterns, un secretari llister, un professor de gimnàstica, dos bombers distingits, i vint bombers.
El caporal dels bombers de Barcelona, Josep Castellví va entrenar els nous bombers d’una manera perfecta, demostrada en l’acte de la seva presentació, que la premsa qualificà de magnífic. L’actuació es va realitzar a la plaça dels Quarters amb les autoritats i un nombrós públic entusiasmat davant l’arribada del vehicle i la demostració del personal.
Amb l’esclat de la guerra civil, el 19 de juliol de 1936, i en previsió dels funestos esdeveniments, el Cos de bombers constituí una plantilla de personal fix i, més tard, en arribar els primers ferits del front d’Aragó, el Comitè Antifeixista ordenà la implicació dels bombers en el servei sanitari de l’Hospital Intercomarcal. A més, en col·laboració amb la Federació de Bombers de Catalunya, alguns bombers reusencs participaren en l’expedició catalana de bombers que aniria a recolzar els bombers de Madrid.
Com a part activa de la Junta de Defensa Passiva local, els bombers de Reus veurien l’ampliació del parc amb la construcció d’una nau annexa, així com la compra de dos camions-cisterna, un nou Hispano Suiza destinat al transport de personal i dues ambulàncies.
El gener de 1938 suposà el principi dels grans bombardejos sobre Reus, esdevenint gairebé diaris. Els bombers, amb gran abnegació, lluitaren contra el foc i ajudaren en tot el possible a la població civil. Paral·lelament, formaren part de la Comissió d’Ordre i Enllaços, encarregant-se de donar l’alarma amb les sirenes davant el pas dels avions facciosos.
El 15 de gener del 1939 Reus seria ocupat per l’exèrcit franquista. Instaurat el nou ordre, es comprovà el trasbals sofert al parc de bombers: molts bombers exiliats i el material evacuat cap a França, part del qual (com ara els dos Hispano Suiza) seria recuperat a Figueres, Vic i Girona.
Per tal de reorganitzar el servei d’extinció d’incendis s’aprovà un nou reglament i es convocà un concurs públic per a la provisió d’una nova plantilla de personal, per al qual calia justificar “adhesión al glorioso movimiento nacional” , mitjançant avals de F.E.T y de las J.O.N.S i de la Guardia civil. Més tard, un xassís Ford, transformat en autobomba, reforçaria el parc mòbil del servei.
Superats els anys de postguerra, el 1953 s’encetà la progressiva professionalització del servei municipal d’extinció d’incendis, amb la creació de reguardes fixes dutes a terme per dos caporals, dos xofers mecànics i sis bombers, entre els quals prestarien servei les 24 hores del dia.
El gener de 1997 s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos dels Bombers de Reus a la Generalitat de CatalunyaEls anys seixanta foren anys de transformació, impulsada per l’increment demogràfic que suposà l’allau immigratori. Augmentava l’activitat del cos i, en conseqüència es féu necessari un impuls de les pràctiques, simulacres i protocols preventius, així com la dotació de nous efectius materials i de personal. Per tal de demostrar l’òptima preparació del servei, serien freqüents les demostracions i exercicis públics, com el dut a terme el juny de 1961 amb motiu dels trenta anys de la creació del cos.
L’any 1974 una comissió presidida pel conseller delegat de protecció civil, Fernando Guiu endegà, amb l’assessorament de Josep Maria Jordán, cap-director del Cos de bombers de Barcelona, un procés de reforç i reestructuració del servei de bombers reusenc. En aplicació de les mesures previstes s’adquiriren diversos vehicles, entre ells una autoescala Magirus i equips de radiocomunicació, entre d’altres equipaments. Així mateix, també s’establiren programes d’estudi per a la formació dels bombers.
Demostracions de l’any 1961El final de la Dictadura havia significat la reactivació dels mecanismes polítics i institucionals propis de Catalunya, entre els quals, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia donaria peu a un replantejament global de l’organització contra incendis al nostre país. Dins la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i de Salvaments, creada l’any 1980, s’hi anirien integrant els diversos serveis de bombers procedents de diputacions, així com la majoria de municipals.
El traspàs de competències de serveis com Reus –de procedència municipal- suposà algunes dificultats afegides superades a través de convenis de col·laboració que, de 1982 a 1997, establiren unes bases de col·laboració per tal de resguardar l’autonomia municipal del servei, a la vegada que l’integraven progressivament en el nou marc supramunicipal. Aquesta etapa de transició culminaria el gener de 1997 en què s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos a la Generalitat de Catalunya.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers
En aquests anys, el Cos de bombers reusenc veuria l’ampliació del parc mòbil, efectius i equipaments, rubricada el 1987 amb el trasllat a les noves instal·lacions de Mas Tallapedra, molt més àmplies i millor situades als afores de la ciutat. Així mateix, la millora de les condicions laborals es feu palesa després de les mobilitzacions de bombers de 1987 i 1998. D’aquesta manera fou possible el desenvolupament d’un nou marc necessari per fer front a l’ampliació i diversificació de la sinistralitat a què els bombers havien de fer front.
Paral·lelament, i amb l’objectiu de fomentar el bon ambient entre els membres del servei, a més de la celebració de la tradicional festa patronal, en aquest període s’organitzaren diverses activitats lúdiques i esportives, creant fins i tot una associació per tal d’impulsar-les.
Les instal·lacions del nou Parc de bombers de Reus feren possible que des de bon principi s’hi acollissin múltiples iniciatives com la constitució de grups de rescat o l’establiment de la seu de l’Escola de la regió de Tarragona, destinada a la formació contínua dels bombers del sud de Catalunya. Més recentment, la incorporació de les primeres bomberes, així com la instal·lació d’una unitat del Grup de Recolzament d’Activitats Forestals (GRAF) i d’un Centre ERA (destinat a la gestió i manteniment dels Equips de Respiració Autònoma) han estat alguns dels trets destacables dels darrers anys del Parc de Reus.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers, amb Alfonso Sánchez Duran com a cap de parc, a més de personal en segona activitat i voluntari. Amb aquests efectius, el Parc de Reus manté el compromís de servei a la ciutadania que l’han conduït a què ara s’aproximi a la doble efemèride que suposen els 150 anys de la creació del primigeni servei contra incendis i els 80 anys de la refundació d’un Cos de bombers municipal plenament consolidat.
*Ramon Pallicé i Torrell és advocat, escriptor i Tècnic Superior de la Generalitat.
* Pep Farré i Sanfeliu és historiador, bomber de primera, i autor del llibre "El Cos de Bombers de Tarragona, 1858-2008”
L’estiu de 1860 es produí un terrible incendi al raval de Santa Anna que, despertant l’esperit cívic de la ciutadania, suscità l’obertura d’una subscripció pública impulsada pel polític i activista cultural Bernat Torroja, la qual hauria de destinar-se a l’adquisició de material per a l’organització d’un cos de bombers. Aquest esdevindria el punt de partida per a què la primavera de l’any 1861 el consistori reusenc aprovés un reglament, adquirís una primera bomba contra incendi de titularitat municipal i disposés l’organització d’una primitiva companyia de bombers.
Aquesta primera formació, que començà a prestar servei a les primeries de 1862, estava constituïda per un cap –el mestre d’obres Francesc Llauradó-, tres caps subalterns –un mestre paleta, un mestre Fuster i un professor de gimnàstica- i, per sota, quaranta individus d’ofici fuster, manyà i paleta. Tots ells disposaven d’uniforme i, si més no en una primera instancia, rebien instrucció i efectuaven pràctiques.
Malgrat que la companyia prestà servei en diverses ocasions, el cert és que la pobresa endèmica de les arques municipals, junt amb les dificultats dels bombers per conjuminar el propi ofici amb la prestació voluntària –i normalment deficitària- de serveis dins el cos, marcaren el caràcter efímer d’aquesta formació, la qual es considerà extingida a partir de 1865.
A partir d’aquí, i durant la resta del segle XIX es repetiren els intents de reorganització de la tan enyorada companyia de bombers. Així, durant el Sexenni Liberal es proposava sense èxit la formació d’una companyia de bombers en el si de la milícia nacional. També, l’any 1892 es proposava infructuosament un nou “Proyecto de Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” i més tard, el 1899, es plantejava partir del material ja existent per a la constitució d’un cos de bombers vertebrat per personal de la Brigada Municipal. Novament, un fracàs.
Caldria esperar fins l’any 1907 per a què la recentment creada “Comisión de Partido de La Cruz Roja” de Reus establís un cos de bombers amb la cooperació de l’Ajuntament, el qual subvencionà el servei amb 250 pessetes anuals, a més de prestar l’antiga bomba i el material d’extinció que tenia la municipalitat. El Parc de Bombers s’instal·là al carrer Sant Joan, pròxim a l’hospital, constant el cos de 24 individus regits per un reglament que els assignava una modesta retribució setmanal i uns premis per estimular-los a ser els primers en acudir al lloc del sinistre. Així mateix, el personal gaudia de complets uniformes i, a partir de 1912, d’una “Caja de Socorros Mutuos” destinada a l’auxili d’individus del cos i familiars en cas de malaltia, accident o defunció.
Malgrat els bons serveis prestats, les dificultats pel sosteniment econòmic del cos, així com el progressiu distanciament sofert respecte de l’entitat mare, propiciaren la seva dissolució a través d’un conveni que restablia el material d’extinció d’incendis a l’ajuntament.
D’aquesta manera, l’estiu de 1916 el Cos de Bombers de la Creu Roja era substituït per una “Junta Autónoma de Extinción de Incendios”, òrgan liderat per l’Ajuntament i les cambres de comerç i de la propietat urbana, que l’any següent veuria aprovat el “Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” . Tanmateix, no seria aquest l’organisme que aconseguiria l’establiment a Reus d’un servei contra incendis consolidat. La desaparició de la Junta Autònoma suposà que durant els anys vint la ciutadania tornés a sentir-se desemparada davant l’amenaça del foc i s’exclamés davant l’etern retorn als rudimentaris sistemes d’extinció tradicional.
Seria el final de la dictadura primoriverista i els aires renovats que aportaren nous mandataris com l’alcalde Josep Caixés el que afavorí que a finals de 1930 s’endegués l’enèrgica organització del que, l’any següent, esdevindria un nou Cos de bombers municipal en clares i fermes vies de consolidació.
Un dels seus impulsors fou el nou arquitecte municipal Antoni Sardà Moltó qui, vistes les necessitats de la ciutat, redactà un dictamen proposant la constitució i desenvolupament del cos de bombers de forma permanent. El 26 de setembre de 1930 s’aprovà la constitució del cos, la compra d’un autobomba i, el 15 d’octubre, l’aprovació del reglament. Annex a les dependències de l’hospital de Sant Joan es construí el parc de bombers i s’adquirí un vehicle autobomba de la casa Hispano Suiza, a més de dues escales de vint i dotze metres que es transportarien arrossegades per un tractor.
El cos estava compost per tres tècnics: un cap director -l’arquitecte municipal- i dos sotscaps. Com a subalterns, un secretari llister, un professor de gimnàstica, dos bombers distingits, i vint bombers.
El caporal dels bombers de Barcelona, Josep Castellví va entrenar els nous bombers d’una manera perfecta, demostrada en l’acte de la seva presentació, que la premsa qualificà de magnífic. L’actuació es va realitzar a la plaça dels Quarters amb les autoritats i un nombrós públic entusiasmat davant l’arribada del vehicle i la demostració del personal.
Amb l’esclat de la guerra civil, el 19 de juliol de 1936, i en previsió dels funestos esdeveniments, el Cos de bombers constituí una plantilla de personal fix i, més tard, en arribar els primers ferits del front d’Aragó, el Comitè Antifeixista ordenà la implicació dels bombers en el servei sanitari de l’Hospital Intercomarcal. A més, en col·laboració amb la Federació de Bombers de Catalunya, alguns bombers reusencs participaren en l’expedició catalana de bombers que aniria a recolzar els bombers de Madrid.
Com a part activa de la Junta de Defensa Passiva local, els bombers de Reus veurien l’ampliació del parc amb la construcció d’una nau annexa, així com la compra de dos camions-cisterna, un nou Hispano Suiza destinat al transport de personal i dues ambulàncies.
El gener de 1938 suposà el principi dels grans bombardejos sobre Reus, esdevenint gairebé diaris. Els bombers, amb gran abnegació, lluitaren contra el foc i ajudaren en tot el possible a la població civil. Paral·lelament, formaren part de la Comissió d’Ordre i Enllaços, encarregant-se de donar l’alarma amb les sirenes davant el pas dels avions facciosos.
El 15 de gener del 1939 Reus seria ocupat per l’exèrcit franquista. Instaurat el nou ordre, es comprovà el trasbals sofert al parc de bombers: molts bombers exiliats i el material evacuat cap a França, part del qual (com ara els dos Hispano Suiza) seria recuperat a Figueres, Vic i Girona.
Per tal de reorganitzar el servei d’extinció d’incendis s’aprovà un nou reglament i es convocà un concurs públic per a la provisió d’una nova plantilla de personal, per al qual calia justificar “adhesión al glorioso movimiento nacional” , mitjançant avals de F.E.T y de las J.O.N.S i de la Guardia civil. Més tard, un xassís Ford, transformat en autobomba, reforçaria el parc mòbil del servei.
Superats els anys de postguerra, el 1953 s’encetà la progressiva professionalització del servei municipal d’extinció d’incendis, amb la creació de reguardes fixes dutes a terme per dos caporals, dos xofers mecànics i sis bombers, entre els quals prestarien servei les 24 hores del dia.
El gener de 1997 s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos dels Bombers de Reus a la Generalitat de CatalunyaEls anys seixanta foren anys de transformació, impulsada per l’increment demogràfic que suposà l’allau immigratori. Augmentava l’activitat del cos i, en conseqüència es féu necessari un impuls de les pràctiques, simulacres i protocols preventius, així com la dotació de nous efectius materials i de personal. Per tal de demostrar l’òptima preparació del servei, serien freqüents les demostracions i exercicis públics, com el dut a terme el juny de 1961 amb motiu dels trenta anys de la creació del cos.
L’any 1974 una comissió presidida pel conseller delegat de protecció civil, Fernando Guiu endegà, amb l’assessorament de Josep Maria Jordán, cap-director del Cos de bombers de Barcelona, un procés de reforç i reestructuració del servei de bombers reusenc. En aplicació de les mesures previstes s’adquiriren diversos vehicles, entre ells una autoescala Magirus i equips de radiocomunicació, entre d’altres equipaments. Així mateix, també s’establiren programes d’estudi per a la formació dels bombers.
Demostracions de l’any 1961El final de la Dictadura havia significat la reactivació dels mecanismes polítics i institucionals propis de Catalunya, entre els quals, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia donaria peu a un replantejament global de l’organització contra incendis al nostre país. Dins la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i de Salvaments, creada l’any 1980, s’hi anirien integrant els diversos serveis de bombers procedents de diputacions, així com la majoria de municipals.
El traspàs de competències de serveis com Reus –de procedència municipal- suposà algunes dificultats afegides superades a través de convenis de col·laboració que, de 1982 a 1997, establiren unes bases de col·laboració per tal de resguardar l’autonomia municipal del servei, a la vegada que l’integraven progressivament en el nou marc supramunicipal. Aquesta etapa de transició culminaria el gener de 1997 en què s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos a la Generalitat de Catalunya.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers
En aquests anys, el Cos de bombers reusenc veuria l’ampliació del parc mòbil, efectius i equipaments, rubricada el 1987 amb el trasllat a les noves instal·lacions de Mas Tallapedra, molt més àmplies i millor situades als afores de la ciutat. Així mateix, la millora de les condicions laborals es feu palesa després de les mobilitzacions de bombers de 1987 i 1998. D’aquesta manera fou possible el desenvolupament d’un nou marc necessari per fer front a l’ampliació i diversificació de la sinistralitat a què els bombers havien de fer front.
Paral·lelament, i amb l’objectiu de fomentar el bon ambient entre els membres del servei, a més de la celebració de la tradicional festa patronal, en aquest període s’organitzaren diverses activitats lúdiques i esportives, creant fins i tot una associació per tal d’impulsar-les.
Les instal·lacions del nou Parc de bombers de Reus feren possible que des de bon principi s’hi acollissin múltiples iniciatives com la constitució de grups de rescat o l’establiment de la seu de l’Escola de la regió de Tarragona, destinada a la formació contínua dels bombers del sud de Catalunya. Més recentment, la incorporació de les primeres bomberes, així com la instal·lació d’una unitat del Grup de Recolzament d’Activitats Forestals (GRAF) i d’un Centre ERA (destinat a la gestió i manteniment dels Equips de Respiració Autònoma) han estat alguns dels trets destacables dels darrers anys del Parc de Reus.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers, amb Alfonso Sánchez Duran com a cap de parc, a més de personal en segona activitat i voluntari. Amb aquests efectius, el Parc de Reus manté el compromís de servei a la ciutadania que l’han conduït a què ara s’aproximi a la doble efemèride que suposen els 150 anys de la creació del primigeni servei contra incendis i els 80 anys de la refundació d’un Cos de bombers municipal plenament consolidat.
*Ramon Pallicé i Torrell és advocat, escriptor i Tècnic Superior de la Generalitat.
* Pep Farré i Sanfeliu és historiador, bomber de primera, i autor del llibre "El Cos de Bombers de Tarragona, 1858-2008”
