Vídeo del programa de TV3 "30 minuts", emès el 04/08/1991
Catalunya: foc al bosc
Quan arriba l'estiu, amb la calor i la sequedat dels boscos, hi ha un increment d'incendis forestals. Quan un bosc s'encén i es rep el primer avís, una gran maquinària tècnica i humana es posa en marxa. Aquest reportatge fa un rethttp://www.blogger.com/img/blank.gifrat d'aquesta mobilització, que cada estiu prova de reduir els efectes del foc al bosc. Per poder tenir una visió de conjunt s'ha rodat a diversos llocs, tant en els incendis com en els parcs de bombers, en el control central i seguint la vida quotidiana d'un bomber voluntari.
http://www.tv3.cat/videos/1461969/Catalunya-foc-al-bosc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - serveis: incendis forestals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - serveis: incendis forestals. Mostrar tots els missatges
incendis forestals juliol 1994
Vídeo del programa de TV3 "30 minuts", emès el 10/07/1994
La nit mes llarga
Durant la nit entre el 4 i el 5 de juliol mes de 50 incendis s'han declarat a diferents punts de Catalunya. Tots els efectius del parc de bombers no han estat suficients per fer front als nombrosos focus de foc que cremaven sense control. Milers de voluntaris s'han ofert per intentar apagar els focs amb tot tipus de mitjans rudimentaris, però la magnitud dels incendis els ha anat abocant a un gran sentiment d'impotència. El reportatge mostra l'activitat frenètica del control central dels bombers, des d'on s'intentava coordinar els efectius i voluntaris. També segueix l'evolució de dos dels incendis mes importants de la nit; el del Vallès oriental i el del Berguedà. Aquest últim ha destruït el poble de Casserres i ha provocat la mort de dues persones.
http://www.tv3.cat/videos/1408609/La-nit-mes-llarga
Incendi forestal a Cardona 8juliol2005
A tres quarts de tres de la tarda del 8 de juliol es va rebre l’avís d’un foc forestal a Cardona. Les flames van començar en un polígon de la població i haurien estat originades en quatre llocs diferents, al paratge conegut amb el nom del Serrat del Pont de Cardona i de seguida van saltar la carretera C-55, que comunica aquest municipi amb Sallent.Dues hores més tard les flames ja portaven devastades 70 hectàrees de vegetació i afectaven a banda i banda de la carretera C-55, a l’alçada dels quilòmetres 57 i 58. L'incendi va avançar en dos fronts. El dret, acompanyat de vent de component sud, avançava cap a la zona de Valldeperes, zona ja afectada per un altre incendi forestal al 1994. I el front esquerre avançava en direcció al polígon de la Coromina de forma més lenta. I en aquest parell d’hores, els Bombers ja portaven mobilitzades 42 dotacions terrestres i 10 mitjans aeris (6 helicòpters bombarders, 3 avions de vigilància i atac i 1 un helicòpter de comandament), a més de comptar amb l’ajuda de nombrosos voluntaris i les ADF locals.
Entrada la tarda, el foc va passar la carretera de Valldeperes i es va descontrolar en direcció al nord-est, cap a Viver i Serrateix. Les flames van avançar a una velocitat extraordinària, degut a diversos factors com la sequera i la densitat dels boscos afectats, amb molta pinassa. L’incendi va tenir les característiques típiques d’un GIF. Entre les cinc i les sis de la tarda, es van viure moments de propagació de 6km/h i 100ha/h, amb flames de 80 metres de longitud. A més, les tasques d’extinció es van complicar pel vent de migjorn, que va bufar durant tota la tarda, i l’orografia del terreny, de difícil accés per als vehicles dels bombers. Una de les característiques d’aquell incendi va ser la formació d’un pirocúmul que al caure va provocar focus secundaris entre la zona de la riera de Calabuig i Cal Ramon a més de posar en perill el personal d’extinció. Aquella tarda es van donar tres incidents: dos situacions d’atrapament i una topada d’helicòpter amb cables elèctrics. En els dos primers, un cotxe i un camió de bombers es van veure envoltats de flames al turó més alt de l’Obaga Negra, tot i que van poder fugir a temps. Un altre cotxe va patir un incident similar a la carena de la Serra de Castellet, patint desperfectes considerables pel foc, sense lamentar danys personals. En el tercer incident, un helicòpter va topar amb uns cables elèctrics, provocant un petit incendi sense cap transcendència.
Al vespre, ja hi havia treballant un total de 79 mitjans terrestres dels Bombers i 13 dotacions d'agents rurals, recolzats per 29 dotacions aèries de Catalunya, Saragossa, Pollença, Albacete i França, les Associacions de Defensa Forestal del Bages, el Solsonès i el Berguedà i altres voluntaris. El foc estava afectant els termes municipals de Cardona, Navàs, Viver i Serrateix, Pinós i Montmajor. Diversos veïns d’aquest poble van ser confinats a les seves cases com a mesura de precaució, per evitar que inhalessin fum. A més es van desallotjar tres masies, que van quedar afectades en algunes de les seves estructures exteriors. També els pagesos de la zona van haver de llaurar una part dels conreus perquè el foc no es propagués. Alguns pagesos en canvi no van entendre les maniobres d’extinció amb foc i es van produir petits incidents amb els bombers.
Helicòpters, hidroavions i avions es van retirar de la zona per falta de llum en arribar la nit, quan s’esperava que el reforç d’una vintena de dotacions terrestres, l’augment de la humitat i la baixada de temperatures ajudés a estabilitzar el perímetre del foc, d’uns 25 quilòmetres. Aquella nit van treballar 104 vehicles terrestres per aturar l’incendi més important que estava patint Catalunya durant l’últim any i mig, concentrats en els focus secundaris que s’hi havien generat sobretot, en el flanc esquerre de l’incendi, que es trobava obert.
A les sis del matí, del dia 9, els Bombers van donar per estabilitzat l’incendi que ja portava cremades més de 1.300 hectàrees, la major part boscos de pi blanc, a més de zones de matoll, pastures i conreus. El plugim que va caure a la zona i la baixada del vent van facilitar l'estabilització del perímetre del foc.
Al llarg del matí del segon dia, es van incorporat 19 mitjans aeris (entre avions de vigilància i atac i helicòpters bombarders), que van estar treballant i remullant i remullant, sobretot diversos focus secundaris i per controlar definitivament el foc que es va donar per extingit la nit del dia 9. Malgrat la pluja que va caure aquella nit i l’endemà, el reten va durar una setmana per continues represes, en general de poca importància. En total es van cremar 1.438 ha, i curiosament part de la zona arrasada ja va cremar en els incendis de 1994.
Incendi forestal a Sant Lloreç Savall 10agost2003
El 10 d'agost de 2003 poc abans de les cinc de la tarda, en una zona boscosa coneguda com la Vall d'Horta i les Masies, una àrea amb diverses urbanitzacions habitades i situada dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt, en el terme municipal de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental, començava un incendi forestal. Les flames es van a estendre en dos fronts. Un, cap al nord, en direcció a Granera i l'altre, en direcció oest, cap als municipis de Mura, Talamanca i Monistrol de Calders, al Bagpes. Durant les primeres hores es va desallotjar unes 500 persones i els Mossos van haver de tallar l'accés a Sant Llorenç Savall per diverses carreteres. Al vespre, el foc havia arrassat 1.000 hectàrees. El nombre de dotacions que van treballar al llarg de les primeres hores en les tasques d'extinció va ser d'unes 90, entre vehicles terrestres i aeris. A la nit es va mig estabilitzar, però durant el matí i a partir de primera hora de la tarda els focus es van anar revifant. A l’endemà, es va descobrir els cossos de cinc persones que van morir asfixiades pel fum de l'incendi en una masia coneguda com la Cabana d'en Felip.Aquella mateixa matinada, molt a prop de Sant Llorenç Savall, als marges d’un carretera, al terme municipal de Gallifa, s'havia iniciat un altre incendi, que els bombers van donar per apagat i que havia calcinat unes 40 hectàrees. Però al cap de poques hores el foc de Galliga va revifar en uns quants punts i els bombers van haver de mobilitzar fins a 24 aparells aeris i el doble de camions, tot intentant controlar un foc que s'estenia ràpidament per Gallifa en dos fronts, l'un cap a Granera i l'altre cap a Castellterçol i a més van haver d’evacuar unes 200 persones.
El 12 d'agost, malgrat els grans esforços dels bombers, que ja portaven mobilitzades 100 dotacions terrestres i 22 d'aèries, i que contaven amb l'ajuda les Agrupacions de Defensa Forestal de la zona, centenars de voluntaris i amb el suport d'efectius de la Guàrdia Civil, els Mossos d'Esquadra, les policies locals i els serveis mèdics, els dos fronts es van unir en un de sol, conseqüència de les altes temperatures, i el vent feia revifar uns quants fronts. A més, el constant vent i fum també van dificultar la feina dels mitjans aeris. I també pel fum es va desallotjar dos carrers al límit de la població de Sant Llorenç Savall. Un altre punt complicat va ser Monistrol de Calders, on el front nord de l'incendi cremava amb virulència i les flames van arribar a tocar de les cases. En el moment d'unir-se tots els fronts en únic front devastador, l'incendi ja portava arrasades 4.000 hectàrees. A mitja tarda del dia 12, es començava a controlar l'incendi que estava pràcticament extenuant els bombers que hi treballaven per les condicions de fort vent, la calor -amb temperatures de fins a 40 graus- i l'escassa humitat -pròxima al 15% en alguns moments del dia- i que era un resultant fatal per combatre l'incendi. A més a més, pràcticament el servei de bombers de la Generalitat va quedar desbordat aquell dia per l'existència d'altres incendis arreu de Catalunya.
El dia 13 va ser un dia de relativa treva. Tot i que el foc no estava controlat del tot, el perímetre no va creixer més. Sí que hi va haver però, diverses revifades. La més preocupant, entre Talamanca i Mura. Altres esforços es van concentrar a Montcau, Monistrol de Calders, Granera i Gallifa. L’endemà, els bombers van continuar treballant de valent i van aconseguir mantenir el perímetre estabilitzat del dia 13, i les revifades que es van produir van ser poc importants. Al vespre es van començar a retirar les primeres dotacions, i ja només quedaven 82 dotacions terrestres que van continuar tota la nit remullant la zona per evitar qualsevol revifada. El foc ja havia arrasat més de 4.000 hectàrees i molts veïns de les localitats afectades van poder tornar a casa seva. Durant dos dies van continuar els esforços titànics contra les flames i el dia 16 es va donar l’incendi per apagat. Durant dies posteriors, però els mitjans terrestres i alguna dotació terrestre van continuar remullant el perímetre de l'incendi.
En total en aquest incendi forestal van ser mobilitzats 2.035 bombers, 291 vehicles terrestres i 29 mitjans aeris. Es van cremar 4.558 hectàrees, de les quals, unes 1.700 eren dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.
Segons dades dels agents rurals, un cop extingits els diferents focus, el municipi amb més hectàrees cremades va ser Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) amb prop de 2.000 ha. El va seguir Granera (Vallès Oriental), amb gairebé 1.300 ha. A més, es van cremar 500 ha a Monistrol de Calders (Bages), més de 300 a Mura (Bages), més de 375 a Gallifa (Vallès Occidental) i més de 100 a Castellterçol (Vallès Oriental). Del total de les prop de 4.600 ha cremades, 3.790 corresponen a superfície arbrada i 723 a espais protegits inclosos al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), segons dades del Departament de Medi Ambient.
Incendis forestals a Montserrat, agost1986
El 7 d’agost de 1986, a dos quarts de vuit de la tarda va començar el primer d’una sèrie d’incendis que va afectar al llarg d’aquell mes la muntanya de Montserrat. Aquest es va iniciar en el paratge de Santa Cecília i els primers vehicles que van anar van ser dels bombers de Manresa i de Martorell. La manca d’accessos al front serà un greu dificultat que ajudarà a la propagació de l’incendi. Dues avionetes surten de Sabadell per ajudar en les tasques d’extinció. L’aviació de Reus, en canvi, no pot sortir ja que s’està aprop de l’ocàs. Durant la nit ja es veu que l’extinció serà molt complicada i es demana el màxim de reforços. Fins a 38 dotacions de bombers de la Brigada de Barcelona i una vintena més arribats de la resta de Catalunya treballen de valent al llarg de la nit. En la part que va des de la Calsina a Santa Cecília s’ha controlat el front, evitant la seva propagació cap a l’est. Els problemes són cap a l’oest, per sota de la carretera de can Maçana, al serrat de Calsina, a can Martorell i a la carena de la Creu de Ferro, on el foc comença a amenaça les urbanitzacions del Casot i de Sant Cristòfol.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
Incendi forestal Costa Brava juliol-agost 1967
L’estiu de 1967 ser un dels calorosos del segle XX. Les seves conseqüències van ser nefastes pel que fa a incendis forestal i això va provocar que l’any següent s’iniciés la lluita organitzada a nivell estatal atenent la greu campanya de 1967. Un d’aquests focs va afectar l’interior de la Costa Brava a finals de juliol.
Els frondosos boscos que rodegen Lloret de Mar i s’endinsen cap a Tossa de Mar i Vidreres van començar a patir un important incendi a primeres hores de la tarda del dia 27 de juliol de 1967 en el paratge conegut com la Plana Major. Els bombers de Figueres i Palamós van ser els primers en actuar, però per l’increment del foc, aquella nit també van ser mobilitzats un retén del regiment de l’exèrcit espanyol. A l’endemà es van mobilitzar més soldats, arribant a ser uns 150 homes, juntament amb d’altres bombers de diferents cossos de la Diputació provincial de Barcelona, com Sant Celoni, Hospitalet, Gavà, així com els bombers de l’Ajuntament de Barcelona i de Girona que també van lluitar contra les flames evitant que aquestes arribessin a l’urbanització Roca Grossa de Lloret de Mar. La Guàrdia Civil va tallar diferents carreteres per facilitar les tasques d’extinció.
La tarda del dia 29 les flames continuaven avançant cap al nord i ja portaven devastades més de dos mil hectàrees i amenaçaven el paratge de Sant Grau i els boscos de Sant Feliu de Guíxols. Uns 2.500 voluntaris, molts d’ells turistes, també es van afegir per lluitar contra l’incendi i els pagesos de la zona van fer servir la seva maquinària per fer tallafocs i evitar les flames. També es van fer diferents contrafocs, un d’ells amb una extensió de tres kilòmetres per evitar que el foc passés la carretera i avances cap a Sant Grau. Aquell dia FECSA va tallar el fluit elèctric entre Tossa i Sant Feliu a causa del perill de caiguda d’un cable d’alta tensió.
Malgrat els tallafocs i els esforços heroics dels bombers l’endemà el foc va arribar als boscos de Sant Grau. Aquella nit des de Sant Feliu fins a Llagostera només es veien flames i flames. El voraç incendi va avançar, tenint tres importants fronts, un cap a Sant Feliu, l’altra cap a Solius i el tercer cap a les costes de l’Alou, que al trobar-se amenaçaven les Gavarres. Per intentar aturar-les es va fer un línia de defensa a la carretera de Girona a Sant Feliu i des de Llagostera fins a Sant Feliu es van fer tallarfocs, talant tots els arbres amb una profunditat de 30 metres. A la vila de Solius els veïns van tenir les flames a poc metres de les cases i aquella nit les tasques d’extinció van ser terribles. La gravetat de la situació va fer que el Capità General de Catalunya, el Governador Civil de Girona i el President de la Diputació es traslladessin fins a la zona per coordinar l’extinció. En l’Ajuntament de Santa Cristina es va establir el comandament. Els militars ja portaven mobilitzats 500 soldats. També es van formar petits retens de bombers que es van repartir per les masies de la zona amb la intenció d’aïllar-les del foc, tot fent tallafocs, remullant les parets i fins i tot, inundant amb escuma els voltants.
El darrer dia de juliol, al vespre, les flames havien arribat a Can Paxot i Audell, a Llagostera, Els Carquexells, la Plana Sasarsa i la Cova del Llop a Solius i la Pedralta de Santa Cristina i Casanova.
Al migdia del dia 1 el vent va revifar les flames que avançaven per les costes de l’Alou i després de creuar el riu Ridaura van sorprendre a un destacament de soldats que amb extintors de motxilla i pics i pales lluitaven contra l’incendi en el pont de l’Alou. Les flames els hi van passar a 200 kilomètres per hora. Els bombers no van poder atrapar el foc fins el Mas Vidal, tres quilometres més enllà del pont. Les flames també van arribar fins la urbanització de Casanova de Sant Feliu, però van ser aturades, gràcies als contrafocs realitzats i els treballs de la maquinaria pesada desplegada. En previsió es va establir un retén de bombers a Mas Llambí per evitar que el foc arribes al cor de les Gavarres.
Finalment després de sis dies, 146 hores de lluita contra les flames, durant la tarda del 2 d’agost les autoritats van donar el foc per extingit, tot i que els retens de vigilància de bombers i militars van estar dos dies més per la zona afectada, els boscos de Lloret de Mar, Tossa de Mar, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro i Romanyà. En total es van cremar unes 4.000 hectàrees, en la zona interior des de Rossell, Cadiretes, Sant Benet, Turó de l’Home, Can Tallada, L’Alou, Can Rixech fins Can Sota, arribant les flames fins a 10km de la costa. Tot i la gravetat de l’incendi la part muntanyosa que dona al mar no va patir cap afectació, així com tampoc cap patrimoni turístic de la zona.
Els frondosos boscos que rodegen Lloret de Mar i s’endinsen cap a Tossa de Mar i Vidreres van començar a patir un important incendi a primeres hores de la tarda del dia 27 de juliol de 1967 en el paratge conegut com la Plana Major. Els bombers de Figueres i Palamós van ser els primers en actuar, però per l’increment del foc, aquella nit també van ser mobilitzats un retén del regiment de l’exèrcit espanyol. A l’endemà es van mobilitzar més soldats, arribant a ser uns 150 homes, juntament amb d’altres bombers de diferents cossos de la Diputació provincial de Barcelona, com Sant Celoni, Hospitalet, Gavà, així com els bombers de l’Ajuntament de Barcelona i de Girona que també van lluitar contra les flames evitant que aquestes arribessin a l’urbanització Roca Grossa de Lloret de Mar. La Guàrdia Civil va tallar diferents carreteres per facilitar les tasques d’extinció.
La tarda del dia 29 les flames continuaven avançant cap al nord i ja portaven devastades més de dos mil hectàrees i amenaçaven el paratge de Sant Grau i els boscos de Sant Feliu de Guíxols. Uns 2.500 voluntaris, molts d’ells turistes, també es van afegir per lluitar contra l’incendi i els pagesos de la zona van fer servir la seva maquinària per fer tallafocs i evitar les flames. També es van fer diferents contrafocs, un d’ells amb una extensió de tres kilòmetres per evitar que el foc passés la carretera i avances cap a Sant Grau. Aquell dia FECSA va tallar el fluit elèctric entre Tossa i Sant Feliu a causa del perill de caiguda d’un cable d’alta tensió.
Malgrat els tallafocs i els esforços heroics dels bombers l’endemà el foc va arribar als boscos de Sant Grau. Aquella nit des de Sant Feliu fins a Llagostera només es veien flames i flames. El voraç incendi va avançar, tenint tres importants fronts, un cap a Sant Feliu, l’altra cap a Solius i el tercer cap a les costes de l’Alou, que al trobar-se amenaçaven les Gavarres. Per intentar aturar-les es va fer un línia de defensa a la carretera de Girona a Sant Feliu i des de Llagostera fins a Sant Feliu es van fer tallarfocs, talant tots els arbres amb una profunditat de 30 metres. A la vila de Solius els veïns van tenir les flames a poc metres de les cases i aquella nit les tasques d’extinció van ser terribles. La gravetat de la situació va fer que el Capità General de Catalunya, el Governador Civil de Girona i el President de la Diputació es traslladessin fins a la zona per coordinar l’extinció. En l’Ajuntament de Santa Cristina es va establir el comandament. Els militars ja portaven mobilitzats 500 soldats. També es van formar petits retens de bombers que es van repartir per les masies de la zona amb la intenció d’aïllar-les del foc, tot fent tallafocs, remullant les parets i fins i tot, inundant amb escuma els voltants.
El darrer dia de juliol, al vespre, les flames havien arribat a Can Paxot i Audell, a Llagostera, Els Carquexells, la Plana Sasarsa i la Cova del Llop a Solius i la Pedralta de Santa Cristina i Casanova.
Al migdia del dia 1 el vent va revifar les flames que avançaven per les costes de l’Alou i després de creuar el riu Ridaura van sorprendre a un destacament de soldats que amb extintors de motxilla i pics i pales lluitaven contra l’incendi en el pont de l’Alou. Les flames els hi van passar a 200 kilomètres per hora. Els bombers no van poder atrapar el foc fins el Mas Vidal, tres quilometres més enllà del pont. Les flames també van arribar fins la urbanització de Casanova de Sant Feliu, però van ser aturades, gràcies als contrafocs realitzats i els treballs de la maquinaria pesada desplegada. En previsió es va establir un retén de bombers a Mas Llambí per evitar que el foc arribes al cor de les Gavarres.
Finalment després de sis dies, 146 hores de lluita contra les flames, durant la tarda del 2 d’agost les autoritats van donar el foc per extingit, tot i que els retens de vigilància de bombers i militars van estar dos dies més per la zona afectada, els boscos de Lloret de Mar, Tossa de Mar, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro i Romanyà. En total es van cremar unes 4.000 hectàrees, en la zona interior des de Rossell, Cadiretes, Sant Benet, Turó de l’Home, Can Tallada, L’Alou, Can Rixech fins Can Sota, arribant les flames fins a 10km de la costa. Tot i la gravetat de l’incendi la part muntanyosa que dona al mar no va patir cap afectació, així com tampoc cap patrimoni turístic de la zona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
