Article publicat a la revista L'Avenç. número 14, març 1979
Avui dia és ben corrent veure bombers. Bombers en acció, bombers que vigilen espectacles, curses esportives, fires... Àdhuc bombers que passegen, tranquils, pels voltants de les seves casernes. Es així que actualment podem dir que l’ofici de bomber és, per mèrit propi, una reconeguda professió. Doblement reconeguda, si ens apureu. Es reconeix la seva disposició, la seva preparació i sobretot la seva valentia, el seu tarannà. Una actitud que voreja, a voltes, l’aventura i la poca por al risc, quan no a perdre la pròpia vida.
Però no sempre ha estat així. No és fins l’any 1840 que l’Ajuntament de Barcelona aprova el primer reglament per a un cos de bombers. Es el reglament del “cuerpo de zapadores bomberos”. Fins aleshores, apagar els focs havia esdevingut una tasca prosaica, altruista, o si més no, fruit de la solidaritat entre els veïns d’un mateix carrer o barri. En determinades ocasions els gremis varen obligar els paletes i fusters a fer aquesta tasca, sota l’amenaça d’una multa.
L’església fou també un factor decisiu en la lluita contra els incendis fins que no hi hagué un cos pròpiament de bombers. Hem de dir que avui encara, i sobretot a les zones rurals, segueix complint aquesta funció. “Tocar a foc” és un repic de campanes que molts hem sentit. Doncs bé, a la Barcelona de mitjans de segle passat “tocar a foc”, era ben bé una funció professional. Cada barri, cada església de barri millor dit, tenia assignat un número de tocs de campana, mentre que la Seu -la Catedral- al bell mig del barri gòtic tenia assignats dotze repics. Quan hi havia foc a Sants, per exemple, tocaven les dotze campanades i tot seguit les dues, tres o cinc que corresponguessin al barri. Aquest fet feia que la ciutat i els seus homes es posessin en moviment cap a Sants: “anaven a apagar foc”.
No és difícil d’imaginar els maldecaps que la precària situació del servei d’apagar focs va ocasionar a les autoritats de l’època. Hem de pensar que, en la major part dels casos, l’enginy suplia la manca de mitjans tècnics. La frase, prou coneguda d’altra banda de “tenir idees de bomber”, és prou demostrativa del que volem dir.
Es podria pensar que amb l’organització dels bombers com un “cos”, autònom, depenent ja del municipi, els mitjans tècnics milloraren. No, no és pas cert aquest pressupost. Els mitjans dels bombers que avui coneixem no han estat sempre així. Les reproduccions fotogràfiques que avui presentem a “Documents” ens ho demostren plenament.
Podem imaginar, per fer-nos càrrec de la situació, la celeritat amb què els bombers arribaven al lloc del desastre, si tenim en compte que es desplaçaven a cavall, a peu, amb bicicleta o amb carretes. Semblava impossible, amb paraules d’un vell bomber, que el cos hagués salvat a principis de segle les vides que va salvar amb els escassos mitjans de què disposava. Els cavalls sovint s’espantaven amb el fum, i no era gens estrany que moltes vegades hi hagués més ferits entre els bombers que entre els veïns que s’havien vist atrapats per l’infortuni del foc a altes hores de la nit. No era gens estrany. Els responsables del cos establiren un sistema de primes que feia anar de bòlit els bombers. Els quatre primers d’arribar rebien una paga extraordinària. Als qui arribaven tard -de mitja hora a una hora- se’ls descomptava un mes de sou i els qui no arribaven a l’incendi eren acomiadats. Les corredisses de bombers per Barcelona quan hi havia foc són fàcils d’imaginar.
Finalment, hem de fer constar que Barcelona fou una ciutat on sovintejaren els incendis. Assenyalem com a desastres que marcaren vivament la població, l’incendi del Gran Teatre del Liceu, ocorregut l’any l861, i el dels magatzems “El Siglo”, l’any 1932. Diguem, també, que el primer incendi conegut a la Ciutat Comtal fou l’any 1379, a l’església de Santa Maria del Mar.
(Text de les imatges:
Un grup de bombers fa exercicis d’entrenament dalt de la famosa escala “Porta”, construïda a Itàlia. Aquesta escala tenia trenta metres de llargada i fou adquirida per l’ajuntament l’any 1879. Era una escala molt pesada, complicada de fer funcionar. És per això que el seu ús fou limitat. S’ha de dir, també que entre els bombers actuals l’escala ha adquirit una aurèola mítica. Es guarda a la Caserna de Bombers del carrer Villarroel de Barcelona i es diu que no hi ha ningú que la sàpiga desplegar. D’altra banda, si algú ho aconseguís, ben segur que esdevindria del tot inservible. Es tota ella de fusta i es preveu que no aguantaria ni el sol pes d’un home.
Un bomber fa cabrioles damunt l’aparell de salvament anomenat “Rovira”. Aquest aparell fou d’una gran utilitat per a evacuar personal atrapat als pisos. Consistia en un tub per dins del qual passava la corda i del qual sortien dues cordes que portaven a l’extrem uns reforços de pell on s’agafava la gent. Un cop assegurats a la corda es feia descendre els evacuats corda avall, a poc a poc, fins que eren recollits per la resta de bombers.
Bomba de mà. Per a fer-la funcionar feien falta vuit bombers que anessin manxant si no, no hi havia manera de fer brollar l’aigua per la mànega. El seu ús fou desestimat a mesura que es varen poder utilitzar bombes amb motor. Les bombes, encara es fa avui, es connectaven a les mànegues d’aigua que circulen pel sots sòl de Barcelona.
Les revistes, maniobres, exercicis i festivals amb exhibicions eren una constant del cos de bombers barceloní. Es pot dir que la ciutat es bolcava envers uns homes que, a falta de mitjans, oposaven l’enginy i la valentia enfront del perill. En aquests exercicis no hi faltava mai el simulacre de salvament o d’incendi. El cos de bombers arribà a ésser, sense necessitat d' excessius triomfalismes, un cos admirat i volgut per la població.
Tota la maquinària del cos de bombers barceloní era de procedència estrangera, principalment anglesa i sueca. Aquest auto-furgó fou adquirit l’any 1907. Les rodes eren de fusta i el pas de l’enginy pel carrer era força sorollós. Un exemplar com el de la reproducció encara resta a la caserna central del Cos. A part del conductor, hi cabien nou homes drets.
L’any 1904 s’adquiriren les primeres màquines a vapor. Una adquisició d’aquest relleu era matèria prou suficient com per omplir de satisfacció el Cos. Un nombrós grup de bombers posa orgullós al costat d’una eina poc menys que preuada per a ells.
La fotografia reprodueix un “castellet d’instrucció”. Aquestes bastides eren construïdes pels mateixos bombers. Servien de banc de proves per a salvaments. Com a exercici diari es feia un simulacre d’incendi. La preparació física, de la mateixa manera que avui, era motiu d’especial preocupació per als caps del cos.
El que avui ens semblaria un utillatge antiquat va ésser tota una revolució entre els cercles “bomberils”, de final de segle. Estem davant del famós “carro-torn”, plegador i desplegador automàtic de mànegues. Tot un avenç de l’època. )
Bomba de mà. Per a fer-la funcionar feien falta vuit bombers que anessin manxant si no, no hi havia manera de fer brollar l’aigua per la mànega. El seu ús fou desestimat a mesura que es varen poder utilitzar bombes amb motor. Les bombes, encara es fa avui, es connectaven a les mànegues d’aigua que circulen pel sots sòl de Barcelona.
Les revistes, maniobres, exercicis i festivals amb exhibicions eren una constant del cos de bombers barceloní. Es pot dir que la ciutat es bolcava envers uns homes que, a falta de mitjans, oposaven l’enginy i la valentia enfront del perill. En aquests exercicis no hi faltava mai el simulacre de salvament o d’incendi. El cos de bombers arribà a ésser, sense necessitat d' excessius triomfalismes, un cos admirat i volgut per la població.
Tota la maquinària del cos de bombers barceloní era de procedència estrangera, principalment anglesa i sueca. Aquest auto-furgó fou adquirit l’any 1907. Les rodes eren de fusta i el pas de l’enginy pel carrer era força sorollós. Un exemplar com el de la reproducció encara resta a la caserna central del Cos. A part del conductor, hi cabien nou homes drets.
L’any 1904 s’adquiriren les primeres màquines a vapor. Una adquisició d’aquest relleu era matèria prou suficient com per omplir de satisfacció el Cos. Un nombrós grup de bombers posa orgullós al costat d’una eina poc menys que preuada per a ells.
La fotografia reprodueix un “castellet d’instrucció”. Aquestes bastides eren construïdes pels mateixos bombers. Servien de banc de proves per a salvaments. Com a exercici diari es feia un simulacre d’incendi. La preparació física, de la mateixa manera que avui, era motiu d’especial preocupació per als caps del cos.
El que avui ens semblaria un utillatge antiquat va ésser tota una revolució entre els cercles “bomberils”, de final de segle. Estem davant del famós “carro-torn”, plegador i desplegador automàtic de mànegues. Tot un avenç de l’època. )
Núria Barrera
