A principis del segle XX, els novells cossos de bombers catalans
estaven vivint una època de grans avenços tecnològics i tècnics. Un
d’ells va ser cabdal per a l’extinció d’incendis: el ràcord, la peça que
serveix per unir les mànegues.
Però, si bé etimològicament l’origen del mot és
francès, la peça que fem servir els bombers catalans
té origen rus i sabadellenc.
Teodor Sanmartí Martínez era fabricant de boques de
rec i incendis de Sabadell i l’any 1917 va perfeccionar
una connexió russa anomenada Roth, que tenia com
a característica principal tres queixals d’acoblament
instantani només amb un gir de quart de volta. Els
bombers d’aquella època feien servir connexions de
rosca, de fabricació anglesa, i també ràcords francesos
simètrics, que necessitaven una clau per al tancament
definitiu, i per a Sanmartí aquestes connexions alentien
l’acoblament entre mànegues.
La nova peça de Sanmartí va ser presentada als
Bombers de Barcelona i va tenir tant d’èxit que des
d’aquell moment va ser anomenat “ràcord Barcelona”,
nom amb el qual el va patentar. El mes de febrer del
1918, Teodoro Sanmartí va subministrar els primers
50 ràcords Barcelona per a mànegues de 45 mm i
30 per a mànegues de 70 mm. Davant els excel·lents
resultats, el desembre d’aquell mateix any es van
demanar 80 ràcords de 45 mm i 10 més de 70 mm. A partir del 1919, Bombers de Barcelona va substituir els
ràcords antics pel nou model, que duia el nom de la
seva ciutat.
Progressivament, els cossos de bombers catalans i
espanyols van anar adoptant el nou ràcord, sobretot
quan a finals de l’any 1920, en un Congrés de Bombers
celebrat a Barcelona, es va acordar que el ràcord
Barcelona fos l’utilitzat pels bombers espanyols.
Cal dir que la fabricació dels nous ràcords era totalment
artesana i el seu cost alt. Inicialment van ser
fabricats amb llautó, un material fàcilment mecanitzable
i l’únic conegut en aquella època que no s’oxidava
amb l’aigua. Els primers ràcords no tenien fixa la
volandera de goma, peça essencial per garantir l’hermetisme
de la unió. Com que es perdia amb facilitat,
molts caps de bombers van obligar els seus membres a portar una volandera sempre a sobre.
L’any 1928, mitjançant una reial ordre del ministre de
la marina, tots els vaixells de guerra espanyols van
passar a portar el ràcord Barcelona. Un any després,
arran de l’Exposició Universal de Barcelona, es va estendre
per tota la ciutat.
Un fet que va normalitzar i obligar tot l’estat espanyol
a utilitzar-lo va ser l’incendi que va cremar el barri antic
de Santander el 15 de febrer del 1941 i que va suposar
la pèrdua de 400 habitatges. Una forta garbinada que
bufava aquella matinada va avivar i escampar el foc
d’una casa a una altra i ràpidament d’un carrer a un
altre. Donada la gran magnitud de l’incendi, a més de
l’exèrcit, també hi van acudir bombers de Palència,
Torrelavega, Valladolid, Bilbao, San Sebastià, Logronyo,
Gijón, Oviedo, Vitòria i Madrid (un dels seus membres
hi va perdre la vida, l’única víctima mortal d’aquell
incendi). Alguns dels cossos de bombers que es van
desplaçar a Santander es van trobar que els materials
no eren compatibles entre ells.
Això va evidenciar que les autobombes dels serveis
de prevenció i extinció d’incendis d’arreu de l’estat
espanyol utilitzaven connexions o ràcords comprats
a diferents països i a diferents fabricants i, per tant,
feien el material incompatible en cas d’ajuda. Per
unificar el material d’extinció d’incendis, el govern
espanyol, mitjançant un decret del dia 15 de juny
del 1942, va disposar que totes les mànegues contra
incendis adquirides a partir d’aquell moment fossin
dels diàmetres 45 mm i 70 mm, tant per a entitats de
l’estat com industrials de tot tipus. També establia que
els ràcords fossin intercanviables i del tipus Barcelona.
Però si l’incendi de Santander havia marcat l’inici del
ràcord Barcelona a Espanya, l’incendi de la Refineria
de Petrolis d’Escombreras a Cartagena el va consolidar.
Una fuita en una canonada de propà va provocar
una forta explosió, que va generar una cadena d’explosions
i incendis, la mort de 5 treballadors i uns 170
ferits, i la destrucció de les instal·lacions de la refineria,
que ocupaven una superfície de 110 hectàrees, ja que
l’incendi va cremar durant 8 dies. A més dels bombers
de Cartagena, Múrcia i Alacant, també van ser mobilitzats
bombers de Madrid, Barcelona, Pamplona i altres
ciutats espanyoles, així com destacaments de l’exèrcit.
I igual com a Santander el 1942, els diferents cossos
d’apagafocs es van trobar amb el problema que portaven
ràcords que no enllaçaven amb els hidrants de
la xarxa de la refineria.
Aquest fet va comportar que es treballés en la idea d’un mateix ràcord que es fes
servir a tot Espanya, tant pels
bombers com en les diferents
instal·lacions contra incendis.
Durant els primers anys dels 70,
el ràcord de Santmartí va ser
perfeccionat per l’enginyer de
Salamanca Martín Ángel Martín
Rodríguez, que en va millorar
l’aliatge i també hi va incorporar
una petita pestanya que subjectava
la goma, evitant que amb altes
pressions els ràcords es desprenguessin.
Martín Rodríguez
va començar a implantar-ne l’ús
en empreses petroquímiques.
Quan, a partir del 1973, a Bombers
de la Diputació de Barcelona
es van començar a fer proves
d’instal·lacions forestals amb alta
pressió, es van fer servir mànegues
de Ø25 cedides per ICONA
que portaven ràcord Guillemin,
per connectar o desconnectar
el qual s’havia de fer servir una
clau. Es va demanar a l’empresa
subministradora si era possible
fabricar un ràcord Barcelona de
Ø25, ja que fins llavors només
existien en diàmetres de 45 i 70
mm. Així, durant l’any 1974, van
arribar els primers ràcords Barcelona
per a mànegues de Ø25.
D’aleshores ençà, aquest rà-
cord ha evolucionat poc. Fa uns
anys se’n va modificar la junta
o volandera fent-li un petit trau
transversal que facilita encara
més la connexió o desconnexió.
I si originalment eren de llautó,
actualment els que utilitzem són
d’alumini estampat i anoditzat.
Però el fet definitiu per al ràcord Barcelona va tenir
lloc quan el 2 de març del 1974 es va aprovar la
“Norma Tecnològica sobre Instal·lacions de Protecció
contra el Foc”, que feia obligatori el seu ús en totes
les instal·lacions contra incendis. Posteriorment,
mitjançant el Reial decret 824/1982, de 26 de març, es
va determinar que el ràcord utilitzat pels bombers de
l’estat espanyol fos el que estava regulat mitjançant
la norma UNE 23.400/82, és a dir, el ràcord Barcelona.
És indubtable que gràcies a aquest ràcord la nostra
metodologia d’extinció amb alta pressió ha guanyat
molt en rapidesa i facilitat de muntatge: és un ràcord
molt lleuger, que es manipula sense eines, i molt fiable
per a la impulsió d’aigua a alta pressió.
Per Xavi Ros i Gonzàlez i Marc Ferrer Murillo
