Els primers passos per a la creació d’un cos de bombers manifesten les necessitats que la Tàrrega de mitjans de segle IXX, es veia obligada a satisfer. El perill d’incendi era molt alt a la vila, i la necessitat d’organitzar algun servei d’extinció més o menys ordenat i fix era ineludible. Al juliol de 1876 ja es va plantejar la necessitat de comprar una bomba d’aigua. Es van recollir del poble diners i amb ells es va crear el Cos de Bombers alhora que es va comprar la bomba i altres eines necessàries. Al juliol del 1878 es va fer un reglament per estructurar el Cos de Bombers. Com a Cap del Cos van nomenar al Sr. Enric de Càrcer.
L’any 1885 Tàrrega obté el títol de Ciutat i paradoxalment, després de la concessió del títol de ciutat els bombers targarins van anar a menys, fins a dissoldre’s temporalment com a Cos. Estranyament aquest important servei municipal va ser dels menys protegits per l’Aajuntaments d’aquells anys, quan era un dels més necessaris dintre d’una estructura urbana. En les dificultats per les que passava potser hi va jugar un paper preferent per a l’ajuntament de Tàrrega d’altres fronts més urgents de reforma i renovació ciutadana.
L’any 1888 va ser el primer toc d’alerta sobre problemes que arrossegava el Cos. A causa d’una negativa per part de l’Ajuntament per una subvenció que havia demanat Enric de Càrcer, Cap de la Companyia, aquest va signar el paper en el qual presentava els comptes del Cos i la seva dimissió. També va dimitir el segon cap i els nous subtituts van ser Josep Roca com a primer i Josep Prats com a segon. Tres anys després, però, novament els dos màxims responsables també van dimitir per discrepàncies amb l’Ajuntament. Fidel Fernández i Francesc Pera van ser els seus substituts i L’Ajuntament per aturar la discrepàncies va aprovar unes bases presentades pels bombers per no ser militaritzats en temps de guerra, disposar de cavalleries i administrar plenament la subvenció econòmica de l’ajuntament (ingressada a la caixa del Mont de Pietat). Per l’estiu de 1891 semblava que s’havia superat la crisi, però tots els individus de la Companyia de Bombers van presentar la seva dimissió. Des de l’Ajuntament es va avisar al Cap de que es passaria a recollir el vestuari i les coses de propietat de l’ajuntament, però els bombers encara van protagonitzar un petit enrenou quan al dissoldre’s es van negar a entregar els uniformes, mentre el primer Cap el Sr. Fidel Fernández va entregar tot el que havia pogut recollir.
L’any 1895 un nou ajuntament compost per persones diferents al de l’any 1891 va impulsar la resurrecció del Cos de Bombers, per tant superades les qüestions personals es tornaria factible l’entesa per a tornar a rellançar el Cos.. El detonant que va fer veure la necessitat de disposar novament d’un cos de bombers va ser un gran incendi intencionat provocat a vàries eres que va deixar corpreses a les autoritats targarines, fent-los adonar de la indefensió en què es trobava la ciutat en matèria de focs. En poc més d’una setmana, la comissió municipal encarregada de portar a terme aquesta qüestió dels bombers va resoldre totes les gestions. El 24 de setembre de 1895 el Cos de Bombers ja estava novament constituït. L’integraven vint-i-cinc homes, com a cap primer Josep Bernades i Joan Viciana com a segon, més els capatassos, el guàrdia de magatzem, l’avisador, el corneta i l’abanderat seguint el reglament que va ser aprovat el mateix dia. Es van donar les ordres de que es tinguessin plenes les botes d’aigua, per portar-les i utilitzar-les on hi pogués haver-hi un incendi, i que es podien omplir de l’aixeta de la font de la plaça de Sant Antoni. També es va ordenar de comprar 25 camises i 25 botins pels bombers. L’any 1907 Josep Bernades va ser substituït per Josep Elias en la funció de primer cap.
Cal reconèixer que els últims anys del segle IXX i els primers del XX el servei contra incendis no estava massa ben equipat d’eines per apagar foc, però va ser en l’any 1910 que es va formar un bon parc i els estris mínimament necessaris per combatre les flames, tot i així procuraven fer un bon equip d’homes amb enginy i destresa per substituir la manca d’utensilis per invents dels propis bombers. El personal d’aquest Cos es componia per: un Cap, un Subcap, quatre Caporals i trenta individus amb ofici com podia ser paleta, fuster... També formaven part de la Companyia el corneta, l’abanderat, un mecànic i un metge. En aquell temps la població es dividia en quatre districtes, en cadascun d’ells hi havia un responsable per donar l’alarma amb un cop de xiulet, seguidament el campanar de la ciutat avisaria a la vila tant de dia com de nit. Per combatre les flames s’utilitzaven unes bombes per impulsar l’aigua, aquestes s’alimentaven dels abeuradors que hi havia en els principals punts de la ciutat i quan el foc estava a les afores s’utilitzava un carro que transportava dues botes d’aigua.
El 26 d’octubre de 1912 es va habilitar una botiga denominada “Almudi” de la casa Consistorial per instal·lar el parc de Bombers.
Els serveis que feien els bombers augmentaven any darrera any fins que a finals de 1918 es va demanar la compra de mànegues o una bona reparació de les que tenien i a més la construcció d’un carro per portar tot el material. L’alcalde va fer arreglar les mànegues, però no els va donar el carro que demanaven per qüestions econòmiques. Les sortides del bombers cada vegada eren més freqüents principalment apagaven focs de vivenda i focs forestals i de sembrat.
Durant aquells anys, tot semblava marxar bé, però l’any 1931 al Cap de Bombers se li va acudir en nom de tots els membres del Cos demanar una subvenció per poder fer tots plegats un dia de camp a Montserrat; l’alcalde li va contestar que estava molt satisfet de les actuacions dels bombers, però que no els podia donar cap diner per subvencionar el viatge. El Cap de Bombers molt molest va presentar al Consistori la dimissió de tota la Companyia de Bombers. L’Ajuntament va acceptar la dimissió dissolent l’antic Cos per tal de procedir a la seva renovació, en forma que correspongués a les necessitats de la ciutat. La Corporació Municipal va aprovar en la sessió del dia 13 de juliol el nou Reglament pel qual havia de regir-se aquesta organització i va acceptar als nous ciutadans que volien convertir-se en bombers. Però el nou Cos va durar pocs anys ja que el 1936 va esclatar la Guerra Civil.
L’any 1885 Tàrrega obté el títol de Ciutat i paradoxalment, després de la concessió del títol de ciutat els bombers targarins van anar a menys, fins a dissoldre’s temporalment com a Cos. Estranyament aquest important servei municipal va ser dels menys protegits per l’Aajuntaments d’aquells anys, quan era un dels més necessaris dintre d’una estructura urbana. En les dificultats per les que passava potser hi va jugar un paper preferent per a l’ajuntament de Tàrrega d’altres fronts més urgents de reforma i renovació ciutadana.
L’any 1888 va ser el primer toc d’alerta sobre problemes que arrossegava el Cos. A causa d’una negativa per part de l’Ajuntament per una subvenció que havia demanat Enric de Càrcer, Cap de la Companyia, aquest va signar el paper en el qual presentava els comptes del Cos i la seva dimissió. També va dimitir el segon cap i els nous subtituts van ser Josep Roca com a primer i Josep Prats com a segon. Tres anys després, però, novament els dos màxims responsables també van dimitir per discrepàncies amb l’Ajuntament. Fidel Fernández i Francesc Pera van ser els seus substituts i L’Ajuntament per aturar la discrepàncies va aprovar unes bases presentades pels bombers per no ser militaritzats en temps de guerra, disposar de cavalleries i administrar plenament la subvenció econòmica de l’ajuntament (ingressada a la caixa del Mont de Pietat). Per l’estiu de 1891 semblava que s’havia superat la crisi, però tots els individus de la Companyia de Bombers van presentar la seva dimissió. Des de l’Ajuntament es va avisar al Cap de que es passaria a recollir el vestuari i les coses de propietat de l’ajuntament, però els bombers encara van protagonitzar un petit enrenou quan al dissoldre’s es van negar a entregar els uniformes, mentre el primer Cap el Sr. Fidel Fernández va entregar tot el que havia pogut recollir.
L’any 1895 un nou ajuntament compost per persones diferents al de l’any 1891 va impulsar la resurrecció del Cos de Bombers, per tant superades les qüestions personals es tornaria factible l’entesa per a tornar a rellançar el Cos.. El detonant que va fer veure la necessitat de disposar novament d’un cos de bombers va ser un gran incendi intencionat provocat a vàries eres que va deixar corpreses a les autoritats targarines, fent-los adonar de la indefensió en què es trobava la ciutat en matèria de focs. En poc més d’una setmana, la comissió municipal encarregada de portar a terme aquesta qüestió dels bombers va resoldre totes les gestions. El 24 de setembre de 1895 el Cos de Bombers ja estava novament constituït. L’integraven vint-i-cinc homes, com a cap primer Josep Bernades i Joan Viciana com a segon, més els capatassos, el guàrdia de magatzem, l’avisador, el corneta i l’abanderat seguint el reglament que va ser aprovat el mateix dia. Es van donar les ordres de que es tinguessin plenes les botes d’aigua, per portar-les i utilitzar-les on hi pogués haver-hi un incendi, i que es podien omplir de l’aixeta de la font de la plaça de Sant Antoni. També es va ordenar de comprar 25 camises i 25 botins pels bombers. L’any 1907 Josep Bernades va ser substituït per Josep Elias en la funció de primer cap.
Cal reconèixer que els últims anys del segle IXX i els primers del XX el servei contra incendis no estava massa ben equipat d’eines per apagar foc, però va ser en l’any 1910 que es va formar un bon parc i els estris mínimament necessaris per combatre les flames, tot i així procuraven fer un bon equip d’homes amb enginy i destresa per substituir la manca d’utensilis per invents dels propis bombers. El personal d’aquest Cos es componia per: un Cap, un Subcap, quatre Caporals i trenta individus amb ofici com podia ser paleta, fuster... També formaven part de la Companyia el corneta, l’abanderat, un mecànic i un metge. En aquell temps la població es dividia en quatre districtes, en cadascun d’ells hi havia un responsable per donar l’alarma amb un cop de xiulet, seguidament el campanar de la ciutat avisaria a la vila tant de dia com de nit. Per combatre les flames s’utilitzaven unes bombes per impulsar l’aigua, aquestes s’alimentaven dels abeuradors que hi havia en els principals punts de la ciutat i quan el foc estava a les afores s’utilitzava un carro que transportava dues botes d’aigua.
El 26 d’octubre de 1912 es va habilitar una botiga denominada “Almudi” de la casa Consistorial per instal·lar el parc de Bombers.
Els serveis que feien els bombers augmentaven any darrera any fins que a finals de 1918 es va demanar la compra de mànegues o una bona reparació de les que tenien i a més la construcció d’un carro per portar tot el material. L’alcalde va fer arreglar les mànegues, però no els va donar el carro que demanaven per qüestions econòmiques. Les sortides del bombers cada vegada eren més freqüents principalment apagaven focs de vivenda i focs forestals i de sembrat.
Durant aquells anys, tot semblava marxar bé, però l’any 1931 al Cap de Bombers se li va acudir en nom de tots els membres del Cos demanar una subvenció per poder fer tots plegats un dia de camp a Montserrat; l’alcalde li va contestar que estava molt satisfet de les actuacions dels bombers, però que no els podia donar cap diner per subvencionar el viatge. El Cap de Bombers molt molest va presentar al Consistori la dimissió de tota la Companyia de Bombers. L’Ajuntament va acceptar la dimissió dissolent l’antic Cos per tal de procedir a la seva renovació, en forma que correspongués a les necessitats de la ciutat. La Corporació Municipal va aprovar en la sessió del dia 13 de juliol el nou Reglament pel qual havia de regir-se aquesta organització i va acceptar als nous ciutadans que volien convertir-se en bombers. Però el nou Cos va durar pocs anys ja que el 1936 va esclatar la Guerra Civil.
