Història dels Bombers d'Andorra

El Servei d'Extinció i Salvament de les Valls d'Andorra és un servei relativament jove si tenim en compte els països veïns. Les raons poden ser dues: d'una banda, la poca població d'habitants que tenien les valls fins a la segona meitat del segle XX i, de l'altra, la falta de necessitat de tenir un grup de persones dedicades a aquest afer. Els primers documents que es tenen on es fa al•lusió a la lluita contra els incendis daten de 1901, en els quals ja es parla d'una junta contra incendis dels quarts de les valls. Aleshores, els mateixos veïns i les famílies feien acords entre ells per ajudar-se i fins i tot reunien un fons econòmic conjunt com a assegurança contra desastres d'aquesta mena. El 23 d'agost de 1943 el Consell General acorda comprar una bomba contra incendis a proposta del Sr. Joan Vehils, enginyer, de FHASA. El 21 de juliol de 1944 s'accepta comprar una bomba contra incendis marca Guinard per 14.000 pessetes. El 27 de gener de 1945 el Consell General contracta el Sr. Molné fill (mecànic) i el paleta jove de la casa Glorieta per manipular la bomba esmentada. El dia 4 de desembre de 1959 es produeix un incendi devastador que va durar prop de dos dies i que va ocasionar greus danys materials i econòmics a una asserradora de Sant Julià de Lòria. Aquest fet va provocar el neguit dels ciutadans andorrans, per la qual cosa al pressupost del Consell General de l'any 1960 ja es van preveure els honoraris de qui seria el primer cap del Servei d'Incendis i Salvament. El dia 21 d'abril de 1961 el Consell General de les Valls d'Andorra nomena el Sr. Manel Mas com a primer cap del Servei d'Incendis i Salvament per reclutar personal i comprar el material necessari per formar el cos. Primerament, es va contractar el Sr. Rafel Marfany i el Sr. Josep Vila, que van ser els primers bombers de les valls d'Andorra. A finals de l'any 1961 el Cos de Bombers ja estava format per un cap i sis bombers, i disposaven d'un camió Berliet i una ambulància Volkswagen a la primera caserna del Principat, ubicada al c/ Canals d'Andorra la Vella. La dècada dels 60 va ser molt important pel que fa al desenvolupament dels serveis socials gràcies a l'expansió demogràfica i econòmica del país. Durant aquests anys es formen el servei de sanitat (Clínica de Meritxell), el servei de bombers, Seguretat Social, etc. L'any 1964 el Cos de Bombers es trasllada a la caserna de bombers del carrer Sant Salvador núm. 5 d'Andorra la Vella. L'any 1970 el Sr. Rafel Marfany Mateu és nomenat primer director i cap del Servei d'Incendis i Salvament, que va desenvolupar aquesta tasca fins a l'any 1982, quan li va prendre relleu el Sr. Josep Armengol Giralt. El mes d'abril de 1979 i a causa de tots els problemes de comunicació que hi havia amb el Pas de la Casa, s'inaugura la caserna del Pas de la Casa, amb dos efectius i dos vehicles. L'any 1981 s'hi va incorporar personal nou: 14 bombers que es van afegir als 14 que ja hi havia fins a la data, la qual cosa feia que a l'inici de l'any 1982 hi hagués 28 efectius amb 8 vehicles al Cos d' Incendis i Salvament d'Andorra. El Cos de Bombers de les valls no ha estat un cos únicament i exclusivament dedicat a tasques de bomber sinó que ja des dels inicis s'ha dedicat al salvament i el transport de ferits. Així, durant una bona part de la segona meitat del segle XX i per una falta d'infraestructures i de personal qualificat, els bombers han dut a terme el transport dels ferits, no només a les valls, sinó també cap a hospitals dels països veïns. És a partir de l'any 1993 i amb l'arribada del Sr. Màxim del Valle que el Cos pateix la reestructuració més important fins aquell moment. Es creen diferents àrees per tal de professionalitzar més encara als membres del Cos. Així doncs, comencen a funcionar l'Àrea de Formació, l'Àrea de Prevenció, l'Àrea de Laboratori i Manteniment, l'Àrea del GRIM, Grup de Rescat Immersió a la Muntanya, i l'Àrea de Control Central. L'any 1995 s'inaugura la caserna de La Massana començant així un procés de descentralització del parc d'Andorra la Vella. A l'estiu del 1999 comença a funcionar la caserna de Canillo que cobrirà la part nord est del país i ajudarà al sector del Pas de la Casa. Al començament del 2002 neix l'associació de Bombers d'Andorra i al setembre del mateix any s'inaugura el nou parc de bombers del Pas de la Casa que es construeix en el mateix edifici on va ubicat el nou CAP del Pas. A principis de l'any 2006, assumeix la Direcció del Departament el senyor Francesc Areny Caselles fins a mitjans de l'any 2007, moment on passa a assumir la direcció del Departament de Protecció Civil i són nomenats com a Director i Director adjunt els senyors Jordi Boixader i Sergi Fluchà respectivament. El 23 de gener del 2007 s'inaugura el nou parc central de bombers d'Andorra situat a Santa Coloma, dotant així al país d'un parc modern, funcional amb terreny de maniobres, torre per simulacres i equipaments que fins l'actualitat no disposaven els bombers per realitzar els entrenaments i les maniobres tant necessaris pel correcte desenvolupament de la seva tasca. L'estiu del 2008, prenent jurament com a Director i Director adjunt del DEPEIS, els Oficials del Cos, Joan Carles Recasens Cabiscol i Jordi Farré Canelles. A partir d'aquest moment s'inicia una reestructuració i modernització de Cos molt important amb la creació de noves Àrees i seccions potenciant el perfil professional dels efectius del cos. En l'actualitat i fruit del projecte de la reestructuració el DEPEIS, queda organitzat de la següent manera (amb els seus responables): Àrea de formació (Jordi Farré), Àrea de Grups Especials (Joan Carles Recasens), Àrea de prevenció (oficial Oscar Llovet), Àrea de logística (oficial Agustí Insa), Àrea de Parcs (oficial Josep Ribera, i adjunt Miquel Torregrosa), Àrea de procediments (Oficial Josep Mº Alonso i adjunt David Micó), Àrea de RRHH i CCO (oficial Joan Botell), Secció sanitària (sotsoficial Juanjo Barrio), secció psicològica (bomber Pau Pascual ), secció forestal (bomber Pere Pons), secció educació física (bomber Gerard Solanelles) i secció esportiva i cultural (sotsoficial, Marc Mateu). El Cos de Bombers d’Andorra està format per 106 bombers professionals repartits en quatre casernes (Santa Coloma, la Massana, Canillo i el Pas de la Casa).

Per: Jordi Serra i Jordi Farré, del Cos de Bombers d’Andorra 

(Article publicat a L'Apagafocs, n.13, gener 2012)

Breu història dels Bombers de Palafrugell (1910-2010)

Extret del blog Palatio Frugelli
(http://palatiofrugelli.blogspot.com/)


Els bombers de Palafrugell estan a punt per celebrar el centenari de la creació del primer Cos de Bombers a la Vila. Al llarg de la seva historia aquest organisme municipal ha viscut moments certament atzarosos i intermitents. En un primer moment, al llarg del segle XIX, els únics recursos amb que contava el poble per a l'extinció d'incendis eren unes quantes eines bàsiques emmagatzemades als baixos de la casa de la Vila, que els agutzils i empleats utilitzaven en cas d'alarma. Es a dir una dotzena de galledes, algunes cordes i una destral. Però no existia una organització humana específica ni especialitzada destinada a les tasques d'extinció del foc.
Cap a finals de segle, concretament el març de 1885 a la mateixa Casa Capitular es munta una mena de magatzem de bombers, amb les bombes per l'aigua, cubetes de lona, mànigues de cautxú, cascos i uniformes. Però no es crea cap dotació humana sostinguda per l'ajuntament per a realitzar les funcions de bombers. Així es va anar tirant durant un bon grapat d'anys.
Al desembre de 1909, essent alcalde de Palafrugell Emili Plaja i Gallart, que ho fou del bienni 1909-1910, es dona compte d'un acord municipal que establia les bases per a la creació d'un cos de bombers redactada per una comissió creada a l'efecte.
En el primer document s'especificava que l'edat d'ingrés al cos fos els 40 anys, un punt aquest llargament discutit i debatut pels regidors municipals, que creien que aquest mínim hauria de ser als 45 anys en lloc dels 40 que establien les bases, amb l'objecte d'assegurar més l'èxit de l'empresa, i edemes, afegien, perquè als 45 anys la persona està en la plenitud de la seva vida i, per consegüent, pot suportar les majors fatigues.
La Comissió encarregada de la redacció de les bases argumentava que en assenyalar l'edat de 40 anys, la Comissió, ho feu fundant-se en que els bombers, atenent les feines que han de fer, han de tenir agilitat i si es possés l'edat d'ingrés als 45 anys resultaria que quant estesin instruïts en el seu treball ja serien casi vells.
La redacció final del Reglament del Cos de Bombers fou aprovat el dia 26 de gener de 1910 i deixava el Cos de Bombers estructurat així:
Es disposa una estructura encapçalada per un Director, a les seves ordres l'organigrama contempla els càrrecs d'un capatàs, un guarda de magatzem, un revisador de boques d'incendi, 16 bombers de 1ª i 8 de segona.
Per a ingressar en el Cos, era necessari tenir bona reputació i bona salut; no contar amb menys de 20 anys ni passar de 40; estar domiciliat a la vila i ser d'ofici mestre de cases, fuster, serraller, llauner, electricista o d'algun altre que, per les seves qualitats, se considerés de profit per a la Companyia.
Per ser la primera vegada, i solsamènt en aquella convocatòria, serien admesos els homes que tinguessin més de 40 anys, però que no passessin de 45. Quant algun dels bombers arribes á l'edat de 55 anys, seria baixa en el Cos.
El sou anyal que es fixava a cada un, era de 150 ptes pel capatàs i 60 ptes, pels bombers de primera. Edemes cobrarien 5 pessetes per jornal de 8 hores de treball en l'extinció del foc.
Es van establir uns premis per als 5 bombers que arribessin primer on estaven dipositades les bombes (s'ha de tenir en compte que no tenien l'obligació d'estar aquarterats i cadascú d'ells feia la seva vida, això sí amb l'obligació prioritària d'atendre els avisos d'incendi), els premis consistien en 5 pessetes pel primer en arribar, 4 pel segon, 3 pel tercer, i així successivament.
Els bombers de segona, que deurien substituir als de primera així que hi haguessin vacants, cobrarien de 1 a 5 pessetes per sinistre, segons la importància del incendi, també tenien opció als premis esmentats.
Tots els bombers estarien assegurats contra els accidents durant el desenvolupament del seu ofici i es crearia un fons assistencial o montepio que seria agregat a la Caixa de Pensions.
El dia 30 de març de 1910 el primer Cos de Bombers de Palafrugell va quedar constituït de la forma següent, Capatàs el Sr. Sebastià Carré Puig, àlies Bordils, constructor d'obres de la societat Carré y Ferrer, que oferí gratuïtament els seus serveis al Cos de Bombers.
Guarda de magatzem en Francesc Batlle, agutzil revisor de les boques d'incendi en Manel Marquès, i els bombers de primera Emili Batlle, Joaquim Ferrer, Pere Capalleras, Genís Casellas, Josep Avellí,, Paulí Martí, Josep Sabater, Josep Figueras, Francesc Batlle Carreras, Pere Batlle, Pere Pagès, Francesc Batlle Olivet, Amadeu Pagès, Joan Barceló, Miquel Barceló i Pere Teixidor.
Els bombers de segona foren Josep Cullell, Nonito Mir i Bartomeu Savalls.
El material del Cos de Bombers es costejà mitjançant subvencions particulars entre els vilatans. Es comprà un carro bota accionat manualment entre dos bombers pel preu de 500 ptes.
Aquest primer Cos de Bombers es va formar amb gent d'ofici, paletes, llauners, serrallers, alguns eren veterans de la Guerra de Cuba, i altres joves soldats recentment alliberats de la campanya del Rif.
El diumenge dia 24 d'abril de 1910, a les dotze de la nit, es declarà un incendi en una casa del carrer del Padró Petit. Fou en l'extinció d'aquest incendi que funcionà per primera vegada el Cos de Bombers de Palafrugell, on van donar proves de la seva cooperació i bona voluntat extingint ben aviat el destructor element.
La fi d'aquella primera etapa del Cos de Bombers no se sap com va venir provocada, hom creu que fou la crisi arran la Gran Guerra Europea. El cas és que el dia 20 d'octubre de 1920 dimiteixen la majoria d'individus del Cos de Bombers i segueix un degoteig continu d'abandó dels membres i deixadesa del consistori fins a la dissolució total del Cos.

2a ETAPA
Transcorreguts 10 anys sense Cos de Bombers a la Vila, el 8 d'octubre de 1930, essent alcalde Joan Miquel Avellí (1930-1931), s'acorda passar a la Comissió de Governació una proposta per a la creació d'un Cos de Bombers.
El 26 de desembre s'aprovava el Reglament del Cos i el 18 de febrer de 1931 es nomenava Cap del Cos de Bombers a l'aparellador d'obres en Josep Daunis Ferrer, sots Cap a en Teodor Nicolou Campa i individus del mateix cos a en Josep Gil Herrero, Ángel Ribera Castelló, Josep Alemany Bosch, Baldomer Dunjó Blanch, Josep Martínez Tortosa, Agapito Salvador Garcia i Francesc Fábregas.

3a ETAPA
L'any 1980 Palafrugell aconseguia un Parc Auxiliar de Bombers, el manteniment del qual anava a càrrec del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, i deixava l'ajuntament amb una quota de col·laboració de l'1 per cent del pressupost.
El Parc es va situar al costat de l'Escorxador Municipal, i disposava d'un servei operatiu de lluita contra incendis. La dotació de Palafrugell constava de sis homes, en un servei permanent de dos, un dels quals havia de ser necessàriament conductor. Aquesta dotació es reforçava a l'estiu com a conseqüència de l'augment de població de la comarca i també per l'augment del risc d'incendis.
El Parc de Bombers de Palafrugell cobria també els serveis del sector format pels municipis de Calonge, Palamós, Vall-llobrega, Mont-ras. Torrent, Pals. Begur algun dels quals comptava també amb personal voluntari dedicat a aquesta tasca.

ACTUALMENT
L'any 1988 el Parc de Bombers es trasllada al paratge Brugueres, al polígon industrial de la població, ho fa a un quarter de nova planta construït en terrenys que l'ajuntament de Palafrugell cedeix a la Generalitat de Catalunya. El parc constava de planta baixa, amb cotxeres, entrada, control i despatx, i primer pis, amb una sala cuina, dormitoris, vestidors i gimnàs.
El parc de bombers de Palafrugell actualment compta amb una dotació de 25 bombers i 3 vehicles. La superfície de la parcel·la on es troba l'edifici del parc és de 6.133 metres quadrats. Amb les obres de reforma i ampliació inaugurades recentment, el parc ha passat a tenir una superfície útil de 719,20 metres quadrats i una superfície construïda de 834,50 metres quadrats. Amb aquest projecte, no només s'ha ampliat el parc sinó que també s'ha fet una redistribució dels espais.
La planta baixa de l'edifici ha passat a tenir una superfície de 447,10 metres quadrats, s'han fet de nou les dependències de la sala de control i el despatx de comandament, una aula amb serveis adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, un gimnàs i una sala per als Equips de Protecció Individual (EPI). A la part nord, juntament a la cotxera i independitzats de la resta de dependències, hi ha també construïts de nou el taller, el magatzem i la cambra de la caldera. Pel que fa a la planta pis, s'ha redistribuït els espais per tal de millorar el seu funcionament: hi ha 3 dormitoris, vestidors, una sala d'estar menjador i la cuina.

Finalment, una part de solar s'ha pavimentat i s'ha incorporat una pista poliesportiva i un aparcament cobert.

Breu Història dels Bombers de Reus

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 4. Octubre 2009.

Per Ramon Pallicé i Torrell - Pep Farré i Sanfeliu

El que avui coneixem com a Parc de Bombers de Reus, integrat des de 1982 en la xarxa autonòmica de parcs de Bombers de la Generalitat de Catalunya, és hereu del Cos de Bombers Municipal, organitzat l'any 1930 i presentat oficialment en un acte multitudinari el 5 d'abril de 1931. Tanmateix, aquesta no fou la primera de les organitzacions destinades a l'extinció d'incendis en aquesta ciutat.
L’estiu de 1860 es produí un terrible incendi al raval de Santa Anna que, despertant l’esperit cívic de la ciutadania, suscità l’obertura d’una subscripció pública impulsada pel polític i activista cultural Bernat Torroja, la qual hauria de destinar-se a l’adquisició de material per a l’organització d’un cos de bombers. Aquest esdevindria el punt de partida per a què la primavera de l’any 1861 el consistori reusenc aprovés un reglament, adquirís una primera bomba contra incendi de titularitat municipal i disposés l’organització d’una primitiva companyia de bombers.
Aquesta primera formació, que començà a prestar servei a les primeries de 1862, estava constituïda per un cap –el mestre d’obres Francesc Llauradó-, tres caps subalterns –un mestre paleta, un mestre Fuster i un professor de gimnàstica- i, per sota, quaranta individus d’ofici fuster, manyà i paleta. Tots ells disposaven d’uniforme i, si més no en una primera instancia, rebien instrucció i efectuaven pràctiques.
Malgrat que la companyia prestà servei en diverses ocasions, el cert és que la pobresa endèmica de les arques municipals, junt amb les dificultats dels bombers per conjuminar el propi ofici amb la prestació voluntària –i normalment deficitària- de serveis dins el cos, marcaren el caràcter efímer d’aquesta formació, la qual es considerà extingida a partir de 1865.
A partir d’aquí, i durant la resta del segle XIX es repetiren els intents de reorganització de la tan enyorada companyia de bombers. Així, durant el Sexenni Liberal es proposava sense èxit la formació d’una companyia de bombers en el si de la milícia nacional. També, l’any 1892 es proposava infructuosament un nou “Proyecto de Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” i més tard, el 1899, es plantejava partir del material ja existent per a la constitució d’un cos de bombers vertebrat per personal de la Brigada Municipal. Novament, un fracàs.
Caldria esperar fins l’any 1907 per a què la recentment creada “Comisión de Partido de La Cruz Roja” de Reus establís un cos de bombers amb la cooperació de l’Ajuntament, el qual subvencionà el servei amb 250 pessetes anuals, a més de prestar l’antiga bomba i el material d’extinció que tenia la municipalitat. El Parc de Bombers s’instal·là al carrer Sant Joan, pròxim a l’hospital, constant el cos de 24 individus regits per un reglament que els assignava una modesta retribució setmanal i uns premis per estimular-los a ser els primers en acudir al lloc del sinistre. Així mateix, el personal gaudia de complets uniformes i, a partir de 1912, d’una “Caja de Socorros Mutuos” destinada a l’auxili d’individus del cos i familiars en cas de malaltia, accident o defunció.
Malgrat els bons serveis prestats, les dificultats pel sosteniment econòmic del cos, així com el progressiu distanciament sofert respecte de l’entitat mare, propiciaren la seva dissolució a través d’un conveni que restablia el material d’extinció d’incendis a l’ajuntament.
D’aquesta manera, l’estiu de 1916 el Cos de Bombers de la Creu Roja era substituït per una “Junta Autónoma de Extinción de Incendios”, òrgan liderat per l’Ajuntament i les cambres de comerç i de la propietat urbana, que l’any següent veuria aprovat el “Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” . Tanmateix, no seria aquest l’organisme que aconseguiria l’establiment a Reus d’un servei contra incendis consolidat. La desaparició de la Junta Autònoma suposà que durant els anys vint la ciutadania tornés a sentir-se desemparada davant l’amenaça del foc i s’exclamés davant l’etern retorn als rudimentaris sistemes d’extinció tradicional.
Seria el final de la dictadura primoriverista i els aires renovats que aportaren nous mandataris com l’alcalde Josep Caixés el que afavorí que a finals de 1930 s’endegués l’enèrgica organització del que, l’any següent, esdevindria un nou Cos de bombers municipal en clares i fermes vies de consolidació.
Un dels seus impulsors fou el nou arquitecte municipal Antoni Sardà Moltó qui, vistes les necessitats de la ciutat, redactà un dictamen proposant la constitució i desenvolupament del cos de bombers de forma permanent. El 26 de setembre de 1930 s’aprovà la constitució del cos, la compra d’un autobomba i, el 15 d’octubre, l’aprovació del reglament. Annex a les dependències de l’hospital de Sant Joan es construí el parc de bombers i s’adquirí un vehicle autobomba de la casa Hispano Suiza, a més de dues escales de vint i dotze metres que es transportarien arrossegades per un tractor.
El cos estava compost per tres tècnics: un cap director -l’arquitecte municipal- i dos sotscaps. Com a subalterns, un secretari llister, un professor de gimnàstica, dos bombers distingits, i vint bombers.
El caporal dels bombers de Barcelona, Josep Castellví va entrenar els nous bombers d’una manera perfecta, demostrada en l’acte de la seva presentació, que la premsa qualificà de magnífic. L’actuació es va realitzar a la plaça dels Quarters amb les autoritats i un nombrós públic entusiasmat davant l’arribada del vehicle i la demostració del personal.
Amb l’esclat de la guerra civil, el 19 de juliol de 1936, i en previsió dels funestos esdeveniments, el Cos de bombers constituí una plantilla de personal fix i, més tard, en arribar els primers ferits del front d’Aragó, el Comitè Antifeixista ordenà la implicació dels bombers en el servei sanitari de l’Hospital Intercomarcal. A més, en col·laboració amb la Federació de Bombers de Catalunya, alguns bombers reusencs participaren en l’expedició catalana de bombers que aniria a recolzar els bombers de Madrid.
Com a part activa de la Junta de Defensa Passiva local, els bombers de Reus veurien l’ampliació del parc amb la construcció d’una nau annexa, així com la compra de dos camions-cisterna, un nou Hispano Suiza destinat al transport de personal i dues ambulàncies.
El gener de 1938 suposà el principi dels grans bombardejos sobre Reus, esdevenint gairebé diaris. Els bombers, amb gran abnegació, lluitaren contra el foc i ajudaren en tot el possible a la població civil. Paral·lelament, formaren part de la Comissió d’Ordre i Enllaços, encarregant-se de donar l’alarma amb les sirenes davant el pas dels avions facciosos.
El 15 de gener del 1939 Reus seria ocupat per l’exèrcit franquista. Instaurat el nou ordre, es comprovà el trasbals sofert al parc de bombers: molts bombers exiliats i el material evacuat cap a França, part del qual (com ara els dos Hispano Suiza) seria recuperat a Figueres, Vic i Girona.
Per tal de reorganitzar el servei d’extinció d’incendis s’aprovà un nou reglament i es convocà un concurs públic per a la provisió d’una nova plantilla de personal, per al qual calia justificar “adhesión al glorioso movimiento nacional” , mitjançant avals de F.E.T y de las J.O.N.S i de la Guardia civil. Més tard, un xassís Ford, transformat en autobomba, reforçaria el parc mòbil del servei.
Superats els anys de postguerra, el 1953 s’encetà la progressiva professionalització del servei municipal d’extinció d’incendis, amb la creació de reguardes fixes dutes a terme per dos caporals, dos xofers mecànics i sis bombers, entre els quals prestarien servei les 24 hores del dia.
El gener de 1997 s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos dels Bombers de Reus a la Generalitat de CatalunyaEls anys seixanta foren anys de transformació, impulsada per l’increment demogràfic que suposà l’allau immigratori. Augmentava l’activitat del cos i, en conseqüència es féu necessari un impuls de les pràctiques, simulacres i protocols preventius, així com la dotació de nous efectius materials i de personal. Per tal de demostrar l’òptima preparació del servei, serien freqüents les demostracions i exercicis públics, com el dut a terme el juny de 1961 amb motiu dels trenta anys de la creació del cos.
L’any 1974 una comissió presidida pel conseller delegat de protecció civil, Fernando Guiu endegà, amb l’assessorament de Josep Maria Jordán, cap-director del Cos de bombers de Barcelona, un procés de reforç i reestructuració del servei de bombers reusenc. En aplicació de les mesures previstes s’adquiriren diversos vehicles, entre ells una autoescala Magirus i equips de radiocomunicació, entre d’altres equipaments. Així mateix, també s’establiren programes d’estudi per a la formació dels bombers.
Demostracions de l’any 1961El final de la Dictadura havia significat la reactivació dels mecanismes polítics i institucionals propis de Catalunya, entre els quals, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia donaria peu a un replantejament global de l’organització contra incendis al nostre país. Dins la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i de Salvaments, creada l’any 1980, s’hi anirien integrant els diversos serveis de bombers procedents de diputacions, així com la majoria de municipals.
El traspàs de competències de serveis com Reus –de procedència municipal- suposà algunes dificultats afegides superades a través de convenis de col·laboració que, de 1982 a 1997, establiren unes bases de col·laboració per tal de resguardar l’autonomia municipal del servei, a la vegada que l’integraven progressivament en el nou marc supramunicipal. Aquesta etapa de transició culminaria el gener de 1997 en què s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos a la Generalitat de Catalunya.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers

En aquests anys, el Cos de bombers reusenc veuria l’ampliació del parc mòbil, efectius i equipaments, rubricada el 1987 amb el trasllat a les noves instal·lacions de Mas Tallapedra, molt més àmplies i millor situades als afores de la ciutat. Així mateix, la millora de les condicions laborals es feu palesa després de les mobilitzacions de bombers de 1987 i 1998. D’aquesta manera fou possible el desenvolupament d’un nou marc necessari per fer front a l’ampliació i diversificació de la sinistralitat a què els bombers havien de fer front.
Paral·lelament, i amb l’objectiu de fomentar el bon ambient entre els membres del servei, a més de la celebració de la tradicional festa patronal, en aquest període s’organitzaren diverses activitats lúdiques i esportives, creant fins i tot una associació per tal d’impulsar-les.
Les instal·lacions del nou Parc de bombers de Reus feren possible que des de bon principi s’hi acollissin múltiples iniciatives com la constitució de grups de rescat o l’establiment de la seu de l’Escola de la regió de Tarragona, destinada a la formació contínua dels bombers del sud de Catalunya. Més recentment, la incorporació de les primeres bomberes, així com la instal·lació d’una unitat del Grup de Recolzament d’Activitats Forestals (GRAF) i d’un Centre ERA (destinat a la gestió i manteniment dels Equips de Respiració Autònoma) han estat alguns dels trets destacables dels darrers anys del Parc de Reus.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers, amb Alfonso Sánchez Duran com a cap de parc, a més de personal en segona activitat i voluntari. Amb aquests efectius, el Parc de Reus manté el compromís de servei a la ciutadania que l’han conduït a què ara s’aproximi a la doble efemèride que suposen els 150 anys de la creació del primigeni servei contra incendis i els 80 anys de la refundació d’un Cos de bombers municipal plenament consolidat.


*Ramon Pallicé i Torrell és advocat, escriptor i Tècnic Superior de la Generalitat.
* Pep Farré i Sanfeliu és historiador, bomber de primera, i autor del llibre "El Cos de Bombers de Tarragona, 1858-2008”

Bombers de Terrassa 1879-2010

130 anys d'història

L’any 1879 es va fundar el Cos Municipal de Bombers de Terrassa. El primer període va ser molt complicat per la indisciplina i la precarietat del material d’extinció, malgrat l’entusiasme dels bombers. Isidre Abelló, industrial i regidor, va adquirir a finals de 1878 dues bombes d’aigua per apagar incendis. Van quedar dipositades, una a l’Ajuntament i l’altra en un taller de la seva propietat. Al cap d’uns mesos, com que Abelló no va poder fer front al deute de les bombes, va donar-les al Consistori perquè se’n fes càrrec del pagament i del seu manteniment. Així, el 18 de setembre de 1879 l’Ajuntament va aprovar la donació de les bombes, se’n va fer càrrec, i a més va crear un cos de bombers i el va dotar de reglament. Naixia el Cos de Bombers de Terrassa. A l’Hospital del Raval de Montserrat i al carrer de Sant Josep es van situar dues casernes. Per formar part del cos de bombers calia ser jove i robust i ser paleta, fuster, manyà, etc. La tasca d’un bomber era voluntària ja que a més de servir en el Cos, treballava en el seu ofici. A part d’un sou, també es rebien premis per retens i per arribar dels primers a un incendi. A causa de les insubordinacions i del mal estat del material d’extinció, el Cos va patir una sèrie de dissolucions i reorganitzacions fins que l’arquitecte municipal Lluís Muncunill va posar-hi l’ordre definitiu l’any 1899. Els incendis de Cal Canela (1885), Vapor Terrassense (1890) i el Vapor Gran (1903) van ser alguns dels sinistres més destacats d’aquell primer període i Pere Noguera va seel cap de Parc fins l’any 1909.

Els primers anys del segle XX vam estar caracteritzats per les reorganitzacions, la demanda d’un nou reglament i també pels episodis polítics i la Guerra Civil. La compra de nou material i dels primers vehicles autobombes van suposar un canvi molt important. L’any 1905 les dues casernes es van unificar en una de sola, i es va situar en els baixos del nou (i actual) edifici de l’Ajuntament. Posteriorment les dependències dels bombers van patir un nou canvi i es van traslladar a l’interior de l’Ajuntament. A principis dels anys vint, es van comprar diverses bombes de vapor i dos vehicles Renault, l’any 1925, que suposaran un avenç molt considerable en quan a rapidesa i efectivitat. Anteriorment, però, els membres del havien viscut moments de tensió per la indiferència municipal, tot i que a mitjans anys vint, es va aprovar un nou reglament i es van millorar els sistemes estratègics per combatre el foc i el material d’extinció. Igualment es van produir els primers contactes amb bombers d’altres ciutats per crear associacions per a la protecció mútua. Els anys 30 van estar marcats pels esdeveniments polítics i a partir de 1936 per la Guerra Civil. Alguns bombers van marxar al front i d’altres a Madrid a col·laborar amb els bombers d’aquella ciutat. Dos bombers van morir conseqüència de la guerra. Alguns dels sinistres més destacats d’aquella època van ser la riuada de 1913, els incendis de Cal Matarí (1917 i 1928), del Vapor Marcet (1920) i del Vapor Galí (1926) i la crema del Sant Esperit (1936). Isidre Noguera (1909), Andreu Figueres (1916) i Pedro Sánchez (1921) van ser els caps de Parc de les primeres dècades del segle XX.

Finalitzada la Guerra Civil i a pesar de la dura postguerra i la dictadura els Bombers no van patir una modificació important en la seva pròpia evolució. Malgrat la precarietat i la dificultat dels anys ’40 es van comprar dos nous vehicles i molt més material. Una de les necessitats més importants era la disposar un nou Parc amb les millors instal·lacions. Per això es va construir un nou Parc al carrer Gaudí que va ser inaugurat per la Festa Major de 1952. L’any següent es va jubilar el sotscap Pedro Sánchez, amb 43 anys d’antiguitat com a bomber, dels quals 30 com a Cap de Parc i Alfons Tarrida va esdevenir el nou sotscap. També va augmentar la plantilla del Cos i es va iniciar l’agermanament amb els bombers d’Olot. El 25 de setembre de 1962 Terrassa va patir una riuada que va fer més de 350 morts, uns 300 ferits i més de 700 cases destruïdes totalment. Els bombers van estar treballant durant dies i dies. L’any següent, per Festa Major, el Cos de Bombers va ser el confiat de portar el penó de la ciutat com homenatge a les seves tasques de salvament i ajut per les riuades. En aquell període, les sortides es van incrementar, sobretot degut a l’augment del nombre d’incendis forestals. Els sinistres més importants, van ser l’incendi del Vapor Sala i Badrinas (1942), els repetits incendis a Torredemer (3) i Vapor Matarí (5), el de la fàbrica de teixits Luis Ballbé y Cia (1962) i l’accident d’un autocar al Coll d’Estenalles que va causar 7 morts (1962).

L’any 1958 la Diputació Provincial de Barcelona va aprovar la creació del Servei Provincial d’Extinció d’Incendis (SPEI). Els bombers de Terrassa es van integrar-hi a principis de 1965. Això va suposar deixar de ser un cos municipal i passar a dependre de la Diputació. Quan es va decidir unificar tots els cossos de bombers de la província de Barcelona, l’any 1958 i fins la seva integració, el procés d’absorció i el canvi d'administració dels bombers terrassencs va ser difícil i les gestions van durar molt de temps. Alguns bombers, però no van acceptar ser traspassats i van deixar la seva feina en el Cos. En el mes de febrer de 1965 els Bombers de Terrassa es va integrar en el Servei Provincial d’Extinció d’Incendis. Amb la Diputació es va disposar de nous camions Pegaso i molt més material i van començar les primeres sortides fora de la ciutat, per recolzar altres parcs. L’any 1968 es va reorganitzar els bombers voluntaris, després de crear-se l’any 1962. El 12 d’agost de 1974 va morir, l’auxiliar forestal Antonio José Ramos en un foc forestal a Castellbisbal, sent el primer bomber mort en acte de servei. Serveis destacats com a bombers de la Diputació, a part de l’increment dels accidents de circulació i els focs forestals va ser l’incendi de la fàbrica de filatures d'Antoni Freixa (1967) i Tintesa (1969) i el descarrilament d’un tren de combustible a Olesa de Montserrat (1976). A partir de l’any 1975 arran de la crisi del tèxtil, van augmentar considerablement els incendis en les fàbriques i gairebé totes les fàbriques tèxtils de la ciutat van patir algun tipus d’incendi. L’any 1977 es va jubilar el cap de Parc, Alfons Tarrida i va ser substituït per Mariano Gutiérrez, qui dos anys després va ser rellevat per Serafí Garreta.

Amb l'arribada de la democràcia al nostre país i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, els Bombers van patir una nova i important reestructuració. Les competències dels Bombers, passaven a partir del juny de 1980 a la Generalitat de Catalunya arran de la creació de la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments. Els inicis van ser difícils per la manca de pressupost, recursos, material i personal. Progressivament però va arribar nou material i nous i moderns vehicles. A finals de 1986 es va inaugurar el Parc de l’Avinguda Barcelona, ja que el del carrer Gaudí s’havia quedat petit pels nous vehicles i estava situat en una zona de carrers molt estrets. Els nous temps també van incidir en dos fets significatius: el primer, en el context de les demandes de millors condicions laborals com a funcionaris de la Generalitat es van produir dues vagues de bombers (1987 i 1998). I el segon, l’accés de la dona als bombers, a Terrassa com a auxiliars forestals. Al llarg dels vuitanta i noranta es va produir un augment considerable de serveis a causa de la proliferació i la diversificació del tipus de sinistres. Els accidents de circulació i els incendis forestals han esdevingut una malaurada rutina dels bombers. El parc de Terrassa va participar en les grans incendis forestals de Montserrat (1986), Catalunya Central (1994) i Solsonès (1998). Altres sinistres destacats: els incendis de l'empresa tèxtil Hilabor (1981), Vapor Gibert (1984), Vapor Matalonga (1984), Pentinats Badiella SA (1990), Bobinats Macfils (1998), Lanas Katia (1998) i Tapicerias Europa (1999). Després de la jubilació de Garreta com a Cap de Parc, fins a 5 caps l’han succeït: Carles de Pablos (1984), Josep Pedrola (1985), Miquel Baldó (1988), Heribert Salvador (1993) i Manuel Molina (1993).

Després de 130 anys d’història, el Cos de Bombers de Terrassa, com a Bombers de la Generalitat i emmarcat en la Regió d’Emergències Metropolitana Nord, és un Cos que disposa dels millors avenços en l’extinció i prevenció d’incendis. Més de 2.500 sortides de mitjana per any han efectuat els Bombers en els darrers anys. El 85% dels serveis van tenir lloc dins el nucli urbà de la ciutat i la resta, fora del terme. Entre els diferents tipus de sinistre, destaquen els centenars accidents de trànsit, els sanejaments de façanes, els incomptables incendis en contenidors i en vehicles i els focs d'habitatge, els focs forestals i els focs d’indústria. I de tots aquests, els dos incendis de l’empresa Auxiliar Estambrera (2000 i 2001), i els de les empreses Tracsa (2001), Tintes del Vallès (2003), Lencería Mitjans (2007) i les industries d’Ullastrell Polichemi i Dipistol (2007). De les nombroses actuacions per foc forestal, destacar el gran incendi de Sant Llorenç del Munt, iniciat el 10 d’agost de 2003 i que va acabar cremant 5.000 hectàrees de bosc -1.400 dins el Parc Natural- i produint la mort de 5 persones i mil persones més van haver de ser evacuades. També es va participar en els grans incendis forestals que han afectat tot el territori català, com el de Cardona (2005) i Horta de Sant Joan (2009).

L'estiu del 2007 es va jubilar Manuel Molina com a cap de Parc, sent substituït de manera interina per Jesús Aragón fins l’agost de 2008, quan Jordi Moreno va assumir les tasques de cap de Parc. El Parc de Bombers de Terrassa està compost actualment a més del cap de Parc, per 4 sergents, 7 caporals, 37 bombers (entre bombers de 1ª i bombers), 1 bomber de segona activitat i dos bombers voluntaris, a més de les dotacions d’auxiliars o peons forestals per a la campanya d’estiu, que son una dotzena de persones més. La flota de vehicles son 2 autobombes urbanes, 1 autoescala, 1 autobomba nodrissa pesada, 1 autobomba rural, 1 furgó ERA i 1 vehicle de personal. També disposa de 2 càmeres tèrmiques proporcionades per la UTE Terrassa del Metro de Terrassa així com 9 equips biampolla. A partir del segon trimestre de l’any 2011, si no hi ha cap contratemps, està projectat començar les obres de remodelació del parc de Bombers. L’actual edifici es tirarà a terra i es construirà un altre en el mateix solar.

*Resum fet pet Oriol Casanovas i Marc Ferrer, autors del llibre Història del Cos de Bombers de Terrassa.

Bombers d'Organyà 1984-2009

(extret de la pàgina http://www.viurealspirineus.cat/)

L'any 2009 els Bombers Voluntaris d'Organyà commemorem el 25è aniversari. Encara que amb anterioritat a l’any 1984 ja havia existit un grup de voluntaris que depenien, de l'Ajuntament d’Organyà, va ser a partir de 1984 quan van passar a dependre de la Generalitat.
El 31 de desembre de 1982 l'Ajuntament d'Organyà i la Generalitat de Catalunya van signar el conveni de traspàs. Tot i així, no va ser fins el 1984 que es van nomenar els primers bombers voluntaris: Joan Espluga, Celestí Capdevila, Jordi Obiols i eJosep Belmonte i, el 1985, Vicenc López.
El parc estava ubicat a l'Escola Vella, era petit i estava mal equipat. Els primers vehicles com a bombers de la Generalitat van ser els mateixos que es tenien des de l’any 1978: un BRL (bomba rural lleugera) Land Rover, d’una ambulància i a partir de 1987, d’un camió Pegaso Egipci.
El 13 de juliol de 1988, el cap de parc, Joan Espluga, va patir un greu accident mentre apagava foc en un paller a Adrall; li va caure una biga a sobre i va morir. Al cap d’un any, un altre bomber, Jordi Obiols també va morir en accident de cotxe. Amb la mort de Joan Espluga el parc va viure moments molt difícils i el futur era molt incert; només un dels bombers estava disposat a continuar. El parc va restar parat durant un temps.
La situació va romandre així fins que el Cap de Zona de Bombers i l'alcalde Antoni Vila van iniciar contactes amb gent del poble per rellançar els bombers voluntaris.
Així, entre 1989 i 1991 van entrar 12 bombers nous, els quals, amb la seva empenta i il·lusió, van començar amb forca aquesta nova etapa, que va coincidir amb la compra dels primers walki-talkies.
El 1992 es va aconseguir una ambulància nova. El 1993 va arribar un tot terreny Land Rover de segona mà, que seria substituït per un de nou el 1996. El 1997 el parc es va traslladar a un nou espai, entre el cementiri i el camp de futbol, molt més gran i funcional.
De 1994 a 2008 han passat pel parc fins a disset bombers més, comptant-hi els quatre aspirants que han entrat aquest darrer any.
En total, durant aquests 25 anys han passat pel cos fins a 35 bombers. Tots han posat el seu granet de sorra per fer tirar endavant aquest projecte.
Hem fet de tota mena de serveis: tant als voltants del poble, com a la comarca i arreu de la província i del país.

Cos de Bombers de Tarragona (1858-2008)

Tarragona a mitjans del s. XIX viu una època de transformacions en què la modernització del port, l'expansió comercial i l'eixamplament urbà marcaran les pautes del creixement econòmic, demogràfic i cultural de la ciutat. Els serveis municipals i, en el marc de la seguretat ciutadana, el servei d’extinció d’incendis, són conseqüència i alhora indicatiu de la pròpia evolució de la ciutat.
El 21 de desembre de 1858 el Ple de l'Ajuntament de Tarragona aprovava el del Proyecto de reglamento para la Compañia de Bomberos que trata de instalarse en la Ciudad de Tarragona. Aquest document esdevingué un punt d’inflexió en el llarg procés que des de 1835 havia engegat el consistori tarragoní per tal de prevenir la ciutat i els ciutadans contra calamitats del foc descontrolat. Significava el tret de sortida oficial per a la formació, en base al mateix, d’una companya de bombers que estaria plenament operativa a partir de 1863.
Tanmateix, aquesta primera companyia veurà la seva continuïtat estroncada pels volts de 1874, a causa de la desatenció institucional d’una base de finançament poc sòlida. No serà fins el 1887 que, de la mà del prolífic arquitecte Ramon Salas i Ricomà, el Cos de Bombers de Tarragona iniciarà una etapa cap a la plena consolidació. Així, a inicis del s. XX destaca la gran activitat del Cos, tant pel que fa a emergències i reforços preventius, com a participació ciutadana, ja que els bombers es trobaran plenament integrats en la vida pública de la ciutat.
A través de diverses reorganitzacions i encara amb nombroses deficiències, les dues seccions que generalment formaven la companyia assoliren l’estabilització al nou parc de l’edifici de les antigues peixateries, al carrer Cos del Bou, el qual ja estaria condicionat específicament per allotjar el servei contra incendis. Des d’aquí, els bombers veurien l’arribada d’innovacions que afavoririen la immediatesa en la prestació del seu servei: el telèfon i l’automòbil, que substituiria progressivament els antics carros i carretons per cotxes i cisternes motoritzades.
Aquests avenços permetran millorar l’eficàcia en les intervencions que, cada vegada més, s’aniran diversificant, més enllà de les xemeneies, vivendes, comerços i petites indústries que imperaven fins llavors.
El període de la IIa República, tan agitat políticament, significà noves reformes en el Cos que, no obstant, es veuran estroncades amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèl•lic, i desprès de l’astorament inicial, el Cos de Bombers formarà part de la Defensa Passiva de Tarragona.
Amb aquest rol i l’enorme trasbals que suposaren els brutals bombardeigs aeris sobre la ciutat, les emergències es multiplicaren i la companyia de bombers hagué de desenvolupar una activitat febril en l’extinció d’incendis, auxili de ferits i desenrunament de cases, contribuint així a preservar cert ordre en la vida quotidiana de la rereguarda tarragonina.
Acabat el conflicte el gener de 1939, Tarragona entra en la postguerra amb un Cos de bombers disminuït i desestructurat. La reposició del fins llavors arquitecte municipal i director de la companyia, Josep Maria Pujos de Barberà, segurament afavorí el continuisme inicial, basat en el darrer reglament de 1935. Tanmateix, la companyia no escapà a l’aparell repressiu franquista i patí la depuració de diversos dels seus components.
A partir d’aquí i dins el context del règim franquista el Cos de bombers, així com el conjunt dels serveis municipals, es veurà immers en un progressiu procés de reorganització i modernització que culminarà amb la renovació del parc de vehicles i la progressiva professionalització de la plantilla. Tot plegat en una nova època de transformacions a Tarragona, amb l’allau immigratori afavorit pel procés d’industrialització dels anys seixanta, factors aquests que suposaven nous reptes per l’Ajuntament i nous paràmetres d’actuació per als serveis de seguretat ciutadana.
Finalment, i després de tot aquest recorregut com a servei municipal d’extinció d’incendis, en la dècada dels vuitanta s’acordà el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera, el Cos municipal de bombers de Tarragona passava a ser Parc de Bombers de Tarragona, integrat en el marc molt més ampli que suposava la xarxa de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, dins la conselleria de Governació.
150 anys desprès de la seva gestació, els bombers de Tarragona, amb les seves especificitats i condicionants geogràfics, comparteixen l’esdevenir amb el conjunt de bombers de la Generalitat, i ara dins del parc del polígon Francolí, es troben més preparats que mai per donar cobertura a bona part del territori del Camp, superant anualment les dues mil vuit centes intervencions.

Pep Farré Sanfeliu. Bomber de primera, Historiador.

Bombers de Cornudella de Montsant 1986-1996

Petita història de quasi setcentes sortides (1986-1996)
Per Miquel Martorell i Garau

La prehistòria del parc podria començar en uns quants incendis soferts a la zona que havien posat a tothom la mosca al nas. Un al Toll de la Palla (1973) va manifestar al llarg d’un parell de dies els pocs recursos humans de la zona, i la necessitat d’ajut exterior i de tecnificar els esforços. Encara més el de Sant Joan del Codolar (1975). L’ensurt més gran fou en cremar Montsant (1982) des del grau de la Vilella fins a prop de Margalef, amb intervenció de l’exèrcit. A l’estiu del 83 es calà foc al Carcaix-Molí de l’Esquirola-Mas d’en Porrera-Desenrrocada dels Castellans, que fou la puntilla.
Tot això i els focs de juliol del 84 al Garraf posaren en marxa l’operació d’aconseguir com fos un servei de Bombers a la nostra muntanya, que garantís l’intervenció ràpida als boscos de la zona, i preservés el verd i l’ham turístic de la natura equilibrada.
Per l’encàrrec d’alcalde Busquets i el tinent alcalde Antoni Llop i jo mateix visitàrem el Director General Alfons Orti i acordàrem l’ubicació aquell mateix estiu d’un vehicle i uns possibles voluntaris, en un garatge de la vila. El cap de la brigada de Tarragona, Francesc Riocabo, transformà la idea en un parc nou, en terrenys que es pensaven per a la caserna de la Guàrdia Civil. Calia implicar la diputació en l’economia del projecte; el diputat de medi ambient, Antoni Sabaté, acollí el projecte amb entusiasme i aconseguí del president Josep Gomis i de la institució l’acord financer. Es signà l’acord amb el nou Director Gral. Jordi Martinez a la vila a finals d’any. Encara un foc a Siurana i al Toll del Forn (1985) urgí les obres del parc.
Un primer any molt especial el 1986. Mentre les obres del parc avançaven, pocs veïns semblaven interessats en ser voluntaris; així a les proves del febrer només hi érem vuit i algú encara per fer bulto. Els primers voluntaris foren Joan Alfons Gomis, Carles Izquierdo, Modest Cortiellai Miquel Martorell.
L’equip de l’estiu s’hagué de reforçar amb auxiliars de Tarragona i professionals de Reus. I la gent del parc feia més de manobre per enllestir la construcció que no pas de bombers. Tot i així l’estrena fou sonada: entrar avui i marxar demà al gran foc de La Riba, on el Pegaso 203 se salvà pels pèls. Sense massa equip, fèiem els relleus amb vehicles propis; així Riudecanyes, Coll de l’Illa, Escornalbou. Al novembre apareix la gossa Pipa magnífic company i valuós vigilant, que moriria de part el setembre de 1992. El segon any (1987) comença a incorporar-se jovent de la vila, les contractacions en col•laboració de l’Inem permeten un bon servei permanent, i les obres s’acaben. El company Josep Mª Martos de Gandesa pinta el parc; i el Director General, Alfons Mª Thió, fa l’inauguració solemne el dissabte 22 d’agost, a la festa major. A més de focs a La Febró i la Pobla de Cèrvols, cal anar un parell de setmanes a treure aigua a Segur de Calafell i Cunit. Els vehicles de suport van i venen (804,809,805), fins que es fa casolà el 4L 814; i el Comet 203 està de paga, un xic com sempre.
L’equip de voluntaris s’amplia (1988), quasi tots amb els carnets de 1era. Es fan planell de tota la muntanya, amb camins (C1 C2 C3), punts d’aigua, etc. S’obren les basses de la Barba, Masieta i Lluc, en col•laboració amb l’ADF de la vila. Amb contractació d’INEM es manté obert el parc tot l’any (així serà fins a la nova política del 93); i l’ajuntament contracta guaites a les muntanyes amb emissors de l’ADF connectats al parc. Aquest any i el següent es fan un gran nombre d’actuacions: hivern (La Vilella) i estiu (La Febró, Riudecanyes, Porrera). Aigua a Siurana i foc a Tivissa: aquesta és la imatge de 1989. Amb l’ajuda de l’egipci de Falset (el 229) es munta un llarg servei d’abastament a la vila del cingle, aturat només pel gran foc de Tivissa. Fins que la vila no solventi des del Carcaix el tema de l’aigua, es fa d’aiguador a Siurana i Albarca mantes vegades. La Caixa Tarragona ens proporciona una TV per millor passar les llargues hores d’hivern. I en Carles Izquierdo fa l’atenció física dels parcs de la brigada.
S’amplia l’equip de voluntaris (1990), i surten els primers professionals des de la vila a Vilafranca, Amposta, Mora, Reus, Tarragona, Falset. Comença Joan Alfons Gomis, i el seguiran els anys següents Carles Izquierdo, Josep Mª Figueres, Cèsar Pallarès, Xavi Izquierdo, Francesc Gomis, Josep Mª Castan, Enric Sentís. Es munta un gimnàs amb financiació pròpia i es pasta un gran equip que engresca la vila i arribarà a la trentena. Futbolistes, Grallers i Geganters hauran de concordar les seves actuacions amb les sortides dels serveis.
Un any de moltes actuacions (1991): Pinell de Brai, Llaveria, Palma d’Ebre, La Figuera. Un xic de ball de vehicles (210, 233), en fallar sovint el nostre avi 203. Medi Natural posa en marxa un Grup Sierra al mas de Sant Blai amb voluntaris d’Ulldemolins. També hi ha Ecos vigilant a Puigcerver, La Mussara i La Baltassana; a més dels guaites de l’Ajuntament i els guardes de l’Escola Forestal de la vila. I un vehicle surt cada dia del parc de Falset i es planta Cabassers, amb auxiliars de la vila.
Olimpíades a tot el país (1992). El parc manté les vint-i-quatre hores per mor de la seguretat. Els auxiliars d’estiu són del poble, i es treballa coordinats amb les ADFs de la zona més d’un foc es controlat aviat gràcies a l’avís dels guaites de Corbatera: a Porrera, Coll d’Alforja, Teixeta, Poboleda. S’incrementen els serveis en accidents de carretera, i en intervencions d’abocadors i fumeres de cases. Aprofitant un pany de paret, s’instal•la un rocòdrom al parc, que es decorarà el 96 per art de Marc Juanpere.
Vespella i la Vall de la Cana a La Bisbal de Falset són els símbols de 1993. Les noves orientacions mantenen el parc operatiu només a l’estiu. I això porta un cert desànim dins l’equip de voluntaris. Se’n ressenten les instal•lacions i el comandament. Es mouen tecles des del parc amb els nous caps de parc, i des de l’Ajuntament s’intervindrà prop el nou Director General. Això comportarà el manteniment del parc obert amb bombers voluntaris adscrits a la PSS. L’avi 203 també nota l’ensopiment.
Francesc Riocabo, Cap de Brigada, ens deixa (1994); en un accident d’helicòpter al foc de Vandellós que també encalça el company Joan Alfons Gomis. I encara, uns bons companys moren atrapats a La Pobla de Massaluca. Ens movem per Llaveria, Palma d’Ebre, CabassersLa Bisbal de Falset. L’equip és a Sant Vicenç de Calders pel juliol; i, encara amb l’ai al cor, ha de suportar (amb ADFs i veïnat) la destrossa de Margalef-Ulldemolins-Bellaguarda-Juncosa.I sense refer-se del foc, l’aiguat de Sant Paulí (9/10 d’octubre) aïlla la muntanya i fa intervenir la gent del parc arreu, obrint camins, traient arbres, portant aigua, fent salvaments. Any de seca, de vent i de dolorosa memòria; i d’aiguats violents a la fi. Obert el parc tot l’any, s’arriba a les 82 actuacions (igualant quasi les 85 del 91). L’entrevista amb el Director General Bernis ha tornat a situar el parc en el mapa del país.
El parc es consolida amb nombrosos voluntaris que passen les proves i fan els cursos (1995). Els serveis de prevenció milloren a la muntanya amb l’obertura del parc de Prades. L’equip treballa en l’inventari dels camins malmesos després dels aiguats del 94. S’incorpora un LandRover (902) als vehicles habituals. Marxa el 4L 814, i la prejubilació de l’avi 203 fa passar molts d’altres per casa (233, 231, 204). El parc torna a tancar en acabar l’estiu. Val recordales actuacions de posar al lloc la Mare de Deu d’Escaladei en el centenari del Monestir, assistència agraïda pel Delegat de la Generalitat. Amb el suport municipal es reacondiciciona el parc; i es repara i s’envia l’ambulància de la vila a Bòsnia. Desè any de la vida del parc (1996), encara no acabat. L’equip aconsegueix per fi un sistema de buscapersones i té assignat un 536. Cal remarcar que les sortides es fan amb equips de cinc i sis voluntaris. Aquest darrer any, a més de les nombroses intervencions per a netejar carreteres en les accions de la Unió de Pagesos, hom intervé en diversos salvaments; el tema accidents de carretera sovinteja.

ACTUACIONS 1986-1996:
1986: 32, 1987: 58, 1988: 69, 1989:76, 1990: 49, 1991: 85, 1992: 63, 1993: 48, 1994: 82, 1995: 65

Bombers de Manresa 1853-1980

Per Jordi Bonvehí Castañé

A partir de 1851 Manresa va començar a comptar amb un primitiu cos de bombers, que comptava amb una bomba de mà governada per dos persones i sis ajudants. A la recerca d’un bon funcionament l’1 de setembre de 1953 i sota l’assessorament d’Antoni Rovira i Trias, es va publicar el primer reglament per l’organització i règim de la companyia de bombers de Manresa. Es van establir quaranta places, amb un cap, un sots-cap, un brigada, dos primers capatassos, vuit segons capatassos, un guarda de magatzem, un avisador i vint-i-sis individus de les classes de fusters, manyans i manobres. Tots serien voluntaris, premiats i recompensants per actuació i amb professió pròpia fora del cos de bombers. La nova companyia també comptava amb un facultatiu que havia d’acudir als incendis i tenir cura dels ferits. Cada primer diumenge de mes la companyia es reunia per fer pràctiques i exercicis. Com a primer cap de bombers es va nomenar a Francesc Burés. L’allotjament del material estava a la plaça Major, als baixos de la casa consistorial i els bombers havien d’anar a buscar el material en cas d’un sinistre, avisats mitjançant l’avisador i els serenos i els tocs de campana.
Tres anys més tard, l’any 1856 es funda la Companyia d’Assegurances “La Union Manresana” amb l’objectiu de millorar el cos de bombers. L’abril de 1871 es nomena a Lluís Antonio Calver com a nou cap de bombers. El juliol d’aquell durant l’extinció d’un incendi en una casa van morir dos bombers, Francesc Ballús i Francesc Blanch.
L’any 1878 s’aprova un nou reglament, on per manar i dirigir la companyia es tria a un cap i dos subalterns, s’amplià el nombre de membres fins a 50 i es modifiquen algunes primes i modificacions. L’any 1879 el nou cap és Josep Arola i Tatjer.
Durant aquells primers anys, els bombers han de fer sortides per incendis en fàbriques accionades a vapor, i també per xemeneies en cases particulars i carboneres i pallers.
La primera bomba de vapor és comprada el febrer de 1896 i és de la casa Merrywather sistema Valiant model Sau Paulo, capaç de rendir 900 litres d’aigua per minut. Aquell mateix any es torna a modificar el reglament, amb la supressió dels dos subalterns, la creació del capatàs major, un professor de gimnàstica, un revisor de boques d’incendis i una secció de maquinistes. El nou reglament també preveu la possibilitat de nomenar bombers honoraris i la formació d’un secció de veterans. El mateix any es funda el Montepio de Bombers, amb la finalitat per a socors mutu en casos de malaltia.
L’any 1900 l’Ajuntament de Manresa comença a aprovar les primeres ordenances per la prevenció d’incendis. Com a sinistres destacats de principis de segle destacar l’explosió d’una caldera al Pont de Vilomara, a principis de gener de 1902, que va causar 12 morts i 40 ferits i un terrible aigua l’octubre de 1907, que si bé no va causar víctimes mortals, si que va suposar importants i greus desperfectes i destrosses. L’any 1903 el cos de bombers de Manresa va estrenar el seu estendard propi.
El primer automòbil va ser adquirit l’any 1924, un Ford T, modificat per poder transportar personal, l’autobomba i les escales, amb un motor d’explosió de 6,5 cavalls de potència i 2’9 cilindres, amb dos velocitats. El 1926 es comprar una bomba, de la casa Delahaye de Paris, model 47MP, amb un rendiment de 30.000 litres per hora. Quatre anys més tard, el 1930, es va adquirir un cotxeregadora Renault model MZ, que agafava una velocitat de 15 km/h i capacitat de llençar 80.000 litres d’aigua per hora. L’any 1936, poc abans de l’esclat de la guerra civil, s’adquirí un tercer vehicle, un Chevrolet de 4 cilindres amb un tanc de 3.000 litres de capacitat.
L’estiu de 1932 es va inaugurar el primer parc de bombers, a la plaça dels Infants, i que comptava amb unes modernes instal•lacions, entre elles, un telèfon d’emergències, l’1234. Al llarg de l’any 1934 es van establir les bases per a la fundació d'una federació de bombers de Catalunya i una mutualitat que es va fer realitat l’any 1935. El 16 de juny d’aquell any es va celebrar a Manresa una primera reunió per iniciar la creació d’aquesta federació mútua, on van assistir diferents caps de bombers, que van proposar uns primers acords i organitzar una assemblea constituent a Barcelona el 24 de novembre. Van assistir delegats de Sabadell, Badalona, Manresa, Mataró, Lleida, Igualada, Arenys, Granollers i la Seu d’Urgell i s’adherí a l’acte el delegat de Figueres.
D’aquells anys els sinistres destacats van ser l’incendi de la serradora Alter, el maig de 1932, i l’explosió d’una caldera de vapor de la Fàbrica Carreras amb set treballadors morts.
Durant la Guerra Civil, el cos de bombers va entrar a formar part de la Junta de Defensa Passiva i en el mateix parc de bombers es va construir un refugi per a més de 700 persones. Finalitzada la guerra, la repressió franquista va comportar l’espanyolització del cos.
L’any 1944 es va inaugurar un panteó per a bombers en el cementiri municipal i deu anys més tard, el cos va celebrar el centenari de la seva fundació amb nombrosos actes.
Amb la creació del Servei Provincial d’Extinció d’Incendis i Salvaments de la Diputació de Barcelona, el cos de bombers de Manresa es va integrar l’any 1963. Aquest traspàs va significar moltes coses. Per començar una professionalització del servei, on els bombers passaven a ser professionals, la integració en una estructura provincial, on el parc de Manresa seria el parc principal de la seva zona, l’adquisició de nou material i un nou vehicle, un Pegaso-Comet, tipus 109, un nou reglament i nou funcionament.
Amb el pas a la Diputació, el nou cap de parc i fins el 1987 va ser Antoni Tàpias. El traspas també va significar noves tècniques i materials en les lluites dels focs forestals, i com dos vehicles Unimog per a treballs logístics. En el període de la Diputació, la ciutat de Manresa va viure un crisi del sector tèxtil que es va traduir en nombrosos incendis a industries tèxtils, entre la que podem destacar és l’Auxilar Tèxtil Manresana.
El juny de 1980 en base a les competències de l’Estatut d’Autonomia, els bombers de la Diputació van ser traspassats a la Generalitat de Catalunya. Això va provocar un nou canvi organitzatiu i també el trasllat al nou parc del Guix. L’època de la Generalitat ha estat marcada, sobretot pels incendis forestals, com els que van afectar la comarca del Bages, el juliol de 1986, el juliol de 1994 i el juliol de 1998.

*Jordi Bonvehí Castañé és llicenciat en Història

Bombers de La Pobla de Segur 1976-2008

(extret de la pàgina http://www.bomberspobla.es/)

El Cos de Bombers Voluntaris de la Pobla de Segur fou fundat com a tal l'any 1976, anteriorment a la seva constitució existia un grup de gent, més o menys definit encara que no organitzat, que acudia a tots els incendis.
L'Ajuntament adquirí cap a l'any 1975 un vehicle on s'adaptà una moto-bomba Rosenbauer de la que ja disposava. A partir d'aquí, s'agrupa, a través d'una crida, un grup de gent interessada en formar part del servei contra-incendis que funden, posteriorment, el Cos de Bombers Voluntaris de la Pobla de Segur i Comarca. A la convocatòria pública s'hi apuntaren una cinquantena de persones de les quals, finalment, un total de 35 fundaren el Cos. Ja des d'aquest moment, l'àmbit d'actuació del Cos no es limita exclusivament al terme municipal de la Pobla sinó que neix amb una clara vocació intermunicipal, abraçant els municipis de la seva àrea d'influència (Salàs de Pallars, Conca de Dalt, Senterada, Sarroca de Bellera, la Torre de Capdella i Baix Pallars). A nivell organitzatiu, ja des del primer moment, va entendre's la necessitat de que el cos de bombers fos una entitat organitzada i jerarquitzada. Per aquest motiu va confeccionar-se un reglament que inclou des de l'estructura jeràrquica, drets i deures de tots els bombers i, fins i tot, un règim disciplinari propi.
Quan al 1980 la Generalitat de Catalunya organitzà el servei de bombers creant la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya, el parc de la Pobla de Segur fou un dels primers en passar a formar-ne part. Així, el juliol de 1981 es va firmar el conveni entre l'Ajuntament de la Pobla i la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya. Val a dir que la Pobla fou la primera localitat de les comarques de Lleida en signar aquest conveni. Al mateix 1981 s'incorpora un bomber funcionari passant a ser un parc amb dotació de bombers voluntaris i bombers funcionaris. Al 1984 s'inauguraren les dependències d'un nou parc al qual continuem en l'actualitat.


Posteriorment, a l'any 2000 s'efectuaren unes obres d'ampliació i reforma del parc que han permès disposar d'unes instal·lacions molt més àmplies i donar cabuda a tots els materials. Aquestes obres van ser inaugurades per l'Honorable Sr. Xavier Pomés, Conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya el 28 d'octubre de 2000.
Aquell mateix dia va inaugurar-se el Carrer dels Bombers Voluntaris nom que l'Excel·lentíssim Ajuntament de la Pobla de Segur ha donat a la via on es troba enclavat el parc en reconeixement de la tasca realitzada en favor de la Pobla i la seva Comarca pel Cos de Bombers Voluntaris.
El dia 1 de novembre de 2002 la Direcció General d'Emergències i Seguretat Civil de la Generalitat de Catalunya, decidí traslladar al parc de bombers de Sort al personal funcionari adscrit al parc de la Pobla. Des d'aquesta data el parc només està integrat per bombers voluntaris.
D'ençà la seva creació el comandament del Cos havia estat exercit pel Sr. Josep Calvet Senallé. L'any 2002 s'ha produït el relleu i el càrrec l'ha passat a desenvolupar el Sr. Antoni Fenosa Hereu.

Bombers de Matadepera 1982-2008

Fins a la dècada dels vuitanta del segle XX, els incendis que hi havien a Matadepera eren apagats pels propis veïns o pels bombers de Terrassa, si aquests, per la seva gravetat o dimensions, requerien la seva presència. Però ja anys enrere, a finals dels anys seixanta, alguns propietaris rurals, com n’Antonio Barata, van intentar crear un cos de “bombers privats” amb jornalers que s'encarregaven de la vigilància i extinció dels incendis forestals dels seus terrenys. També durant molts anys va existir un cos de sometents que s’encarregava tant de la vigilància del poble com de atendre qualsevol sinistre que es pogués produir. 

El 15 de desembre de 1981 es va declarar a Matadepera un gran incendi forestal a Can Solà del Racó, a la zona dels rossos. Després de 24 hores de lluita contra el foc, els Bombers de la Generalitat de Catalunya donaven per apagat aquest incendi, cremant 70 hectàrees. Hi havien participat 43 professionals de 9 parcs de bombers i un bon nombre de voluntaris de Matadepera.

A partir d’aquest dia podem trobar l’origen, de manera seriosa i mínimament organitzada, del que avui en dia són els Bombers Voluntaris de Matadepera. 

Després d’aquest incendi, l’Alcalde de Matadepera, Víctor Peiró, va fer una citació dirigida al veí Ramon Guinjoan Barons (que fins aquell moment era bomber voluntari de Terrassa i un dels primers bombers voluntaris de la Diputació de Barcelona), per convocar una reunió, que tindria lloc el 28 de gener de 1982, amb la finalitat de parlar dels incendis forestals. De la reunió en van sortir les bases per la creació del Cos de Bombers Voluntaris Municipals de Matadepera, amb el senyor Ramon Guinjoan com a cap de bombers, Miquel Busqueta i Fuertes com a sotscap, i una quinzena de membres.

L’Ajuntament va coordinar la creació d’aquest cos facilitant els baixos del consistori per guardar el material i realitzar les activitats que van tirar endavant un grup de ciutadans. El primer material del que van disposar van ser 12 motxilles apagafocs, 3 pales i 2 ventalls. Com a vestimenta es varen comprar uns “monos” de treball de color groc per tal de fer els bombers més visibles dins del foc i poder controlar en tot moment on estàvem treballant la gent de Matadepera. Posteriorment es va comprar camises i pantalons de color blau, imitant l’uniforme dels Bombers de la Generalitat.

El primer servei oficial va ser el 19 de juny de 1982 i es va tractar d'unes pràctiques a Can Solà del Racó, amb Bombers de la Generalitat de Catalunya. El segon servei va ser un petit foc forestal a Can Candi, que va afectar 2.500 metres quadrats. 

Una de les primeres actuacions importants del nou Cos de Bombers de Matadepera es va produir el 9 de juliol de 1982, a la muntanya de Sant Llorenç. Els bombers de la Generalitat no van poder enviar efectius, i van ser exclusivament una quinzena de membres del cos del Matadepera, juntament amb veïns que disposaven de motos de trial, que amb material compost per motxilles, dalls i branques, van fer front a les flames i van apagar l’incendi que s’havia declarat a La Mola. 

Dos anys més tard, al 1984, l’Ajuntament de Matadepera va cedir, l’antiga casa dels mestres, al Passeig Arnau, per poder guardar tot el material i fer alhora de seu per al col·lectiu de bombers. Molt del material del que disposaven els bombers era de fabricació pròpia i casolana. 

Durant els primers anys, els bombers van realitzar diversos tipus d' intervencions, destacant els aiguats de l’any 1983 o les nevades de l’hivern de 1986 (més de 5.000 pins trencats al poble), i sobretot, múltiples recerques d’excursionistes perduts per la muntanya de Sant Llorenç, així com el rescat de persones accidentades. A més, durant els mesos d’estiu es van fer tasques de vigilància i prevenció d’incendis forestals. Aquells primers anys, hi havia una mitjana de 20 serveis anuals, sent la majoria incendis forestals i rescats de muntanya. 

Aquests serveis es feien normalment amb vehicles particulars i en alguna ocasió, si estava disponible, s’agafava un Land Rover llarg, que l’Ajuntament havia destinat per la Policia Municipal primer, i per la Brigada d’Obres posteriorment. Aquest vehicle comptava amb remolc i una cuba d’aigua, que l’Ajuntament feia servir per recs de carrers, jardins i el camp de futbol, i els bombers l’utilitzaven per tasques dins del municipi, per extingir incendis així com altres tipus d’intervencions. 

Però d’aquests primers anys, cal citar també els incendis forestals. A destacar el del 18 d’agost de 1986, que es va iniciar a mitja tarda a les proximitats de la Casa de l’Obac, i que ràpidament es va estendre fins a Matadepera, arribant a les proximitats de les urbanitzacions Les Pedritxes i Els Rourets, i a les proximitats del turó de la Cardina i la Barata. Aquella nit es va establir un Centre de Comandament del Foc a l’Ajuntament de Matadepera amb tècnics del Servei d’Extinció de la Generalitat de Catalunya, representants dels ajuntaments de Matadepera i de Terrassa, bombers voluntaris de Matadepera i tècnics del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Bombers de Matadepera, amb la col·laboració de desenes de voluntaris, i altres cossos de bombers, van treballar intensament per evitar que el foc progressés en direcció Est i afectés la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Igualment es varen fer esforços per aturar els altres fronts de foc. Es van cremar 490 Ha, 207 en el terme municipal de Matadepera, sent l’incendi més important que es recorda. 

A partir de l'any 1986, Ramon Guinjoan, amb l’ajut de Francesc Arnau, funden l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Matadepera, per poder dotar pel poble d’uns ajuts que la Generalitat i Diputació donaven als municipis per arranjar camins i comprar material, cosa que mitjançant Bombers no es podien demanar. A més a més, la creació de l’ADF va permetre que els bombers tinguessin un important suport en la prevenció i extinció d’incendis forestals. L’ADF també va servir per ser el planter de futurs bombers voluntaris. 

El 14 de setembre de 1987, a les proximitats del camí dels Monjos, per damunt de Can Pobla, a l’indret anomenat el Túnel, va començar un foc forestal en el que el personal del Cos de Bombers Voluntaris de Matadepera, amb mitjans manuals, van iniciar el control del foc, fins l’arribada de més mitjans terrestres i sobretot un helicòpter bombarder. Es van cremar 3 Ha d’alzines i pins. 

L’any 1988 Matadepera també va comptar amb un Cos de Voluntaris Forestals, depenent del Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya, que realitzaven tasques de prevenció d’incendis forestals i de conservació del patrimoni natural. 

En el mes de novembre del 1988, l’Ajuntament de Matadepera i la Generalitat de Catalunya, van signar un conveni on el cos de Bombers Voluntaris de Matadepera deixava de ser un cos municipal per integrar-se al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, i Ramon Guinjoan va ser ratificat com a cap de parc dins l’organigrama dels Bombers de la Generalitat de Catalunya. Es va augmentar la plantilla de bombers a 25 persones i amb el traspàs de competències, es va disposar d’un nou uniforme, amb camisa blau cel i pantaló blau fosc, amb els corresponents escuts reglamentaris de la Generalitat, i el casc de plàstic, marca MSA i de tipus americà, groc per als bombers i de color blanc per identificar els caps de parc i els comandaments. I un equip d’intervenció vermell i aïllant del foc i de l’aigua. 

El mes següent es va acordar instal·lar el parc de bombers a les antigues escoles del poble. El 22 de juliol del 1989, l’Ajuntament va inaugurar el que seria l’actual Parc de Bombers, al carrer Joan Paloma, l’antic edifici de nens l’Escola del Poble, una casa datada de 1925. Aquell mateix estiu, l’Ajuntament també va pagar l’adquisició del primer camió bomba, un Pegaso 3046, conegut amb el codi B-282 (posteriorment va tenir el codi N-214). Era un camió dels anomenats “egipcis”, amb una cuba per portar 3.500 litres d'aigua i tot terreny. I també els Bombers de Matadepera van tenir els seus primers auxiliars forestals, com a reforç de la campanya d'estiu per fer front als incendis forestals. 

Dels primers anys de la dècada dels '90 podem destacar una sèrie d'actuacions. A finals de juliol de 1991, els bombers es van desplaçar fins Ribera d’Ebre (Priorat) per col·laborar en les tasques d’extinció d’un incendi forestal que va afectar aquella zona, essent una de les primeres actuacions importants lluny del municipi. La tardor de 1993 els bombers van actuar en les inundacions que van afectar el poble, on van arribar a caure 75 litres/m². en 45 minuts. I el 13 de setembre, un incendi a Can Solà del Racó. També cal destacar, l’any 1992, la creació de l’Associació de Bombers Voluntaris de Catalunya (ASBOVOCA). 

L’any 1993 el Cos de Bombers disposa del seu primer vehicle lleuger per transport de material i personal, un Lada Niva, comprat gràcies a Ramon Guinjoan, que va avançar els diners de la seva pròpia butxaca, ja que ni les subvencions de l’Ajuntament ni de la Generalitat arribaven, i calia urgentment aquest vehicle per la infraestructura del parc. 

L'estiu del 1994 els bombers locals van ser mobilitzats en els importants focs que van assolar la comarca i la Catalunya Central. A causa dels incendis, l'Ajuntament va decidir suprimir el castell de focs, la traca i el correfoc de la Festa Major i la partida pressupostària per aquestes activitats va ser destinada al Cos de Bombers, que va poder adquirir nou material, entre ells, una moto-bomba. A Matadepera, el foc més important es va donar a principis de setembre, on un incendi va cremar mitja hectàrea al Pla de Sant Llorenç. A la tardor d'aquell any, els aiguats van alertar els bombers i aquests van haver de fer una sèrie de sortides per treure aigua dels baixos d’algunes cases. 

El 7 de maig de 1995 es va rescatar un grup de 12 nens de l'Agrupament Escolta Sant Jordi de Barcelona que s'havien perdut al Parc de Sant Llorenç del Munt, després d'una recerca de més de quatres hores durant la matinada i amb el risc de caminar per la foscor. En el moment de la troballa, els nens estaven dormint, i un cop rescatats, van ser traslladats al parc de bombers, on van dormir fins l’endemà. Aquell estiu, una sèrie de petits incendis forestals en el terme municipal van fer reviure els fantasmes dels focs de l'any anterior, però per sort, la ràpida intervenció dels bombers va evitar mals majors. El més gran va afectar el Turó Roques Blanques i es van cremar 4 Ha. 

Un servei del qual pràcticament no es va actuar, però que va estar a punt de provocar una gran tragèdia, va ser l’ensorrament del sostre de l’antic pavelló poliesportiu municipal, el 14 de setembre de 1995. Els bombers van anar a fer tasques de reconeixement, però per sort, en el moment de desplomar-se no hi havia ningú a dins. 

L’any 1996 van entrar 6 bombers, i van tenir la particularitat de ser la primera promoció del parc que va rebre el curs i les classes de formació a l’Escola de Bombers. 

En el mes de març de 1997, Ramon Guinjoan va rebre la medalla d’or pels seus 35 anys de servei com a bomber voluntari. 

Els bombers van ser mobilitzats a mitjans de setembre de 1997 a causa d’unes pluges torrencials, on a Matadepera van caure més de 140 l/m² en una hora. Aquell any, la tragèdia va arribar al parc. El 11 de desembre va morir, víctima d'una llarga malaltia, el sotscap de parc, Miquel Busqueta. 

En el mes de maig 1998, Ramon Guinjoan va rebre el nomenament com a caporal, després de rebre la formació reglamentaria a l’escola de bombers. Com a particularitat, es pot destacar que va ser el primer i gairebé l’únic curs de caporals per a Bombers voluntaris impartit per la Generalitat, esdevenint d’aquesta manera, el bomber amb més rang dins la jerarquia del parc i dels bombers voluntaris. Durant la dècada dels noranta, el nombre mitjà de serveis va ser d'un centenar per any. 

El 30 de novembre del 2000, el bomber voluntari Francesc Arnau “Ciscu” va morir després d’estar uns dies hospitalitzat a causa d'un accident de trànsit, conseqüència de patir un infart mentre conduïa. 

El dia 21 de maig del 2001, Ramon Guinjoan va presentar la carta de renuncia com a cap de parc per diferències amb l’Administració per protestar pel mal tracte ofert als bombers voluntaris. Es va iniciar un procés electoral i en el mes de novembre, va ser substituït per Guillem Montagut. Marcel·lí Bosch va ser nomenat com a sotscap de parc. 

En el mes de desembre de 2001 una important nevada va afectar Matadepera, i tot el personal dels bombers va ser mobilitzat durant tres dies per fer tasques de neteja de neu i gel, ja que els bombers comptaven amb una pala llevaneu. Algunes zones del poble, van estar durant més de 72 hores sense electricitat, i en aquests dies, els bombers també van fer tasques de socors i salvaments. 

Paral·lelament, i coincidint amb el canvi de segle, els Bombers de la Generalitat de Catalunya van adoptar un nou uniforme, i naturalment, també el Cos de Matadepera. Això es va traduir en un equip d’intervenció de la marca Lion Apparel Systems, de color burdeos amb les millors característiques per desenvolupar qualsevol servei, i nou casc integral F1 de la casa CGF Gallet, de color groc (i d’altres tonalitats per l’escala de comandament). 

Durant la Festa Major del 2002, l’Ajuntament va concedir la Insígnia d’Or als bombers de Matadepera, Ramon Guinjoan i “Ciscu” Arnau, aquest darrer a títol pòstum. Aquell estiu es van declarar en el poble, 22 petits focs forestals, la majoria ocasionats per abocaments incontrolats de deixalles. 

El 10 d’agost de 2003 un incendi va afectar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Tots els bombers del parc, més desenes de voluntaris es van mobilitzar i es van anar rellevant durant gairebé tota la setmana que va durar el foc, afectant unes 4.500 hectàrees. 

L’any 2003 es va fundar l’Associació de Bombers Voluntaris de Matadepera amb la finalitat de complir amb la normativa vigent i poder estar així reconeguts dins les associacions de bombers voluntaris de la Generalitat de Catalunya, i al mateix temps, poder accedir als diferents ajuts i subvencions destinats a aquestes associacions. 

Al llarg dels primers anys del nou segle, el bombers de Matadepera es van anar especialitzant en la retirada dels eixams d’abelles. I comptant la resta de serveis, van fer una mitjana d'uns 330 serveis anuals durant els primers anys del segle XXI.

Paral·lelament aquells primers anys del segle XXI, l’ADF també va tenir una tasca molt important pel que fa a la prevenció d’incendis forestals. En els hiverns del 2002 i 2003, van arranjar i reparar pistes forestals, per fer-les accessibles als equips d’emergència. L'abril del 2004, l'ADF va construir una bassa d'aigua amb capacitat per 128.000 litres destinada a la lluita contra els incendis forestals, i va ser ubicada a la carena de Mascarons. L’any següent, com una pràctica de prevenció dels incendis forestals, la mateixa agrupació va introduir un ramat d’ovelles i cabres per treballar en la reducció del combustible vegetal de les franges de prevenció. 

A la primavera del 2004 es va celebrar la I Edició del Concurs de Cartells contra el Foc, juntament amb el Col·lectiu d’Art de Matadepera. La finalitat del concurs era l’edició d’un cartell que ajudés a prendre consciència de la necessitat de tenir cura del Parc de Sant Llorenç i de tots els boscos en general. 

L'estiu del 2005 els bombers van col·laborar en la redacció i implantació dels Plans d'Actuació Municipal d'incendis forestals, inundacions i nevades. A partir d'aquella data, Matadepera estava ben organitzada a nivell de Protecció Civil per fer front a un d'aquestes tres desastres naturals. En el mes de novembre, Ramon Guinjoan va ser homenatjat al celebrar 65 anys, i jubilar-se com a bomber de l’escala activa. 

A finals de gener del 2006, una nevada va caure sobre Matadepera i els bombers es van mobilitzar per netejar la calçada i treure algun cotxe colgat per la neu. L'agost del 2006, dos bombers de Matadepera van format part de l'expedició organitzada per la Generalitat de Catalunya i composta per un centenar de bombers, una vintena de vehicles i un helicòpter, per ser enviada a Galícia per col·laborar en les tasques d'extinció dels incendis forestals que assolaven aquella regió. 

A les festes de Sant Sebastià del 2007 els bombers van rebre l’agraïment de la Germandat de Sant Sebastià, per la seva intervenció en l’incident del pi que va caure i que va ferir greument dos veïns del poble. Aquell dia, molts bombers es trobaven entre el públic i la seva ràpida i decisiva intervenció, malgrat estar fora de servei, va evitar mals majors. 

A principis de 2007, Guillem Montagut va esgotar el seu mandat com a cap de parc. Pere Freixa va presentar la seva candidatura i va ser escollit democràticament nou cap de parc. Com a sots-caps de Parc, Vicenç Robert.

El 21 i 22 d’abril del 2007, els Bombers de Matadepera van celebrar els seus primers 25 anys de vida, tot celebrant una sèrie d’actes. 

En el mes de gener de 2009 una ventada, amb ratxes de fins 64 km/h, va ocasionar greus desperfectes en molts habitatges i una cinquantena d’arbres van caure. Durant els tres dies que va durar la ventada, els bombers van atendre més de cent peticions.

Coincidint amb la diada de Sant Joan de Déu del 2009, la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments, va lliurar una sèrie de medalles a bombers funcionaris i voluntaris, en un acte celebrat a Vic. Membres del Cos de Bombers Voluntaris de Matadepera també van estar entre els distingits. 7 en total van rebre la medalla de bronze per portar més de 20 anys dins el cos. Els honorats van ser: Josep Arnau i Portell, Jordi Badia i Perpinyà, Antoni Garcia i Riba, Ferran Garcia i Riba, Joan Garcia i Riba, Josep Gonzàlez i Puigdellívol i Àngel Riba i Gorina.

A principis de 2010, el Parc de Bombers va patir una remodelació de la cotxera i aquesta es va fer més accessible i funcional. 

En el mes de març, una gran nevada va cobrir Catalunya, i Matadepera va quedar coberta de neu. Es van mobilitzar una vintena de bombers entre els dies 8 i 9 de març, durant els quals es van realitzar un total de 59 de sortides, atenent-se uns 200 avisos. L’ADF local també va col·laborar amb les tasques dels Bombers. 

En el mes de setembre, tres bombers van col·laborar en les tasques d’extinció dels incendis forestals que es van propagar al País Valencià, juntament amb el comboi organitzat per la Generalitat de Catalunya, amb 20 vehicles i una seixantena d’efectius. 

En el mes d’abril de 2011, Marcel·lí Bosch Muntal va esdevenir el nou cap de Parc, agafant el relleu de Pere Freixa, després de ser escollit democràticament per tots els membres. Com a sotscaps de Parc, va ser escollit Josep Maria Bosch Muntal. 

Els actuals vehicles del Parc de Bombers de Matadepera són el 4.08.90, que és un Nissan Patrol 4X4 destinat al transport de personal i material. També hi ha el 4.08.30, una Bomba Rural Pesada Mercedes Benz Atego, 1528 AF, de 270CV i 4x4 i amb una cuba de 3.500 litres d'aigua, amb capacitat per a sis bombers, amb un equip d’excarceració i material divers per fer front a incendis forestals i incendis d’habitatge o d’indústria. A la flota també hi ha el 4.08.34, una Bomba Forestal Pesada, Mercedes Benz Atego 1528 AF, de 270CV i 4x4 i entre les seve característiques, el fet d’estar totalment equipat per fer front als incendis forestals, comptant amb barres de protecció de cabina i un sistema de ruixadors, que protegirien als ocupants en cas de bolcada o de quedar atrapats en un foc forestal. Té capacitat per a sis bombers i per a 3.500 litres d’aigua, a banda de la possibilitat d’afegir retardants o humectants per millorar l’eficiència de la extinció.

L'any 2011 els Bombers de Matadepera van realitzar un total de 293 sortides. La mitjana de serveis dels darrers 5 anys ha estat de 370 serveis. En aquests darrers anys, podem destacar els focs forestals, Sant Fruitós de Bagès (2011), La Riba (2011), Viladecans (2010), Agramunt (2009), Sant Mateu de Bagès (2009), Balsareny (2005), i els incendis d’industria com Sakata INX (Palau-solità i Plegamans, 2008), Nupik (Polinyà 2008), Polichemi (Ullastrell, 2007), Galloplast (Vacarises 2007) i Servipalets (Polinyà, 2006). També en els darrers anys s’han incrementat considerablement els serveis de rescat de persones, tant perdudes com accidentades, en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. 

L’any 2012 es va encetar els actes del 30è aniversari. Durant les festes de Sant Sebastià de 2012 el poble de Matadepera va rebre la vista del programa “Divendres”, el magazine de les tardes de TV3 i i va comptar amb la participació de diverses persones i entitats representatives de Matadepera. Els Bombers Voluntaris de Matadepera, encapçalats pel Cap del parc, Marcel·lí Bosch, van mostrar, en directe, el rescat d’una excarceració d’una persona atrapada en un vehicle, amb la col·laboració dels Bombers de Sabadell i de Terrassa. 

Coincidint amb la diada de Sant Joan de Déu del 2012, la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments, va lliurar una sèrie de medalles a bombers funcionaris i voluntaris, en un acte celebrat a Tortosa. Tres Membres del Cos de Bombers Voluntaris de Matadepera van rebre la medalla de bronze per portar més de 20 anys dins el cos. Els honorats: Guillem Montagut i Marquès, Antoni García Sellarés i Joan Orriols i Puig. 

D’aquests 30 anys, també cal citar que els Bombers de Matadepera, estan agermanats amb els Bombers de Mariapfarr (Àustria) i des del mes de setembre de 1983 que s’han visitat mútuament en els diferents visites que s’ha realitzat des de Matadepera a Mariapfarr o viceversa. 

I durant tot aquest temps, un mínim de 96 persones han format part del Cos de Bombers Voluntaris de Matadepera, i com a particularitat, tots ells homes.

Actualment els Bombers de Matadepera són 36 bombers (29 escala activa, 2 aspirants, 1 escala especial i 4 escala veterans).

Bombers de Barcelona 1865-2008

(extret de la pàgina web www.bcn.cat/bombers)

La història de Bombers de Barcelona comença fa molts anys -hi ha infinitat d'incendis i anècdotes per explicar que no cabrien en aquestes ratlles- però és a partir de la meitat del segle XIX, concretament l'any 1865, quan s'estableix una companyia de Bombers a la ciutat de Barcelona, un embrió que, amb el pas dels anys, ha esdevingut el Cos de Bombers que avui tenim, amb moltes més competències, personal més ben preparat i un material d'alta tecnologia. En el mes de març de 1877 un incendi al carrer Hospital va propiciar la mort del subaltern Joan Klein i Noriega, primera víctima oficial documentada de Bombers. Aquell any es va comprar la bomba de vapor de la casa Merryweather (Londres). L’any 1883 s’adquireix de l'escala Porta, escala italiana de 22 metres, la primera d'aquestes característiques que va tenir el Cos de Bombers. La Primera Exposició Universal de Barcelona (1888) va comportar una millora qualitativa en molts aspectes, entre ells l'adquisició de diferents bombes de vapor i la millora de les instal·lacions contra incendis a la xarxa viària de boques d'incendi. Quatre anys més tard, Com que la ciutat s'havia fet gran, es va haver de millorar el material dels Bombers i es van adquirir tres carros de socors de la casa Leon-Renault de París (encara en queda un al Museu de Bombers). El Cos de Bombers rep la seva bandera de mans de l'alcalde de Barcelona, Manuel Porcar i Tió. L’any 1893 Els Bombers de Barcelona van anar a Santander a extingir l'incendi del vapor Cabo Machichaco, que va causar molts morts i va destruir moltes cases d'aquella ciutat.
L’any 1907 els bombers de Barcelona disposen del primer vehicle de tracció mecànica, un furgó de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld (Alemanya). El 27 d’agost de 1909 va començar uns dies frenètics pels bombers:: es van cremar per accions revolucionàries l'església parroquial de Sant Pau, l'edifici de les Escoles Pies, el convent de les Jerònimes, l'església de Sant Cugat i l'església de Santa Madrona, entre d'altres, en el que es coneix com la Setmana Tràgica. L’any 1910 s va adquirir el primer Hispano-Suiza, que va estar en servei fins al 1932 i set anys més tard es compren cinc vehicles Ford de 18 CV. L’any 1922 els Bombers de Barcelona va comprar vehicles Delahaye, que comportaren una gran modernització del servei; actualment en queda un en molt bon estat al Museu de Bombers, que anualment participa en la cavalcada del Reis i al Ral·li de Sitges. Aquest vehicle es conegut amb el nom afectuós de Genoveva. L’any 1928 hi ha un canvi de número d'urgències: del telèfon de bombers 3000 es va passar a l'12345. En el mes de desembre de 1932 es van cremar els magatzems El Siglo, fet que va ser seguit amb molta expectació per la població i la premsa de Barcelona, a causa de la seva popularitat. Aquell any també es va construir el que avui és la Caserna Central o el que coneixem com a parc de l'Eixample.
Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, hi hagué en aquest mes i en aquest any moltes sortides per incendis a esglésies i convents, per atemptats, sabotatges, etc. I durant la guerra, els bombardejos que va patir Barcelona va significar un gran esforç per tots els bombers barcelonins. Després de la guerra, els 118 bombers que s’havien incorporat el 1937 van ser acomiadats, tot i així van preferir quedar-se i continuaren prestant els seus serveis, sense cobrar cap sou. En un d’aquests serveis va morir el bomber Albert Saéz Picazo, un dels 118 bombers, a qui el règim no li va atorgar els honors que mereixen els bombers caiguts en un acció de servei. El cap dels Bombers de Barcelona va reclamar la incorporació i el pagament del sous dels 118 bombers, ja que de tots els bombers que havien estat mobilitzats durant la guerra, només s’havien incorporat 19, 29 estaven empresonats en camps de concentració o penals i de 39 s’ignorava el destí. Malgrat les peticions, els 118 van ser acomiadats definitivament a finals d’abril de 1939. Però a més d’aquests 118 van ser depurats set bombers més. Els anys quaranta, són uns anys durs pels bombers, son anys propis d’un país desballestat econòmicament i represaliat social, política i culturalment.
L’any 1947 té lloc un esdeveniment important: es crea la Agrupación Cultural y Deportiva del Cuerpo de Bomberos, coneguda popularment com La Cultural. I dos anys després aquesta entitat, publica el primer número de la revista Alarma. A finals de 1962, tenen lloc grans inundacions que van provocar moltes desgràcies. A l'hivern, gran nevada recordada encara per tots els barcelonins. L’any següent hi ha l’incendi de la fàbrica Myrurgia, molt espectacular. El setembre, en un incendi d'una fàbrica de plàstics al carrer Rector Triadó van morir dos bombers. L’any 1970 és un altre any tràgic, ja que en l’Incendi a Iberia Radio van morir tres bombers. L’any 1974 A causa d'un foc declarat al carrer de les Tàpies hi va haver setze morts; era tanta la virulència del foc que es va témer que s'escampés per tot el Raval. Aquest mateix any va morir un bomber en una cursa de motos a Montjuïc i va tenir lloc un accident de metro a l'estació de Virrei Amat, més de 200 persones ferides.
L’any 1976 espectacular salvament de persones atrapades a la Torre de Colom, quan es va avariar l'ascensor. Militarització del Cos de Bombers a causa d'una vaga. L’any 1978, el foc va destruir un dels locals emblemàtics de Barcelona: l'Escala. L’any 1980 es va inauguració del Laboratori del Foc de Bombers de Barcelona i l’any 1983 el Servei de Bombers de Barcelona supera, per primera vegada, els 10.000 serveis anuals. L’any 1987 serà recordat perquè al maig en l’incendi a l'Hotel Sarrià, va morir un bomber. Al Juny per l’atemptat d'ETA a l'Hipercor; en total van morir 25 persones i moltes més van quedar greument ferides. També d'aquest any, per la seva importància, cal destacar l'incendi de la fàbrica Duarry, que es va col·lapsar totalment. L’any 1990 a causa d'un esfondrament al carrer Turó de la Peira, al novembre, el bombers de la ciutat van fer el primer crit d'alerta sobre el que seria considerat el fenomen de l'aluminosi. I l’any 1991, nou any de record, ja que es van superar les 15.000 intervencions d'ajuda als ciutadans de Barcelona. L’any 1994 un dels serveis més destacables va ser el gran incendi del Teatre Liceu.

L’abril de 1995 en l’Incendi a la fàbrica Duscholux va morir el bomber Antonio Redondo. L’any 1998 amb Antoni Clavero com a cap de Bombers, hi ha un canvi de denominació de SEIS a SPEIS per la decidida aposta per la prevenció. L’any 1999 té lloc la primera cursa de bombers i l’any 2000 s’inaugura el parc de la Vall d'Hebron i es tanca el parc de del Poble-Sec (carrer Lleida) i el Laboratori del Foc. A l’estiu del 2001 surt primer número de la revista Fahrenheit 451. L’any 2003 tenen lloc els Jocs Mundials de Policies i Bombers i s’inaugura el parc de Llevant. L’any següent, hi ha la integració a la Divisió de Prevenció de Bombers de Barcelona de Protecció Civil. El 2005 serà recordat per l’Eesfondrament del Carmel amb un forat de 20 metres de diàmetre i 25 de profunditat i el 2006 s’inaugura la Sala conjunta d'emergències a la ciutat de Barcelona juntament amb la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra. El setembre de 2007 el Cos i la ciutat de Barcelona aproven una assignatura pendent: tenir dones bomberes, amb la incorporació de Miriam Galisteo