La riuada de 1962 i els Bombers de Terrassa

L’any 1962 el cos de bombers de Terrassa estava format per 33 bombers (1 cap, 1 sergent, 2 caporals, 19 bombers, 1 caporal conductor i 9 conductors), i, paral·lelament, rebia l’ajut de 35 de bombers voluntaris terrassencs del recent creat Cos Provincial de Bombers Voluntaris, que depenia del Distrito Forestal del Estado. Els bombers de Terrassa depenien de l’Ajuntament, alguns d’ells eren treballadors municipals i sempre estaven disponibles, i d’altres feien de bomber, o bé quan se’ls necessitava de manera urgent o bé quan tenien guàrdies i retens assignats. 

Quan a la una del migdia del 25 de setembre van començar a caure les primeres gotes d’aigua, ningú no es pensava la tragèdia que s’albirava. Els forts ruixats que van caure aquell dia, sumats a un urbanisme deficient i temerari, van donar pas una riuada mortífera. Les pèrdues materials van ser milionàries: fàbriques senceres van quedar destruïdes i centenars de cases van quedar inhabitables. A quarts de nou del vespre, des del Parc de Bombers, situat al carrer de Gaudí, van començar a fer sonar les sirenes per reclamar la presència de tot el personal lliure, ja que el cos estava col·lapsat per les tasques d’esgotament d’aigua. Però a mesura que passaven les hores, la crida dels bombers ja no era per treure aigua, sinó per salvar la gent que s’estava quedant atrapada per l’aigua que queia. 

En un primer moment, trenta bombers es van organitzar en diversos grups i dos es van quedar al parc recollint trucades i distribuint els serveis. Amb només dues motobombes i tres vehicles van començar a treballar. Coincidint amb la foscor, va marxar el corrent elèctric i la línia telefònica, cosa que va deixar els bombers sense cap comunicació, ni amb l’exterior, ni entre ells. A partir d’aleshores, els treballs de salvament i recerca es van haver de fer de manera improvisada tot resseguint els crits d’ajuda dels veïns, sota una pluja persistent i en la més obscura nit, on només els llampecs trencaven la negra foscor. La tempesta va amainar a partir de la mitjanit, i va ser quan van començar les tasques de socors més complicades en una Terrassa a les fosques, sense corrent elèctric i incomunicada: ni trens, ni carreteres transitables, ni telèfons, només la ràdio se'n va salvar. 

Durant tota la nit, els bombers van efectuar desenes d’actuacions i salvaments: un dels més destacats va ser el de la fàbrica Amorós i Muntaner, on 50 treballadors es van quedar atrapats dins les instal·lacions inundades d’aigua, amb la teulada com a única sortida. Per les claraboies, amb escales i cordes, van anar traient els treballadors que s’havien enfilat a les caixes i els telers: se’n van salvar 41; nou van morir. A altres llocs, els treballs de rescat van ser molt difícils, ja que el nivell de l’aigua feia impossible l’accés dels bombers fins a la gent. El col·lector de la riera a la Rambla es va quedar petit i l'aigua va seguir el seu traçat natural. Algunes cases es van ensorrar per la força de l'aigua, que arrossegava persones, arbres, vehicles i fins i tot un autobús. La zona de la riera de les Arenes va ser la més perjudicada de la riuada. Els centenars d'habitatges d'autoconstrucció que s'aixecaven en el seu llit van desaparèixer. Centenars de famílies ho van perdre tot. En dues ocasions, dos equips de rescat dels bombers van sobreviure per qüestions de segons. Just després de passar un camió de bombers pel carrer de Cervantes es va enfonsar el col·lector que hi havia, i els bombers van poder sentir el terrabastall de l’ensorrament. Un segon grup, que es trobava al Poble Nou, havia entrat a una casa, que ja estava descalçada per l’aigua, a recollir tots els estalvis d’una família. Van agafar els diners i, just després de sortir, l’aigua es va emportar la casa: els bombers van salvar la vida de miracle. 

Després d’una intensa i llarga nit, l’endemà, quan van arribar les primeres hores de llum, el paisatge era dantesc i terrible, i els bombers van continuar sense descans ni relleu a rescatar víctimes, apuntalar cases, treure aigua, desenrunar, etc. I el mateix van fer durant els vuit dies següents, sense parar pràcticament, dormint a estones al parc per recuperar forces i menjant allò que arreplegaven dels veïns. 

Al matí del dia 26, es va rebre l’ajuda de diferents cossos de bombers. Els bombers de Barcelona es van dedicar a treballar al sanatori, els de Manresa hi van estar cinc dies, especialment a la zona de la Rambla i de la fàbrica Amorós i Muntaner, i van cedir, també, un tanc per al transport d’aigua. El dia 29, van rebre l’ajut dels bombers de Mataró, que no havien pogut venir abans a causa dels treballs que van fer pel Maresme i altres pobles del Vallès. Els bombers de Sabadell també hi van col·laborar des del dia 26, tot posant un vehicle, una motobomba i personal a disposició dels seus companys terrassencs. I els bombers voluntaris provincials, vinguts de Barcelona, també van donar un cop de mà, ja des del dia 26. 

El cementiri de Terrassa va viure els dies més frenètics de la seva història. Els treballadors del centre, ajudat també pels bombers en les tasques de neteja de cossos, van fer jornades maratonianes per poder complir amb la feina. La identificació dels cadàvers va ser un procés complicat i que en molts casos no es va resoldre amb èxit. També cal citar les col·laboracions de la Creu Roja, l’exèrcit i la Policia Armada, així com dels milers de terrassencs que van ajudar els seus conciutadans. I no ens podem deixar d’anomenar les dones dels bombers, que, patint per la feina dels seus homes i el destí de la seva ciutat, van estar tota una setmana col·laborant en l’avituallament pels bombers i la resta de voluntaris. 

I, finalment apuntar que l’agraïment de la ciutat al cos de bombers es va veure reflectit, al cap de vuit mesos, quan a la Festa Major del 1963 se li va ser confiar de portar el penó de la ciutat. També a finals d’aquell any, la Diputació de Barcelona va condecorar la bandera del cos amb la Creu de Sant Jordi en categoria de corbata.

La Rambla d'Ègara destrossada per les riuades. (J.Altimira / Arxiu Municipal de Terrassa)

A la dreta de la imatge, un bomber prop d'una ambulància. (Francino. Arxiu Municipal de Terrassa)

Dos bombers de Terrassa Francesc Casteras i Francesc Ubasart (amb botes altes)fent una pausa en les tasques de neteja per les riuades (Arxiu R.Guinjoan)

Efectes de les riuades a la Rambla. A l'esquerra observem una furgoneta dels Bombers de Sabadell. (J.Altimira / Arxiu Municipal de Terrassa)

El pont del ferrocarril que creuava Les Arenes, arrossegat per la riuada.( J.Altimira / Arxiu Municipal de Terrassa)

Al fons a l'esquerra, un camió dels bombers de Terrassa davant l'estació dels FFCC. (Francino. Arxiu Municipal de Terrassa)

A la part inferior esquerra, un grup de bombers davant un edifici enfonsat per la riuada. (Ringiert Bilderdienst AG) 

Vehicles arrossegats per l'aigua a la Rambla d'Ègara. A la dreta, veiem un Ford T portaescales dels bombers de Terrassa   (Carles Duran-Arxiu Municipal de Terrassa)

A  Festa Major del 1963 el Cos de Bombers  portar el penó de la ciutat, A 1 la 1a fila, d'esq a dreta: Francesc Rubinat, Serafí Garreta i Josep Masana. En la 2a fila, Josep Pedrola i Molins, Alfons Tarrida (cap de Parc) i Heribert Salvador.(Foto Ramirez / Mariano Masana)

Acte de condecoració de la Creu de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona en categoria de corbata per a la Bandera del Cos de Bombers pel governador civil de Barcelona Antonio Ibañez Freire, l'any 1963. A l'esquerra en primer terme Alfons Tarrida, Serafí Garreta i Anton Romeu.  (autor desconegut / Mariano Masana)

Marc Ferrer i Murillo

Més informació sobre l'actuació dels bombers en la riuada en el llibre:

L'aigua de Terrassa, 50 anys després. Fundació Torre del Palau, Terrassa 2012 

(capitol III, apartat 2, pàg. 201: la tasca dels bombers, per cinc dels seus membres)

Tratado de la Extinción de Incendios (d'Antoni Rovira i Trias)

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 5. Gener 2010.

Per Joan Rovira i Morató

L’any 1856 Antoni Rovira i Trias va escriure un obra cabdal per l’organització de qualsevol cos de bombers: ‘El Tratado de la extinción de incendios’.

La figura d’Antoni Rovira i Trias és fonamental per conèixer els inicis i l’organització dels primers serveis d’extinció d’incendis i salvaments a Catalunya. La seva importància rau en el fet que va ser el cap dels bombers de Barcelona durant més de 40 anys, en diferents períodes i amb diverses vinculacions al llarg de la segona meitat del segle XIX, però també per la influència que va exercir en la creació de les primeres companyies de bombers en molts municipis catalans.
Antoni Rovira i Trias (Barcelona 1816-1889) va ser dels primers arquitectes acadèmics que va ocupar plaça d’arquitecte municipal i que assumiren el comandament d’una companyia de bombers. Fins llavors els caps de bombers havien estat mestres de cases de tradició gremial.
Entre 1847 i 1858 va ser el comandant i perit de la companyia de bombers que va organitzar la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona. Amb el servei d’extinció d’incendis plenament municipalitzat, va ser cap del Cos de Bombers de l’Ajuntament de Barcelona entre 1867-1870 i 1872-1888 i, el mateix any de la seva mort, el 1889, va ser nomenat cap honorari. Rovira estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona i obtingué el títol d’arquitecte acadèmic l’any 1842. Va ser un dels arquitectes clau del segle XIX per la seva abundant obra i per la seva preocupació per satisfer tant les necessitats de nous espais i equipaments com per crear nous serveis públics, i concretament, el servei d’extinció d’incendis i salvaments.
Rovira va escriure el Tratado de estinción de incendios després de nou anys al capdavant de la companyia de bombers de la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona, creada l’any 1845.
L’objectiu del llibre és doble. Per una part, pretenia ajudar a la creació de la institució dels bombers en aquelles poblacions que ho desitgessin i, per l’altra, una clara voluntat formativa i professionalitzadora: «ser util a los bomberos que quieran aprender».
Signatura d’Antoni Rovira i TriasAquest manual estableix el model que serà la referència organitzativa en la pràctica totalitat dels municipis catalans que organitzen les seves companyies de bombers, i la seva influència es perllonga –amb modificacions– durant més de cent anys, fins que els cossos municipals de bombers esdevenen un servei permanent, amb vinculació laboral o funcionarial dels seus integrants.
Rovira participava de la idea que els sistemes d’extinció emprats –enderrocar els edificis– i els models organitzatius fins llavors existents –el gremial i el milicià– eren ineficaços. La seva voluntat de modernització tècnica i organitzativa se centrava, per una part, en el fet d’aplicar els avanços tecnològics de la bomba hidràulica per a l’extinció dels incendis urbans i industrials.
Per altra part, a nivell organitzatiu, el model que proposa és una adaptació del model militar dels bombers de París: «arreglada al sistema militar, se opera con el mayor orden y las maniobras se ejecutan con la debida regularidad»; rebutja el sistema organitzatiu de la Milícia Nacional pel fet que la feble disciplina i jerarquia interna, l’electivitat dels seus càrrecs o l’excessiva presència d’obrers no qualificats no semblava garantir suficientment l’obediència a les ordres. Igualment rebutjava el sistema basat en la resposta espontània i poc organitzada de la tradició gremial. Considerava que la participació dels ciutadans en l’extinció dels incendis era sempre perjudicial: «los unos guiados por un celo mal entendido, dan disposiciones sin calcular si son ó no son convenientes; y los otros, movidos unicamente por la mera curiosidad, solo causan estorbo y entorpecen las operaciones».
Retrat d’Antoni Rovira i TriasEl model de companyia de bombers que proposa atorga el comandament als arquitectes i, en la seva absència, als mestres de cases. I s’organitzaven, sota disciplina militar, al voltant d’una bomba hidràulica i el magatzem on guardar-la. A més comencen a aparèixer noves figures com les del guarda-magatzem, l’avisador, el guarnicioner o baster, el metge o físic i el professor de gimnàstica. En molts casos figures d’una modernitat sorprenent si tenim en compte la precarietat organitzativa amb què han funcionat molts cossos de bombers catalans al llarg de bona part del segle XIX i XX.
Pel que fa als bombers, s’exigeix que siguin persones joves amb agilitat i robustesa, i que exercissin oficis de paletes, fusters o serrallers. La pràctica adquirida en aquests oficis permetia conèixer millor com treballar amb més seguretat i mantenir la serenitat necessària per operar en els punts més elevats i perillosos. Amb aquests coneixements també podien executar altres tasques pròpies del seus oficis com assegurar parets que podien desplomar-se, ensorrar alguna part de l’edifici que amenacés ruïna, tapiar obertures... També s’incorporen els maquinistes, que havien de tenir cura de les bombes, i els guarnicioners o basters, encarregats de realitzar el manteniment de la resta de materials i especialment de les mànegues, que requerien una atenció especial perquè eren de cuir. El nombre d’integrants de les companyies havia de ser proporcionat a l’extensió de cada localitat, entre 60 i 120 bombers segons la companyia.
Es creia necessari que totes aquestes persones tinguessin una honradesa acreditada ja que un dels problemes més greus de l’època en el moment de produir-se un incendi, era el robatori. Per això es demanava als bombers que vagin uniformats, per poder-los identificar clarament. S’establia doncs, que durant la nit –ja que sortien des de casa seva, els bombers estaven obligats a presentar-se amb l’uniforme que havien rebut. En canvi, si l’incendi era de dia, l’obligació es reduïa a col·locar-se en el braç esquerre la planxa o insígnia de llautó amb la inscripció ‘bomber’ «pues los que se presenten sin uniforme o sin insígnia no seran admitidos y no podran recibir premio ni jornal».
El guarda-magatzem tenia com a missió la custòdia i manteniment del material, i va ser el primer que realitzà guàrdies en el mateix parc o magatzem. Tenia l’obligació de viure permanentment en aquestes dependències. La creació de la figura de l’avisador suposa també una inflexió en el sistema d’avisos que s’estableix a mitjan segle XIX. Enlloc de continuar confiant en el repic de campanes de la parròquia més propera a l’incendi, el bomber-avisador havia de cercar a cada un dels integrants de la companyia, ja fos en el treball o en el seu domicili. En horari nocturn rebia el suport dels serenos.
També s’estableixen els criteris d’organització del magatzem o parc de bombers. Es proposava, si era possible, l’existència d’un espai pels comandaments per poder realitzar reunions i formació; un taller per a netejar i reparar les bombes; un cos de guàrdia per poder realitzar reguardes, en el cas que les autoritats així ho disposessin; i, lògicament, un magatzem amb capacitat suficient per a les bombes hidràuliques i la resta de materials. Calia que l’edifici estigués situat en un punt cèntric de la ciutat.
Les novetats més importants són la incorporació de la figura del metge i del professor de gimnàstica dins de les mateixes companyies de bombers. El metge, no només era l’encarregat de supervisar la farmaciola de la companyia i de visitar els bombers ferits o malats al seu domicili, sinó també d’instal·lar l’‘hospital de sang’ a les proximitats de les cases o edificis incendiats, per tal de realitzar les primeres cures als bombers o ciutadans ferits. El professor de gimnàstica: «es preciso adiestrarlos en varios ejercicios corporales, para que vayan adquiriendo la agilidad, destreza y serenidad que son tan necesarias para ejecutar las operaciones más difíciles y peligrosas».
Rovira considerava que la disciplina, de marcat caràcter militar, era la condició necessària per aconseguir l’eficàcia i el bon ordre en les accions: «Si se considera que para el mejor éxito del servicio son absolutamente necesarias la obediencia pasiva y la mayor regularidad, se reconocerá desde luego, que la organización militar es sin duda alguna la más conveniente.» La disciplina s’aconsegueix mitjançant un sistema de recompenses i càstigs. Les recompenses s’establien mitjançant un sistema de retribucions econòmiques segons es tractés de jornals, premis i gratificacions. El càstig consistia en no abonar els jornals, en cas de no complir immediatament les ordres, o en l’expulsió de la companyia
en cas d’insubordinació o manca de respecte als superiors. Els jornals s’establien reglamentàriament, i tots els bombers que participaven a l’extinció de l’incendi tenien dret a la seva percepció. L’import variava segons la categoria. Amb el temps es diferenciaran els jornals segons si es produeixin de dia o de nit, i segons la durada del mateix.
Els premis servien per incentivar una resposta ràpida en cas d’incendi. Els primers bombers en arribar al magatzem a recollir els carros amb les bombes i la resta del material rebien premi, igual que ho feien els primers en arribar al lloc de l’incendi des del magatzem. Per poder controlar aquest ordre d’arribada hi havia unes peces de fusta numerades, les “tablillas”, que els bombers trobaven col·locades en els carros. Aquestes fustes eren lliurades al capatàs o oficial perquè anotés l’ordre d’arribada. Els caps, el guarda-magatzem i l’avisador quedaven exclosos de la percepció de premis. Durant anys va mantenir-se també una valoració diferenciada d’aquests premis pel fet de tractar-se de sinistres en incendis de mobles o xemeneies o en incendis d’edificis.
En el Tratado, Rovira també parla de moltes més qüestions relacionades amb els bombers, la seva organització i fins i tot material que han d’utilitzar. També descriu un aparell inventat per ell, anomenat “Aparell Rovira”, que consistia en un sistema de cordes i arnesos de cuir que permetien l’establiment d’una tirolina per una evacuació ràpida de persones i mobles dels pisos superiors amenaçats per l’incendi fins al nivell de carrer. L’existència de l’aparell Rovira es constata en els inventaris de materials de nombroses companyies de bombers i serveix, a la vegada, per corroborar la influència de les propostes metodològiques de Rovira i Trias arreu d’Espanya.





* Joan Rovira i Morató és Subdirector General del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Llicenciat en Història i Geografia i diplomat en Prevenció i Seguretat Integral. Inspector del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. És co-autor del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.

La Motorització dels Cossos de Bombers

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 4. Octubre 2009.

per Marc Ferrer i Murillo

Les primeres bombes contra incendis eren manuals. Les més utilitzades van ser les del model “Coll de cigne”, anomenades així per la forma que adoptaven les palanques que s’accionaven per bombar l’aigua. Aquestes bombes eren arrossegades pels propis bombers o instal·lades en carros tirats per cavalls. És a dir, a tracció a sang o animal. En els primers anys de molts cossos de bombers, hi ha constància de queixes dels bombers pel fet d’haver d’arrossegar ells mateixos les bombes, des de la caserna fins el lloc de sinistre, fet que produïa cansament i esgotament i també les riotes de molts veïns.
Delahaye de 1922 dels Bombers de Barcelona.
Conegut com la Genoveva
El primer cos de bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907A finals del segle XIX arriben al nostre país les primeres bombes de vapor. Aquestes són la majoria d’origen anglès, de la casa Merryweather, si bé, posteriorment, moltes són fabricades copiant els models anglesos. Les bombes de vapor, significaran un avenç molt considerable en el servei de l’extinció d’incendis en quan a rapidesa i efectivitat. A cavall entre el segle XIX i el XX, es van anar inventant i perfeccionant bombes accionades a través del motor d'explosió. I amb l'aparició de l’automòbil, aquestes bombes es van incorporar al xassís del vehicle, donant lloc a les anomenades “autobombes”, és a dir, els primers vehicles de bombers. I no cal dir que lògicament hi ha un abans i un després en la història dels bombers catalans, lògicament gràcies a l’aparició d’aquestes autobombes. En pocs anys augmentarà el parc d’automòbils dels bombers catalans i tots els parcs disposaran d’un vehicle. És a les principals ciutats europees on es començar a disposar de bombes a motor instal·lades sobre xassís d’automòbils. Neixen els primers vehicles de bombers, coneguts inicialment com a “auto-bombes”. Lògicament el primer Cos de Bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907 de 28cv de força. Al cap d’un any es va comprar un altre d’igual i l’any 1910 van adquirir el primer Hispano-Suiza de 18cv, com a cotxe de comandament. El mateix els apagafocs barcelonins van comprar cinc vehicles Ford de 18 CV. També a Barcelona, els primers vehicles Delahaye, que estaven dotats d'una bomba amb rendiment de 60.000 litres/hora i amb dipòsit addicional amb capacitat per quatre-cents litres d’aigua i que van comportar una gran modernització del servei van arribar l’any 1922, coincidint amb la compra d’una escala Magirus. Posteriorment un nou pas endavant dels bombers barcelonins pel que fa a les darreres innovacions en vehicles contra incendis va coincidir amb l’Exposició Universal de 1929 i que va consistir en adquirir 22 automòbils, entre ells dues ambulàncies, un camió de transport de material, vuit auto-bombes Magirus i sis auto-escales també Magirus. Una compra curiosa dels bombers de la ciutat comtal va ser a principis de 1918 quan es van adquirir set bicicletes destinades al Cos de Bombers.
Els bombers de Terrassa van disposar del seu primer vehicle l’any 1923 i aquest va ser un Renault MZ amb un tanc amb una capacitat de 3.200 litres. Comprat a França i construït durant la Primera Guerra Mundial, en realitat era un auto-bomba regadora que assolia una velocitat d’uns 20 quilòmetres per hora i disposava d’una bomba capaç de llençar 80.000 litres d’aigua en una hora. El 1925 van adquirir el segon vehicle, una autobomba Renault de 18 cavalls amb un tanc de 3.200 litres i l’any 1929, van incorporar dos cotxes porta escales model Ford T.
Ford TT de 1924 dels Bombers de Rubí
Ford T de 1929 dels Bombers de Terrassa Els bombers de Manresa van adquirir el seu primer vehicle l’any 1924 i aquest va ser un Ford T modificat per a poder transportar el personal, l’autobomba, escales i altre material d’extinció i salvament. El motor era d’explosió amb 15 cavalls de potència i 2’9 litres de cilindrada. El segon vehicle va ser un Delahaye 47MP comprat a França l’any 1926, que ja incorporava una motobomba amb un rendiment de trenta mil litres per hora. L’any 1930 van disposar del tercer vehicle una autobomba regadora, un Renault MZ de les mateixes característiques que el dels bombers de Terrassa. I el quart vehicle va ser comprat el 1936, poc abans de l’inici de la guerra, i aquest va ser un Chevrolet de sis cilindres amb un dipòsit amb capacitat per a 6.000 litres.
Els bombers de Rubí van adquirir l’any 1924 un Ford TT amb un petit dipòsit de 600 litres d’aigua i equipat també per poder portar una escala.
Els bombers d’Igualada van tenir el seu primer l’any 1926, equipat amb un motor de vaixell de pistó de la marca Somwar i tenia una capacitat per a 5.000 litres d’aigua en una cisterna de ferro reblonat. Aquell mateix any, els bombers de Vic van poder comptar amb un Dion Bouton, amb un tanc amb capacitat de 3.600 litres, amb rodes d’acer i amb una bomba que permetia impulsar l’aigua per extingir incendis i també per un sistema de reg. Posteriorment van disposar d’un altre vehicle, ideat per un membre del cos, que amb una plataforma i el motor d’un vehicle de la marca Ford, va incorporar-hi una escala plegable.
Els bombers de Figueres van disposar l’any 1927 el seu primer vehicle, una autobomba amb tanc per a capacitat de 4000 litres, marca Hispano-Suïssa amb pneumàtics massissos. Un any més tard, els de Tortosa van comprar un xassís d’una camioneta i el van adaptar per funcions de reg i de bomba d’incendis i els Badalona una autobomba amb tanc Hispano-Suïssa amb capacitat per a 4.000 litres d’aigua.
Els bombers d’Arenys de Mar van disposar l’any 1929 del seu primer vehicle, una Autobomba Chevrolet comprada a la casa Biosca de Barcelona. El mateix model també el van adquirir els bombers de Sant Celoni i els de Calella. Els bombers d’Olot no van tenir el seu primer vehicle fins l’any 1930, un Chevrolet amb motor d’explosió de sis cilindres i amb una autobomba de 3.000 litres. L’any 1934, els apagafocs de Granollers van tenir el seu primer vehicle, una auto-bomba Ford de 2000 litres. Els de Sabadell van comprar a principis de 1936 un xassís de camió Chevrolet amb un motor de la mateixa marca de 6 cilindres i 21 HP de potència i després d’adaptar la carrosseria el van destinar per transport de material i personal. Aquell mateix anys els bombers de Reus van disposar del seu primer vehicle, un cotxe Hispano Suiza amb motor de 6 cilindres i 32HP de potència on van adaptar la carrosseria a les seves necessitats.
Hispano Suiza de 1936 dels Bombers de Reus Amb l’arribada dels primers vehicles, dins els cossos catalans va sorgir una nova figura: els xofers-mecànics i la seva feina consistia en conduir els vehicles als sinistres i cuidar del seu bon estat. També va comportar una sèrie de mesures per tal de facilitar la seva circulació. Així per exemple, l’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un ban, donant publicitat a la premsa on s’informava que tots els vehicles, tramvies i peatons havien d’aturar la seva marxa a l’escoltar una sirena o clàxon dels bombers amb l’objecte de que no es trobessin cap obstacle mentre anaven a un servei. I els primers vehicles lògicament també van comportar els primers accidents de trànsit en que es van veure implicats bombers, alguns d’ells molt tràgics. En poc menys d’un any van morir sis bombers de Barcelona, Buenaventura Aspa, Josep Flamerich, Carlos Smith, Claudio Garcia, Valentin Almazán, Lluís Pons i Antonio Edo, conseqüència de quatre accidents de trànsit, dos el 1929 i els altres dos el 1930 i el 1935.
Renault MZ de 1930 dels Bombers de Manresa Els bombers catalans, per tal de demanar prioritat en el pas, van anar substituint les rudimentàries campanes per sirenes. Així doncs, també va arribar de manera progressiva a les ciutats, un dels sons més característiques de la nostra societat: el de la sirena del camió de bombers. Per fer-se escoltar els vehicles de bombers van començar a utilitzar campanes i el so de les botzines. A Barcelona, un so típic dels bombers era fer sonar doblament les botzines, però com que aquest so va ser imitat pels automobilistes particulars, el 15 de maig de 1918 van ser substituïdes les botzines, per sirenes, sent prohibides pels particulars.

* Marc Ferrer i Murillo és historiador, bomber voluntari, co-autor del llibre "Història dels Bombers de Terrassa" i del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.

Breu Història dels Bombers de Reus

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 4. Octubre 2009.

Per Ramon Pallicé i Torrell - Pep Farré i Sanfeliu

El que avui coneixem com a Parc de Bombers de Reus, integrat des de 1982 en la xarxa autonòmica de parcs de Bombers de la Generalitat de Catalunya, és hereu del Cos de Bombers Municipal, organitzat l'any 1930 i presentat oficialment en un acte multitudinari el 5 d'abril de 1931. Tanmateix, aquesta no fou la primera de les organitzacions destinades a l'extinció d'incendis en aquesta ciutat.
L’estiu de 1860 es produí un terrible incendi al raval de Santa Anna que, despertant l’esperit cívic de la ciutadania, suscità l’obertura d’una subscripció pública impulsada pel polític i activista cultural Bernat Torroja, la qual hauria de destinar-se a l’adquisició de material per a l’organització d’un cos de bombers. Aquest esdevindria el punt de partida per a què la primavera de l’any 1861 el consistori reusenc aprovés un reglament, adquirís una primera bomba contra incendi de titularitat municipal i disposés l’organització d’una primitiva companyia de bombers.
Aquesta primera formació, que començà a prestar servei a les primeries de 1862, estava constituïda per un cap –el mestre d’obres Francesc Llauradó-, tres caps subalterns –un mestre paleta, un mestre Fuster i un professor de gimnàstica- i, per sota, quaranta individus d’ofici fuster, manyà i paleta. Tots ells disposaven d’uniforme i, si més no en una primera instancia, rebien instrucció i efectuaven pràctiques.
Malgrat que la companyia prestà servei en diverses ocasions, el cert és que la pobresa endèmica de les arques municipals, junt amb les dificultats dels bombers per conjuminar el propi ofici amb la prestació voluntària –i normalment deficitària- de serveis dins el cos, marcaren el caràcter efímer d’aquesta formació, la qual es considerà extingida a partir de 1865.
A partir d’aquí, i durant la resta del segle XIX es repetiren els intents de reorganització de la tan enyorada companyia de bombers. Així, durant el Sexenni Liberal es proposava sense èxit la formació d’una companyia de bombers en el si de la milícia nacional. També, l’any 1892 es proposava infructuosament un nou “Proyecto de Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” i més tard, el 1899, es plantejava partir del material ja existent per a la constitució d’un cos de bombers vertebrat per personal de la Brigada Municipal. Novament, un fracàs.
Caldria esperar fins l’any 1907 per a què la recentment creada “Comisión de Partido de La Cruz Roja” de Reus establís un cos de bombers amb la cooperació de l’Ajuntament, el qual subvencionà el servei amb 250 pessetes anuals, a més de prestar l’antiga bomba i el material d’extinció que tenia la municipalitat. El Parc de Bombers s’instal·là al carrer Sant Joan, pròxim a l’hospital, constant el cos de 24 individus regits per un reglament que els assignava una modesta retribució setmanal i uns premis per estimular-los a ser els primers en acudir al lloc del sinistre. Així mateix, el personal gaudia de complets uniformes i, a partir de 1912, d’una “Caja de Socorros Mutuos” destinada a l’auxili d’individus del cos i familiars en cas de malaltia, accident o defunció.
Malgrat els bons serveis prestats, les dificultats pel sosteniment econòmic del cos, així com el progressiu distanciament sofert respecte de l’entitat mare, propiciaren la seva dissolució a través d’un conveni que restablia el material d’extinció d’incendis a l’ajuntament.
D’aquesta manera, l’estiu de 1916 el Cos de Bombers de la Creu Roja era substituït per una “Junta Autónoma de Extinción de Incendios”, òrgan liderat per l’Ajuntament i les cambres de comerç i de la propietat urbana, que l’any següent veuria aprovat el “Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Reus” . Tanmateix, no seria aquest l’organisme que aconseguiria l’establiment a Reus d’un servei contra incendis consolidat. La desaparició de la Junta Autònoma suposà que durant els anys vint la ciutadania tornés a sentir-se desemparada davant l’amenaça del foc i s’exclamés davant l’etern retorn als rudimentaris sistemes d’extinció tradicional.
Seria el final de la dictadura primoriverista i els aires renovats que aportaren nous mandataris com l’alcalde Josep Caixés el que afavorí que a finals de 1930 s’endegués l’enèrgica organització del que, l’any següent, esdevindria un nou Cos de bombers municipal en clares i fermes vies de consolidació.
Un dels seus impulsors fou el nou arquitecte municipal Antoni Sardà Moltó qui, vistes les necessitats de la ciutat, redactà un dictamen proposant la constitució i desenvolupament del cos de bombers de forma permanent. El 26 de setembre de 1930 s’aprovà la constitució del cos, la compra d’un autobomba i, el 15 d’octubre, l’aprovació del reglament. Annex a les dependències de l’hospital de Sant Joan es construí el parc de bombers i s’adquirí un vehicle autobomba de la casa Hispano Suiza, a més de dues escales de vint i dotze metres que es transportarien arrossegades per un tractor.
El cos estava compost per tres tècnics: un cap director -l’arquitecte municipal- i dos sotscaps. Com a subalterns, un secretari llister, un professor de gimnàstica, dos bombers distingits, i vint bombers.
El caporal dels bombers de Barcelona, Josep Castellví va entrenar els nous bombers d’una manera perfecta, demostrada en l’acte de la seva presentació, que la premsa qualificà de magnífic. L’actuació es va realitzar a la plaça dels Quarters amb les autoritats i un nombrós públic entusiasmat davant l’arribada del vehicle i la demostració del personal.
Amb l’esclat de la guerra civil, el 19 de juliol de 1936, i en previsió dels funestos esdeveniments, el Cos de bombers constituí una plantilla de personal fix i, més tard, en arribar els primers ferits del front d’Aragó, el Comitè Antifeixista ordenà la implicació dels bombers en el servei sanitari de l’Hospital Intercomarcal. A més, en col·laboració amb la Federació de Bombers de Catalunya, alguns bombers reusencs participaren en l’expedició catalana de bombers que aniria a recolzar els bombers de Madrid.
Com a part activa de la Junta de Defensa Passiva local, els bombers de Reus veurien l’ampliació del parc amb la construcció d’una nau annexa, així com la compra de dos camions-cisterna, un nou Hispano Suiza destinat al transport de personal i dues ambulàncies.
El gener de 1938 suposà el principi dels grans bombardejos sobre Reus, esdevenint gairebé diaris. Els bombers, amb gran abnegació, lluitaren contra el foc i ajudaren en tot el possible a la població civil. Paral·lelament, formaren part de la Comissió d’Ordre i Enllaços, encarregant-se de donar l’alarma amb les sirenes davant el pas dels avions facciosos.
El 15 de gener del 1939 Reus seria ocupat per l’exèrcit franquista. Instaurat el nou ordre, es comprovà el trasbals sofert al parc de bombers: molts bombers exiliats i el material evacuat cap a França, part del qual (com ara els dos Hispano Suiza) seria recuperat a Figueres, Vic i Girona.
Per tal de reorganitzar el servei d’extinció d’incendis s’aprovà un nou reglament i es convocà un concurs públic per a la provisió d’una nova plantilla de personal, per al qual calia justificar “adhesión al glorioso movimiento nacional” , mitjançant avals de F.E.T y de las J.O.N.S i de la Guardia civil. Més tard, un xassís Ford, transformat en autobomba, reforçaria el parc mòbil del servei.
Superats els anys de postguerra, el 1953 s’encetà la progressiva professionalització del servei municipal d’extinció d’incendis, amb la creació de reguardes fixes dutes a terme per dos caporals, dos xofers mecànics i sis bombers, entre els quals prestarien servei les 24 hores del dia.
El gener de 1997 s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos dels Bombers de Reus a la Generalitat de CatalunyaEls anys seixanta foren anys de transformació, impulsada per l’increment demogràfic que suposà l’allau immigratori. Augmentava l’activitat del cos i, en conseqüència es féu necessari un impuls de les pràctiques, simulacres i protocols preventius, així com la dotació de nous efectius materials i de personal. Per tal de demostrar l’òptima preparació del servei, serien freqüents les demostracions i exercicis públics, com el dut a terme el juny de 1961 amb motiu dels trenta anys de la creació del cos.
L’any 1974 una comissió presidida pel conseller delegat de protecció civil, Fernando Guiu endegà, amb l’assessorament de Josep Maria Jordán, cap-director del Cos de bombers de Barcelona, un procés de reforç i reestructuració del servei de bombers reusenc. En aplicació de les mesures previstes s’adquiriren diversos vehicles, entre ells una autoescala Magirus i equips de radiocomunicació, entre d’altres equipaments. Així mateix, també s’establiren programes d’estudi per a la formació dels bombers.
Demostracions de l’any 1961El final de la Dictadura havia significat la reactivació dels mecanismes polítics i institucionals propis de Catalunya, entre els quals, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia donaria peu a un replantejament global de l’organització contra incendis al nostre país. Dins la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i de Salvaments, creada l’any 1980, s’hi anirien integrant els diversos serveis de bombers procedents de diputacions, així com la majoria de municipals.
El traspàs de competències de serveis com Reus –de procedència municipal- suposà algunes dificultats afegides superades a través de convenis de col·laboració que, de 1982 a 1997, establiren unes bases de col·laboració per tal de resguardar l’autonomia municipal del servei, a la vegada que l’integraven progressivament en el nou marc supramunicipal. Aquesta etapa de transició culminaria el gener de 1997 en què s’aprovava el definitiu traspàs de serveis, mitjans i recursos a la Generalitat de Catalunya.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers

En aquests anys, el Cos de bombers reusenc veuria l’ampliació del parc mòbil, efectius i equipaments, rubricada el 1987 amb el trasllat a les noves instal·lacions de Mas Tallapedra, molt més àmplies i millor situades als afores de la ciutat. Així mateix, la millora de les condicions laborals es feu palesa després de les mobilitzacions de bombers de 1987 i 1998. D’aquesta manera fou possible el desenvolupament d’un nou marc necessari per fer front a l’ampliació i diversificació de la sinistralitat a què els bombers havien de fer front.
Paral·lelament, i amb l’objectiu de fomentar el bon ambient entre els membres del servei, a més de la celebració de la tradicional festa patronal, en aquest període s’organitzaren diverses activitats lúdiques i esportives, creant fins i tot una associació per tal d’impulsar-les.
Les instal·lacions del nou Parc de bombers de Reus feren possible que des de bon principi s’hi acollissin múltiples iniciatives com la constitució de grups de rescat o l’establiment de la seu de l’Escola de la regió de Tarragona, destinada a la formació contínua dels bombers del sud de Catalunya. Més recentment, la incorporació de les primeres bomberes, així com la instal·lació d’una unitat del Grup de Recolzament d’Activitats Forestals (GRAF) i d’un Centre ERA (destinat a la gestió i manteniment dels Equips de Respiració Autònoma) han estat alguns dels trets destacables dels darrers anys del Parc de Reus.
En l’actualitat el servei de bombers de Reus disposa de set vehicles pesants, dos de lleugers i d’una plantilla de cinquanta-sis bombers, amb Alfonso Sánchez Duran com a cap de parc, a més de personal en segona activitat i voluntari. Amb aquests efectius, el Parc de Reus manté el compromís de servei a la ciutadania que l’han conduït a què ara s’aproximi a la doble efemèride que suposen els 150 anys de la creació del primigeni servei contra incendis i els 80 anys de la refundació d’un Cos de bombers municipal plenament consolidat.


*Ramon Pallicé i Torrell és advocat, escriptor i Tècnic Superior de la Generalitat.
* Pep Farré i Sanfeliu és historiador, bomber de primera, i autor del llibre "El Cos de Bombers de Tarragona, 1858-2008”

La dona al cos de bombers: quatre dècades de lent degoteig

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 3. Abril 2009.
(darrera actualització març del 2024) 

Per Carles Savalls (i Marc Ferrer) 

La incorporació de la dona als cossos de bombers, al nostre país, és un fenomen molt recent i que sembla que està arrencant a poc a poc. 

A principis de gener de 1939, durant la Guerra Civil, l'Ajuntament de Barcelona va estudiar la possibilitat d'incorporar dones en el cos de Bombers per tal de suplir la manca d'homes, que havien estat mobilitzats per anar al front. Però el 26 de gener de 1939 l'exèrcit feixista ocupa Barcelona i aquesta idea queda enterrada. És la primera vegada en la història del nostre país que s'associa que les dones puguin fer de bomberes. 

L'any 1976, es va crear el Cos de Bombers Voluntaris de la Pobla de Segur i Comarca, i en van formar part dues dones, concretament l’arquitecte tècnica Josepa Moré i l’ATS Carme Coll. Posteriorment i, per diverses raons, es van desvincular del Cos de la Pobla de Segur. 

Les primeres pioneres a Catalunya les localitzem a Gelida, a començaments de la dècada dels 80. En aquesta localitat de l’Alt Penedès existia un parc de bombers voluntaris que havia nascut com a resultat de la dinàmica de voluntariat impulsada per Josep Lluís Fernández i Jaume Ruy, entre d’altres. Tres dones van integrar-se al planter de Gelida de manera simultània; Joana Vilarroig, Montse Nebot i Manoli Ocaña. Quan aquesta instal·lació s’integrà a la xarxa de parcs del naixent Cos de Bombers de la Generalitat, van ser nomenades oficialment voluntàries de la secció activa el 23 de juliol de 1984. Vilarroig i Nebot van continuar lligades al Cos, fent unes altres tasques. La primera, jubilada pocs mesos enrere, va passar a fer d’operadora del control central de la Brigada de Barcelona, i, més tard, de la Regió Metropolitana Sud. Nebot es va integrar al magatzem general de Martorell mentre que Ocaña es va desvincular totalment del Cos.

Altres voluntàries van seguir l’estel de les 3 primeres dones de Gelida. El parc de bombers voluntaris de Castellar del Vallès, creat al 1985, va tenir 4 bomberes en la seva primera promoció, la d’aquell mateix any, d’un total de 14 persones nomenades. Es tractava de Gris Mojal, Rosa i Antònia Fité i Rosa Maria Torras.

Però no va ser fins al 1989 que hi va accedir la primera dona com a funcionària en el Cos de Bombers de la Generalitat. Es tractava de l’arquitecta Cecília Egea, que ja havia iniciat la seva tasca a la Direcció General com a tècnica de Prevenció al 1982. Creat oficialment el Cos de Bombers de la Generalitat al 1986, com col·lectiu de treballadors amb estatus propi, Egea hi acabà entrant 3 anys després mitjançant una oposició. A les seves funcions de guàrdia a la sala central dels Bombers a Cerdanyola del Vallès, Egea afegeix en el seu currículum altres tasques a la Direcció General, com ara la de comprovació de projectes i inspecció d’edificis per verificar el compliment de les normatives i la de suport i gestió dels mitjans aeris. Ha estat cap de l’Àrea d’Avaluació, des d’on va treballar en els sistemes procedimentals, i col·laborant amb el Servei Tècnic, ha participat en la redacció de projectes i visites d’obres. L'any 2018 Egea es va jubilar. 

Posteriorment, l’arquitecta Anna Martín va accedir al Cos, com a tècnica, al gener de 1994. Al juliol del mateix any ja va entrar en la roda dels caps de guàrdia de la Brigada de Tarragona. Per tant, va ser la primera dona a fer guàrdies en una Regió. Ja al 98, el conseller de Governació Xavier Pomés va impulsar la integració de tots els tècnics de la Direcció General en l’estructura del Cos. Aquesta mesura va implicar les arquitectes tècniques Carlota Dicenta i Elisabet Justribó que, superat un curs de 200 hores, van començar a fer guàrdies a la sala central de Bellaterra, anomenada aleshores Cicoc. Justribó, posteriorment, va passar a fer guàrdies a la Brigada de Tarragona. L’aparelladora Mercè López també va ser absorbida pel Cos al 98. Al 2000 va entrar a la roda de caps de guàrdia de Lleida. Dos anys més tard, era la primera dona a ser nomenada responsable d’una Àrea Bàsica d’Emergències; en el seu cas, la del Vallès Oriental. D’aquesta manera, va passar a fer guàrdies a la Brigada de Barcelona. I al 2004, va ser designada cap de la Regió d’Emergències de Lleida, càrrec que va ocupar fins a març de 2008. Va ser la primera, i fins ara l’única dona a ocupar el càrrec de responsable d’una Regió.

Durant la dècada de 1990, la Direcció General ja havia contractat dones com a auxiliars forestals. El parc de Terrassa, per exemple, en va tenir les primeres l’estiu de 1996: Mariona Casals, Eva García i Sílvia Gibert, el mateix estiu a Valls, trobem a Mònica Martínez Gabarró. Però és al 1998 que s’enceta un nou període quant a l’ingrés de la dona al Cos: aquell any, accediren les 2 primeres després d’haver superat un concurs oposició específic per a l’accés a l’escala bàsica. Es tractava de Gemma Milián (que també havia fet d’auxiliar forestal) i de Glòria Sorigué. Des d’aleshores, en cada nova convocatòria hi ha hagut presència de dones. En la de 2006, en van entrar de cop 5. I la darrera, la del 2008 van entrar 3: Herminia C. Cabrejas, Genciana Meneses i Eva Riera. El procés sembla del tot iniciat, de manera que la Direcció General va fer un canvi de xip, introduint un nou element a tenir en compte en totes les obres que s’estan fent a la xarxa de parcs del Cos; tant les de construcció d’edificis nous com en les de reforma dels parcs ja existents: és l’habilitació d’espais específics per a la dona, con ara habitacions, vestidors, lavabos i dutxes propis. El primer parc a disposar d’aquestes noves instal·lacions va ser el de Vilanova i la Geltrú, l’any 2001. Posteriorment, es van afegir a la llista els parcs de Banyoles, Sant Feliu de Llobregat, la Seu d’Urgell, Santa Coloma de Gramenet i Montblanc, per aquest ordre. El llistat no acaba aquí; només inclou els pioners en aquesta iniciativa.

I mentre l’accés de la dona continua de forma lenta però sense aturades, s’engega un altre procés: el de l’ascens i la promoció de bomberes dins l’estructura del Cos. Per exemple, el GRAE ha incorporat les primeres bomberes professionals; Rocío Sánchez i Emma Roca, mentre que el GRAF ja disposava pràcticament des dels seus inicis amb dues dones més, Marta Miralles i Etel Arilla. Al 2005, Olga Lanau esdevenia la primera dona a exercir el càrrec de directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. I al 2011, la inspectora Anna Martín era nomenada subdirectora general operativa del cos de Bombers de la Generalitat, sent la primera dona en arribar a la màxima comandància operativa del cos per primer cop. Pel que fa a bomberes voluntàries, Tània Penas, era escollida Cap de Parc del parc de Camprodon l'any 2017, sent la primera dona en tenir aquest càrrec. 

Malgrat això, les xifres continuen indicant un llarg camí a recórrer quant a l’accés de la dona al Cos. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, al 2006, la dona representava tan sols l’1% del planter de bombers al nostre país. Aquell mateix any, el 8% del Cos d’Agents Rurals eren dones i en els Mossos d’Esquadra elles representaven el 20%. La major presència de dones, segons les mateixes dades, es donava en l’administració de justícia, 77%, en l’àmbit docent, 73% i en el sanitari, 72%.

El 2009 el Cos de Bombers de la Generalitat té 2.588 voluntaris, dels quals només 194 són dones (el 7%), de les quals, de la secció activa, tan sols n’hi ha 53. I pel que fa als funcionaris, hores d’ara n’hi ha 2.519 dels quals únicament 24 són dones (el 0,95%): 10 bomberes, 9 bomberes de primera, 1 inspectora i 4 sots-inspectores. Pel que fa al personal contractat per a les campanyes forestals d'estiu, una vintena de dones van treballar d'AOF (Ajudant d'Ofici Forestal).

En els Bombers de Barcelona, l'any 1986 van entrar 6 dones ATS, sent les primeres dones que van formar part del Cos, tot i que només feien tasques sanitàries i no d'extinció d'incendis. La primera dona bombera va entrar el 2007, sent Míriam Galisteo que feia història, en ser la primera i única bombera en 142 anys del Cos de Bombers de Barcelona. Dos anys més tard, Gemma Mallofré, esdevenia la segona dona del Cos. L'any 2019 Clara Latorre aconseguia ser la primera cap de guàrdia dels Bombers de la ciutat, la primera dona en una posició de responsabilitat operativa.

Aquest article es va actualitzar per primera vegada deu anys després de la seva publicació. I en els Bombers de la Generalitat de Catalunya, les dades de 2019 reporten que en el cos de funcionaris només hi ha 42 dones, enfront més de 2.360 homes, un miserable 1,7%. Aquestes dones fan la seva feina a la Sala Central de Bombers, als serveis centrals del Cos, a parc, al GRAF i al GRAE. En total són 2 inspectores, 4 subinspectores, 28 bomberes de primera i 7 de l’escala bàsica.

A principis de 2019, de les prop de més 550 persones que conformen el SPEIS de l'Ajuntament de Barcelona, només 7 són dones bomberes, una xifra ridícula que no arriba ni a l'1%. Pel que fa a bomberes voluntàries, hi ha 154, d'un total de 2.320. Cal dir que una d'elles, és cap de parc, Tània Penas. En total a Catalunya, doncs d'uns 5.250 bombers, només 205 són bomberes, un trist 4%.

Cinc anys després, trobem que en els Bombers de la Generalitat, el 2024 hi ha 161 bomberes, de les quals, 87 bomberes voluntàries (ja no hi ha cap cap de parc), 26 bomberes de l'escala bàsica, 36 bomberes de primera, 3 caporales, 8 sotsinspectores, 1 inspectora. Un 2% del total. 

Aquest increment s'ha degut en part a les campanyes publicitàries institucionals amb l’objectiu de fomentar-ne la participació de dones, a partir de l'any 2021. En la convocatòria d'accés al cos de Bombers de la Generalitat, d'aquell 2021, 422 dones s'havien inscrit, sent la xifra més alta mai assolida, i que posteriorment s'ha anat superant. Finalment van entrar 11 dones i 239 homes. 

En la convocatòria de gener de 2023, han entrat 96 dones i 144 homes. A l'abril  del 2024 faran el curs a l'ISPC. Aquest fet es deu a que, per primera vegada hi ha hagut una reserva del 40% de places per a dones. La reserva de places per a dones és una de les mesures de feminització del Departament d’Interior, amb l’objectiu de fomentar la paritat i comptar amb un cos que representi la societat a la qual serveix. 

* Carles Savalls i Ortiz és històriador i periodista, treballa a l’Oficina de Premsa dels Bombers de la Generalitat de Catalunya.

* Marc Ferrer i Murillo és històriador i bomber voluntari, treballa al CECAT (Protecció Civil) 

ELS CAPS DEL COS DE BOMBERS DE BARCELONA (1833-1981)

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 1. Gener 2009.
Per Jesús Mestre i Campi.

El carisma d’un bon governant pot tenir un efecte beneficiós sobre l’entitat que governa i, segons com, pot deixar una empremta duradora. La història del Cos de Bombers ha deixat a protagonistes destacats en el seu comandament, homes amb influència en la ciutat i que, d’alguna manera, caracteritzen les diverses èpoques del Cos fins a la democràcia.

Els orígens
Els orígens del Cos de Bombers de Barcelona s’han de situar a la dècada de 1830, en plena revolució liberal a l’Estat espanyol i, sobretot, a Barcelona. L’any 1833 es va iniciar la Primera Guerra Carlina, un enfrontament entre dues concepcions antagòniques de societat: el naixent estat liberal encara era feble i ple de dubtes, i els carlins, partidaris de la monarquia absoluta i de la pervivència dels privilegis de l’aristocràcia heretats del feudalisme, eren prou nombrosos per plantar cara els liberals.
En aquest context històric, a Barcelona hi ha plena consciència dels canvis socials i econòmics provocats per la industrialització, i dels problemes de seguretat —en molts sentits— que comportava. La convivència forçada entre les fàbriques de vapor i els habitatges dins de Barcelona, que encara conservava les muralles medievals, no era gens higiènica i comportava molts perills: els vapors podien explotar! Així, entre 1830 i 1833, l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de diversos particulars, estudia la possibilitat de redactar un reglament per actualitzar i normalitzar les tasques d’extinció d’incendis i salvament. Aquest reglament va ser aprovat el 29 de març de 1833. El primer cap de la companyia de bombers de Barcelona va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila i la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans. Cada bomber tenia un casc i la companyia disposava d’una bomba hidràulica i un carro per transportar-la.
La vida d’aquesta companyia, de fet, va ser efímera: dos anys més tard, després de la Crema de Convents de l’estiu de 1835, en plenes Bullangues de Barcelona, la responsabilitat de les tasques contra incendi es confia a la companyia de sapadors de la Milícia Nacional, mesura extraordinària que també va ser provisional: el 1842, després del bombardeig de la ciutat per part del general Baldomero Espartero, cap del govern espanyol, es va suprimir la Milícia barcelonina i, amb ella, la companyia de sapadors-bombers. Paral•lelament s’havia fundat la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona (la Mútua), l’any 1836, i feia temps que reclamava a l’Ajuntament la constitució d’una companyia més estable. La situació era precària; per exemple, quan calia apagar un incendi calia anar a casa de Josep Xifré, un indià que havia fet una gran fortuna a Amèrica, ja que era qui tenia la bomba hidràulica més moderna de la ciutat. Finalment, a principis de 1845 la Mútua i l’Ajuntament acorden gestionar a part iguals la companyia de bombers, la doten d’un nou reglament i modernitzen l’utillatge. Poc després, l’abril de 1847, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias es nomenat cap del Cos de Bombers.

Antoni Rovira i Trias
Amb Rovira i Trias se salva aquest primer període de caràcter més provisional i es consolida definitivament el Cos de Bombers de Barcelona. Rovira, arquitecte i urbanista molt valorat a la ciutat, s’interessa en els aspectes teòrics i fa diversos viatges a l’estranger per reunir informació sobre els bombers d’altres ciutats, sobretot París. Finalment, l’any 1856, pública el Manual para la extinción de incendios on recull la seva experiència al front del cos de bombers i teoritza sobre la millor manera d’organitzar una companyia. Aquesta obra vincula la necessitat d’un servei d’extinció i prevenció d’incendis a un context social i econòmic determinat, com era la nova societat industrial de l’època, i de forma evident una Barcelona que estava enderrocant les antigues muralles medievals i s’encarava a la construcció de l’Eixample. Rovira i Trias va ser cap dels bombers barcelonins fins gairebé la seva mort, l’any 1889, tot i que va haver alguns períodes que va dimitir (el 1865, el 1870) per desavinences amb l’Ajuntament i sempre amb demandes de millores pels bombers. Així, per exemple, després d’haver dimitit el 1865, el 1868 torna forçant l’aprovació d’un nou reglament que configurar una companyia molt més solida i estable.
La forta personalitat de Rovira i Trias es fa extensible als bombers i inaugura un llarg període on al front del Cos hi haurà homes de gran personalitat i ascendència, com el mateix Pere Falqués i Urpí, que va substituir Rovira i va ser cap de bombers fins l’any 1916, quan va morir prematurament. Falqués també era arquitecte de formació i de prestigi a la ciutat, especialitzat en construccions en ferro i maó vist, arquitecte municipal en cap i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Com a cap dels bombers va apostar decididament per la modernització de l’utillatge i la incorporació dels automòbils, cosa que feia molt més eficient la feina dels bombers.
El va substituir el també arquitecte Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre 1917 i 1924, quan va ser cessat per motius polítics. Audet era un home llargament vinculat al Cos i, com la majoria dels comandaments dels bombers, vinculats a les idees reformistes de la Mancomunitat de Catalunya que, precisament, el cop d’estat de Primo de Rivera acabava de clausurar. Amb el pretext d’ineficàcia per l’actuació dels bombers en el incendi del taller metal•lúrgic El Nuevo Vulcano, de la Barceloneta, i arran d’una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador que va suposar la destitució d’Audet i la dissolució del Cos per, segons es deia, per emprendre «la reforma del Cuerpo». Els bombers, doncs, patien una depuració que va arrossegar a diversos comandaments, com el cap de personal Josep J. Jordán que havia testificar a favor d’Audet, l’enginyer Melcior Marial o el caporal Aureli Alberola. Interinament es va confiar el comandament del Cos a l’enginyer industrial Emilio Gutiérrez.
Gutiérrez no va ser ben rebut pels bombers ni pels arquitectes, que van protestar amb reiteració al municipi sobre el fet que un enginyer fos el cap dels bombers, un càrrec reservat fins al moment en exclusiva als arquitectes. Tanmateix, Gutiérrez va aconseguir en motiu de l’Exposició Industrial de 1929 una important partida econòmica amb la qual va adquirir 22 automòbils nous, entre ells 14 vehicles Magirus considerats els més moderns de l’època. El 1931, amb l’esdeveniment de la Segona República, Gutiérrez va ser cessat i substituït interinament per Josep J. Jordán.

La família Jordán
El desembre de 1931 Jordán va ser confirmat definitivament i va nomenar com a sotscap Josep Sabadell. L’època de Josep M. Jordán Poyatos al front del Cos, entre 1931 i 1954, es caracteritza per l’estabilitat tot i l’alternança de diversos períodes històrica: Segona República, Guerra Civil i Franquisme. Els bombers van patir amb la guerra i, a la postguerra, amb les indiscriminades depuracions amb les que el nou règim franquista va flagel•lar el Cos, com tantes altres institucions de la ciutat. La continuïtat de Jordán va ser beneficiosa per aconseguir una difícil però necessària estabilitat en l’acció diària dels bombers. Cal destacar d’aquests anys la constitució de l’Agrupación Cultural y Deportiva, la Cultural, l’any 1946, una institució que va propiciar molts contactes a nivell internacionals en els anys més obscurs de l’autarquia espanyola. Al arribar la jubilació de Jordán, l’any 1954, Josep Sabadell i Mercadé, el sotscap, el va substituir. Sabadell és autor d’una completíssima crònica sobre el Cos de Bombers barceloní, i un home sempre vinculat als bombers. Quan es va jubilar, l’any 1961, el va substituir Josep M. Jordán Casaseca, fill de Jordán Poyatos. El comandament de Jordán Casaseca es va caracteritzar per la continuïtat i va ser prou hàbil per mantenir els bombers el més apartat possible dels esdeveniments polític dels darrers anys del franquisme, la transició i el restabliment de la Generalitat. L’any 1981, quan es va jubilar, el país havia entrar decididament en un règim democràtic i, la gestió al front del Cos, va passar a ser menys personalista i va tendir a ser més tècnica.
Com mostren aquests notes, la història del Cos de Bombers de Barcelona no ha estat una bassa d’oli ja que, com a institució viva i canviant, s’ha trobat en tot tipus de conflictes i problemes inherents a cada període històric, de vegades polítics i molt sovint de caràcter laboral. La institució, però, ha aconseguit al llarg de la seva història ser indispensable per garantir la tranquil•litat en la vida quotidiana dels barcelonins.

Jesús Mestre i Campi és Doctor en Història Contemporània i especialista en la història social i política de Barcelona a mitjan segle XIX. Es autor de la Història del Cos de Bombers de Barcelona (reeditada el 2005), entre altres obres.

DE DION BOUTON EL PRIMER COTXE DE BOMBERS DE LA CIUTAT DE VIC

Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 1. Gener 2009.
Per Cristina Masramon i Martí.

El grup de bombers de la ciutat de Vic, format en l’any 1858, a partir de la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis d’edificis de la ciutat de Vic, va donar lloc a la institucionalització i formació d’un grup de persones voluntàries, amb d’altres oficis, que s’organitzaven com a cos de bombers de Vic. Aquest primitiu cos de bombers depenia de l’Ajuntament de Vic, essent una colla d’homes que resolien diverses tasques municipals com podia ser el reg dels carrers, la poda dels arbres o d’altres tasques que milloraven l’estat dels carrers de la ciutat; en aquesta època la figura del cap de parc requeia directament en alguns dels membres del Consistori Municipal, concretament en l’arquitecte o l’aparellador.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el vehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.
Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.

Cristina Masramon i Martín és historiadora i autor del llibre Història dels 150 anys dels Bombers de Vic