Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VIC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VIC. Mostrar tots els missatges
Bombers de Vic, principis segle XX
El bomber de Vic Josep Ylla i Cassany, amb el vestit de gala, a principis del segle XX.
Tocs de xiulet Bombers Vic principis segle XX
Fins l'invent i la difusió de la ràdio, els cossos de bombers van estar molts anys organitzant-se i comunicant-se en els sinistres a base de tocs de xiulet i de corneta. Mitjançant aquests tocs es donaven les ordres i avisos corresponents.
Aquesta és la taula dels tocs de xiulet dels Bombers de Vic de principis de segle XX
Aquesta és la taula dels tocs de xiulet dels Bombers de Vic de principis de segle XX
DE DION BOUTON EL PRIMER COTXE DE BOMBERS DE LA CIUTAT DE VIC
Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 1. Gener 2009.
Per Cristina Masramon i Martí.
Cristina Masramon i Martín és historiadora i autor del llibre Història dels 150 anys dels Bombers de Vic
Per Cristina Masramon i Martí.
El grup de bombers de la ciutat de Vic, format en l’any 1858, a partir de la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis d’edificis de la ciutat de Vic, va donar lloc a la institucionalització i formació d’un grup de persones voluntàries, amb d’altres oficis, que s’organitzaven com a cos de bombers de Vic. Aquest primitiu cos de bombers depenia de l’Ajuntament de Vic, essent una colla d’homes que resolien diverses tasques municipals com podia ser el reg dels carrers, la poda dels arbres o d’altres tasques que milloraven l’estat dels carrers de la ciutat; en aquesta època la figura del cap de parc requeia directament en alguns dels membres del Consistori Municipal, concretament en l’arquitecte o l’aparellador.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el v
ehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.
Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el v
ehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.
Cristina Masramon i Martín és historiadora i autor del llibre Història dels 150 anys dels Bombers de Vic
Bombers de Vic, finals segle XIX
Grup d’homes que formaven el primer cos de bombers de la ciutat de Vic
Bombers de Vic 1858-2008
(Extret de la pàgina http://www.bombersvic.cat)
La primera referència que tenim del cos de bombers a la ciutat de Vic data de l’any 1858, quan per iniciativa de l’Ajuntament de la ciutat, es va proposar la formació del cos. En trobem informació en les actes municipals de l’Ajuntament, en les que es va aprovar la creació de la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis d’edificis de la ciutat de Vic, de la qual, majoritàriament, n’eren associats els propietaris d’edificis de la ciutat. A partir d’aquesta iniciativa es va creure que per millorar el servei, per evitar desgràcies i destruccions mobles, calia organitzar un cos ben format i ben equipat de bombers.
El primer Reglament que gestionava el cos de bombers va ser aprovat el 24 d’octubre de 1858; situant les primeres instal·lacions a la planta baixa de les dependències de l’Ajuntament. Era un local petit, que servia de magatzem de les bombes manuals i tot l’equipament contra incendis. Tenien una camilla amb rodes per poder portar, en cas de necessitat, malalts a l’hospital. Aquesta primera formació va proposar una organització molt semblant en anys posteriors a través d’un comandant o director al capdavant, un segon cap, un brigada, dos capatassos de primera classe, vuit de segona, un guarda del magatzem, un avisador i vint-i-set bombers.Aquesta totalitat del cos es dividia en dos seccions, repartint un capatàs de primera, quatre de segona i tretze bombers a cada secció. Aleshores la ciutat es dividia en dos districtes i cada secció s’ocupava d’un. En aquests primers moments de la formació del cos, i concretament en l’any 1873, estaven dividits per una banda la secció dirigida per Antoni Callís, i per altra la secció a càrrec de Llucià Mas.
El Reglament definia els deures i obligacions regulades per els caps de parc; a més a més els membres del cos realitzaven pràctiques periòdiques. En l’any 1868 els bombers realitzaven les classes de gimnàstica al quarter militar de la Rambla Hospital.
No tothom podia ser bomber, calia mostrar honradesa i responsabilitat, a banda de bona salut i qualitats de fortalesa; poder ser bomber era una honra, un distintiu i proporcionava un prestigi entre la població. Tots tenien un ofici propi; eren paletes, fusters, serrallers, mecànics o amb alguna qualitat que pogués facilitar les tasques a càrrec del cos. Eren voluntaris tot i que solien rebre una compensació econòmica per hora d’atenció als sinistres, i alhora podien rebre sancions o premis segons el seu comportament i compromís.
La ciutat de Vic, com qualsevol altre indret, a viscut diversos sinistres i incendis en els que el cos de bombers hi ha assistit tan bon punt han estat avisats. El més recordat i que va malmetre fortament el teixit humà de la ciutat, van ser sens dubte el de les inundacions del 1863. Va ser tan desolador que moltes de les poblacions de la comarca van recollir entre els seus vilatans, recursos materials i economics per tal d’ajudar als damnificats.
En cas de necessitat municipal també realitzaven altres tasques de servei a la ciutat com per exemple, el control dels enderrocs de les cases que privaven l’obertura del carrer d’en Verdaguer, inaugurat el 1910; l’incendi del Teatre Principal el 1919 que quedà totalment ensorrat o el desmuntatge dels fanals de Gaudí de la Plaça Major, el 1924, utilitzant l’escala desplegable del cos.
L’any 1927 es va fundar la Germandat del cos de bombers de la ciutat; aquesta associació estava creada per socórrer els bombers en cas de malaltia. Tan bon punt el metge certificava l’estat malaltís i per tant la baixa laboral d’algun dels membres del cos, es notificava al cap de parc, i el malalt, a partir del segon dia de baixa cobrava el subsidi de 2 pessetes durant 60 dies com a màxim. Aquest és un exemple de l’evolució i bona organització interna del cos.
Durant la dècada dels anys vint, els bombers utilitzaven algunes de les dependències municipals per guardar l’equipament del cos; aleshores ocuparen el magatzem situat a tocar del col·legi de Sant Miquel dels Sants, en l’actual carrer Jaume I el Conqueridor.
Entrat l’any 1934, el cap del parc de Vic era Manel Anglada i Josep Verdaguer n’era el segon responsable; dos anys més tard ocupava el càrrec Domènec Comeras. En aquesta època, alguns dels focs més impressionants que va viure la ciutat de Vic, van succeir durant la tarda del 21 de juliol de 1936, quan esglésies com la de la Mercè, el Remei, el Palau Episcopal i la Catedral, es van convertir en cortines de foc. Durant aquests moments sobtats de temor, incertesa i exaltació, els bombers es van poder mobilitzar i no van parar durant tota la nit, fins a controlar i apagar el foc del Palau Episcopal; si haguessin pogut accedir a la Catedral, segurament haurien fet front al foc, però els ho van prohibir i van haver de deixar-la cremar.
L’any 1937 el cos de bombers de Vic estava format per 29 homes. En aquests moments, degut a la situació que tot el país vivia, la Federació Catalana de Bombers va organitzar a Barcelona un curs intensiu per a preparar a alguns membres del cos davant dels atacs aeris, i cinc bombers de Vic, van participar en aquest curs. En el mateix any, la Federació va demanar a tots els municipis amb cos de bombers, que un grup hi acudissin per ajudar al cos de Madrid, havent de deixar els respectius oficis, les famílies i dirigir-se al destí.
Durant la dècada dels anys 40, el cos de bombers de la ciutat de Vic seguia sent un organisme municipal, ocupant-se d’incendis i tot tipus de catàstrofes que patissin els veïns de la ciutat o del terme municipal. Una de les tasques que van desenvolupar alguns dels membres del cos, va ser la neteja i reconstrucció de la Catedral.
El càrrec de cap de bombers requeia en la figura de l’arquitecte municipal de l’Ajuntament, i era l’encarregat de vetllar pel bon funcionament del cos. El mateix Ajuntament els proporcionava l’uniforme, que segons el Reglament, aprovat l’any 1940, sota alcaldia de Manel Comella, constava d’un mono pantaló, jaqueta preferiblement de pell, casc i botes; es diferenciaven els càrrecs a través de distintius o segons el tipus de cinturó que portaven. Les eines necessàries per poder apagar un foc també les disposava i mantenia l’Ajuntament.
Després de la Guerra Civil, el parc de bombers el trobem en el primer tram del carrer d’en Verdaguer. Era un local, que s’utilitzava com a garatge o magatzem on hi cabien només tres cotxes, i no hi tenien massa comoditats.
El cotxe més característic del cos de bombers durant aquest temps va ser un Dion Bouton. Aquest vehicle també era utilitzat per regar la Plaça de Toros, la Plaça Major després de mercat, o altres tasques municipals de les que s’ocupaven els bombers. Secundino Torras, conegut com en “Tino”, n’era el maquinista.
La premsa de l’època ens dóna a conèixer algunes de les sortides que feien el cos de bombers de Vic, des de crema de corrals a petits incendis en magatzems de carbó o fusteries; en totes les notícies ens parla de l’eficàcia i rapidesa del cos per resoldre tot tipus d’incidents. Altres notícies dedicades als bombers són les corresponents al dia 8 de març, diada de Sant Joan de Déu, patró dels bombers; es celebrava una missa a l’església del Carme i un dinar de tots els membres del cos. A partir del 1950 l’Ajuntament de Vic va instaurar aquesta celebració dedicada al patró. En aquestes trobades s’entregaven les medalles honorífiques als membres del cos jubilats.
A partir de l’any 1956, l’Ajuntament de Vic, sota l’alcaldia d’Antoni Bach Roura, va llogar un local a la carretera de Roda, per 750 pessetes al mes. Era un local d’una sola planta i va estar funcionant com a parc de bombers fins a l’any 1962.Aleshores, el parc va tornar a canviar d’ubicació. Es va situar al carrer de Sant Jordi per un període de 5 anys.
Entrada la dècada dels anys 60, els diferents cossos de bombers catalans van fer un gran salt d’ordre qualitatiu davant d’una evident i necessària modernització i professionalització del servei; després d’un llarg període de Guerra Civil, els vehicles que s’utilitzaven eren escassos o molt antics, i la majoria de membres provenien del gremi de la construcció, treballant voluntàriament en cassos d’emergència. La Diputació de Barcelona va ser pionera en la creació del Servicio Provincial de Extinción de Incendios (SPEI) en el Ple del 30 d’octubre del 1962. Aquesta data marcava el naixement d’un cos provincial gestionat directament per la Diputació. La nova fórmula s’acollia a la Llei de Règim Local del 24 de juny de 1955, on s’obligava a organitzar tots els cossos de bombers dels municipis de més de 5.000 habitants.
D’aquesta manera l’SPEI, naixia per donar servei a tots els municipis de la demarcació, destinant el cos municipal de bombers a assistir en casos d’incendis a edificis, a collites i a muntanyes; també en accidents de circulació o qualsevol altre tipus de catàstrofe; també tindria competències en matèria de prevenció. La nova organització era en 23 parcs de bombers que es dividien en un parc central i altres amb categoria de principals, auxiliars i locals.Dins la categoria de parcs principals, entre els quals hi havia el parc de Vic, eren els que es trobaven en ciutats de més importància tant per la quantitat de població com per la riquesa urbana, industrial, comercial i forestal. Mentre no es construïssin els 23 parcs, els diferents Ajuntaments estaven obligats a facilitar un local per acollir les dependències del servei.
El parc de Vic va ser considerat, com un dels parcs principals ja que no podem obviar, que la ciutat durant la dècada del 1950 es van comptabilitzar més de 16.900 habitants; a la dècada de 1960 sobrepassava els 20.000 habitants, i va arribar quasi a 26.000 habitants, durant els anys 1970.
El Reglament del nou cos provincial es va aprovar el de maig de 1963, en el que es diferenciaven entre quatre categories diferents dins del cos: bomber graduat de primera, bomber graduat de segona, bomber i conductor. Dos anys més tard, 1965, es va reorganitzar definint les categories d’oficials en sergent, caporal, bomber i conductor.
Amb la incorporació del cos a la Diputació, el Parc de Vic va adquirir nous vehicles, com per exemple un 4x4 de la marca Land Rover, un cotxe Pegaso Comet o un furgó de la marca Commer; en l’any 1968, tenien una Ducatti destinada a la vigilància forestal. Posteriorment van incorporar un Mehari, i el 1972 un vehicle amb autoescala de la marca Magirus. En aquesta època, també van tenir un camió cisterna de 5.000 litres. Fins l’any 1985 utilitzaven unes zodiac per als rescats aquàtics.
A nivell d’organització, en l’any 1969, van tornar a canviar les directrius en el marc de l’extinció d’incendis, fins ara, a càrrec de les quatre Diputacions catalanes, amb l’objectiu essencial de coordinar les actuacions, així com tot el material distribuït en les diferents demarcacions. El 30 de març de 1977 es va aprovar la creació d’una Comissió Consultiva Regional contra Incendis per tal d’estudiar un pla comú de prevenció i extinció de focs per a tot Catalunya.
Un altre servei destacat, va ser l’accident aeri d’un avió britànic, el dia 7 de juliol de 1971, al Montseny. En aquest accident hi van morir més de cent persones ocupants de l’avió.
Després de diversos estudis i projectes sobre la creació del cos nacional de bombers davant la nova gestió d’aquests serveis, no va ser fins al Decret de Presidència del 15 de maig de 1980, quan es certificava el traspàs dels serveis de les Diputacions a la Generalitat; en el mateix any es creava la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. Dos anys després la Generalitat acceptava la transferència en quan al traspàs del servei de bombers i passaria a gestionar-los de manera unificada.
A partir de l’any 1977 el parc de bombers de Vic va ser instal·lat en una zona aïllada de la població, en una de les entrades de la ciutat, de fàcil accés, a la carretera de Roda, on avui encara hi està ubicat. Es tractava d’un parc amb un gran garatge per als vehicles i espai suficient per encabir tot el material contra incendis.
Quasi trenta anys després d’aquesta última ubicació, en aquest any 2008, es compleixen 150 anys d’existència del cos de bombers a la ciutat de Vic; durant el mes de gener, s’han iniciat les obres de construcció d’un nou edifici més ampli, que connectarà amb l’edifici existent, per acollir els 41 bombers que hi treballen; actualment, el cap de Parc és Pere Blasi.
Alguns dels serveis més destacats realitzats per el cos de bombers de Vic, en aquests últims anys va ser l’atemptat amb cotxe bomba d’E.T.A. a la caserna de la Guàrdia Civil, situada al Passeig de la Generalitat. Els fets van succeir el dia 19 de maig de 1991, on van morir 9 persones i la caserna va quedar totalment destruïda. Un altre sinistre destacat, va ser l’incendi del Recinte Firal el Sucre, el desembre del 2004, tot i que no va provocar cap víctima, van haver de participar-hi 16 dotacions de bombers per apagar el foc.
El primer Reglament que gestionava el cos de bombers va ser aprovat el 24 d’octubre de 1858; situant les primeres instal·lacions a la planta baixa de les dependències de l’Ajuntament. Era un local petit, que servia de magatzem de les bombes manuals i tot l’equipament contra incendis. Tenien una camilla amb rodes per poder portar, en cas de necessitat, malalts a l’hospital. Aquesta primera formació va proposar una organització molt semblant en anys posteriors a través d’un comandant o director al capdavant, un segon cap, un brigada, dos capatassos de primera classe, vuit de segona, un guarda del magatzem, un avisador i vint-i-set bombers.Aquesta totalitat del cos es dividia en dos seccions, repartint un capatàs de primera, quatre de segona i tretze bombers a cada secció. Aleshores la ciutat es dividia en dos districtes i cada secció s’ocupava d’un. En aquests primers moments de la formació del cos, i concretament en l’any 1873, estaven dividits per una banda la secció dirigida per Antoni Callís, i per altra la secció a càrrec de Llucià Mas.
El Reglament definia els deures i obligacions regulades per els caps de parc; a més a més els membres del cos realitzaven pràctiques periòdiques. En l’any 1868 els bombers realitzaven les classes de gimnàstica al quarter militar de la Rambla Hospital.
No tothom podia ser bomber, calia mostrar honradesa i responsabilitat, a banda de bona salut i qualitats de fortalesa; poder ser bomber era una honra, un distintiu i proporcionava un prestigi entre la població. Tots tenien un ofici propi; eren paletes, fusters, serrallers, mecànics o amb alguna qualitat que pogués facilitar les tasques a càrrec del cos. Eren voluntaris tot i que solien rebre una compensació econòmica per hora d’atenció als sinistres, i alhora podien rebre sancions o premis segons el seu comportament i compromís.
La ciutat de Vic, com qualsevol altre indret, a viscut diversos sinistres i incendis en els que el cos de bombers hi ha assistit tan bon punt han estat avisats. El més recordat i que va malmetre fortament el teixit humà de la ciutat, van ser sens dubte el de les inundacions del 1863. Va ser tan desolador que moltes de les poblacions de la comarca van recollir entre els seus vilatans, recursos materials i economics per tal d’ajudar als damnificats.
En cas de necessitat municipal també realitzaven altres tasques de servei a la ciutat com per exemple, el control dels enderrocs de les cases que privaven l’obertura del carrer d’en Verdaguer, inaugurat el 1910; l’incendi del Teatre Principal el 1919 que quedà totalment ensorrat o el desmuntatge dels fanals de Gaudí de la Plaça Major, el 1924, utilitzant l’escala desplegable del cos.
L’any 1927 es va fundar la Germandat del cos de bombers de la ciutat; aquesta associació estava creada per socórrer els bombers en cas de malaltia. Tan bon punt el metge certificava l’estat malaltís i per tant la baixa laboral d’algun dels membres del cos, es notificava al cap de parc, i el malalt, a partir del segon dia de baixa cobrava el subsidi de 2 pessetes durant 60 dies com a màxim. Aquest és un exemple de l’evolució i bona organització interna del cos.
Durant la dècada dels anys vint, els bombers utilitzaven algunes de les dependències municipals per guardar l’equipament del cos; aleshores ocuparen el magatzem situat a tocar del col·legi de Sant Miquel dels Sants, en l’actual carrer Jaume I el Conqueridor.
Entrat l’any 1934, el cap del parc de Vic era Manel Anglada i Josep Verdaguer n’era el segon responsable; dos anys més tard ocupava el càrrec Domènec Comeras. En aquesta època, alguns dels focs més impressionants que va viure la ciutat de Vic, van succeir durant la tarda del 21 de juliol de 1936, quan esglésies com la de la Mercè, el Remei, el Palau Episcopal i la Catedral, es van convertir en cortines de foc. Durant aquests moments sobtats de temor, incertesa i exaltació, els bombers es van poder mobilitzar i no van parar durant tota la nit, fins a controlar i apagar el foc del Palau Episcopal; si haguessin pogut accedir a la Catedral, segurament haurien fet front al foc, però els ho van prohibir i van haver de deixar-la cremar.
L’any 1937 el cos de bombers de Vic estava format per 29 homes. En aquests moments, degut a la situació que tot el país vivia, la Federació Catalana de Bombers va organitzar a Barcelona un curs intensiu per a preparar a alguns membres del cos davant dels atacs aeris, i cinc bombers de Vic, van participar en aquest curs. En el mateix any, la Federació va demanar a tots els municipis amb cos de bombers, que un grup hi acudissin per ajudar al cos de Madrid, havent de deixar els respectius oficis, les famílies i dirigir-se al destí.
Durant la dècada dels anys 40, el cos de bombers de la ciutat de Vic seguia sent un organisme municipal, ocupant-se d’incendis i tot tipus de catàstrofes que patissin els veïns de la ciutat o del terme municipal. Una de les tasques que van desenvolupar alguns dels membres del cos, va ser la neteja i reconstrucció de la Catedral.
El càrrec de cap de bombers requeia en la figura de l’arquitecte municipal de l’Ajuntament, i era l’encarregat de vetllar pel bon funcionament del cos. El mateix Ajuntament els proporcionava l’uniforme, que segons el Reglament, aprovat l’any 1940, sota alcaldia de Manel Comella, constava d’un mono pantaló, jaqueta preferiblement de pell, casc i botes; es diferenciaven els càrrecs a través de distintius o segons el tipus de cinturó que portaven. Les eines necessàries per poder apagar un foc també les disposava i mantenia l’Ajuntament.
Després de la Guerra Civil, el parc de bombers el trobem en el primer tram del carrer d’en Verdaguer. Era un local, que s’utilitzava com a garatge o magatzem on hi cabien només tres cotxes, i no hi tenien massa comoditats.
El cotxe més característic del cos de bombers durant aquest temps va ser un Dion Bouton. Aquest vehicle també era utilitzat per regar la Plaça de Toros, la Plaça Major després de mercat, o altres tasques municipals de les que s’ocupaven els bombers. Secundino Torras, conegut com en “Tino”, n’era el maquinista.
La premsa de l’època ens dóna a conèixer algunes de les sortides que feien el cos de bombers de Vic, des de crema de corrals a petits incendis en magatzems de carbó o fusteries; en totes les notícies ens parla de l’eficàcia i rapidesa del cos per resoldre tot tipus d’incidents. Altres notícies dedicades als bombers són les corresponents al dia 8 de març, diada de Sant Joan de Déu, patró dels bombers; es celebrava una missa a l’església del Carme i un dinar de tots els membres del cos. A partir del 1950 l’Ajuntament de Vic va instaurar aquesta celebració dedicada al patró. En aquestes trobades s’entregaven les medalles honorífiques als membres del cos jubilats.
A partir de l’any 1956, l’Ajuntament de Vic, sota l’alcaldia d’Antoni Bach Roura, va llogar un local a la carretera de Roda, per 750 pessetes al mes. Era un local d’una sola planta i va estar funcionant com a parc de bombers fins a l’any 1962.Aleshores, el parc va tornar a canviar d’ubicació. Es va situar al carrer de Sant Jordi per un període de 5 anys.
Entrada la dècada dels anys 60, els diferents cossos de bombers catalans van fer un gran salt d’ordre qualitatiu davant d’una evident i necessària modernització i professionalització del servei; després d’un llarg període de Guerra Civil, els vehicles que s’utilitzaven eren escassos o molt antics, i la majoria de membres provenien del gremi de la construcció, treballant voluntàriament en cassos d’emergència. La Diputació de Barcelona va ser pionera en la creació del Servicio Provincial de Extinción de Incendios (SPEI) en el Ple del 30 d’octubre del 1962. Aquesta data marcava el naixement d’un cos provincial gestionat directament per la Diputació. La nova fórmula s’acollia a la Llei de Règim Local del 24 de juny de 1955, on s’obligava a organitzar tots els cossos de bombers dels municipis de més de 5.000 habitants.
D’aquesta manera l’SPEI, naixia per donar servei a tots els municipis de la demarcació, destinant el cos municipal de bombers a assistir en casos d’incendis a edificis, a collites i a muntanyes; també en accidents de circulació o qualsevol altre tipus de catàstrofe; també tindria competències en matèria de prevenció. La nova organització era en 23 parcs de bombers que es dividien en un parc central i altres amb categoria de principals, auxiliars i locals.Dins la categoria de parcs principals, entre els quals hi havia el parc de Vic, eren els que es trobaven en ciutats de més importància tant per la quantitat de població com per la riquesa urbana, industrial, comercial i forestal. Mentre no es construïssin els 23 parcs, els diferents Ajuntaments estaven obligats a facilitar un local per acollir les dependències del servei.
El parc de Vic va ser considerat, com un dels parcs principals ja que no podem obviar, que la ciutat durant la dècada del 1950 es van comptabilitzar més de 16.900 habitants; a la dècada de 1960 sobrepassava els 20.000 habitants, i va arribar quasi a 26.000 habitants, durant els anys 1970.
El Reglament del nou cos provincial es va aprovar el de maig de 1963, en el que es diferenciaven entre quatre categories diferents dins del cos: bomber graduat de primera, bomber graduat de segona, bomber i conductor. Dos anys més tard, 1965, es va reorganitzar definint les categories d’oficials en sergent, caporal, bomber i conductor.
Amb la incorporació del cos a la Diputació, el Parc de Vic va adquirir nous vehicles, com per exemple un 4x4 de la marca Land Rover, un cotxe Pegaso Comet o un furgó de la marca Commer; en l’any 1968, tenien una Ducatti destinada a la vigilància forestal. Posteriorment van incorporar un Mehari, i el 1972 un vehicle amb autoescala de la marca Magirus. En aquesta època, també van tenir un camió cisterna de 5.000 litres. Fins l’any 1985 utilitzaven unes zodiac per als rescats aquàtics.
A nivell d’organització, en l’any 1969, van tornar a canviar les directrius en el marc de l’extinció d’incendis, fins ara, a càrrec de les quatre Diputacions catalanes, amb l’objectiu essencial de coordinar les actuacions, així com tot el material distribuït en les diferents demarcacions. El 30 de març de 1977 es va aprovar la creació d’una Comissió Consultiva Regional contra Incendis per tal d’estudiar un pla comú de prevenció i extinció de focs per a tot Catalunya.
Un altre servei destacat, va ser l’accident aeri d’un avió britànic, el dia 7 de juliol de 1971, al Montseny. En aquest accident hi van morir més de cent persones ocupants de l’avió.
Després de diversos estudis i projectes sobre la creació del cos nacional de bombers davant la nova gestió d’aquests serveis, no va ser fins al Decret de Presidència del 15 de maig de 1980, quan es certificava el traspàs dels serveis de les Diputacions a la Generalitat; en el mateix any es creava la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. Dos anys després la Generalitat acceptava la transferència en quan al traspàs del servei de bombers i passaria a gestionar-los de manera unificada.
A partir de l’any 1977 el parc de bombers de Vic va ser instal·lat en una zona aïllada de la població, en una de les entrades de la ciutat, de fàcil accés, a la carretera de Roda, on avui encara hi està ubicat. Es tractava d’un parc amb un gran garatge per als vehicles i espai suficient per encabir tot el material contra incendis.
Quasi trenta anys després d’aquesta última ubicació, en aquest any 2008, es compleixen 150 anys d’existència del cos de bombers a la ciutat de Vic; durant el mes de gener, s’han iniciat les obres de construcció d’un nou edifici més ampli, que connectarà amb l’edifici existent, per acollir els 41 bombers que hi treballen; actualment, el cap de Parc és Pere Blasi.
Alguns dels serveis més destacats realitzats per el cos de bombers de Vic, en aquests últims anys va ser l’atemptat amb cotxe bomba d’E.T.A. a la caserna de la Guàrdia Civil, situada al Passeig de la Generalitat. Els fets van succeir el dia 19 de maig de 1991, on van morir 9 persones i la caserna va quedar totalment destruïda. Un altre sinistre destacat, va ser l’incendi del Recinte Firal el Sucre, el desembre del 2004, tot i que no va provocar cap víctima, van haver de participar-hi 16 dotacions de bombers per apagar el foc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
