Fotos Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979

El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.

Enllaç a explicació de l'accident: https://historiesdebombers.blogspot.com/2019/12/accident-de-tren-les-franqueses-del.html

Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979

El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.

El testimoni dels bombers en tres articles:

ACCIDENT DE TREN A LES FRANQUESES DEL VALLÈS EL 1979

Article aparegut a la revista L’Apagafocs, número 2, abril 2009

En aquest text d’autor es relata com a testimoni directe un sinistre ocorregut a finals de 1979. L’article és un relat viu i personal d’allò que va viure i recorda en primera persona l’autor, José Luis Martínez, que per aquella època estava dins la Diputació de Barcelona, en el Servei Provincial d’Extinció d’Incendis, com a cap d’Estudis, tot i que en aquest accident va actuar com el Cap de Guardia de la província.

Era el mes de desembre de 1979, poc temps després d’obrir la B-30, on de forma habitual es produïen accidents per culpa de la boira i pel fum dels abocadors incontrolats que havien quedat al descobert pel traçat de la via. La B-30 es tancava al trànsit de forma habitual per aquesta causa.

Un dia d’aquells, cap de setmana, vam rebre un avís d’un accident de tren a Les Franqueses. Era encara de nit, i més fosc del que és habitual per culpa de la boira. Van iniciar la sortida bombers de Granollers, Sabadell, Badalona, Mataró, Terrassa, Vic, i el cap de guàrdia, que sortint de Sabadell es ficà a l’autopista tallada al trànsit, amb poca visibilitat i sabent que pel mateix recorregut, però en direcció contrària, venien els camions dels Parcs de Sabadell i Terrassa, amb una visibilitat tant nul·la com la seva.

En arribar a Les Franqueses hi havia més visibilitat i vaig veure per un carrer estret, en un talús, un nombre indeterminat de vagons, un a sobre de l’altre, gent que corria i un parell de cotxes de bombers emplaçats. Instintivament vaig pensar en les dificultats de moviment dels vehicles i ambulàncies i vaig ordenar al policia municipal que impedís el pas dels altres vehicles i només entressin homes i eines.

Va ser una decisió encertada. Fins i tot els vehicles de la policia van quedar a la carretera, de manera que les ambulàncies i grues tenien espai per maniobrar. Crec que aquell dia el policia es va sentir important.

La visió era dantesca. Entre la boira es veien bombers, ferits que corrien, vagons en posicions rares i personal d’empreses, que, per tractar-se d’una zona industrial estaven col·laborant amb tot el que podien.

En aquelles èpoques de precarietat de materials d’escarceració, els soplets d’oxitall en mans expertes a les ordres dels bombers van fer que molts joves ho poguessin explicar dies després.

Una furgoneta de la Telefònica que estava pel polígon va fer d’improvisat centre de comandament avançat, completant la pobra xarxa d’emissores d’aquell temps.

Hem dit que gràcies a l’ajut dels empleats de les empreses, molts joves ho van poder explicar, però, per què joves? Era cap de setmana i el tren anava cap a Núria carregat d’excursionistes per gaudir de dos dies de muntanya. Van morir vint-i-dos.

El tren de mercaderies que estava estacionat a Centelles va perdre els frens i començà a baixar per un recorregut de gran pendent d’uns 25km, passant per pobles i estacions sense que ningú pogués imaginar que pel mateix camí pujava un altre ple de vides i il·lusions, fins que es va produir el xoc. Recordo escenes puntuals, moltes, com la de Manuel Belmonte, caporal de Sabadell que em va fer senyals amb el braç i tenia una noia, viva i sota un vagó que havia perdut les rodes. Li vaig dir que estigués amb ella fins que arribés un metge, però poc desprès, el Manel em tornava a fer senyals i la va deixar suaument al terra. Al migdia vam trobar el seu carnet d’identitat, dels primers que es feien en color... Tenia 20 anys.

El vagó que seguia a la màquina va quedar a sota d’ella i és on es va produir la majoria de morts. Les condicions d’accés eren tan difícils que vam situar dos homes a l’interior per que poguessin veure què hi havia allà i parlessin amb els ferits mentre els seus companys intentaven treure la major quantitat possible de nois. La feina era feixuga per l’estat del vagó i per les eines d’aquell moment.

Mentrestant, el dia avançava, així com la feina d’evacuar ferits i ordenar els morts, però les ganes d’ajudar eren tantes que es feia impossible col·locar un ferit en una llitera per la quantitat de lliteres que et posaven a sobre.

L’escenari era molt llarg i la policia local no el podia controlar, però la solució va arribar en forma de persones molt ben vestides. No eren del poble ni del polígon. El que anava primer portava un gran cigarro a la boca i l’altre, també principal, anava en mànigues de camisa.

Un capità de la Guàrdia civil ens va presentar. “El Sr. Ministro de Sanidad, (el de la camisa), el Sr. Gobernador (el del cigarro)”. Era el governador de Barcelona Sr. Belloch que estava en una reunió i es va acostar per ajudar, i certament ho va fer.

A la manera “castrense“ la guàrdia civil es va fer càrrec de l’ordre i a cada ferit el pertocava una llitera; els “mirons” al mur del costat.

Les grues havien arribat i es van situar per fer la seva tasca tant bon punt els ferits estaven evacuats i els morts en espera dels tràmits judicials. En aquell moment vaig poder visitar la fàbrica, mentre un operari estava treballant, va entrar un vagó per la paret. Ara l’home ja respirava... Però, què estava passant amb els bombers que vam deixar dintre el vagó? Teodoro Martinez, el Txiqui, i Manuel Montero, el Manolo, havien localitzat els ocupants i els havien identificat, a vegades pel color dels mitjons i d’altres, quan ningú responia al colors dels mitjons apuntaven un nombre més a la llista.

El dia s’acabava i era una altra vegada de nit, queia la boira i vam ordenar la tornada als parcs amb el llambrecs posats per més seguretat. Craso error. Una patrulla de la benemèrita em va aturar al mig de Mollet per explicar-me que els senyals de prioritat havien d’anar juntes. Llums i sirenes, i ja no tenia al governador per ajudar-me. Quan els bombers de Sabadell i Terrassa van baixar dels cotxes a veure què passava, em van demanar perdó i ens va deixar marxar. Era el final del dia però no de la història.

Dos dies desprès, el cap de parc de Granollers, el Manolo i el Txiqui van anar a l’hospital per veure l’evolució dels ferits. Ells no coneixien a ningú, però alguns del ferits sí recordaven les veus dels bombers que intentaven guanyar temps a la mort, fent acudits i explicant històries per mantenir desperts a aquells joves empresonats pels ferros. En el llit d’un d’ells, el pare, plorant en veure els bombers i volent agrair el seu treball els hi entregà un bitllet de la rifa del Nen. Instintivament el van agafar sense pensar què vindria després.

El dia 7 de gener, en Jaume Font, el cap de parc de Granollers, molt alterat em truca per dir-me que té un problema. Ha tocat la loteria i no sap quines persones hi havia al accident per repartir els diners. Jo li vaig preguntar si era tant important saber com s’havia de repartir. Es va quedar en silenci, va començar a bufar (en Font sempre bufava quan alguna cosa li venia gran) i penjà el telèfon.

Al dia següent, una altra vegada els tres van tornar a l’hospital, els ferits milloraven i van entregar al pare el dècim de la rifa premiat. El Belmonte, el Font, el Txiqui, el Manolo i tots els que vam treballar aquell dia de boira ja havíem tingut la nostra recompensa.

---

HI HA HAVIA MOLTA BOIRA, NO ES VEIA A MÉS DE 10 METRES

Publicat El 9 Nou Vallès Oriental el 5/12/2019

Teodor Martínez era bomber a Granollers

Feia poca estona que havien iniciat el torn quan els antics bombers de la Diputació de Parc de Granollers van rebre la trucada que els alertava d’un descarrilament de tren a les Franqueses. Teodoro Martínez, veí del municipi, estava de guàrdia. “Hi ha havia molta boira, no es veia ni a deu metres”, recorda.

En arribar, va entrar en un dels vagons sinistrats. “Vaig ser allà dins tot el matí traient gent”, explica. Va ser una tasca complicada perquè moltes de les persones estaven atrapades entre la ferralla. “No teníem les eines que hi ha ara”, admet. El material que van fer servir –com un disc per tallar metalls que funcionava amb gasolina- eren els mateixos que teníem pels accidents de trànsit”. Els tallers propers també els van deixar estris. “Tapàvem els ferits amb mantes i teníem a punt extintors i mànegues per si calia”, diu. “Hi havia noies –alumnes de l’institut de Barcelona- que estaven atrapats però estaven bé i que ens deien que rescatéssim primer altres companys que tenien problemes per respirar. Els tréiem a pols del vagó i després, se’n feien càrrec els sanitàris. La gent del poble també va col·laborar molt”, recorda.   

---

EL RESCAT

Publicat al Setmanari La República  29/11/2019

Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa, Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu. És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers no té res a veure amb el d’ara”, explica.

També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.

Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències d’aquelles llargues hores al seu municipi.

La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero, de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80. 

Enllaç fotografies: https://historiesdebombers.blogspot.com/2019/12/fotos-accident-de-tren-les-franqueses.html

Incendi de tren a Sabadell 2setembre1988

Faltava un minut per les quatre de la tarda del 2 de setembre de 1988 quan el Parc de Bombers de Terrassa rep una trucada del O91 on s’indica que hi ha un tren cremant a I'estació de la Renfe de Sabadell-Centre. Immediatament es va passar la informació als Parcs de Sabadell, de Cerdanyola, de Badalona, de Castellar del Valles i de Caldes de Montbui. A l’arribada dels efectius, la primera informació sobre la situació fou que a l’estació de Sabadell-Centre, hi havia un tren cremant just a l’extrem sud (via direcció Terrassa), i un altre tren no afectat a I'extrem nord, dins de la mateixa estació (via direcció Barcelona). El primer es dirigia a Terrassa i venia de l’Hospitalet i el segon, es trobava aturat a l’estació i venia de Terrassa cap a Molins de Rei. En cap dels trens hi havia persones, ja que havien sortit pel seu propi peu.
Les primeres dotacions van procedir a efectuar una penetració a l'andana de Sabadell-Centre instal·lant una línia de 70mm bifurcació i una línia de 45mm. L'elevada temperatura i el fum van fer molt difícil I'operació que no es va interrompre, i que es va fer mes efectiva quan van arribar més dotacions.
Poc després un treballador de RENFE de l'estació de Sabadell informava de la possible existència d'un altre tren, procedent de Terrasa i que anava cap a Vilafranca del Penedès, dins del túnel, sense poder precisar la situació exacta, però que evidentment estava més endarrerit del que es trobava a Sabadell-Centre. La seva situació podia estar entre quatre-cents metres o un quilòmetre. Aquest tren "s'havia colat", perquè feia temps que l'estació de Sabadell-Nord no disposava de personal de RENFE i tenia les guixetes tancades a causa d'una onada de robatoris i per tant ningú li havia comunicat que no podia continuar la marxa.
Ràpidament es va traslladar una dotació al baixador de Sabadell-Nord a fi de comprovar la possibilitat de la localització i l'accés del tercer tren, ja que des de l’estació de Sabadell- Centre no semblava viable.
Un equip de quatre homes va baixar a l'andana de Sabadell-Nord, que no estava envaïda pel fum, i va penetrar al túnel en direcció Sabadell-Centre. Allà es van trobar una vintena de passatgers que anaven cap a la sortida Nord i que els van increpar durament per la tardança a prestar-los auxili. Tancant aquest grup de passatgers venien el conductor i l'interventor de la unitat de RENFE U/T 600-25166 procedent de Terrassa. L'interventor va dir als bombers que en el tren ja no hi quedava cap persona més.
L'equip en punta va continuar avançant el túnel fins que es van trobar fum, i van començar a fer ús dels equips respiratoris a partir d'aquell moment. A l'arribar al marge de seguretat adient de pressió a les ampolles, es començà la retirada sense haver trobat res i havent assolit un punt distant entre 2200 i 2400 m. de la boca d'entrada de Sabadell-Nord.
En aquest interval, el fum havia envaït la totalitat del túnel i l'andana de Sabadell-Nord, i sortia a grans glopades per l'entrada. Es va creure aconsellable demanar als veïns de les cases del davant que tanquessin balcons i finestres i que també evacuessin.
Aquest fet no s'havia previst en el plantejament inicial de l'operació, ja que s'havia suposat una geometria del túnel més regular i no es coneixien les reduccions de secció superior que varen originar una dinàmica diferent dels fums.
Als components de l'equip en punta se'ls acabà l'aire dels equips respiratoris i van haver de prosseguir la tornada a pulmó lliure. Com a conseqüència d’aquest fet, van arribar a la sortida amb dificultats, resultant amb forta intoxicació i sent traslladats a l’Hospital de Sabadell.
Paral·lelament van arribar més dotacions de bombers que van tornar a baixar a l’andana i van arribar fins a uns 10 metres de la unitat de RENFE U/T 600-25051 la qual estava cremant i es va procedir a la instal·lació d’extinció amb reducció i línies de 25mm. L’accés a l’andana es va realitzar de forma molt precària ja que la quantitat de calor i el fum havien augmentat de manera brutal. Una vegada acabada la instal·lació van sortir a l’exterior per tal de recuperar-se.
Al carrer es va establir un comandament amb el Director General de Protecció i Extinció d’Incendis, l’Alcalde de Sabadell, el sots-Director General d’Extinció d’Incendis, el Cap de Brigada, així com diferents caps de zona, caps de Parc i altres oficials.
Es va adoptar la decisió de no continuar penetrant a l’andana fins poder practicar forats de ventilació a la volta del túnel que donessin via d’escapament al fum i la calor acumulats. I una vegada aconseguit això es procediria a l’extinció del tren 600-25051.
Per tal de dur a terme el pla, es va demanar a RENFE plànols fiables del túnel per tal de foradar els llocs adequats, també es va organitzar disposar del material adequat per foradar la volta, compressor i martells pneumàtics, i equips autònoms de respiració adequats i suficients. També es va inspeccionar el túnel des de Sabadell-Sud, comprovant que no hi hagués cap senyal de l’incendi, ja que tenia un pendent del 12% i feia que s’establís una corrent d’aire que entrava en el túnel per Sabadell-Sud i sortia per Sabadell-Nord.
A les sis i cinc de la tarda, ja s’havia aconseguit la dotació d’equips d’aire i de martells pneumàtics amb compressor i s’esperava que RENFE proporcionés els plànols demanats. De sobte va arribar el drama. Van aparèixer dues noies i un noi per la sortida de l’estació de Sabadell-Centre amb símptomes d’asfíxia dient que venien del tren procedent de Terrassa, la U/T 600-25166 i que en el túnel encara restaven gran quantitat de persones que no podien sortir a causa de la temperatura i el fum acumulat.
Aquestes persones havien quedat atrapades i van salvar la vida, gràcies a quedar-se a l'interior dels vagons. Finalment tres d'elles van decidir arriscar-se i sortir i anar a demanar ajuda.
En aquell moment el pànic es va apoderar de tothom, ja que l’interventor havia assegurat que no quedava ningú dins aquell tren. Es va organitzar ràpidament les tasques de salvament.
Equips de rescat en primera fase, formats per bombers equipats amb equips d’aire, van descendir pel túnel per localitzar i transportar amb lliteres els ferits fins als primers replans de l’escala de sortida. Paral·lelament es va fer una instal·lació de 25mm per refrescar salvats i salvadors. Uns equips de rescat de segona fase, van recollir els ferits i els van transportar a l’exterior. A l’entrada de l’estació, i una vegada al carrer, es va fer la primera avaluació de l’estat dels ferits per part dels equips sanitaris, en funció del qual es decidia la forma de trasllat, el lloc, cures especials, també se'ls va aplicar oxigen, etc.
A més, es va descobrir que en els passos peatonals perpendiculars a la via fèrria, la volta era accessible per la seva part interior. Ràpidament equips d’obrers municipals i treballadors de la RENFE van efectuar forats en forma de segment circular, aproximadament de 80cm d’alçada per 1’80m de base, a ambdós murs laterals dels passos peatonals. Aquests forats van resultar ser decisius en quant a la ventilació del túnel i facilitar les tasques de salvament.
Fins gairebé les vuit de la tarda es va estar rescatant gent de l’interior del túnel, mentre també s'extingia el fum i les flames. En total es van evacuar un total de 52 persones amb símptomes d’asfíxia en diferents graus, un d’ells greu per la seva condició de diabètica, que van ser ingressats en centres hospitalaris. També vuit bombers van ingressar en hospitals afectats de símptomes d’asfíxia.
Posteriorment dos equips de bombers van repassar exhaustivament tot el túnel des de Sabadell-Centre fins a Sabadell-Nord per assegurar que no existia cap més persona atrapada.
A les nou de la nit es donava l'incendi per extingit i a les tres de la matinada del 3 de setembre es retirava el retén i les dotacions marxaven cap als parcs. S'havien mobilitzat 14 autobombes i 27 vehicles de salvament i comandament, de 16 parcs de bombers, amb un total d'un centenar de bombers, alguns d'ells, es van afegir lliures de servei en les tasques rescat, sent molts d'aquests fonamentals en la cobertura de parcs.
Al cap d'uns dies va dimitir el cap de Transports de Renfe a Catalunya ja que durant l'incendi va existir una mala comunicació que va complicar la situació i va dificultar les tasques de salvament i extinció. A més, es va crear un nou Pla d'Emergències en les estacions de RENFE a Sabadell i es va invertir en noves sortides d'emergències, seguretat i prevenció.
L'incendi es va produir a causa de l'escalfament d'un fusible del motor de vagó de cua del tren procedent d'Hospitalet. Els seus passatgers van ser evacuats, així com l'altre tren que es trobava a l'estació. En canvi, un tercer tren que venia de Terrassa i anava cap a Vilafranca va entrar en el túnel per una errada en les comunicacions. Els seus passatgers es van veure intoxicats pel fum de l'incendi.