Actualment aquest vehicle es coneix com a "Manolito" i la cabina està tancada i amb sostre.
(autor desconegut. Arxiu Municipal de Lleida)
Imatge de l'any 2016
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - vehicles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - vehicles. Mostrar tots els missatges
Bombers de Lleida el 1949
Bombers de Lleida l'any 1949 amb el Dodge WC51, de 6 cilindres i de benzina.
Actualment aquest vehicle es coneix com a "Manolito" i la cabina està tancada i amb sostre.
(autor desconegut. Arxiu Municipal de Lleida)
Actualment aquest vehicle es coneix com a "Manolito" i la cabina està tancada i amb sostre.
(autor desconegut. Arxiu Municipal de Lleida)
Bombers de Reus 1931
Els Bombers de Reus l'any 1931 amb el vehicle Hispano-Suïssa dels Bombers de Reus, comprat el 1930, amb un motor d’explosió de quatre cilindres i 17 CV de potència. I dipòsit de 1.000 litres d’aigua.
(Niepce. Centre de la Imatge Mas Igesias de Reus)
(Niepce. Centre de la Imatge Mas Igesias de Reus)
Els Pegaso "egipci"
La història de la creació del model Pegaso 3046 es remunta a 1962, quan ENASA va obrir la divisió Comercial Pegaso SA, que s'ocuparia d'estendre la marca per diferents països sud-americans, així com per Àfrica, Orient Mitjà, el sud-est asiàtic i alguns països europeus. Alhora es va confirmar la col·laboració amb l'Exèrcit espanyol, i ENASA va començar la construcció de prototips tot terreny per a ús militar, els models 3045 i 3050. Es completaven amb les cabines del fabricant neerlandès DAF Trucks NV, el cost era massa elevat, així que ENASA no va trigar a substituir-les per altres de fabricació nacional. D'aquesta manera va néixer el model 3046, equipat amb un motor dièsel del tipus 9100, de quatre temps i sis cilindres en línia, refrigerat per aigua, amb una potència de 170 CV a 2.000 rpm. Gràcies a la tracció a les quatre rodes, podia superar pendents de fins al 86%.
El 1970 es va aconseguir un acord amb el Govern d'Egipte, disposat a adquirir a Espanya camions pesats de diversa tipologia. Una dècada més tard, el novembre de 1980, es va signar un contracte per al subministrament de 2.650 camions del model 3046 i 500 autobusos destinats a fins militars, que es va ampliar el juliol de 1981 a 5.000 camions més. El conjunt de les dues operacions superava els 41.000 milions de pessetes (uns 246 milions d'euros); no només va ser el millor contracte signat fins al moment per l'empresa espanyola, sinó que també hi va considerar el més important aconseguit en l'exterior per la indústria automotriu espanyola. A més dels Pegaso, Espanya va vendre a Egipte entre 1980 i 1982, vaixells militars, autobusos i vehicles blindats.
Però el que prometia ser un gran èxit va desembocar en un deteriorament dels resultats econòmics per a la indústria espanyola, ja que el Govern egipci no va complir amb els seus compromisos de pagament, la qual cosa va paralitzar el compliment del subministrament i va fer que l'assumpte se sotmetés a unes negociacions diplomàtiques entre els dos països que van durar diversos mesos.
Paral·lelament, entre 1983 i 1986 Espanya va patir importants incendis forestals que van adquirir les característiques de catàstrofe nacional. A la tardor de 1986 la Direcció General de Protecció Civil (DGPC) va presentar un estudi tècnic on constatava que a Espanya hi havia una infradotació de vehicles per fer front als focs forestals.
El novembre de 1986, la DGPC va tenir coneixement de l'existència d'uns 2.000 xassissos Pegaso tipus 3046 (cabina simple) i 3046/10 (cabina doble) que eren adequats per a la seva transformació en autobomba forestal i, a més, complien les especificacions tècniques que la mateixa direcció General estava elaborant per proposar l'homologació d'aquest tipus de vehicles en el mercat nacional. Es va començar a negociar amb ENASA, que, conscient de la necessitat de donar sortida a l'estoc fabricat que ja no arribaria al seu destí a Egipte, va acceptar la proposta de compra feta per Protecció Civil.
El febrer de 1987, la DGPC va oferir totalment gratis el xassís Pegaso 3046/10 a diputacions provincials, governs de comunitats autònomes, mancomunitats i ajuntaments per als seus serveis de bombers. Aquesta cessió gratuïta només incloïa la condició que aquestes administracions havien de comprar els necessaris equips antiincendis. Perquè això tampoc fos un problema, Protecció Civil es va posar en contacte amb la totalitat dels industrials carrossers que treballaven a Espanya i, a més, amb el Banc de Crèdit. Aquestes negociacions van possibilitar fórmules de finançament a les administracions per al carrossat del Pegaso. A la primavera d'aquest any ja hi havia una comanda de 593 camions per tot Espanya. I entre els bombers, el Pegaso 3046/10 va començar a ser conegut com a «egipci» pel seu destí inicial. Una variant també va ser el Pegaso 2223.
Així doncs, a Catalunya van arribar uns 70 vehicles repartits pels diferents parcs de bombers. Molts van ser adquirits pels ajuntaments d’aquells municipis que tenien parcs de bombers voluntaris i aquests es van encarregar de carrossar-los.
Cada camió, pintat de color vermell, va ser carrossat de forma personalitzada i per empreses diferents, entre les que estaven Fimesa, Abencor, Rosenabuer, ProtecFIRE i Rigual. Existien els de cabina simple, amb capacitat per a només dos ocupants, o doble, que donava cabuda a dos bombers més. Ja que inicialment el model era descapotable, els compradors podien triar entre un sostre metàl·lic o un de fibra.
Quant a la cisterna, alguns Pegaso 3046 la tenien a la vista i sense armaris, mentre que altres van adoptar una armadura per protegir-la. Les cisternes solien tenir un disseny rectangular o arrodonit, en funció de la seva capacitat, que oscil·lava entre els 2.500 i 4.000 litres d'aigua.
Va haver-hi “egipcis” que només portaven la cisterna, un parell de llances i un carret amb mànegues, mentre que altres transportaven al sostre altres materials més especialitzats i complets com, per exemple, manegots per treure aigua, escales o motxilles de mànegues. La robustesa de l'estructura del camió va permetre que en alguns parcs, fins i tot s’hi instal·lés una pala de llevaneus.
Molts dels vehicles adquirits pels bombers portaven la matrícula PMM, distintitu del "Parque Móvil Ministerial", sigles utilitzades pels vehicles oficials dels diferents ministeris de l'Estat Espanyol.
L'any 1998, a Gavà, quatre bombers voluntaris de Viladecavalls van resultar ferits en bolcar l'egipci en què anaven perquè una roda del darrere va passar per un canal de desguàs. Arran d'aquest accident van començar a sorgir les primeres veus dins dels sindicats de bombers, que aquests vehicles no eren aptes ja que tenien roda simple i el centre de gravetat massa elevat.
Posteriorment dos accidents mortals van marcar la història d'aquests vehicles i els Bombers de la Generalitat de Catalunya van decidir retirar-los. Durant el mes d'agost de 2003 es van registrar dos accidents mortals a les comarques de Lleida per culpa d'una rebentada en dos camions dels Bombers de la Generalitat.
En el primer accident ocorregut el 12 d'agost, va morir Isaac García auxiliar forestal del Parc de Ponts. Cinc bombers més van quedar ferits, un d'ells de gravetat. El vehicle es dirigia a un foc forestal a la Granja d’Escarp. En el segon accident, ocorregut el 27 d'agost va morir el bomber voluntari del Parc de Vielha e Mijara Francesc Medialdea, quan el seu vehicle va bolcar a Les Borges Blanques tornant d'una revisió mecànica.
Com a mesura cautelar després del segon accident, la Generalitat va ordenar immobilitzar tots els Egipcis, i posteriorment es va decidir substituir els pneumàtics Firestone pels d'una altra marca, ja que es creia que la culpa dels accidents era pels pneumàtics que havien rebentat i no pas de l'estructura dels vehicles. Cal remarcar que la subdirecció d'Afers Laborals i Ocupació va anul·lar aquesta paralització, argumentant que es basava «en un cas específic i puntual», i els vehicles es van continuar fent servir per a serveis d'emergències.
Finalment, en el mes de desembre del mateix 2003, el departament d’Interior va retirar de la flota de bombers els 58 vehicles Pegaso 3046/10 i 2223 que disposava, gràcies a la pressió dels sindicats i a informes favorables a la seva retirada per ser vehicles no aptes per les seves característiques tècniques i mecàniques.
A partir d'aquella data els “egipcis” van deixar d’estar completament operatius i alguns es van donar de baixa i van anar al desballestament, tot i que d’altres es van vendre a Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), que els van pintar de groc. D'altres van ser adquirits per Associacions de Voluntaris de Protecció Civil (AVPC) i els van pintar de blanc.
La polèmica amb els “egipcis” va tornar a la palestra mediàtica, quan el 2 d'agost de 2018, un camió egipci de l’ADF d’Avinyonet del Penedès va tenir un accident morint el conductor, Josep Maria Heras.
Novament, es va repetir la mateixa polèmica que el 2003: que no eren vehicles aptes per circular sobre asfalt, ja que no disposaven de doble roda posterior, i que a més tenien el centre de gravetat elevat i una cabina de passatge no reforçada, i que, per tant, les possibilitats que bolquessin i que els seus ocupants en sortissin ferits eren massa altes.
I tothom es va fer la mateixa pregunta: per què un vehicle, amb més de vint anys circula actualment i que es va considerar perillós pels Bombers de la Generalitat el 2003 ara torna a estar operatiu en mans dels ADF?.
Fonts del Secretariat de les Federacions d’Agrupacions de Defensa Forestal (SFADF), van explicar que aquests camions potser resultaven inadequats únicament "a criteri dels Bombers, però no pas de les ADF", i que per això algunes agrupacions els feien servir i tots havien passat la ITV.
Malgrat els accidents algunes ADF van continuar utilitzant els "egipcis" almenys fins al 2024, quan aquell any el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural va donar ajuts econòmics a les ADF per subvencionar la baixa de circulació de camions del model Pegaso 3046/10, i contribuir a la modernització dels vehicles operatius. L'any 2025 algunes ADF i AVPC encara fan servis "egipcis" totalment operatius com a vehicles d'extinció d'incendis. Vehicles que tenen una antiguitat de 40 anys.
Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona 1980
Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona, comprat l'any 1980. Carrossat per Parsi, tenia una bomba amb cabal de 5.000 litres/minut i un canó que llançava a 40 metres. També tenia dipòsits per escumogen. Podia portar una dotació de sis bombers.
(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)
(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)
Renault MZ dels Bombers de Manresa. Restaurat!!
Renault MZ dels Bombers de Manresa, comprat l'any 1929.
Renault model MZ, fabricat a França i que derivava dels camions que el 1915 van ser construïts en grans series que van prendre part en la I Guerra Mundial. Després de la guerra, van tenir molta sortida a França i a l’estranger i es van fer servir per a moltes utilitats. Una d’elles, com a autobomba pels serveis de bombers, i amb la particularitat que era un camió regadora, és a dir, que podia llençar aigua pels baixos del xassís. L’Ajuntament de Manresa va pagar 20.000 pessetes per aquest vehicle.
Motor de benzina de 4 cilindres en línia amb una potència de 20 cavalls. El motor es refrigera amb aigua i com a alimentació elèctrica, 24 volts enllumenat,12 volts motor d’arrencada i càrrega de bateria. Té 4 marxes, més una marxa cap enrere. La tracció és posterior i l’embragatge de premsa amb disc de cuir engrassat amb oli de pota de boula. Velocitat màxima:15/20 km/h.
Té una cuba on hi caben 3.200 litres d’aigua, amb 2 boques d’home, una bomba marca Societé Rateau PFP 23 de baixa pressió capaç de llençar 80.000 litres en una hora.
En servei fins a finals dels anys 60 i cap allà el 2002 va ser restaurat per Josep Vidal, Ramón Vidal i Joan Homs de l' Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers de Manresa.
Bombers d'Olot 1980
Els bombers d'Olot en la presentació dels nous vehicles pel Servei Provincial d'Incendis de Girona
13.07.1980. acte celebrat a Girona a la Plaça de Catalunya.
El seu nou vehicle un
El seu nou vehicle un
Bombers de Barcelona anys '80
Vehicle de comandament dels Bombers de Barcelona. Renault 21 model Nevada. Anys'80 del segle XX.
Bombers de Barcelona 1982
Unimog llevaneus dels Bombers de Barcelona, l'any 1982, en una presentació a Plaça Catalunya.
Bombers de Terrassa, dècada dels '50 (segle XX)
Els Bombers de Terrassa, fent unes pràctiques amb els seus vehicles. Dècada dels anys '50 del segle XX
Pegaso II Bombers de Barcelona 1956
Bombers de Barcelona, camió Pegaso II amb autobomba ENASA. any 1956
La Motorització dels Cossos de Bombers
Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 4. Octubre 2009.
per Marc Ferrer i Murillo
Les primeres bombes contra incendis eren manuals. Les més utilitzades van ser les del model “Coll de cigne”, anomenades així per la forma que adoptaven les palanques que s’accionaven per bombar l’aigua. Aquestes bombes eren arrossegades pels propis bombers o instal·lades en carros tirats per cavalls. És a dir, a tracció a sang o animal. En els primers anys de molts cossos de bombers, hi ha constància de queixes dels bombers pel fet d’haver d’arrossegar ells mateixos les bombes, des de la caserna fins el lloc de sinistre, fet que produïa cansament i esgotament i també les riotes de molts veïns.
Delahaye de 1922 dels Bombers de Barcelona.
Conegut com la Genoveva
El primer cos de bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907A finals del segle XIX arriben al nostre país les primeres bombes de vapor. Aquestes són la majoria d’origen anglès, de la casa Merryweather, si bé, posteriorment, moltes són fabricades copiant els models anglesos. Les bombes de vapor, significaran un avenç molt considerable en el servei de l’extinció d’incendis en quan a rapidesa i efectivitat. A cavall entre el segle XIX i el XX, es van anar inventant i perfeccionant bombes accionades a través del motor d'explosió. I amb l'aparició de l’automòbil, aquestes bombes es van incorporar al xassís del vehicle, donant lloc a les anomenades “autobombes”, és a dir, els primers vehicles de bombers. I no cal dir que lògicament hi ha un abans i un després en la història dels bombers catalans, lògicament gràcies a l’aparició d’aquestes autobombes. En pocs anys augmentarà el parc d’automòbils dels bombers catalans i tots els parcs disposaran d’un vehicle. És a les principals ciutats europees on es començar a disposar de bombes a motor instal·lades sobre xassís d’automòbils. Neixen els primers vehicles de bombers, coneguts inicialment com a “auto-bombes”. Lògicament el primer Cos de Bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907 de 28cv de força. Al cap d’un any es va comprar un altre d’igual i l’any 1910 van adquirir el primer Hispano-Suiza de 18cv, com a cotxe de comandament. El mateix els apagafocs barcelonins van comprar cinc vehicles Ford de 18 CV. També a Barcelona, els primers vehicles Delahaye, que estaven dotats d'una bomba amb rendiment de 60.000 litres/hora i amb dipòsit addicional amb capacitat per quatre-cents litres d’aigua i que van comportar una gran modernització del servei van arribar l’any 1922, coincidint amb la compra d’una escala Magirus. Posteriorment un nou pas endavant dels bombers barcelonins pel que fa a les darreres innovacions en vehicles contra incendis va coincidir amb l’Exposició Universal de 1929 i que va consistir en adquirir 22 automòbils, entre ells dues ambulàncies, un camió de transport de material, vuit auto-bombes Magirus i sis auto-escales també Magirus. Una compra curiosa dels bombers de la ciutat comtal va ser a principis de 1918 quan es van adquirir set bicicletes destinades al Cos de Bombers.
Els bombers de Terrassa van disposar del seu primer vehicle l’any 1923 i aquest va ser un Renault MZ amb un tanc amb una capacitat de 3.200 litres. Comprat a França i construït durant la Primera Guerra Mundial, en realitat era un auto-bomba regadora que assolia una velocitat d’uns 20 quilòmetres per hora i disposava d’una bomba capaç de llençar 80.000 litres d’aigua en una hora. El 1925 van adquirir el segon vehicle, una autobomba Renault de 18 cavalls amb un tanc de 3.200 litres i l’any 1929, van incorporar dos cotxes porta escales model Ford T.
Ford TT de 1924 dels Bombers de Rubí
Ford T de 1929 dels Bombers de Terrassa Els bombers de Manresa van adquirir el seu primer vehicle l’any 1924 i aquest va ser un Ford T modificat per a poder transportar el personal, l’autobomba, escales i altre material d’extinció i salvament. El motor era d’explosió amb 15 cavalls de potència i 2’9 litres de cilindrada. El segon vehicle va ser un Delahaye 47MP comprat a França l’any 1926, que ja incorporava una motobomba amb un rendiment de trenta mil litres per hora. L’any 1930 van disposar del tercer vehicle una autobomba regadora, un Renault MZ de les mateixes característiques que el dels bombers de Terrassa. I el quart vehicle va ser comprat el 1936, poc abans de l’inici de la guerra, i aquest va ser un Chevrolet de sis cilindres amb un dipòsit amb capacitat per a 6.000 litres.
Els bombers de Rubí van adquirir l’any 1924 un Ford TT amb un petit dipòsit de 600 litres d’aigua i equipat també per poder portar una escala.
Els bombers d’Igualada van tenir el seu primer l’any 1926, equipat amb un motor de vaixell de pistó de la marca Somwar i tenia una capacitat per a 5.000 litres d’aigua en una cisterna de ferro reblonat. Aquell mateix any, els bombers de Vic van poder comptar amb un Dion Bouton, amb un tanc amb capacitat de 3.600 litres, amb rodes d’acer i amb una bomba que permetia impulsar l’aigua per extingir incendis i també per un sistema de reg. Posteriorment van disposar d’un altre vehicle, ideat per un membre del cos, que amb una plataforma i el motor d’un vehicle de la marca Ford, va incorporar-hi una escala plegable.
Els bombers de Figueres van disposar l’any 1927 el seu primer vehicle, una autobomba amb tanc per a capacitat de 4000 litres, marca Hispano-Suïssa amb pneumàtics massissos. Un any més tard, els de Tortosa van comprar un xassís d’una camioneta i el van adaptar per funcions de reg i de bomba d’incendis i els Badalona una autobomba amb tanc Hispano-Suïssa amb capacitat per a 4.000 litres d’aigua.
Els bombers d’Arenys de Mar van disposar l’any 1929 del seu primer vehicle, una Autobomba Chevrolet comprada a la casa Biosca de Barcelona. El mateix model també el van adquirir els bombers de Sant Celoni i els de Calella. Els bombers d’Olot no van tenir el seu primer vehicle fins l’any 1930, un Chevrolet amb motor d’explosió de sis cilindres i amb una autobomba de 3.000 litres. L’any 1934, els apagafocs de Granollers van tenir el seu primer vehicle, una auto-bomba Ford de 2000 litres. Els de Sabadell van comprar a principis de 1936 un xassís de camió Chevrolet amb un motor de la mateixa marca de 6 cilindres i 21 HP de potència i després d’adaptar la carrosseria el van destinar per transport de material i personal. Aquell mateix anys els bombers de Reus van disposar del seu primer vehicle, un cotxe Hispano Suiza amb motor de 6 cilindres i 32HP de potència on van adaptar la carrosseria a les seves necessitats.
Hispano Suiza de 1936 dels Bombers de Reus Amb l’arribada dels primers vehicles, dins els cossos catalans va sorgir una nova figura: els xofers-mecànics i la seva feina consistia en conduir els vehicles als sinistres i cuidar del seu bon estat. També va comportar una sèrie de mesures per tal de facilitar la seva circulació. Així per exemple, l’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un ban, donant publicitat a la premsa on s’informava que tots els vehicles, tramvies i peatons havien d’aturar la seva marxa a l’escoltar una sirena o clàxon dels bombers amb l’objecte de que no es trobessin cap obstacle mentre anaven a un servei. I els primers vehicles lògicament també van comportar els primers accidents de trànsit en que es van veure implicats bombers, alguns d’ells molt tràgics. En poc menys d’un any van morir sis bombers de Barcelona, Buenaventura Aspa, Josep Flamerich, Carlos Smith, Claudio Garcia, Valentin Almazán, Lluís Pons i Antonio Edo, conseqüència de quatre accidents de trànsit, dos el 1929 i els altres dos el 1930 i el 1935.
Renault MZ de 1930 dels Bombers de Manresa Els bombers catalans, per tal de demanar prioritat en el pas, van anar substituint les rudimentàries campanes per sirenes. Així doncs, també va arribar de manera progressiva a les ciutats, un dels sons més característiques de la nostra societat: el de la sirena del camió de bombers. Per fer-se escoltar els vehicles de bombers van començar a utilitzar campanes i el so de les botzines. A Barcelona, un so típic dels bombers era fer sonar doblament les botzines, però com que aquest so va ser imitat pels automobilistes particulars, el 15 de maig de 1918 van ser substituïdes les botzines, per sirenes, sent prohibides pels particulars.
* Marc Ferrer i Murillo és historiador, bomber voluntari, co-autor del llibre "Història dels Bombers de Terrassa" i del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.
Delahaye de 1922 dels Bombers de Barcelona.
Conegut com la Genoveva
El primer cos de bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907A finals del segle XIX arriben al nostre país les primeres bombes de vapor. Aquestes són la majoria d’origen anglès, de la casa Merryweather, si bé, posteriorment, moltes són fabricades copiant els models anglesos. Les bombes de vapor, significaran un avenç molt considerable en el servei de l’extinció d’incendis en quan a rapidesa i efectivitat. A cavall entre el segle XIX i el XX, es van anar inventant i perfeccionant bombes accionades a través del motor d'explosió. I amb l'aparició de l’automòbil, aquestes bombes es van incorporar al xassís del vehicle, donant lloc a les anomenades “autobombes”, és a dir, els primers vehicles de bombers. I no cal dir que lògicament hi ha un abans i un després en la història dels bombers catalans, lògicament gràcies a l’aparició d’aquestes autobombes. En pocs anys augmentarà el parc d’automòbils dels bombers catalans i tots els parcs disposaran d’un vehicle. És a les principals ciutats europees on es començar a disposar de bombes a motor instal·lades sobre xassís d’automòbils. Neixen els primers vehicles de bombers, coneguts inicialment com a “auto-bombes”. Lògicament el primer Cos de Bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el Barcelona, un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld, que van comprar l’any 1907 de 28cv de força. Al cap d’un any es va comprar un altre d’igual i l’any 1910 van adquirir el primer Hispano-Suiza de 18cv, com a cotxe de comandament. El mateix els apagafocs barcelonins van comprar cinc vehicles Ford de 18 CV. També a Barcelona, els primers vehicles Delahaye, que estaven dotats d'una bomba amb rendiment de 60.000 litres/hora i amb dipòsit addicional amb capacitat per quatre-cents litres d’aigua i que van comportar una gran modernització del servei van arribar l’any 1922, coincidint amb la compra d’una escala Magirus. Posteriorment un nou pas endavant dels bombers barcelonins pel que fa a les darreres innovacions en vehicles contra incendis va coincidir amb l’Exposició Universal de 1929 i que va consistir en adquirir 22 automòbils, entre ells dues ambulàncies, un camió de transport de material, vuit auto-bombes Magirus i sis auto-escales també Magirus. Una compra curiosa dels bombers de la ciutat comtal va ser a principis de 1918 quan es van adquirir set bicicletes destinades al Cos de Bombers.
Els bombers de Terrassa van disposar del seu primer vehicle l’any 1923 i aquest va ser un Renault MZ amb un tanc amb una capacitat de 3.200 litres. Comprat a França i construït durant la Primera Guerra Mundial, en realitat era un auto-bomba regadora que assolia una velocitat d’uns 20 quilòmetres per hora i disposava d’una bomba capaç de llençar 80.000 litres d’aigua en una hora. El 1925 van adquirir el segon vehicle, una autobomba Renault de 18 cavalls amb un tanc de 3.200 litres i l’any 1929, van incorporar dos cotxes porta escales model Ford T.
Ford TT de 1924 dels Bombers de Rubí
Ford T de 1929 dels Bombers de Terrassa Els bombers de Manresa van adquirir el seu primer vehicle l’any 1924 i aquest va ser un Ford T modificat per a poder transportar el personal, l’autobomba, escales i altre material d’extinció i salvament. El motor era d’explosió amb 15 cavalls de potència i 2’9 litres de cilindrada. El segon vehicle va ser un Delahaye 47MP comprat a França l’any 1926, que ja incorporava una motobomba amb un rendiment de trenta mil litres per hora. L’any 1930 van disposar del tercer vehicle una autobomba regadora, un Renault MZ de les mateixes característiques que el dels bombers de Terrassa. I el quart vehicle va ser comprat el 1936, poc abans de l’inici de la guerra, i aquest va ser un Chevrolet de sis cilindres amb un dipòsit amb capacitat per a 6.000 litres.
Els bombers de Rubí van adquirir l’any 1924 un Ford TT amb un petit dipòsit de 600 litres d’aigua i equipat també per poder portar una escala.
Els bombers d’Igualada van tenir el seu primer l’any 1926, equipat amb un motor de vaixell de pistó de la marca Somwar i tenia una capacitat per a 5.000 litres d’aigua en una cisterna de ferro reblonat. Aquell mateix any, els bombers de Vic van poder comptar amb un Dion Bouton, amb un tanc amb capacitat de 3.600 litres, amb rodes d’acer i amb una bomba que permetia impulsar l’aigua per extingir incendis i també per un sistema de reg. Posteriorment van disposar d’un altre vehicle, ideat per un membre del cos, que amb una plataforma i el motor d’un vehicle de la marca Ford, va incorporar-hi una escala plegable.
Els bombers de Figueres van disposar l’any 1927 el seu primer vehicle, una autobomba amb tanc per a capacitat de 4000 litres, marca Hispano-Suïssa amb pneumàtics massissos. Un any més tard, els de Tortosa van comprar un xassís d’una camioneta i el van adaptar per funcions de reg i de bomba d’incendis i els Badalona una autobomba amb tanc Hispano-Suïssa amb capacitat per a 4.000 litres d’aigua.
Els bombers d’Arenys de Mar van disposar l’any 1929 del seu primer vehicle, una Autobomba Chevrolet comprada a la casa Biosca de Barcelona. El mateix model també el van adquirir els bombers de Sant Celoni i els de Calella. Els bombers d’Olot no van tenir el seu primer vehicle fins l’any 1930, un Chevrolet amb motor d’explosió de sis cilindres i amb una autobomba de 3.000 litres. L’any 1934, els apagafocs de Granollers van tenir el seu primer vehicle, una auto-bomba Ford de 2000 litres. Els de Sabadell van comprar a principis de 1936 un xassís de camió Chevrolet amb un motor de la mateixa marca de 6 cilindres i 21 HP de potència i després d’adaptar la carrosseria el van destinar per transport de material i personal. Aquell mateix anys els bombers de Reus van disposar del seu primer vehicle, un cotxe Hispano Suiza amb motor de 6 cilindres i 32HP de potència on van adaptar la carrosseria a les seves necessitats.
Hispano Suiza de 1936 dels Bombers de Reus Amb l’arribada dels primers vehicles, dins els cossos catalans va sorgir una nova figura: els xofers-mecànics i la seva feina consistia en conduir els vehicles als sinistres i cuidar del seu bon estat. També va comportar una sèrie de mesures per tal de facilitar la seva circulació. Així per exemple, l’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un ban, donant publicitat a la premsa on s’informava que tots els vehicles, tramvies i peatons havien d’aturar la seva marxa a l’escoltar una sirena o clàxon dels bombers amb l’objecte de que no es trobessin cap obstacle mentre anaven a un servei. I els primers vehicles lògicament també van comportar els primers accidents de trànsit en que es van veure implicats bombers, alguns d’ells molt tràgics. En poc menys d’un any van morir sis bombers de Barcelona, Buenaventura Aspa, Josep Flamerich, Carlos Smith, Claudio Garcia, Valentin Almazán, Lluís Pons i Antonio Edo, conseqüència de quatre accidents de trànsit, dos el 1929 i els altres dos el 1930 i el 1935.
Renault MZ de 1930 dels Bombers de Manresa Els bombers catalans, per tal de demanar prioritat en el pas, van anar substituint les rudimentàries campanes per sirenes. Així doncs, també va arribar de manera progressiva a les ciutats, un dels sons més característiques de la nostra societat: el de la sirena del camió de bombers. Per fer-se escoltar els vehicles de bombers van començar a utilitzar campanes i el so de les botzines. A Barcelona, un so típic dels bombers era fer sonar doblament les botzines, però com que aquest so va ser imitat pels automobilistes particulars, el 15 de maig de 1918 van ser substituïdes les botzines, per sirenes, sent prohibides pels particulars.
* Marc Ferrer i Murillo és historiador, bomber voluntari, co-autor del llibre "Història dels Bombers de Terrassa" i del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.
DE DION BOUTON EL PRIMER COTXE DE BOMBERS DE LA CIUTAT DE VIC
Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 1. Gener 2009.
Per Cristina Masramon i Martí.
Cristina Masramon i Martín és historiadora i autor del llibre Història dels 150 anys dels Bombers de Vic
Per Cristina Masramon i Martí.
El grup de bombers de la ciutat de Vic, format en l’any 1858, a partir de la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis d’edificis de la ciutat de Vic, va donar lloc a la institucionalització i formació d’un grup de persones voluntàries, amb d’altres oficis, que s’organitzaven com a cos de bombers de Vic. Aquest primitiu cos de bombers depenia de l’Ajuntament de Vic, essent una colla d’homes que resolien diverses tasques municipals com podia ser el reg dels carrers, la poda dels arbres o d’altres tasques que milloraven l’estat dels carrers de la ciutat; en aquesta època la figura del cap de parc requeia directament en alguns dels membres del Consistori Municipal, concretament en l’arquitecte o l’aparellador.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el v
ehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.
Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.
En aquests orígens el parc de bombers es trobava en el mateix edifici de l’Ajuntament, en una petita sala a la planta baixa. En aquest indret hi guardaven els materials més necessaris. En els primers anys del segle XX, el parc es traslladà al carrer Jacint Verdaguer, on el magatzem per els vehicles i els materials era més espaiós, i on també hi van poder aparcar els primers vehicles de motor. Des de l’Ajuntament de Vic va sorgir la iniciativa de comprar un vehicle per tal de facilitar algunes tasques municipals com el reg dels carrers i les places, i alhora per millorar l’extinció d’incendis o altres feines relacionades amb els bombers de la ciutat. La compra d’aquest cotxe es va acordar el dia 10 d’agost de 1926, a través de la qual s’iniciava un període de concurs, on totes les empreses que ho desitgessin podien presentar un vehicle de les característiques que es demanaven, per poder optar-ne a la venta. Els interessats havien de presentar a les oficines de la Secretaria Municipal de l’Ajuntament, en un termini de vint dies, un document segellat amb la identificació personal i les característiques del cotxe que es posseïa per vendre, per tal de ser examinat per una comissió. En aquestes característiques calia detallar-hi tot allò que estigués relacionat amb el v
ehicle com la garantia, la marca de l’automòbil, la seva capacitat, així com un croquis, fotografia o dibuix amb una memòria amb les qualitats del seu funcionament. L’Ajuntament, recollia les sol•licituds i estudiava cada cas per tal de trobar el cotxe que més s’ajustés a les seves necessitats; una de les condicions que marcava era poder obtenir el cotxe dins el termini de quinze dies després d’haver signat la compra.Es va convocar a tots els possibles venedors el 29 de setembre del mateix 1926, fent una exhibició dels vehicles al Prat de la Riera. Per tal d’examinar els diferents models s’hi van reunir l’alcalde, la majoria de regidors, tres pèrits, l’arquitecte municipal, el cap i els capatassos del cos de bombers de la ciutat. Entre els concursants que optaven a la venda del vehicle s’hi presentà Eusebi Bertrand Serra, establert a Barcelona, presentant un autobomba de la marca Berliet amb capacitat per a 4.500 litres amb un preu de 32.750 pessetes. Estanislau Magre, també de Barcelona, oferia un De Dion Bouton per 32.000 pessetes i Guillermo Berényi, de Madrid, que oferia un Laffly de París amb un tanc de 3.000 litres amb tot tipus d’accessoris per 32.000 pessetes. Després de veure els vehicles, van comparar-los i en van destacar les seves qualitats més favorables. Finalment van decidir comprar el De Dion Bouton, formalitzant la compra el dia 1 d’octubre de 1926.
El vehicle que proposava l’Ajuntament de Vic, com a cotxe oficial dels bombers, calia que fos un cotxe totalment nou, amb una capacitat mínima de 2.500 litres i que estigués proveït de diverses mànegues de vint-i-cinc metres com a mínim. El preu màxim que es disposava era de 33.000 pessetes, podent assumir el pagament en dues partides diferents, una el mateix moment de la compra i l’altra part durant la primera quinzena de l’any següent.
Les característiques que definien el cotxe escollit, el De Dion Bouton, era en primer lloc la situació del motor, que es trobava a la part del davant de la carrosseria, fixat sobre tres punts. Es tractava d’un motor de quatre cilindres en dos blocs amb una potencia de 20 cv; el seu funcionament es produïa gràcies a una palanca de mà i un accelerador de peu, i el refredament i ventilació d’aquest s’assegurava a través d’un radiador ventilador model De Dion Bouton. El carburador era de la marca Zenith del model adequat a la cilindrada del motor. Quan el motor es posava en funcionament, permetia aconseguir quatre velocitats i una de marxa enrere, a través d’una palanca situada a la mà del conductor i l’accelerador al peu. Per 1.200 revolucions del motor s’arribava a 28 km/h de gran velocitat, a 20 km/h en la tercera marxa, a 12 km/h en la segona marxa, i a 5 km/h en la primera marxa; la marxa enrere aconseguia 3km/h de velocitat.
Disposava de dos frens, un fre de mà que actuava directament sobre les rodes del darrera, situat en una palanca a la dreta del conductor, i un altre de peu que actuava en el mecanisme diferencial. Tan les rodes del davant com les del darrere eren d’acer colat i muntades sobre coixinets de boles, essent senzilles al davant i dobles al darrere. El tanc era de xapa d’acer reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres i amb una entrada a la part superior per poder omplir, protegida per un filtre. La bomba era del model conegut com a volumètric. Aquest model permetia aspirar l’aigua del tanc i expulsar-la a l’exterior, expulsar-la per distribuïdors o bé aspirar aigua d’un pou amb un nivell d’aigua no inferior a una profunditat de set metres.
En referència al tanc, era de xapa d’acer, reforçat, amb una capacitat de 3.600 litres de capacitat. Les mides d’aquest tanc era de 2.450 metres de llarg, 1.700 metres d’ample i 0,880 metres d’alt. A la part superior hi tenia una petita sortida, semblant a una xemeneia, que servia per omplir-lo; aquesta sortida quan el vehicle estava en marxa quedava tancada amb una tapa. A l’interior d’aquesta xemeneia hi havia un filtre per evitar l’entrada de cossos estranys dins del dipòsit. En la part superior hi ha una barana que serveix perquè el personal que va dret s’hi pugui agafar.
El De Dion Bouton permetia realitzar tasques de reg. En concret n’oferia un de simple i usual o un reg a pressió per poder netejar els carrers. El sistema per regar s’efectuava a través de dues caixes de bronze col•locades a cada banda de la carrosseria; cadascuna tenia una pressió de tres quilos i mig, assegurant un bon reg amb una amplitud mínima de 4 metres; els comandaments per dirigir el reg estaven situats al seient del conductor. Permetia regar amb diverses intensitats; amb una intensitat màxima, podent arribar a una zona de nou a deu mil metres quadrats, durant tres minuts; o amb una intensitat lleugera es regava cap a cinquanta mil metres quadrats, en quinze minuts. La canalització d’aigua tenia dues sortides pel reg, oferint també la possibilitat del raig en forma de vano. Pel servei contra incendis, el De Dion Bouton comptava amb una mànega de 70 mm de diàmetre, amb un llença aigües d’entre 22 i 24 mm de diàmetre; dues mànegues de 50 mm amb un llença aigües d’entre 18 i 14 mm de diàmetre. Aquestes mànegues podien oferir 50 metres d’aigua en sentit horitzontal i 30 metres en sentit vertical. El De Dion Bouton també podia ser utilitzat en inundacions per extreure l’aigua acumulada. El pes total del cotxe era de 4.200 quilos i també presentava complements presents en tots els vehicles com llums, compta quilòmetres i clàxon. Uns altres complements extres d’aquest cotxe de bombers de Vic, eren les eines com les claus angleses grans i petites, un gat per a 4.000 quilos, tornavisos, martells, etc. El color de la carrosseria era el característic color vermell, de tots els vehicles dels bombers.
Amb l’adquisició d’aquest cotxe bomba, el cos de bombers de Vic feia un salt qualitatiu en millora de les seves tasques; des de l’Ajuntament es va proposar nomenar un xofer amb una plaça d’interinatge, per tal d’assegurar les tasques de conducció d’una manera estable. En aquesta feina de conducció del cotxe que compraven s’hi relacionaven també les responsabilitats en el reg i neteja dels carrers, l’extinció d’incendis i tenir cura pel manteniment i bon estat del cotxe. En el cas concret que es produís un incendi a banda d’assistir-hi d’immediat, estava obligat a col•laborar en l’extinció del sinistre; en el cas d’incomplir les seves obligacions, podia ser penalitzat amb una multa, que podia ser de 10 a 50 pessetes, que s’imposava directament des de l’alcaldia.
L’Ajuntament va rebre nombroses instancies per ocupar-se del De Dion Bouton; els sol•licitants van ser Manel Alier, mecànic; Miquel Garreta, amb titulació de xofer i mecànic; Ramon Sinca, xofer durant el seu servei militar o Ramon Casas, Lluís Roca i Lluís Pla. El 25 de febrer de 1927 va ser escollit Miquel Garreta Sabadell, essent el primer xofer del De Dion Bouton.
A finals de la dècada del 1920, el cap de parc de Vic era Manel Gausa, arquitecte municipal; com a segon cap hi trobàvem a Josep Verdaguer. En aquest moment dirigien gairebé a trenta bombers. Els primers que van ocupar els càrrecs de conductor, van ser en Garreta i més tard en Ramon Vila. També van conduir-lo Bonaventura Garreta; a partir de 1934 Lluís Garreta. Entrada la dècada dels anys 1940, Ramon Vila seguia essent conductor; més tard Secundino Torras, va ser un dels conductors més coneguts que va conduir aquest cotxe; era conegut com en Tino i va ser-ne l’encarregat fins a l’entrada dels bombers a la Diputació de Barcelona, l’any 1963.
Cristina Masramon i Martín és historiadora i autor del llibre Història dels 150 anys dels Bombers de Vic
Atubombomba Ford dels Bombers de Terrassa
bombers Terrassencs amb l'autobomba Ford 8cilindres l'any 1954
(autor desconegut / Arxiu Mariano Masana)
(autor desconegut / Arxiu Mariano Masana)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
