TREBALLAR SOTA LES BOMBES
La feina de bomber en un context de guerra i en una ciutat bombardejada massivament és el tema que va escollir el bomber Avel·lí Marcos, a propòsit d’un treball acadèmic per a l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral (UAB). L’ autor resum el treball fet.
Des del dia que vaig entrar en aquesta casa, he tingut la preocupació de saber com és van afrontar els terribles bombardeigs a què va ser sotmesa la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil i quina va ser la reacció del Cos de Bombers. És un tema profusament estudiat, que no presentem aprofitant cap circumstància, sinó pel seu interès.
Començo la recerca de la mà de Ricard Cervantes, que em posa en contacte amb Valeri Powels, una historiadora anglesa gran coneixedora del tema. De la mà de la Valeri entro per primera vegada a l’Arxiu històric (o el que queda) del nostre Cos de Bombers. Val a dir que no vàrem poder localitzar la carpeta corresponent a la documentació oficial generada per la Prefectura durant l’any 1938. Més tard ho vaig intentar amb el company Xavier Garcia Guixé, sense èxit.
Els interessats en conèixer de primera mà la magnitud de la tragèdia podeu consultar els llibres de Registre de les Sortides dels Bombers números 65 al 80 (anys 1936-1939). Per tractar-se d’unes dades avorrides i fredes, no han patit cap purga. Hi ha estudiosos del tema, que basant-se en l’exactitud de les dades i horaris “reals” de Bombers, han realitzat un mapa dels trajectes i dels punts d’impacte de les bombes, de cadascun dels bombardeigs que va patir la ciutat. Una altra font d’informació és el llibre “Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936- 1939)” de Joan Villaroya i Font (Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, setembre de 1999).
D’aquesta publicació destaca que Agustí Soler i Regàs, regidor de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona i en representació de la ciutat, va obrir la seva intervenció en la 4ª Conferència Mundial de Ciutats per la Pau, celebrada a Hiroshima i Nagasaki a l’agost de 1997, amb les paraules: “Barcelona fou la primera gran ciutat de l’historia universal que fou bombardejada d’una manera massiva i continuada al llarg de prop de tres anys”.
En aquells temps, ni el govern de la República, ni la Generalitat de Catalunya ni les autoritats locals, van saber calibrar que s’estaven enfrontant a un nou model de guerra, la “Blitzkrieg” o guerra llampec. Aquesta estratègia sostenia en els seus esquemes teòrics que “l’avançament de les grans Divisions italianes i alemanyes motoritzades devien estar acompanyades de grans atacs aeris a la rereguarda enemiga, a fi de desorganitzar els transports, immobilitzar les indústries i sembrar el terror en la població civil”. El francès Rougeron ha explicat la metodologia dels italians en efectuar proves sobre Barcelona per perfeccionar els mètodes de bombardeig i col•lapse d’una gran ciutat, “(...) En lloc del mètode tradicional de concentrar tots els avions i llançar totes les bombes possibles en un lloc i en un moment determinat –per tal de buscar el desbordament dels equips de socors i extinció d’incendis–, s’organitzen atacs en cadena ininterromputs, de tal manera que els sistemes d’alarma queden desarticulats i els barcelonins ja no sabien si el so de les sirenes tantes vegades repetit era el començament o la fi del perill”. En aquest cas van aconseguir tan aterrir la població com col·lapsar els serveis d’emergència.
Una dada, feta pública pels nacionals, xifrava els bombardeigs sobre la ciutat, en més d’un milió de bombes. Aquestes eren poc intel·ligents i no discriminaven entre els edificis de La Maquinista i els habitatges de la Barceloneta, entre la Casa Elizalde i els nuclis urbans del voltant. Tanmateix sorprenen les poques baixes per part de l’aviació nacional; un aparell a Santa Coloma de Gramenet i poca cosa més.
Aprofundint en el tema queda clar. Els avions tenien un sostre proper als 8.000 metres, i les defenses antiaèries no assolien més de 5.000. No calia que baixessin per assegurar el tir, l’èxit s’assolia des del mateix moment que sonaven les sirenes: la por.
La falta de defensa aèria de la ciutat de Barcelona va ser la part més obscura d’aquesta tragèdia. L’historiador Hugh Thomas explica com Garcia Lacalle, cap de la Caça Republicana, sol•licita l’enviament urgent de caçes I-16 per a la defensa de la ciutat. Li van denegar per considerar que l’ofensiva d’Aragó era més important.
En aquestes circumstàncies van haver de treballar els nostres companys, amb bombardeigs aleatoris i amb durades de fins a cinquanta hores. El resultat de tres anys de bombardeigs aeris i navals van ser mes de 2.428 morts en bombardeig (dada constatada per J. Villarroya, entre febrer de 1937 i gener de 1939) i una ciutat en runes.
A partir del coneixement de les dades de persones caigudes pels bombardeigs, la meva intenció va ser esbrinar com es van atendre la infinitat de serveis sol·licitats en aquestes condicions, com es van organitzar les brigades de rescat, el desenrunament, els treballs d’apuntalament, etc. Això, tenint en compte que molts dels membres més joves del Cos eren al front, de forma voluntària o per lleves.
A la documentació existent en el nostre arxiu, podem comprovar els escrits de “súplica” de personal amb data 30 d’octubre de 1937, i d’altres realitzats per la Prefectura. José Sabadell Mercadé, sots cap de Bombers, en el llibre Història del Cos de Bombers, ens explica com es van suplir les baixes amb la famosa “brigada de suministros”, formada per personal no funcionari nomenat per l’Ajuntament i pels sindicats.
Dades del Document número 34 de Febrer de 1939 (Arxiu), xifren els bombers professionals en un total de 174 bombers (amb nomenament). D’aquests, 58 van ser mobilitzats, voluntaris o forçosos.
Aquestes xifres extrapolades al total de la plantilla representa que d’un total de 213 Professionals, 170 eren “Agregats”. Cal fer esment que amb 287 bombers de servei es va fer front a les 69 sortides “registrades” corresponents al bombardeigs més terribles dels dies 16, 17 i 18 de març.
Evidentment, per ells mateixos i sense el concurs d’altres forces, organitzades o no, era impossible prestar servei en el caos d’una ciutat terriblement bombardejada.
Cal figurar-se la situació personal que afectava a tots els components del Cos, que imagino extensiva a la resta de ciutadans de Barcelona. Durant les seves hores de servei, els bombers són incapaços de donar l’abast a l’allau de demandes de socors. Arriben als serveis, extreuen ferits i cadàvers, intenten apaivagar els possibles focs i abans de poder finalitzar la seva feina amb garanties, s’han de desplaçar cap a una altra situació desesperada.
No vull crear imatges d’herois, però a hores d’ara i davant d’una situació incomparablement més benèvola, fins i tot ens presten ajuda psicològica.
És possible que els períodes de descans d’aquests Bombers no es poguessin respectar, per la intensitat de la situació viscuda a l’època, i encara més, perquè en temps de descans eren ciutadans exposats, juntament amb les seves famílies, a l’arbitrarietat de les bombes.
Hi han dos col•lectius que van patir com cap altre aquest tràgic període de treballs, que són la Sanitat i els Bombers. Hem de reconèixer altres labors realitzades i ajuts importantíssims, moltes vegades anònims.
Tasques anònimes
En aquestes tasques van treballar la Defensa Passiva, les Associacions Veïnals, el moviment Minyons de Muntanya (Boy- Scouts de Catalunya) i una munió de voluntaris anònims, molts d’ells residents en poblacions veïnes.
Amb “l’alliberament” va començar la diàspora i la instrucció dels expedients de depuració, que van representar la destitució de diversos bombers, a més d’altres tipus de sancions de diversa importància, pels que prestaven servei. Els mobilitzats començaven llavors un particular “via crucis”. A la nostra feina de bomber, l’ànim d’ajuda i la preocupació pels altres també és manifesta en el propi col·lectiu. Repassant els “oficis de la Prefectura”, ens trobem l’escrit número 52 de data 18 de març de 1939, en el qual el Cap Director de Bombers de Barcelona relaciona el personal disponible del seu nomenament en data anterior al 18 de juliol de 1936 i que en aquells moments estan presoners en camps de concentració, alguns ja identificats i altres encara no.
A partir de repassar els volums dels “oficis de la Prefectura” i l’escrit número 52 de 18 de març de 1939, el company Xavier García Guixé em comenta l’existència d’un important volum de correspondència entre la Prefectura, familiars i presoners, per tal d’aclarir i afavorir la seva situació. A la carpeta de documentació número 1 existeix un document on es relaciona la situació de seixanta companys.
S’ha de reconèixer el valor humà i la vàlua personal del Cap Director en aquells moments en interessar-se per aquests homes, ja que posava en perill la seva pròpia situació personal.
Ell mateix podia haver estat titllat de “desafecte al règim”, amb les conseqüències que això comportava. A més a més, s’ha de tenir en compte que, en el moment de l’escrit, la guerra encara no s’havia donat per finalitzada i el context històric era poc tolerant.
Fent esment al material, cal dir que la base del parc mòbil de Bombers de Barcelona, en els anys que ens ocupen, correspon majoritàriament a l’adquisició dels vehicles que es va realitzar per a l’Exposició Internacional de l’any 1929.
Posteriorment, en el decurs dels anys, aquests vehicles es van haver de transformar, per tal d’extreure’n la màxima rendibilitat de les seves possibilitats per al Servei.
El parc mòbil
Coneixem amb exactitud les dades sobre els vehicles de Bombers de Barcelona a l‘època perquè disposem a l’Arxiu de dos documents que relacionen el parc existent en aquella època.
D’una banda, la còpia de la pòlissa d’assegurança establerta amb la Companyia Anònima d’Assegurances Generals Plus Ultra, Sucursal per a Catalunya i Balerars, que correspon al mes d’octubre de 1936. D’una altra, és clau el document annexe a l’assegurança on es reflecteix una relació dels vehicles coberts per la pòlissa en qüestió.
Tanmateix, en data 13 de febrer de 1939, la Prefectura del Servei lliura un ofici (documentat al núm. 30 de la Carpeta 1939) per la “requisició militar”, en el qual hi figura tot el parc automobilístic, excepte les escales arrossegades.
Cal fer esment a la procedència dels vehicles. Es tractava de màquines de la Magirus (Alemaya), Delahaye (França), Ford (Estats Units) i Hispano Suiza (Espanya –fabricats a Madrid, Guadalajara i Barcelona–).
És evident que la manca de recanvis podia haver deixat fora de servei la majoria d’aquests elements del parc mòbil de Bombers de Barcelona.
Vehicles resistents
No sabem si per sort o per la perícia dels mecànics del servei, aquesta situació no es va presentar mai i per tant no es va registrar cap baixa en els vehicles disponibles. La major part del parc mòbil de Bombers va poder acabar la guerra en un bon estat de funcionament (document 13, Carpeta 1939).
Les excepcions a aquesta norma de resistència automobilística van ser els Delahaye BT-5 i 7, que presentaven avaries i problemes mecànics importants.
Finalment m’agradaria, per concloure amb aquest repàs històric, recordar les paraules que va pronunciar Winston Churchill, el 18 de juny de 1940, en plena batalla d’Anglaterra.
Churchill. Per esperonar el seu poble davant la cojuntura política i social de l’època, el primer ministre britànic va posar els barcelonins com a exemple: “No vull menystenir la severitat dels càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres ciutadans seran capaços de resistir, com va fer-ho el valent poble de Barcelona”
