Enllaç a explicació de l'accident: https://historiesdebombers.blogspot.com/2019/12/accident-de-tren-les-franqueses-del.html
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GRANOLLERS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GRANOLLERS. Mostrar tots els missatges
Fotos Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979
El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un centenar de ferits.
Accident de tren Les Franqueses del Vallès 6/12/1979
El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc
urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un
centenar de ferits.
El testimoni dels bombers en tres articles:
ACCIDENT DE TREN A LES FRANQUESES DEL VALLÈS EL 1979
Article aparegut a la revista L’Apagafocs, número 2, abril
2009
En aquest text d’autor es relata com a testimoni directe un
sinistre ocorregut a finals de 1979. L’article és un relat viu i personal
d’allò que va viure i recorda en primera persona l’autor, José Luis Martínez,
que per aquella època estava dins la Diputació de Barcelona, en el Servei Provincial
d’Extinció d’Incendis, com a cap d’Estudis, tot i que en aquest accident va
actuar com el Cap de Guardia de la província.
Era el mes de desembre de 1979, poc temps després d’obrir la
B-30, on de forma habitual es produïen accidents per culpa de la boira i pel fum
dels abocadors incontrolats que havien quedat al descobert pel traçat de la
via. La B-30 es tancava al trànsit de forma habitual per aquesta causa.
Un dia d’aquells, cap de setmana, vam rebre un avís d’un accident
de tren a Les Franqueses. Era encara de nit, i més fosc del que és habitual per
culpa de la boira. Van iniciar la sortida bombers de Granollers, Sabadell,
Badalona, Mataró, Terrassa, Vic, i el cap de guàrdia, que sortint de Sabadell es
ficà a l’autopista tallada al trànsit, amb poca visibilitat i sabent que pel mateix
recorregut, però en direcció contrària, venien els camions dels Parcs de
Sabadell i Terrassa, amb una visibilitat tant nul·la com la seva.
En arribar a Les Franqueses hi havia més visibilitat i vaig
veure per un carrer estret, en un talús, un nombre indeterminat de vagons, un a
sobre de l’altre, gent que corria i un parell de cotxes de bombers emplaçats. Instintivament
vaig pensar en les dificultats de moviment dels vehicles i ambulàncies i vaig ordenar
al policia municipal que impedís el pas dels altres vehicles i només entressin
homes i eines.
Va ser una decisió encertada. Fins i tot els vehicles de la
policia van quedar a la carretera, de manera que les ambulàncies i grues tenien
espai per maniobrar. Crec que aquell dia el policia es va sentir important.
La visió era dantesca. Entre la boira es veien bombers,
ferits que corrien, vagons en posicions rares i personal d’empreses, que, per
tractar-se d’una zona industrial estaven col·laborant amb tot el que podien.
En aquelles èpoques de precarietat de materials d’escarceració,
els soplets d’oxitall en mans expertes a les ordres dels bombers van fer que molts
joves ho poguessin explicar dies després.
Una furgoneta de la Telefònica que estava pel polígon va fer
d’improvisat centre de comandament avançat, completant la pobra xarxa
d’emissores d’aquell temps.
Hem dit que gràcies a l’ajut dels empleats de les empreses,
molts joves ho van poder explicar, però, per què joves? Era cap de setmana i el
tren anava cap a Núria carregat d’excursionistes per gaudir de dos dies de
muntanya. Van morir vint-i-dos.
El tren de mercaderies que estava estacionat a Centelles va
perdre els frens i començà a baixar per un recorregut de gran pendent d’uns
25km, passant per pobles i estacions sense que ningú pogués imaginar que pel
mateix camí pujava un altre ple de vides i il·lusions, fins que es va produir
el xoc. Recordo escenes puntuals, moltes, com la de Manuel Belmonte, caporal de
Sabadell que em va fer senyals amb el braç i tenia una noia, viva i sota un
vagó que havia perdut les rodes. Li vaig dir que estigués amb ella fins que
arribés un metge, però poc desprès, el Manel em tornava a fer senyals i la va
deixar suaument al terra. Al migdia vam trobar el seu carnet d’identitat, dels primers
que es feien en color... Tenia 20 anys.
El vagó que seguia a la màquina va quedar a sota d’ella i és
on es va produir la majoria de morts. Les condicions d’accés eren tan difícils que
vam situar dos homes a l’interior per que poguessin veure què hi havia allà i
parlessin amb els ferits mentre els seus companys intentaven treure la major
quantitat possible de nois. La feina era feixuga per l’estat del vagó i per les
eines d’aquell moment.
Mentrestant, el dia avançava, així com la feina d’evacuar
ferits i ordenar els morts, però les ganes d’ajudar eren tantes que es feia impossible
col·locar un ferit en una llitera per la quantitat de lliteres que et posaven a
sobre.
L’escenari era molt llarg i la policia local no el podia controlar,
però la solució va arribar en forma de persones molt ben vestides. No eren del
poble ni del polígon. El que anava primer portava un gran cigarro a la boca i
l’altre, també principal, anava en mànigues de camisa.
Un capità de la Guàrdia civil ens va presentar. “El Sr.
Ministro de Sanidad, (el de la camisa), el Sr. Gobernador (el del cigarro)”.
Era el governador de Barcelona Sr. Belloch que estava en una reunió i es va
acostar per ajudar, i certament ho va fer.
A la manera “castrense“ la guàrdia civil es va fer càrrec de
l’ordre i a cada ferit el pertocava una llitera; els “mirons” al mur del
costat.
Les grues havien arribat i es van situar per fer la seva
tasca tant bon punt els ferits estaven evacuats i els morts en espera dels
tràmits judicials. En aquell moment vaig poder visitar la fàbrica, mentre un
operari estava treballant, va entrar un vagó per la paret. Ara l’home ja respirava...
Però, què estava passant amb els bombers que vam deixar dintre el vagó? Teodoro
Martinez, el Txiqui, i Manuel Montero, el Manolo, havien localitzat els
ocupants i els havien identificat, a vegades pel color dels mitjons i d’altres,
quan ningú responia al colors dels mitjons apuntaven un nombre més a la llista.
El dia s’acabava i era una altra vegada de nit, queia la
boira i vam ordenar la tornada als parcs amb el llambrecs posats per més
seguretat. Craso error. Una patrulla de la benemèrita em va aturar al mig de
Mollet per explicar-me que els senyals de prioritat havien d’anar juntes. Llums
i sirenes, i ja no tenia al governador per ajudar-me. Quan els bombers de
Sabadell i Terrassa van baixar dels cotxes a veure què passava, em van demanar
perdó i ens va deixar marxar. Era el final del dia però no de la història.
Dos dies desprès, el cap de parc de Granollers, el Manolo i
el Txiqui van anar a l’hospital per veure l’evolució dels ferits. Ells no
coneixien a ningú, però alguns del ferits sí recordaven les veus dels bombers
que intentaven guanyar temps a la mort, fent acudits i explicant històries per
mantenir desperts a aquells joves empresonats pels ferros. En el llit d’un
d’ells, el pare, plorant en veure els bombers i volent agrair el seu treball els
hi entregà un bitllet de la rifa del Nen. Instintivament el van agafar sense pensar
què vindria després.
El dia 7 de gener, en Jaume Font, el cap de parc de
Granollers, molt alterat em truca per dir-me que té un problema. Ha tocat la
loteria i no sap quines persones hi havia al accident per repartir els diners.
Jo li vaig preguntar si era tant important saber com s’havia de repartir. Es va
quedar en silenci, va començar a bufar (en Font sempre bufava quan alguna cosa
li venia gran) i penjà el telèfon.
Al dia següent, una altra vegada els tres van tornar a
l’hospital, els ferits milloraven i van entregar al pare el dècim de la rifa
premiat. El Belmonte, el Font, el Txiqui, el Manolo i tots els que vam treballar
aquell dia de boira ja havíem tingut la nostra recompensa.
---
HI HA HAVIA MOLTA BOIRA, NO ES VEIA A MÉS DE 10 METRES
Publicat El 9 Nou Vallès Oriental el 5/12/2019
Teodor Martínez era bomber a Granollers
Feia poca estona que havien iniciat el torn quan els antics
bombers de la Diputació de Parc de Granollers van rebre la trucada que els
alertava d’un descarrilament de tren a les Franqueses. Teodoro Martínez, veí
del municipi, estava de guàrdia. “Hi ha havia molta boira, no es veia ni a deu
metres”, recorda.
En arribar, va entrar en un dels vagons sinistrats. “Vaig
ser allà dins tot el matí traient gent”, explica. Va ser una tasca complicada
perquè moltes de les persones estaven atrapades entre la ferralla. “No teníem
les eines que hi ha ara”, admet. El material que van fer servir –com un disc
per tallar metalls que funcionava amb gasolina- eren els mateixos que teníem
pels accidents de trànsit”. Els tallers propers també els van deixar estris. “Tapàvem
els ferits amb mantes i teníem a punt extintors i mànegues per si calia”, diu. “Hi
havia noies –alumnes de l’institut de Barcelona- que estaven atrapats però
estaven bé i que ens deien que rescatéssim primer altres companys que tenien problemes
per respirar. Els tréiem a pols del vagó i després, se’n feien càrrec els
sanitàris. La gent del poble també va col·laborar molt”, recorda.
---
EL RESCAT
Publicat al Setmanari La República 29/11/2019
Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de
Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa,
Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu.
És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La
boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons
destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la
solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable
ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que
gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro
que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata
Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers
no té res a veure amb el d’ara”, explica.
També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues
i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que
no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven
arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També
vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències
allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.
Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia
local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats
bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i
d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències
d’aquelles llargues hores al seu municipi.
La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica
jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero,
de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores
entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat
atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden
ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80.
Enllaç fotografies: https://historiesdebombers.blogspot.com/2019/12/fotos-accident-de-tren-les-franqueses.html
Bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939
El Cos de Bombers de Granollers data de 1878. El juny de 1936 es va reorganitzar a causa d'actes d'indisciplina entre els seus membres, i el cos es va quedar només amb 16 bombers. Fruït de la reorganització, Francesc Brustenga serà el cap, i el màxim responsable l'arquitecte municipal, August Miret, tot i que en el mes de setembre, l'Ajuntament el va destituir i va ser substituït per Marian Lassús.
Com a vehicles, tenien dues autobombes, una G.M.C, d’uns 2000 litres i una altra Dodge, d’uns 1.000 litres. També disposaven d’una autoescala Ford i d'un vehicle Graham Paige per transport de personal. El parc de bombers estava situat a la plaça Maluquer i Salvador.
En el mes d’abril de 1937, l’Ajuntament va reorganitzar el Cos de Bombers i el va dotar de material eficient per tal de convertir-lo en un servei comarcal. El juliol d’aquell any, quatre bombers es van desplaçar fins a Madrid per col·laborar en l’expedició solidària dels bombers catalans per ajudar els seus col·legues madrilenys.
Des de principis de 1938 són cridades una sèrie de lleves per anar al front i nou bombers marxaran a la guerra.
La vila de Granollers va patir el 31 de maig de 1938, un brutal bombardeig per part de l’aviació italiana provocant un mínim de 224 morts, 165 persones ferides, i un nombre indeterminat de desapareguts. El Cos de Bombers es va mostrar molt eficaç en la seva intervenció, tant en el salvament de les víctimes, com en el desenrunament dels edificis ensorrats, i van ser moltes les vides que van salvar gràcies a la seva meritòria actuació. Les bombes feixistes van provocar també que un mínim de 80 edificis patissin danys importants, entre ells, la caserna de Bombers afectada per l’ona expansiva d’una bomba que va esclatar al davant, causant desperfectes a totes les habitacions, esquerdes a tots els envans i esfondrament de part de la teulada, varies bigues trencades, així com l’arrencament de les finestres i balconeres.
El juny de 1938, l’Ajuntament, després del bombardeig del 31 de maig va adreçar-se a les autoritats militars demanant el retorn dels bombers al front, ja que el cos estava sota mínim de personal, però els militars van denegar la petició.
Granollers és ocupada per l’exèrcit franquista el 28 de gener de 1939 i en el mes d’abril les noves autoritats van reestructurar el cos i van expulsar a cinc bombers per servir a la causa roja-separaratista i ser desafectes al “Glorioso Movimiento Nacional”. A més van ser readmesos quatre bombers que havien estat expulsats en la reorganització del Cos el maig de 1936.
Llistat provisional (incomplert) dels bombers de Granollers durant la Guerra Civil 1936-1939
- Brustenga Romeu, Francesc. Nascut a Granollers el 21/1/1884. Va entrar en el cos l’1/7/1916. Va ser nomenat brigada el 1930. Nomenat cap del Cos de Bombers el 2/05/1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, tot i que com a brigada. Va morir el març de 1982
- Brustenga Serra, Jaume. Nascut a Granollers el 1912. El trobem ja en el cos l'any 1930. L'any 1937 esdevé secretari del Comitè de Bombers. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937 i també va servir en els Bombers d'Albacete. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 18/04/1987
- Camps Marsans, Josep. Nascut a Granollers el 1895. El trobem ja en el cos l'any 1916. L'any 1926 és nomenat capatàs. Nomenat segon cap de bombers el maig de 1936. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. Detingut i empresonat en el dipòsit municipal de Granollers el 30 de setembre de 1939, acusat de separatista i de militar a ERC. Traslladat i empresonat a la presó Model de Barcelona, el 4 de febrer de 1940. Es jutjat en consell de guerra i el 7 de març de 1940, condemnat a 20 anys de presó, acusat de formar part d'un tribunal que jutjava persones de dretes. La seva pena va ser rebaixada a 15 anys de presó, el 15 de març de 1940. El 12 de maig de 1941 es traslladat a la presó de Sant Elies de Barcelona per treballar en pavellons militars. Va morir el 28 d'abril de 1942, juntament amb dos reclusos més, a Roda de Ter, quan estaven treballant en la construcció d'un pont sobre el riu Ter i una riuada se'ls va emportar riu avall.
- Casasas Rovira, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat xofer el 21/07/1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà l'abril de 1938 amb la lleva del 27. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.
- Clusellas Garreta, Amadeu. Nascut a Granollers el 3/08/1905. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 1r capatàs el maig de 1936. Va anar amb l'expedició dels bombers catalans a Madrid l'estiu de 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 26. Va ser empresonat per l'exèrcit franquista en el Centro Penitenciario El Dueso, situat en a Santoña (Cantabria). Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939.
- Cola Safont, Manuel. Nascut a Uja (Oviedo) el 1902. El trobem ja en el cos el 1926. L'octubre de 1936 va marxar voluntari al front d'Aragó per organitzar la columna d'obrers de Granollers que s'havia creat. Després de vuit mesos va tornar a Granollers. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 23. Expulsat per les autoritats franquistes l'abril de 1939. El 28 de juny de 1939 va ser detingut i empresonat en el dipòsit de Granollers, acusat de desmuntar les campanes de les esglésies el juliol de 1936 i de ser de la CNT. El 8 d'agost va ser traslladat a la Presó Model de Barcelona. Allà va ser jutjat en consell de guerra i el 23 d'agost de 1940, condemnat a 12 anys i un dia de presó. Va ser traslladat a la Colònia penitenciària de l'Hospital Militar de Carabanchel (Madrid). A principis del mes de març de 1943 va ser deixat en llibertat condicional.
- Font Serra, Jaume. Nascut el 1905. El trobem ja en el cos el 1926. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el setembre de 1938 amb la lleva del 26. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939. Va morir el 26/04/1987.
- Font i de Falgà, Joan. Nomenat bomber el 19/01/1933. Vice-secretari del Comitè de Bombers el 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a tercer capatàs.
- Grivé, Pere. El trobem ja com a bomber el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.
- Illa Argilla, Jaume. Nascut a Granollers el 1904. Va entrar al cos el 1937. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d' abril de 1939. Posteriorment va tenir una fàbrica de teixits de cotó. Va morir el 1968.
- Llistuella Figueras, Enric. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1926. Nomenat 2n capatàs el maig de 1936. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Expulsat per les autoritats franquistes l’abril de 1939. L’any 1941 va obrir una adrogueria. Va morir el 23/06/1994.
- Maimir Diumaró, Pere. Nascut a Granollers el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Mobilitzat per l'exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.
- Massat, Albert. Bomber com a mínim des de 1926. President del Comitè de Bombers 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939.
- Montaner Vila, Joaquim. Nascut a Granollers el 1888. El trobem ja en el cos el 1916. Nomenat capatàs el 1922. Nomenat tercer capatàs el maig de 1936. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a primer capatàs.
- Riera Monells, Pau. Nascut a Granollers el 1897. El trobem ja en el cos el 1930. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d'abril de 1939, com a cap de parc. Després de la guerra té una constant presència com a delator en els processos judicials repressius, com “agente afecto al servicio de información de Falange”. Va ser cap de parc fins l'any 1960. Va morir el 21/11/1964.
- Rodriguez Jornet, Juan. Nascut el 1904. El trobem ja en el cos el 1930. Bomber com a mínim des de 1930. Bomber admès en la reorganització de 1936. Mobilitzat per l’exèrcit republicà el juny de 1938 amb la lleva del 25. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939.
- Roquet Gispert, Pere. Nascut a Granollers el 1906. El trobem ja en el cos el 1930. Mobilitzat per l’exèrcit republicà l’abril de 1938 amb la lleva del 27. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a capatàs segon. Va morir el 1992.
- Serra, Josep. El trobem ja en el cos el 1916. Vice-president del Comitè de Bombers el 1937. Va anar a l’expedició dels bombers catalans a Madrid l’estiu de 1937. Va continuar en el cos, després de la reorganització franquista d’abril de 1939, com a sotscap.
Actualitzat: agost 2019
per notificar errors o afegir informació: historiesdebombers@gmail.com
Bombers i defensa passiva al Vallès durant la Guerra Civil
Ponència presentada en el curs El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945), celebrat la tardor de 2016 per la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell.
En aquesta ponència es veurà com es van estructurar les ciutats del Vallès, fent especial referència a Terrassa, Sabadell i Granollers, en l'aspecte de la Defensa Passiva, les mesures preventives que es van prendre, la construcció de refugis i quina va ser l’organització dels seus cossos de bombers i altres cossos d'emergència, ja des de l'inici de la guerra, tant en la crema d'esglésies, com per fer front als bombardejos i com van actuar quan es van produir. A més a més, es veurà l'evolució dels cossos de bombers vallesans, i com va afectar la guerra, al seu personal, si també es van mobilitzar al front, o si van ser depurats per la seva ideologia, tant per les autoritats revolucionàries, com per les autoritats franquistes a partir de 1939 i quina va ser la repressió que van patir.
Accés a l'article:
https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187262/Ferrer.articles_guerra_civil_091.pdf
En aquesta ponència es veurà com es van estructurar les ciutats del Vallès, fent especial referència a Terrassa, Sabadell i Granollers, en l'aspecte de la Defensa Passiva, les mesures preventives que es van prendre, la construcció de refugis i quina va ser l’organització dels seus cossos de bombers i altres cossos d'emergència, ja des de l'inici de la guerra, tant en la crema d'esglésies, com per fer front als bombardejos i com van actuar quan es van produir. A més a més, es veurà l'evolució dels cossos de bombers vallesans, i com va afectar la guerra, al seu personal, si també es van mobilitzar al front, o si van ser depurats per la seva ideologia, tant per les autoritats revolucionàries, com per les autoritats franquistes a partir de 1939 i quina va ser la repressió que van patir.
Accés a l'article:
https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187262/Ferrer.articles_guerra_civil_091.pdf
Bombers de Granollers 1940
Bombers de Granollers, durant la dècada dels anys 1940, amb l'autobomba Dodge.
(AMGr – Arxiu d’Imatges)
Bombers de Granollers, mitjans dècada anys '60
Els bombers de Granollers i els seus vehicles, a la dècada dels anys '60 del segle XX
Incendis forestals a Montserrat, agost1986
El 7 d’agost de 1986, a dos quarts de vuit de la tarda va començar el primer d’una sèrie d’incendis que va afectar al llarg d’aquell mes la muntanya de Montserrat. Aquest es va iniciar en el paratge de Santa Cecília i els primers vehicles que van anar van ser dels bombers de Manresa i de Martorell. La manca d’accessos al front serà un greu dificultat que ajudarà a la propagació de l’incendi. Dues avionetes surten de Sabadell per ajudar en les tasques d’extinció. L’aviació de Reus, en canvi, no pot sortir ja que s’està aprop de l’ocàs. Durant la nit ja es veu que l’extinció serà molt complicada i es demana el màxim de reforços. Fins a 38 dotacions de bombers de la Brigada de Barcelona i una vintena més arribats de la resta de Catalunya treballen de valent al llarg de la nit. En la part que va des de la Calsina a Santa Cecília s’ha controlat el front, evitant la seva propagació cap a l’est. Els problemes són cap a l’oest, per sota de la carretera de can Maçana, al serrat de Calsina, a can Martorell i a la carena de la Creu de Ferro, on el foc comença a amenaça les urbanitzacions del Casot i de Sant Cristòfol.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
