Renault MZ dels Bombers de Manresa. Restaurat!!

Renault MZ dels Bombers de Manresa, comprat l'any 1929. 

Renault model MZ, fabricat a França i que derivava dels camions que el 1915 van ser construïts en grans series que van prendre part en la I Guerra Mundial. Després de la guerra, van tenir molta sortida a França i a l’estranger i es van fer servir per a moltes utilitats. Una d’elles, com a autobomba pels serveis de bombers, i amb la particularitat que era un camió regadora, és a dir, que podia llençar aigua pels baixos del xassís. L’Ajuntament de Manresa va pagar 20.000 pessetes per aquest vehicle. 

Motor de benzina de 4 cilindres en línia amb una potència de 20 cavalls. El motor es refrigera amb aigua i com a alimentació elèctrica, 24 volts enllumenat,12 volts motor d’arrencada i càrrega de bateria. Té 4 marxes, més una marxa cap enrere. La tracció és posterior i l’embragatge de premsa amb disc de cuir engrassat amb oli de pota de boula. Velocitat màxima:15/20 km/h. Té una cuba on hi caben 3.200 litres d’aigua, amb 2 boques d’home, una bomba marca Societé Rateau PFP 23 de baixa pressió capaç de llençar 80.000 litres en una hora. 

En servei fins a finals dels anys 60 i cap allà el 2002 va ser restaurat per Josep Vidal, Ramón Vidal i Joan Homs de l' Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers de Manresa.

Tocs de xiulet Bombers Manresa 1900

Taula de tocs de xiulet del Cos de Bombers de Manresa entre finals de segle XIX i principis del segle XX

Bombers de Manresa 1910

El Cos de Bombers de Manresa l'any 1910

Bombers de Manresa 1853-1980

Per Jordi Bonvehí Castañé

A partir de 1851 Manresa va començar a comptar amb un primitiu cos de bombers, que comptava amb una bomba de mà governada per dos persones i sis ajudants. A la recerca d’un bon funcionament l’1 de setembre de 1953 i sota l’assessorament d’Antoni Rovira i Trias, es va publicar el primer reglament per l’organització i règim de la companyia de bombers de Manresa. Es van establir quaranta places, amb un cap, un sots-cap, un brigada, dos primers capatassos, vuit segons capatassos, un guarda de magatzem, un avisador i vint-i-sis individus de les classes de fusters, manyans i manobres. Tots serien voluntaris, premiats i recompensants per actuació i amb professió pròpia fora del cos de bombers. La nova companyia també comptava amb un facultatiu que havia d’acudir als incendis i tenir cura dels ferits. Cada primer diumenge de mes la companyia es reunia per fer pràctiques i exercicis. Com a primer cap de bombers es va nomenar a Francesc Burés. L’allotjament del material estava a la plaça Major, als baixos de la casa consistorial i els bombers havien d’anar a buscar el material en cas d’un sinistre, avisats mitjançant l’avisador i els serenos i els tocs de campana.
Tres anys més tard, l’any 1856 es funda la Companyia d’Assegurances “La Union Manresana” amb l’objectiu de millorar el cos de bombers. L’abril de 1871 es nomena a Lluís Antonio Calver com a nou cap de bombers. El juliol d’aquell durant l’extinció d’un incendi en una casa van morir dos bombers, Francesc Ballús i Francesc Blanch.
L’any 1878 s’aprova un nou reglament, on per manar i dirigir la companyia es tria a un cap i dos subalterns, s’amplià el nombre de membres fins a 50 i es modifiquen algunes primes i modificacions. L’any 1879 el nou cap és Josep Arola i Tatjer.
Durant aquells primers anys, els bombers han de fer sortides per incendis en fàbriques accionades a vapor, i també per xemeneies en cases particulars i carboneres i pallers.
La primera bomba de vapor és comprada el febrer de 1896 i és de la casa Merrywather sistema Valiant model Sau Paulo, capaç de rendir 900 litres d’aigua per minut. Aquell mateix any es torna a modificar el reglament, amb la supressió dels dos subalterns, la creació del capatàs major, un professor de gimnàstica, un revisor de boques d’incendis i una secció de maquinistes. El nou reglament també preveu la possibilitat de nomenar bombers honoraris i la formació d’un secció de veterans. El mateix any es funda el Montepio de Bombers, amb la finalitat per a socors mutu en casos de malaltia.
L’any 1900 l’Ajuntament de Manresa comença a aprovar les primeres ordenances per la prevenció d’incendis. Com a sinistres destacats de principis de segle destacar l’explosió d’una caldera al Pont de Vilomara, a principis de gener de 1902, que va causar 12 morts i 40 ferits i un terrible aigua l’octubre de 1907, que si bé no va causar víctimes mortals, si que va suposar importants i greus desperfectes i destrosses. L’any 1903 el cos de bombers de Manresa va estrenar el seu estendard propi.
El primer automòbil va ser adquirit l’any 1924, un Ford T, modificat per poder transportar personal, l’autobomba i les escales, amb un motor d’explosió de 6,5 cavalls de potència i 2’9 cilindres, amb dos velocitats. El 1926 es comprar una bomba, de la casa Delahaye de Paris, model 47MP, amb un rendiment de 30.000 litres per hora. Quatre anys més tard, el 1930, es va adquirir un cotxeregadora Renault model MZ, que agafava una velocitat de 15 km/h i capacitat de llençar 80.000 litres d’aigua per hora. L’any 1936, poc abans de l’esclat de la guerra civil, s’adquirí un tercer vehicle, un Chevrolet de 4 cilindres amb un tanc de 3.000 litres de capacitat.
L’estiu de 1932 es va inaugurar el primer parc de bombers, a la plaça dels Infants, i que comptava amb unes modernes instal•lacions, entre elles, un telèfon d’emergències, l’1234. Al llarg de l’any 1934 es van establir les bases per a la fundació d'una federació de bombers de Catalunya i una mutualitat que es va fer realitat l’any 1935. El 16 de juny d’aquell any es va celebrar a Manresa una primera reunió per iniciar la creació d’aquesta federació mútua, on van assistir diferents caps de bombers, que van proposar uns primers acords i organitzar una assemblea constituent a Barcelona el 24 de novembre. Van assistir delegats de Sabadell, Badalona, Manresa, Mataró, Lleida, Igualada, Arenys, Granollers i la Seu d’Urgell i s’adherí a l’acte el delegat de Figueres.
D’aquells anys els sinistres destacats van ser l’incendi de la serradora Alter, el maig de 1932, i l’explosió d’una caldera de vapor de la Fàbrica Carreras amb set treballadors morts.
Durant la Guerra Civil, el cos de bombers va entrar a formar part de la Junta de Defensa Passiva i en el mateix parc de bombers es va construir un refugi per a més de 700 persones. Finalitzada la guerra, la repressió franquista va comportar l’espanyolització del cos.
L’any 1944 es va inaugurar un panteó per a bombers en el cementiri municipal i deu anys més tard, el cos va celebrar el centenari de la seva fundació amb nombrosos actes.
Amb la creació del Servei Provincial d’Extinció d’Incendis i Salvaments de la Diputació de Barcelona, el cos de bombers de Manresa es va integrar l’any 1963. Aquest traspàs va significar moltes coses. Per començar una professionalització del servei, on els bombers passaven a ser professionals, la integració en una estructura provincial, on el parc de Manresa seria el parc principal de la seva zona, l’adquisició de nou material i un nou vehicle, un Pegaso-Comet, tipus 109, un nou reglament i nou funcionament.
Amb el pas a la Diputació, el nou cap de parc i fins el 1987 va ser Antoni Tàpias. El traspas també va significar noves tècniques i materials en les lluites dels focs forestals, i com dos vehicles Unimog per a treballs logístics. En el període de la Diputació, la ciutat de Manresa va viure un crisi del sector tèxtil que es va traduir en nombrosos incendis a industries tèxtils, entre la que podem destacar és l’Auxilar Tèxtil Manresana.
El juny de 1980 en base a les competències de l’Estatut d’Autonomia, els bombers de la Diputació van ser traspassats a la Generalitat de Catalunya. Això va provocar un nou canvi organitzatiu i també el trasllat al nou parc del Guix. L’època de la Generalitat ha estat marcada, sobretot pels incendis forestals, com els que van afectar la comarca del Bages, el juliol de 1986, el juliol de 1994 i el juliol de 1998.

*Jordi Bonvehí Castañé és llicenciat en Història

Bomber de Manresa 1953

El Cos de Bombers de Manresa l'any 1953

Bomber de Manresa 1935

El Cos de Bombers de Manresa l'any 1935

Bomber de Manresa a finals del segle XIX

Els membres de la companyia del Cos de Bombers de Manresa a finals del segle XIX

Escut dels Bombers de Manresa

Escut dels Bombers de Manresa

Pegaso Comet dels Bombers de Manresa 1963

L'any 1963 quan el Cos de Bombers de Manresa va passar a formar part del Servei Provincial d'Extinció d'Incendis de la Diputació de Barcelona, dita Diputació va destinar al Parc de Manresa, aquest Pegaso-Guinard, tipus 109.

Incendi forestal a Sant Lloreç Savall 10agost2003

El 10 d'agost de 2003 poc abans de les cinc de la tarda, en una zona boscosa coneguda com la Vall d'Horta i les Masies, una àrea amb diverses urbanitzacions habitades i situada dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt, en el terme municipal de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental, començava un incendi forestal. Les flames es van a estendre en dos fronts. Un, cap al nord, en direcció a Granera i l'altre, en direcció oest, cap als municipis de Mura, Talamanca i Monistrol de Calders, al Bagpes. Durant les primeres hores es va desallotjar unes 500 persones i els Mossos van haver de tallar l'accés a Sant Llorenç Savall per diverses carreteres. Al vespre, el foc havia arrassat 1.000 hectàrees. El nombre de dotacions que van treballar al llarg de les primeres hores en les tasques d'extinció va ser d'unes 90, entre vehicles terrestres i aeris. A la nit es va mig estabilitzar, però durant el matí i a partir de primera hora de la tarda els focus es van anar revifant. A l’endemà, es va descobrir els cossos de cinc persones que van morir asfixiades pel fum de l'incendi en una masia coneguda com la Cabana d'en Felip.

Aquella mateixa matinada, molt a prop de Sant Llorenç Savall, als marges d’un carretera, al terme municipal de Gallifa, s'havia iniciat un altre incendi, que els bombers van donar per apagat i que havia calcinat unes 40 hectàrees. Però al cap de poques hores el foc de Galliga va revifar en uns quants punts i els bombers van haver de mobilitzar fins a 24 aparells aeris i el doble de camions, tot intentant controlar un foc que s'estenia ràpidament per Gallifa en dos fronts, l'un cap a Granera i l'altre cap a Castellterçol i a més van haver d’evacuar unes 200 persones.

El 12 d'agost, malgrat els grans esforços dels bombers, que ja portaven mobilitzades 100 dotacions terrestres i 22 d'aèries, i que contaven amb l'ajuda les Agrupacions de Defensa Forestal de la zona, centenars de voluntaris i amb el suport d'efectius de la Guàrdia Civil, els Mossos d'Esquadra, les policies locals i els serveis mèdics, els dos fronts es van unir en un de sol, conseqüència de les altes temperatures,  i el vent feia revifar uns quants fronts. A més, el constant vent i fum també van dificultar la feina dels mitjans aeris. I també pel fum es va desallotjar dos carrers al límit de la població de Sant Llorenç Savall. Un altre punt complicat va ser Monistrol de Calders, on el front nord de l'incendi cremava amb virulència i les flames van arribar a tocar de les cases. En el moment d'unir-se tots els fronts en únic front devastador, l'incendi ja portava arrasades 4.000 hectàrees. A mitja tarda del dia 12, es començava a controlar l'incendi que estava pràcticament extenuant els bombers que hi treballaven per les condicions de fort vent, la calor -amb temperatures de fins a 40 graus- i l'escassa humitat -pròxima al 15% en alguns moments del dia- i que era un resultant fatal per combatre l'incendi. A més a més, pràcticament el servei de bombers de la Generalitat va quedar desbordat aquell dia per l'existència d'altres incendis arreu de Catalunya.

El dia 13 va ser un dia de relativa treva. Tot i que el foc no estava controlat del tot, el perímetre no va creixer més. Sí que hi va haver però, diverses revifades. La més preocupant, entre Talamanca i Mura. Altres esforços es van concentrar a Montcau, Monistrol de Calders, Granera i Gallifa. L’endemà, els bombers van continuar treballant de valent i van aconseguir mantenir el perímetre estabilitzat del dia 13, i les revifades que es van produir van ser poc importants. Al vespre es van començar a retirar les primeres dotacions, i ja només quedaven 82 dotacions terrestres que van continuar tota la nit remullant la zona per evitar qualsevol revifada. El foc ja havia arrasat més de 4.000 hectàrees i molts veïns de les localitats afectades van poder tornar a casa seva. Durant dos dies van continuar els esforços titànics contra les flames i el dia 16 es va donar l’incendi per apagat. Durant dies posteriors, però els mitjans terrestres i alguna dotació terrestre van continuar remullant el perímetre de l'incendi.

En total en aquest incendi forestal van ser mobilitzats 2.035 bombers, 291 vehicles terrestres i 29 mitjans aeris. Es van cremar 4.558 hectàrees, de les quals, unes 1.700 eren dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Segons dades dels agents rurals, un cop extingits els diferents focus, el municipi amb més hectàrees cremades va ser Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) amb prop de 2.000 ha. El va seguir Granera (Vallès Oriental), amb gairebé 1.300 ha. A més, es van cremar 500 ha a Monistrol de Calders (Bages), més de 300 a Mura (Bages), més de 375 a Gallifa (Vallès Occidental) i més de 100 a Castellterçol (Vallès Oriental). Del total de les prop de 4.600 ha cremades, 3.790 corresponen a superfície arbrada i 723 a espais protegits inclosos al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), segons dades del Departament de Medi Ambient.

Incendis forestals a Montserrat, agost1986

El 7 d’agost de 1986, a dos quarts de vuit de la tarda va començar el primer d’una sèrie d’incendis que va afectar al llarg d’aquell mes la muntanya de Montserrat. Aquest es va iniciar en el paratge de Santa Cecília i els primers vehicles que van anar van ser dels bombers de Manresa i de Martorell. La manca d’accessos al front serà un greu dificultat que ajudarà a la propagació de l’incendi. Dues avionetes surten de Sabadell per ajudar en les tasques d’extinció. L’aviació de Reus, en canvi, no pot sortir ja que s’està aprop de l’ocàs. Durant la nit ja es veu que l’extinció serà molt complicada i es demana el màxim de reforços. Fins a 38 dotacions de bombers de la Brigada de Barcelona i una vintena més arribats de la resta de Catalunya treballen de valent al llarg de la nit. En la part que va des de la Calsina a Santa Cecília s’ha controlat el front, evitant la seva propagació cap a l’est. Els problemes són cap a l’oest, per sota de la carretera de can Maçana, al serrat de Calsina, a can Martorell i a la carena de la Creu de Ferro, on el foc comença a amenaça les urbanitzacions del Casot i de Sant Cristòfol.
Durant el dia següent les tasques de coordinació es compliquen ja que el cap de guàrdia no pot disposar de cap helicòpter per organitzar l’extinció des de l’aire. A més, molts relleus s’han presentat sense les dotacions d’auxiliars forestals i durant unes hores el nombre d’efectius que lluiten contra les flames s’ha rebaixat de manera important. A primera hora de la tarda hi ha una reproducció al vessant dret del torrent de Can Martorell. Dos vehicles, un de Granollers i l’altra de Vic, fan una estesa de més de 200m de mànegues pendent amunt i enmig d’una màquia espessa i de difícil penetració. Al cap de poca estona es troben que el front de Santa Cecília avança directe cap a ells. En uns minuts han de marxar corrents de la zona i són evacuats en helicòpter. Un altre vehicle de Granollers, més dos de Guardiola i de Cardona, també han de deixar-ho tot i fugir del front. El vehicle de Granollers quedarà afectat per les flames i el seu conductor, patirà més tard un inici d’infart sense conseqüències greus.
A mitja tarda la majoria de dotacions es veuen superades pel foc i s’han d’emplaçar de nou. Una de les situacions més complicades es donen en la urbanització de Sant Cristòfol on les flames amenacen les cases. A les unitats de bombers se’ls ha afegit una secció de mossos d’esquadra per ajudar a estirar i recollir mànegues. Una altra zona on les tasques d’extinció han estat feixugues ha estat sota l’estació inferior del funicular de Sant Jeroni. A la matinada el foc queda encerclat i les instal•lacions dels dos sectors es troben. Durant tres dies es quedaran a la zona diverses dotacions de bombers per evitar qualsevol reproducció. En total han treballat 58 vehicles i més de 230 bombers, així com 6 mitjans aeris, 2 helicòpters de comandament, 2 hidroavions i 2 avionetes.
El dia 16, un nou incendi va afectar la vegetació de sota el monestir i seguí la línia de l’aeri, prop de la cova on va ser trobada la verge. Però dos dies després, el 18, el malson tornà a Montserrat.
Poc abans de les nou del matí es declara un incendi a Castellfollit del Boix. Vehicles dels bombers d’Igualada, Calaf i Martorell son els primers en arribar amb l’ajut dels mitjans aeris. Quan semblava que tenien el foc controlat, al migdia, les flames s’escapen empeses pel vent i s’obre un front de foc de més de 500 metres. Aquest es parteix en dos grans fronts més, l’un cap als Brucs, tot esquivant la muntanya, l’altre cap a l’esquerra, en direcció a la carretera de Can Maçana. Si aquest flanc no es pot aturar, avançarà inevitablement cap al monestir. La magnitud de la tragèdia obliga a instal•lar un comandament avançat en el mateix monestir. Molts voluntaris espontanis, així com pagesos i estiuejants, malgrat que van mal equipats, son volenterosos i s’afegeixen a traginar les línies. Malauradament les flames van travessar la carretera de Can Maçana i amb una amplada de 2km van avançar enganxades a les parets de Montserrat, cap a Marganell.
A la tarda, el front nord ja va arribar fins i tot al monestir i s’enfilava pels canals amunt. De nit, una llengua de foc va amenaçar Sant Salvador de Guardiola, on un bon grapat de vilatans es defensaren amb mitjans primaris fins l’arribada de 5 autobombes. L’acció de la població va ser determinant per aguantar el foc fins l’arribada dels bombers. Passada la mitjanit el front de Maians fins Sant Salvador de Guardiola ja estava controlat. L’incendi encara es revifaria amb força durant unes hores l’endemà, tot i que a la nit ja estaria totalment dominat. Fins el dia 24 es va mantenir una reserva de bombers.
Aquell incendi va afectar el 90% de la superfície boscosa de Montserrat. Van treballar 70 vehicles, aproximadament 280 bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar 2 hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Més enllà de les tasques d’extinció, es va haver de protegir les persones que hi havia, a la muntanya; monjos, peregrins i excursionistes. Es calcula que unes 3.000 persones van quedar aïllades, i que van haver de ser evacuades. Els acessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. El foc va afectar l’ermita de Sant Iscle i els cables de la xarxa telefònica. Les flames fins i tot es van apropar al restaurant. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. El conseller d’Agricultura de l’època, Josep Miró i Ardèvol, va acusar un grup ultradretà d’haver provocat el foc. Tot i això, l’oposició i els sindicats van culpar del desastre al Govern, pel que consideraven manca de política forestal i de mitjans.