(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TARRAGONA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TARRAGONA. Mostrar tots els missatges
Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona 1980
Pegaso Turbo dels Bombers de Tarragona, comprat l'any 1980. Carrossat per Parsi, tenia una bomba amb cabal de 5.000 litres/minut i un canó que llançava a 40 metres. També tenia dipòsits per escumogen. Podia portar una dotació de sis bombers.
(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)
(fotografies: Arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Tarragona)
Bombers de Tarragona 1982
Festa patronal dels bombers amb l'assistència de l'alcalde de Tarragona Josep Maria Recasens. 8 març 1982
Bombers de Tarragona 1971
L'alcalde de Tarragona Ricardo Vilar Guix i altres autoritats visiten les instal·lacions el dia de la festa patronal, 1 març 1971
Tarragona 1937: Objectiu la CAMPSA
Article publicat a la revista L'Apagafocs, numero 7. Juliol 2010.
Per Marc Ferrer i Murillo
Durant la Guerra Civil la factoria de petroli de la CAMPSA de Tarragona va ser un dels objectius de l’aviació feixista. Va ser atacada moltes vegades fins la seva total destrucció i va generar uns costos d’extinció mai assolits pels bombers de Tarragona fins aleshores.
* Marc Ferrer i Murillo és historiador, bomber voluntari, co-autor del llibre "Història dels Bombers de Terrassa" i del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.
Per Marc Ferrer i Murillo
Durant la Guerra Civil la factoria de petroli de la CAMPSA de Tarragona va ser un dels objectius de l’aviació feixista. Va ser atacada moltes vegades fins la seva total destrucció i va generar uns costos d’extinció mai assolits pels bombers de Tarragona fins aleshores.
Catalunya va ser una zona molt castigada a nivell de bombardejos per l’exèrcit franquista. amb la complicitat i ajut d’avions enviades per Mussolini i Hitler, Franco va colpejar unes 140 localitats catalanes i va matar unes 4.700 persones per l’efecte de les bombes. .
Una d’aquestes ciutats va ser Tarragona que va patir entre l’abril de 1937 i el gener de 1939 un total de 144 atacs aeris, amb un balanç de 230 morts i més de 350 ferits. Un dels principals objectius que l’aviació feixista tenia sobre Tarragona era la factoria de petroli de la CAMPSA. Una dotzena de vegades va ser bombardejada la CAMPSA des l’abril fins el desembre de 1937, però només en tres ocasions, els feixistes van aconseguir encertar plenament. La lluita contra les flames de la refineria va generar uns costos d’extinció mai assolits pels bombers de Tarragona fins aleshores.
El dia 4 d’agost, cap a les de la tarda, un sol caça va començar a metrallar els dipòsits de la CAMPSA i alguns ells, foradats per les bales, van començar a vessar benzina. Al cap d’una hora, quan el terra estava ben xop, va aparèixer un grup d’avions i van deixar caure unes quantes bombes que van provocar un incendi i un dels dipòsits va explotar. Les flames es veien des de molts quilometres i els bombers tarragonins van haver de demanar l’ajut del Cos de Bombers de Reus i de Barcelona per poder lluitar contra el foc. Cinc dies després d’aquest incendi, l’Ajuntament de Tarragona ofereix un sopar als 51 bombers participants, on el cobert va costar 35 pessetes per bomber, xifra molt important si tenim en compte que el jornal bàsic d’aquella època era de 10 pessetes. El sacrifici i l’esforç d’aquells bombers justificava la necessitat d’oblidar-se dels horrors de la guerra tot fent un bon àpat.
El 25 de setembre, les bombes faccioses van atacar a les set de la tarda, novament els dipòsits de la CAMPSA de Tarragona. Tot i que no es van de tocar de ple els dipòsits, es va produir un gran incendi conseqüència del metrallament dels grans tancs i el posterior vessament de litres i litres de benzina que van arribar fins a un petit incendi ocasionat per bombes incendiàries que també havien estat llençades. A diferència d’altres vegades, enlloc de deixar caure les bombes com de costum, els avions s’havien llençat de morro contra el terra, per deixar anar les bombes i després remuntar el vol ràpidament. Una enorme i impressionant columna de foc es va enlairar sobre la ciutat, cosa que va fer que en una extensió de quaranta quilòmetres a la rodona es creia que era tota la ciutat de Tarragona la que cremava. Aquella nit, la claror de les flamarades il•luminava l’interior de les cases, com si fos de dia. Durant sis dies va durar la lluita contra les flames, sota les ordres de les autoritats tarragonines i els bombers de Tarragona, van comptar de nou amb l’ajuda dels bombers de Reus i els de Barcelona. A causa de les altes temperatures i les flames de gran alçada les tasques d’extinció van resultar ser molt difícils i alguns bombers van patir ferides i lesions, però per sort, de poca consideració. Al cinquè dia el foc va minvar considerablement, gràcies també a que el personal de la CAMPSA es va fer càrrec de les tasques d’extinció. El sisè dia, el gran i espectacular foc va ser donat per extingit.
El 30 de desembre, a les nou del matí, l’aviació feixista va fer presència sobre el cel tarragoní i van bombardejar zones residencials i novament la factoria de la CAMPSA. Una de les bombes va petar de ple en un dels grans tancs que justament havia estat omplert uns dies abans per un petroler nord-americà. El bombardeig va produir una terrible explosió i una immensa columna de fum negre i flames es va alçar fins a més de cent metres. L’explosió va provocar que fragments del tanc rebentat van caure fins i tot a les primeres cases de Vila-seca, sense produir desgràcies. Però aquesta vegada l’atac de les bombes faccioses contra la factoria va produir la mort de nou treballadors de la CAMPSA i el vessament de benzina inflamable cap al llit del riu Francolí per una banda i cap als camps d’avellaners de la banda de ponent. Un veritable desastre ecològic. Les flames es van anar reproduint i creixent ràpidament i va ser impossible les tasques d’extinció. Novament es van reproduir les escenes viscudes en d’altres atacs, tot i que aquesta ocasió el foc es va consumir ràpidament i l’endemà al vespre, la gran factoria de la CAMPSA era tant sols un munt de runes fumejants. Una altra conseqüència de la freqüència d’aquells bombardejos sobre el barri del Serrallo va ser el pràcticament desallotjament total per evitar pitjors desgràcies.
Una d’aquestes ciutats va ser Tarragona que va patir entre l’abril de 1937 i el gener de 1939 un total de 144 atacs aeris, amb un balanç de 230 morts i més de 350 ferits. Un dels principals objectius que l’aviació feixista tenia sobre Tarragona era la factoria de petroli de la CAMPSA. Una dotzena de vegades va ser bombardejada la CAMPSA des l’abril fins el desembre de 1937, però només en tres ocasions, els feixistes van aconseguir encertar plenament. La lluita contra les flames de la refineria va generar uns costos d’extinció mai assolits pels bombers de Tarragona fins aleshores.
El dia 4 d’agost, cap a les de la tarda, un sol caça va començar a metrallar els dipòsits de la CAMPSA i alguns ells, foradats per les bales, van començar a vessar benzina. Al cap d’una hora, quan el terra estava ben xop, va aparèixer un grup d’avions i van deixar caure unes quantes bombes que van provocar un incendi i un dels dipòsits va explotar. Les flames es veien des de molts quilometres i els bombers tarragonins van haver de demanar l’ajut del Cos de Bombers de Reus i de Barcelona per poder lluitar contra el foc. Cinc dies després d’aquest incendi, l’Ajuntament de Tarragona ofereix un sopar als 51 bombers participants, on el cobert va costar 35 pessetes per bomber, xifra molt important si tenim en compte que el jornal bàsic d’aquella època era de 10 pessetes. El sacrifici i l’esforç d’aquells bombers justificava la necessitat d’oblidar-se dels horrors de la guerra tot fent un bon àpat.
El 25 de setembre, les bombes faccioses van atacar a les set de la tarda, novament els dipòsits de la CAMPSA de Tarragona. Tot i que no es van de tocar de ple els dipòsits, es va produir un gran incendi conseqüència del metrallament dels grans tancs i el posterior vessament de litres i litres de benzina que van arribar fins a un petit incendi ocasionat per bombes incendiàries que també havien estat llençades. A diferència d’altres vegades, enlloc de deixar caure les bombes com de costum, els avions s’havien llençat de morro contra el terra, per deixar anar les bombes i després remuntar el vol ràpidament. Una enorme i impressionant columna de foc es va enlairar sobre la ciutat, cosa que va fer que en una extensió de quaranta quilòmetres a la rodona es creia que era tota la ciutat de Tarragona la que cremava. Aquella nit, la claror de les flamarades il•luminava l’interior de les cases, com si fos de dia. Durant sis dies va durar la lluita contra les flames, sota les ordres de les autoritats tarragonines i els bombers de Tarragona, van comptar de nou amb l’ajuda dels bombers de Reus i els de Barcelona. A causa de les altes temperatures i les flames de gran alçada les tasques d’extinció van resultar ser molt difícils i alguns bombers van patir ferides i lesions, però per sort, de poca consideració. Al cinquè dia el foc va minvar considerablement, gràcies també a que el personal de la CAMPSA es va fer càrrec de les tasques d’extinció. El sisè dia, el gran i espectacular foc va ser donat per extingit.
El 30 de desembre, a les nou del matí, l’aviació feixista va fer presència sobre el cel tarragoní i van bombardejar zones residencials i novament la factoria de la CAMPSA. Una de les bombes va petar de ple en un dels grans tancs que justament havia estat omplert uns dies abans per un petroler nord-americà. El bombardeig va produir una terrible explosió i una immensa columna de fum negre i flames es va alçar fins a més de cent metres. L’explosió va provocar que fragments del tanc rebentat van caure fins i tot a les primeres cases de Vila-seca, sense produir desgràcies. Però aquesta vegada l’atac de les bombes faccioses contra la factoria va produir la mort de nou treballadors de la CAMPSA i el vessament de benzina inflamable cap al llit del riu Francolí per una banda i cap als camps d’avellaners de la banda de ponent. Un veritable desastre ecològic. Les flames es van anar reproduint i creixent ràpidament i va ser impossible les tasques d’extinció. Novament es van reproduir les escenes viscudes en d’altres atacs, tot i que aquesta ocasió el foc es va consumir ràpidament i l’endemà al vespre, la gran factoria de la CAMPSA era tant sols un munt de runes fumejants. Una altra conseqüència de la freqüència d’aquells bombardejos sobre el barri del Serrallo va ser el pràcticament desallotjament total per evitar pitjors desgràcies.
* Marc Ferrer i Murillo és historiador, bomber voluntari, co-autor del llibre "Història dels Bombers de Terrassa" i del llibre “Bombers de Catalunya: història i present”.
Cos de Bombers de Tarragona (1858-2008)
Tarragona a mitjans del s. XIX viu una època de transformacions en què la modernització del port, l'expansió comercial i l'eixamplament urbà marcaran les pautes del creixement econòmic, demogràfic i cultural de la ciutat. Els serveis municipals i, en el marc de la seguretat ciutadana, el servei d’extinció d’incendis, són conseqüència i alhora indicatiu de la pròpia evolució de la ciutat.
El 21 de desembre de 1858 el Ple de l'Ajuntament de Tarragona aprovava el del Proyecto de reglamento para la Compañia de Bomberos que trata de instalarse en la Ciudad de Tarragona. Aquest document esdevingué un punt d’inflexió en el llarg procés que des de 1835 havia engegat el consistori tarragoní per tal de prevenir la ciutat i els ciutadans contra calamitats del foc descontrolat. Significava el tret de sortida oficial per a la formació, en base al mateix, d’una companya de bombers que estaria plenament operativa a partir de 1863.
Tanmateix, aquesta primera companyia veurà la seva continuïtat estroncada pels volts de 1874, a causa de la desatenció institucional d’una base de finançament poc sòlida. No serà fins el 1887 que, de la mà del prolífic arquitecte Ramon Salas i Ricomà, el Cos de Bombers de Tarragona iniciarà una etapa cap a la plena consolidació. Així, a inicis del s. XX destaca la gran activitat del Cos, tant pel que fa a emergències i reforços preventius, com a participació ciutadana, ja que els bombers es trobaran plenament integrats en la vida pública de la ciutat.
A través de diverses reorganitzacions i encara amb nombroses deficiències, les dues seccions que generalment formaven la companyia assoliren l’estabilització al nou parc de l’edifici de les antigues peixateries, al carrer Cos del Bou, el qual ja estaria condicionat específicament per allotjar el servei contra incendis. Des d’aquí, els bombers veurien l’arribada d’innovacions que afavoririen la immediatesa en la prestació del seu servei: el telèfon i l’automòbil, que substituiria progressivament els antics carros i carretons per cotxes i cisternes motoritzades.
Aquests avenços permetran millorar l’eficàcia en les intervencions que, cada vegada més, s’aniran diversificant, més enllà de les xemeneies, vivendes, comerços i petites indústries que imperaven fins llavors.
El període de la IIa República, tan agitat políticament, significà noves reformes en el Cos que, no obstant, es veuran estroncades amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèl•lic, i desprès de l’astorament inicial, el Cos de Bombers formarà part de la Defensa Passiva de Tarragona.
Amb aquest rol i l’enorme trasbals que suposaren els brutals bombardeigs aeris sobre la ciutat, les emergències es multiplicaren i la companyia de bombers hagué de desenvolupar una activitat febril en l’extinció d’incendis, auxili de ferits i desenrunament de cases, contribuint així a preservar cert ordre en la vida quotidiana de la rereguarda tarragonina.
Acabat el conflicte el gener de 1939, Tarragona entra en la postguerra amb un Cos de bombers disminuït i desestructurat. La reposició del fins llavors arquitecte municipal i director de la companyia, Josep Maria Pujos de Barberà, segurament afavorí el continuisme inicial, basat en el darrer reglament de 1935. Tanmateix, la companyia no escapà a l’aparell repressiu franquista i patí la depuració de diversos dels seus components.
A partir d’aquí i dins el context del règim franquista el Cos de bombers, així com el conjunt dels serveis municipals, es veurà immers en un progressiu procés de reorganització i modernització que culminarà amb la renovació del parc de vehicles i la progressiva professionalització de la plantilla. Tot plegat en una nova època de transformacions a Tarragona, amb l’allau immigratori afavorit pel procés d’industrialització dels anys seixanta, factors aquests que suposaven nous reptes per l’Ajuntament i nous paràmetres d’actuació per als serveis de seguretat ciutadana.
Finalment, i després de tot aquest recorregut com a servei municipal d’extinció d’incendis, en la dècada dels vuitanta s’acordà el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera, el Cos municipal de bombers de Tarragona passava a ser Parc de Bombers de Tarragona, integrat en el marc molt més ampli que suposava la xarxa de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, dins la conselleria de Governació.
150 anys desprès de la seva gestació, els bombers de Tarragona, amb les seves especificitats i condicionants geogràfics, comparteixen l’esdevenir amb el conjunt de bombers de la Generalitat, i ara dins del parc del polígon Francolí, es troben més preparats que mai per donar cobertura a bona part del territori del Camp, superant anualment les dues mil vuit centes intervencions.
El 21 de desembre de 1858 el Ple de l'Ajuntament de Tarragona aprovava el del Proyecto de reglamento para la Compañia de Bomberos que trata de instalarse en la Ciudad de Tarragona. Aquest document esdevingué un punt d’inflexió en el llarg procés que des de 1835 havia engegat el consistori tarragoní per tal de prevenir la ciutat i els ciutadans contra calamitats del foc descontrolat. Significava el tret de sortida oficial per a la formació, en base al mateix, d’una companya de bombers que estaria plenament operativa a partir de 1863.
Tanmateix, aquesta primera companyia veurà la seva continuïtat estroncada pels volts de 1874, a causa de la desatenció institucional d’una base de finançament poc sòlida. No serà fins el 1887 que, de la mà del prolífic arquitecte Ramon Salas i Ricomà, el Cos de Bombers de Tarragona iniciarà una etapa cap a la plena consolidació. Així, a inicis del s. XX destaca la gran activitat del Cos, tant pel que fa a emergències i reforços preventius, com a participació ciutadana, ja que els bombers es trobaran plenament integrats en la vida pública de la ciutat.
A través de diverses reorganitzacions i encara amb nombroses deficiències, les dues seccions que generalment formaven la companyia assoliren l’estabilització al nou parc de l’edifici de les antigues peixateries, al carrer Cos del Bou, el qual ja estaria condicionat específicament per allotjar el servei contra incendis. Des d’aquí, els bombers veurien l’arribada d’innovacions que afavoririen la immediatesa en la prestació del seu servei: el telèfon i l’automòbil, que substituiria progressivament els antics carros i carretons per cotxes i cisternes motoritzades.
Aquests avenços permetran millorar l’eficàcia en les intervencions que, cada vegada més, s’aniran diversificant, més enllà de les xemeneies, vivendes, comerços i petites indústries que imperaven fins llavors.
El període de la IIa República, tan agitat políticament, significà noves reformes en el Cos que, no obstant, es veuran estroncades amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèl•lic, i desprès de l’astorament inicial, el Cos de Bombers formarà part de la Defensa Passiva de Tarragona.
Amb aquest rol i l’enorme trasbals que suposaren els brutals bombardeigs aeris sobre la ciutat, les emergències es multiplicaren i la companyia de bombers hagué de desenvolupar una activitat febril en l’extinció d’incendis, auxili de ferits i desenrunament de cases, contribuint així a preservar cert ordre en la vida quotidiana de la rereguarda tarragonina.
Acabat el conflicte el gener de 1939, Tarragona entra en la postguerra amb un Cos de bombers disminuït i desestructurat. La reposició del fins llavors arquitecte municipal i director de la companyia, Josep Maria Pujos de Barberà, segurament afavorí el continuisme inicial, basat en el darrer reglament de 1935. Tanmateix, la companyia no escapà a l’aparell repressiu franquista i patí la depuració de diversos dels seus components.
A partir d’aquí i dins el context del règim franquista el Cos de bombers, així com el conjunt dels serveis municipals, es veurà immers en un progressiu procés de reorganització i modernització que culminarà amb la renovació del parc de vehicles i la progressiva professionalització de la plantilla. Tot plegat en una nova època de transformacions a Tarragona, amb l’allau immigratori afavorit pel procés d’industrialització dels anys seixanta, factors aquests que suposaven nous reptes per l’Ajuntament i nous paràmetres d’actuació per als serveis de seguretat ciutadana.
Finalment, i després de tot aquest recorregut com a servei municipal d’extinció d’incendis, en la dècada dels vuitanta s’acordà el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera, el Cos municipal de bombers de Tarragona passava a ser Parc de Bombers de Tarragona, integrat en el marc molt més ampli que suposava la xarxa de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, dins la conselleria de Governació.
150 anys desprès de la seva gestació, els bombers de Tarragona, amb les seves especificitats i condicionants geogràfics, comparteixen l’esdevenir amb el conjunt de bombers de la Generalitat, i ara dins del parc del polígon Francolí, es troben més preparats que mai per donar cobertura a bona part del territori del Camp, superant anualment les dues mil vuit centes intervencions.
Pep Farré Sanfeliu. Bomber de primera, Historiador.
Tocs xiulet Bombers Tarragona 1914
Taula de tocs de xiulet del Cos de Bombers de Tarragona l'any 1914
Bombers de Tarragona 1945
Bombers de Tarragona el gener de 1945 amb un vehicle de personal i un carro porta-mànegues
Bombers de Tarragona 1960
presentació del nou vehicle contra incendis del Cos de Bombers de Tarragona, l'any 1960.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
