Ponència presentada en el curs El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945), celebrat la tardor de 2016 per la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell.
En aquesta ponència es veurà com es van estructurar les ciutats del Vallès, fent especial referència a Terrassa, Sabadell i Granollers, en l'aspecte de la Defensa Passiva, les mesures preventives que es van prendre, la construcció de refugis i quina va ser l’organització dels seus cossos de bombers i altres cossos d'emergència, ja des de l'inici de la guerra, tant en la crema d'esglésies, com per fer front als bombardejos i com van actuar quan es van produir. A més a més, es veurà l'evolució dels cossos de bombers vallesans, i com va afectar la guerra, al seu personal, si també es van mobilitzar al front, o si van ser depurats per la seva ideologia, tant per les autoritats revolucionàries, com per les autoritats franquistes a partir de 1939 i quina va ser la repressió que van patir.
Accés a l'article:
https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187262/Ferrer.articles_guerra_civil_091.pdf
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABADELL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABADELL. Mostrar tots els missatges
Bombers de Sabadell 1916
Els Bombers de Sabadell amb una bomba manual l'any 1916.
Fotografia: Arxiu Històric Sabadell / Autor desconegut)
Fotografia: Arxiu Històric Sabadell / Autor desconegut)
Bombers de Sabadell 1918
Els bombers de Sabadell amb mitja dotzena de bicicletes, com a mitjà de transport per anar als incendis.
Bombers de Sabadell 1926
A la fila de darrere al centre, i amb gorra, identifiquem el bomber Joan Casals.
Incendi de tren a Sabadell 2setembre1988
Faltava un minut per les quatre de la tarda del 2 de setembre de 1988 quan el Parc de Bombers de Terrassa rep una trucada del O91 on s’indica que hi ha un tren cremant a I'estació de la Renfe de Sabadell-Centre. Immediatament es va passar la informació als Parcs de Sabadell, de Cerdanyola, de Badalona, de Castellar del Valles i de Caldes de Montbui. A l’arribada dels efectius, la primera informació sobre la situació fou que a l’estació de Sabadell-Centre, hi havia un tren cremant just a l’extrem sud (via direcció Terrassa), i un altre tren no afectat a I'extrem nord, dins de la mateixa estació (via direcció Barcelona). El primer es dirigia a Terrassa i venia de l’Hospitalet i el segon, es trobava aturat a l’estació i venia de Terrassa cap a Molins de Rei. En cap dels trens hi havia persones, ja que havien sortit pel seu propi peu.
Les primeres dotacions van procedir a efectuar una penetració a l'andana de Sabadell-Centre instal·lant una línia de 70mm bifurcació i una línia de 45mm. L'elevada temperatura i el fum van fer molt difícil I'operació que no es va interrompre, i que es va fer mes efectiva quan van arribar més dotacions.
Poc després un treballador de RENFE de l'estació de Sabadell informava de la possible existència d'un altre tren, procedent de Terrasa i que anava cap a Vilafranca del Penedès, dins del túnel, sense poder precisar la situació exacta, però que evidentment estava més endarrerit del que es trobava a Sabadell-Centre. La seva situació podia estar entre quatre-cents metres o un quilòmetre. Aquest tren "s'havia colat", perquè feia temps que l'estació de Sabadell-Nord no disposava de personal de RENFE i tenia les guixetes tancades a causa d'una onada de robatoris i per tant ningú li havia comunicat que no podia continuar la marxa.
Ràpidament es va traslladar una dotació al baixador de Sabadell-Nord a fi de comprovar la possibilitat de la localització i l'accés del tercer tren, ja que des de l’estació de Sabadell- Centre no semblava viable.
Un equip de quatre homes va baixar a l'andana de Sabadell-Nord, que no estava envaïda pel fum, i va penetrar al túnel en direcció Sabadell-Centre. Allà es van trobar una vintena de passatgers que anaven cap a la sortida Nord i que els van increpar durament per la tardança a prestar-los auxili. Tancant aquest grup de passatgers venien el conductor i l'interventor de la unitat de RENFE U/T 600-25166 procedent de Terrassa. L'interventor va dir als bombers que en el tren ja no hi quedava cap persona més.
L'equip en punta va continuar avançant el túnel fins que es van trobar fum, i van començar a fer ús dels equips respiratoris a partir d'aquell moment. A l'arribar al marge de seguretat adient de pressió a les ampolles, es començà la retirada sense haver trobat res i havent assolit un punt distant entre 2200 i 2400 m. de la boca d'entrada de Sabadell-Nord.
En aquest interval, el fum havia envaït la totalitat del túnel i l'andana de Sabadell-Nord, i sortia a grans glopades per l'entrada. Es va creure aconsellable demanar als veïns de les cases del davant que tanquessin balcons i finestres i que també evacuessin.
Aquest fet no s'havia previst en el plantejament inicial de l'operació, ja que s'havia suposat una geometria del túnel més regular i no es coneixien les reduccions de secció superior que varen originar una dinàmica diferent dels fums.
Als components de l'equip en punta se'ls acabà l'aire dels equips respiratoris i van haver de prosseguir la tornada a pulmó lliure. Com a conseqüència d’aquest fet, van arribar a la sortida amb dificultats, resultant amb forta intoxicació i sent traslladats a l’Hospital de Sabadell.
Paral·lelament van arribar més dotacions de bombers que van tornar a baixar a l’andana i van arribar fins a uns 10 metres de la unitat de RENFE U/T 600-25051 la qual estava cremant i es va procedir a la instal·lació d’extinció amb reducció i línies de 25mm. L’accés a l’andana es va realitzar de forma molt precària ja que la quantitat de calor i el fum havien augmentat de manera brutal. Una vegada acabada la instal·lació van sortir a l’exterior per tal de recuperar-se.
Al carrer es va establir un comandament amb el Director General de Protecció i Extinció d’Incendis, l’Alcalde de Sabadell, el sots-Director General d’Extinció d’Incendis, el Cap de Brigada, així com diferents caps de zona, caps de Parc i altres oficials.
Es va adoptar la decisió de no continuar penetrant a l’andana fins poder practicar forats de ventilació a la volta del túnel que donessin via d’escapament al fum i la calor acumulats. I una vegada aconseguit això es procediria a l’extinció del tren 600-25051.
Per tal de dur a terme el pla, es va demanar a RENFE plànols fiables del túnel per tal de foradar els llocs adequats, també es va organitzar disposar del material adequat per foradar la volta, compressor i martells pneumàtics, i equips autònoms de respiració adequats i suficients. També es va inspeccionar el túnel des de Sabadell-Sud, comprovant que no hi hagués cap senyal de l’incendi, ja que tenia un pendent del 12% i feia que s’establís una corrent d’aire que entrava en el túnel per Sabadell-Sud i sortia per Sabadell-Nord.
A les sis i cinc de la tarda, ja s’havia aconseguit la dotació d’equips d’aire i de martells pneumàtics amb compressor i s’esperava que RENFE proporcionés els plànols demanats. De sobte va arribar el drama. Van aparèixer dues noies i un noi per la sortida de l’estació de Sabadell-Centre amb símptomes d’asfíxia dient que venien del tren procedent de Terrassa, la U/T 600-25166 i que en el túnel encara restaven gran quantitat de persones que no podien sortir a causa de la temperatura i el fum acumulat.
Aquestes persones havien quedat atrapades i van salvar la vida, gràcies a quedar-se a l'interior dels vagons. Finalment tres d'elles van decidir arriscar-se i sortir i anar a demanar ajuda.
En aquell moment el pànic es va apoderar de tothom, ja que l’interventor havia assegurat que no quedava ningú dins aquell tren. Es va organitzar ràpidament les tasques de salvament.
Equips de rescat en primera fase, formats per bombers equipats amb equips d’aire, van descendir pel túnel per localitzar i transportar amb lliteres els ferits fins als primers replans de l’escala de sortida. Paral·lelament es va fer una instal·lació de 25mm per refrescar salvats i salvadors. Uns equips de rescat de segona fase, van recollir els ferits i els van transportar a l’exterior. A l’entrada de l’estació, i una vegada al carrer, es va fer la primera avaluació de l’estat dels ferits per part dels equips sanitaris, en funció del qual es decidia la forma de trasllat, el lloc, cures especials, també se'ls va aplicar oxigen, etc.
A més, es va descobrir que en els passos peatonals perpendiculars a la via fèrria, la volta era accessible per la seva part interior. Ràpidament equips d’obrers municipals i treballadors de la RENFE van efectuar forats en forma de segment circular, aproximadament de 80cm d’alçada per 1’80m de base, a ambdós murs laterals dels passos peatonals. Aquests forats van resultar ser decisius en quant a la ventilació del túnel i facilitar les tasques de salvament.
Fins gairebé les vuit de la tarda es va estar rescatant gent de l’interior del túnel, mentre també s'extingia el fum i les flames. En total es van evacuar un total de 52 persones amb símptomes d’asfíxia en diferents graus, un d’ells greu per la seva condició de diabètica, que van ser ingressats en centres hospitalaris. També vuit bombers van ingressar en hospitals afectats de símptomes d’asfíxia.
Posteriorment dos equips de bombers van repassar exhaustivament tot el túnel des de Sabadell-Centre fins a Sabadell-Nord per assegurar que no existia cap més persona atrapada.
A les nou de la nit es donava l'incendi per extingit i a les tres de la matinada del 3 de setembre es retirava el retén i les dotacions marxaven cap als parcs. S'havien mobilitzat 14 autobombes i 27 vehicles de salvament i comandament, de 16 parcs de bombers, amb un total d'un centenar de bombers, alguns d'ells, es van afegir lliures de servei en les tasques rescat, sent molts d'aquests fonamentals en la cobertura de parcs.
Al cap d'uns dies va dimitir el cap de Transports de Renfe a Catalunya ja que durant l'incendi va existir una mala comunicació que va complicar la situació i va dificultar les tasques de salvament i extinció. A més, es va crear un nou Pla d'Emergències en les estacions de RENFE a Sabadell i es va invertir en noves sortides d'emergències, seguretat i prevenció.
L'incendi es va produir a causa de l'escalfament d'un fusible del motor de vagó de cua del tren procedent d'Hospitalet. Els seus passatgers van ser evacuats, així com l'altre tren que es trobava a l'estació. En canvi, un tercer tren que venia de Terrassa i anava cap a Vilafranca va entrar en el túnel per una errada en les comunicacions. Els seus passatgers es van veure intoxicats pel fum de l'incendi.
Les primeres dotacions van procedir a efectuar una penetració a l'andana de Sabadell-Centre instal·lant una línia de 70mm bifurcació i una línia de 45mm. L'elevada temperatura i el fum van fer molt difícil I'operació que no es va interrompre, i que es va fer mes efectiva quan van arribar més dotacions.
Poc després un treballador de RENFE de l'estació de Sabadell informava de la possible existència d'un altre tren, procedent de Terrasa i que anava cap a Vilafranca del Penedès, dins del túnel, sense poder precisar la situació exacta, però que evidentment estava més endarrerit del que es trobava a Sabadell-Centre. La seva situació podia estar entre quatre-cents metres o un quilòmetre. Aquest tren "s'havia colat", perquè feia temps que l'estació de Sabadell-Nord no disposava de personal de RENFE i tenia les guixetes tancades a causa d'una onada de robatoris i per tant ningú li havia comunicat que no podia continuar la marxa.
Ràpidament es va traslladar una dotació al baixador de Sabadell-Nord a fi de comprovar la possibilitat de la localització i l'accés del tercer tren, ja que des de l’estació de Sabadell- Centre no semblava viable.
Un equip de quatre homes va baixar a l'andana de Sabadell-Nord, que no estava envaïda pel fum, i va penetrar al túnel en direcció Sabadell-Centre. Allà es van trobar una vintena de passatgers que anaven cap a la sortida Nord i que els van increpar durament per la tardança a prestar-los auxili. Tancant aquest grup de passatgers venien el conductor i l'interventor de la unitat de RENFE U/T 600-25166 procedent de Terrassa. L'interventor va dir als bombers que en el tren ja no hi quedava cap persona més.
L'equip en punta va continuar avançant el túnel fins que es van trobar fum, i van començar a fer ús dels equips respiratoris a partir d'aquell moment. A l'arribar al marge de seguretat adient de pressió a les ampolles, es començà la retirada sense haver trobat res i havent assolit un punt distant entre 2200 i 2400 m. de la boca d'entrada de Sabadell-Nord.
En aquest interval, el fum havia envaït la totalitat del túnel i l'andana de Sabadell-Nord, i sortia a grans glopades per l'entrada. Es va creure aconsellable demanar als veïns de les cases del davant que tanquessin balcons i finestres i que també evacuessin.
Aquest fet no s'havia previst en el plantejament inicial de l'operació, ja que s'havia suposat una geometria del túnel més regular i no es coneixien les reduccions de secció superior que varen originar una dinàmica diferent dels fums.
Als components de l'equip en punta se'ls acabà l'aire dels equips respiratoris i van haver de prosseguir la tornada a pulmó lliure. Com a conseqüència d’aquest fet, van arribar a la sortida amb dificultats, resultant amb forta intoxicació i sent traslladats a l’Hospital de Sabadell.
Paral·lelament van arribar més dotacions de bombers que van tornar a baixar a l’andana i van arribar fins a uns 10 metres de la unitat de RENFE U/T 600-25051 la qual estava cremant i es va procedir a la instal·lació d’extinció amb reducció i línies de 25mm. L’accés a l’andana es va realitzar de forma molt precària ja que la quantitat de calor i el fum havien augmentat de manera brutal. Una vegada acabada la instal·lació van sortir a l’exterior per tal de recuperar-se.
Al carrer es va establir un comandament amb el Director General de Protecció i Extinció d’Incendis, l’Alcalde de Sabadell, el sots-Director General d’Extinció d’Incendis, el Cap de Brigada, així com diferents caps de zona, caps de Parc i altres oficials.
Es va adoptar la decisió de no continuar penetrant a l’andana fins poder practicar forats de ventilació a la volta del túnel que donessin via d’escapament al fum i la calor acumulats. I una vegada aconseguit això es procediria a l’extinció del tren 600-25051.
Per tal de dur a terme el pla, es va demanar a RENFE plànols fiables del túnel per tal de foradar els llocs adequats, també es va organitzar disposar del material adequat per foradar la volta, compressor i martells pneumàtics, i equips autònoms de respiració adequats i suficients. També es va inspeccionar el túnel des de Sabadell-Sud, comprovant que no hi hagués cap senyal de l’incendi, ja que tenia un pendent del 12% i feia que s’establís una corrent d’aire que entrava en el túnel per Sabadell-Sud i sortia per Sabadell-Nord.
A les sis i cinc de la tarda, ja s’havia aconseguit la dotació d’equips d’aire i de martells pneumàtics amb compressor i s’esperava que RENFE proporcionés els plànols demanats. De sobte va arribar el drama. Van aparèixer dues noies i un noi per la sortida de l’estació de Sabadell-Centre amb símptomes d’asfíxia dient que venien del tren procedent de Terrassa, la U/T 600-25166 i que en el túnel encara restaven gran quantitat de persones que no podien sortir a causa de la temperatura i el fum acumulat.
Aquestes persones havien quedat atrapades i van salvar la vida, gràcies a quedar-se a l'interior dels vagons. Finalment tres d'elles van decidir arriscar-se i sortir i anar a demanar ajuda.
En aquell moment el pànic es va apoderar de tothom, ja que l’interventor havia assegurat que no quedava ningú dins aquell tren. Es va organitzar ràpidament les tasques de salvament.
Equips de rescat en primera fase, formats per bombers equipats amb equips d’aire, van descendir pel túnel per localitzar i transportar amb lliteres els ferits fins als primers replans de l’escala de sortida. Paral·lelament es va fer una instal·lació de 25mm per refrescar salvats i salvadors. Uns equips de rescat de segona fase, van recollir els ferits i els van transportar a l’exterior. A l’entrada de l’estació, i una vegada al carrer, es va fer la primera avaluació de l’estat dels ferits per part dels equips sanitaris, en funció del qual es decidia la forma de trasllat, el lloc, cures especials, també se'ls va aplicar oxigen, etc.
A més, es va descobrir que en els passos peatonals perpendiculars a la via fèrria, la volta era accessible per la seva part interior. Ràpidament equips d’obrers municipals i treballadors de la RENFE van efectuar forats en forma de segment circular, aproximadament de 80cm d’alçada per 1’80m de base, a ambdós murs laterals dels passos peatonals. Aquests forats van resultar ser decisius en quant a la ventilació del túnel i facilitar les tasques de salvament.
Fins gairebé les vuit de la tarda es va estar rescatant gent de l’interior del túnel, mentre també s'extingia el fum i les flames. En total es van evacuar un total de 52 persones amb símptomes d’asfíxia en diferents graus, un d’ells greu per la seva condició de diabètica, que van ser ingressats en centres hospitalaris. També vuit bombers van ingressar en hospitals afectats de símptomes d’asfíxia.
Posteriorment dos equips de bombers van repassar exhaustivament tot el túnel des de Sabadell-Centre fins a Sabadell-Nord per assegurar que no existia cap més persona atrapada.
A les nou de la nit es donava l'incendi per extingit i a les tres de la matinada del 3 de setembre es retirava el retén i les dotacions marxaven cap als parcs. S'havien mobilitzat 14 autobombes i 27 vehicles de salvament i comandament, de 16 parcs de bombers, amb un total d'un centenar de bombers, alguns d'ells, es van afegir lliures de servei en les tasques rescat, sent molts d'aquests fonamentals en la cobertura de parcs.
Al cap d'uns dies va dimitir el cap de Transports de Renfe a Catalunya ja que durant l'incendi va existir una mala comunicació que va complicar la situació i va dificultar les tasques de salvament i extinció. A més, es va crear un nou Pla d'Emergències en les estacions de RENFE a Sabadell i es va invertir en noves sortides d'emergències, seguretat i prevenció.
L'incendi es va produir a causa de l'escalfament d'un fusible del motor de vagó de cua del tren procedent d'Hospitalet. Els seus passatgers van ser evacuats, així com l'altre tren que es trobava a l'estació. En canvi, un tercer tren que venia de Terrassa i anava cap a Vilafranca va entrar en el túnel per una errada en les comunicacions. Els seus passatgers es van veure intoxicats pel fum de l'incendi.
Cuerpo de Bomberos de Sabadell
Article publicat a la revista El Bombero Españolnúmero 10, 25 març 1920
Cuerpo de Bomberos de Sabadell
Historial del Cuerpo
Nació el Cuerno de Bomberos de Sabadell, como nacen las grandes iniciativas y impulsos de corazones generosos dirigidos por D. Jorge Obrados en el año 1860.
Sesenta individuos voluntarios se reunieron y levantaron la bandera que tan alto tremolaron y han tremolado los hombres que les han ido sucediendo: el Ayuntamiento les subvencionaba con una peseta mensual lo mismo a los individuos que a las clases y con el jornal de cuatro pesetas los días que empleaban en la extinción de algún incendio y comprendiera la jornada de diez horas y a la misma proporción por las horas que durase.
En caso de enfermedad, disfrutaban de un subsidio de dos pesetas durante cuarenta días.
Disponía en aquella ocasión de dos bombas de mano, un carro cuba para el transporte de agua, dos escalas, cubos de mano, palas, hachas con un uniforme de mecánico y otro de gala.
No tuvo mal principio, ni mala orientación, si reflexionamos que por aquellos tiempos eran pocos los Municipios que se preocuparan de semejantes y tan necesarias instituciones. No es de extrañar, pues Sabadell es y ha sido siempre una ciudad con vistas al progreso, y todos los adelantos, ideas modernas y altruistas han encontrado eco sin grandes esfuerzos.
Sucedió en la Jefatura del Cuerpo al Sr. Obrados, otro abnegado y entusiasta: el Sr. Puigganer, quien durante su mando, adquirió otra bomba de mano más moderna que las que ya poseían.
Sucesivamente y por razón natural, por defunciones o por sus avanzadas edades, fueron reemplazándose y de estas últimas pasó la Jefatura a Don Rafael Estrany y Subjefe D.N. Pascual, sin que durante el intervalo que medió hasta ser sucedido por D. Francisco Renom, variase en nada la situación, ni el material disponible.
El Sr. Renom trabajó con entusiasmo para dotar a aquellos valientes, que a falta de útiles nunca regatearon su gran voluntad y buena prueba tienen da ello dada los vecinos de Sabadell, así como los pueblos convecinos que han encontrado siempre a los bomberos de Sabadell dispuestos a prestarles su auxilio y varias han sido las veces que han evitado verdaderas catástrofes.
Lograron durante la Jefatura de D. Francisco Renom, adquirir hachas para todos los individuos, que no todos las poseían, y reformaron el uniforme, modernizándolo.
En 1898 asumió el mando D. Eduardo Comerma, y en 1900 D. Julio Batllevell, teniendo de Subjefe al Sr. Tianos.
En aquel periodo que duró siete años, adquirieron una escala Porta, nuevos uniformes, cuerdas de salvamento, obteniendo alguna mejora en el sueldo, aunque muy pequeña. Se les señaló a los bomberos de Sabadell el haber de una peseta veinte y cinco céntimos mensuales, esto es, las alpargatas que destrozaban en ejercicio y la extinción de algún incendio, y el jornal de cinco pesetas por cada nueve horas de servicio.
Desde 1907 ejerce de Jefe interino U. Juan Burgarolas, acreditado maestro de obras, y luego con la Jefatura en 1908 de D. José Renom, el distinguido Arquitecto Municipal actual, pasó el señor Burgarolas a subjefe, cargo que viene desempeñando a satisfacción de autoridades y vecinos, asistidos de los entusiastas brigadas D.Jaime Vergés y D.Matias Surdé desde el año 1907.
Y con entusiastas Jefes y tanto más entusiastas los individuos, llegaron a formar un buen Cuerpo, pero el material no respondía a las grandes necesidades de la industriosa Sabadell, y fueron, adquiriendo un carro armón y una caballería para el transporte de la bomba y útiles de primera salida, y posteriormente una magnífica bomba a vapor de gran potencia, estableciendo retén permanente de día y de noche con dos o tres individuos para prestar con la rapidez debida el auxilio correspondiente.
Con lo expuesto basta para formar concepto de que el Cuerpo de Bomberos de Sabadell está a regular altura en lo tocante a material, que, como decimos, posee tres bombas de mano, una bomba a vapor, un armón escala Porta de 13 metros, aparatos de salvamento otra escala colisa de 10 metros, cuatro de garfios, cuatro perchas, un carro rodillo para mangueras, etc, etc, y los individuos bien uniformados y dotados de lo indispensable, con un buen impermeable para preservarse de las humedades.
El conocido industrial señor Ninet, Concejal Inspector del Cuerpo, es una voluntad férrea que no repara en sacrificios aunque éstos sean personales, y hemos de ver cómo sus iniciativas pro Sabadell y su Cuerpo de Bomberos, darán en plazo breve los frutos y resultados apetecidos.
Y no decimos más de este señor, porque su modestia nos veda.
Pero Sabadell es muy extenso, los incendios son frecuentes por sus muchas industrias, y en las memoria de todos están los grandes fuegos ocurridos en pocos años, y por consiguiente, el material es deficiente para aquellos casos en que por el sistema de locomoción no se puede acudir con presteza al lugar de donde son necesarios sus servicios: muchas veces ya es tarde y el enemigo, el fuego, ha ganado tanto camino, que sus esfuerzos resultan inútiles las más de las veces, teniendo que limitar su acción a localizar el incendio, salvando únicamente los edificios vecinos de aquel en que se ha iniciado dejando que el voraz elemento destruya cuanto a su alcance está.
Es por este motivo que el Cuerpo de Sabadell no está satisfecho.
El no pide para sí mejoras de ninguna especie, no pide aumento de sueldo, aunque casi no lo tiene.
Pide poder cumplir con su deber y como ha de luchar con un enemigo formidable, quiere buenas defensas, así como evitar lo que con tanta frecuencia le ha ocurrido, que después de un incendio importante ha tenido un cincuenta por ciento de individuos enfermos del esfuerzo que han realizado, arrastrando a grandes distancias, cual bestias de carga, a aquellos aparatos anticuados, y horas tras horas de esfuerzos sobrehumanos con las bomba; de mano. Tenemos la certeza que muchos vecinos de Sabadell se han compadecido por los sufrimientos que soportan voluntariamente aquellos hombres, en bien de sus semejantes
Y ya que ellos dan a los suyos cuanto, pueden, es por lo que suplican a autoridades y vecinos les doten de material moderno para acudir con mas prontitud, con más fe y más voluntad si cabe de la desplegada hasta hoy día. Es por lo mismo que esperan poder, con el esfuerzo de todos, adquirir bombas mecánicas, autobomba, con todos los elementos modernos, y entonces, pueblo de Sabadell dormirás tranquilo porque los cincuenta bomberos con que se compone la dotación actual, serán cincuenta titanes, que con heroísmo sin igual corresponderán al sacrificio hecho, devolviendo la calma en los hogares después de quitar al monstruo su presa.
Las autoridades han consignado una importante cantidad, grande también: es la cantidad suscrita en la fecha en que estas líneas verán la luz pública, y más grande todavía será, porque son muchas las firmas a recoger por generosos donantes que lo tienen ofrecido... ¡Pueblo de Sabadell, quiera Dios, como lo deseamos nosotros, que tu altruismo evite a tu hermosa ciudad días aciagos que otras poblaciones no han sabido evitar! ...
¡Cuerpo de Bomberos de Sabadell, que has logrado ver satisfechos tus anhelos y tu voz ha sido escuchada! También “EL BOMBERO ESPAÑOL” desea poder llenar sus páginas de alabanzas a tus virtudes, deseando que la vida de tan valientes hombres sea respetada por los peligros que os rodean en el cumplimiento de vuestra sagrada misión, manteniendo la seguridad de que, dirigidos por tan inteligentes Jefes, a quienes prestáis y prestaréis ciega obediencia, os libraran de todo mal.
V.GOLOBARDES
Sesenta individuos voluntarios se reunieron y levantaron la bandera que tan alto tremolaron y han tremolado los hombres que les han ido sucediendo: el Ayuntamiento les subvencionaba con una peseta mensual lo mismo a los individuos que a las clases y con el jornal de cuatro pesetas los días que empleaban en la extinción de algún incendio y comprendiera la jornada de diez horas y a la misma proporción por las horas que durase.
En caso de enfermedad, disfrutaban de un subsidio de dos pesetas durante cuarenta días.
Disponía en aquella ocasión de dos bombas de mano, un carro cuba para el transporte de agua, dos escalas, cubos de mano, palas, hachas con un uniforme de mecánico y otro de gala.
No tuvo mal principio, ni mala orientación, si reflexionamos que por aquellos tiempos eran pocos los Municipios que se preocuparan de semejantes y tan necesarias instituciones. No es de extrañar, pues Sabadell es y ha sido siempre una ciudad con vistas al progreso, y todos los adelantos, ideas modernas y altruistas han encontrado eco sin grandes esfuerzos.
Sucedió en la Jefatura del Cuerpo al Sr. Obrados, otro abnegado y entusiasta: el Sr. Puigganer, quien durante su mando, adquirió otra bomba de mano más moderna que las que ya poseían.
Sucesivamente y por razón natural, por defunciones o por sus avanzadas edades, fueron reemplazándose y de estas últimas pasó la Jefatura a Don Rafael Estrany y Subjefe D.N. Pascual, sin que durante el intervalo que medió hasta ser sucedido por D. Francisco Renom, variase en nada la situación, ni el material disponible.
El Sr. Renom trabajó con entusiasmo para dotar a aquellos valientes, que a falta de útiles nunca regatearon su gran voluntad y buena prueba tienen da ello dada los vecinos de Sabadell, así como los pueblos convecinos que han encontrado siempre a los bomberos de Sabadell dispuestos a prestarles su auxilio y varias han sido las veces que han evitado verdaderas catástrofes.
Lograron durante la Jefatura de D. Francisco Renom, adquirir hachas para todos los individuos, que no todos las poseían, y reformaron el uniforme, modernizándolo.
En 1898 asumió el mando D. Eduardo Comerma, y en 1900 D. Julio Batllevell, teniendo de Subjefe al Sr. Tianos.
En aquel periodo que duró siete años, adquirieron una escala Porta, nuevos uniformes, cuerdas de salvamento, obteniendo alguna mejora en el sueldo, aunque muy pequeña. Se les señaló a los bomberos de Sabadell el haber de una peseta veinte y cinco céntimos mensuales, esto es, las alpargatas que destrozaban en ejercicio y la extinción de algún incendio, y el jornal de cinco pesetas por cada nueve horas de servicio.
Desde 1907 ejerce de Jefe interino U. Juan Burgarolas, acreditado maestro de obras, y luego con la Jefatura en 1908 de D. José Renom, el distinguido Arquitecto Municipal actual, pasó el señor Burgarolas a subjefe, cargo que viene desempeñando a satisfacción de autoridades y vecinos, asistidos de los entusiastas brigadas D.Jaime Vergés y D.Matias Surdé desde el año 1907.
Y con entusiastas Jefes y tanto más entusiastas los individuos, llegaron a formar un buen Cuerpo, pero el material no respondía a las grandes necesidades de la industriosa Sabadell, y fueron, adquiriendo un carro armón y una caballería para el transporte de la bomba y útiles de primera salida, y posteriormente una magnífica bomba a vapor de gran potencia, estableciendo retén permanente de día y de noche con dos o tres individuos para prestar con la rapidez debida el auxilio correspondiente.
Con lo expuesto basta para formar concepto de que el Cuerpo de Bomberos de Sabadell está a regular altura en lo tocante a material, que, como decimos, posee tres bombas de mano, una bomba a vapor, un armón escala Porta de 13 metros, aparatos de salvamento otra escala colisa de 10 metros, cuatro de garfios, cuatro perchas, un carro rodillo para mangueras, etc, etc, y los individuos bien uniformados y dotados de lo indispensable, con un buen impermeable para preservarse de las humedades.
El conocido industrial señor Ninet, Concejal Inspector del Cuerpo, es una voluntad férrea que no repara en sacrificios aunque éstos sean personales, y hemos de ver cómo sus iniciativas pro Sabadell y su Cuerpo de Bomberos, darán en plazo breve los frutos y resultados apetecidos.
Y no decimos más de este señor, porque su modestia nos veda.
Pero Sabadell es muy extenso, los incendios son frecuentes por sus muchas industrias, y en las memoria de todos están los grandes fuegos ocurridos en pocos años, y por consiguiente, el material es deficiente para aquellos casos en que por el sistema de locomoción no se puede acudir con presteza al lugar de donde son necesarios sus servicios: muchas veces ya es tarde y el enemigo, el fuego, ha ganado tanto camino, que sus esfuerzos resultan inútiles las más de las veces, teniendo que limitar su acción a localizar el incendio, salvando únicamente los edificios vecinos de aquel en que se ha iniciado dejando que el voraz elemento destruya cuanto a su alcance está.
Es por este motivo que el Cuerpo de Sabadell no está satisfecho.
El no pide para sí mejoras de ninguna especie, no pide aumento de sueldo, aunque casi no lo tiene.
Pide poder cumplir con su deber y como ha de luchar con un enemigo formidable, quiere buenas defensas, así como evitar lo que con tanta frecuencia le ha ocurrido, que después de un incendio importante ha tenido un cincuenta por ciento de individuos enfermos del esfuerzo que han realizado, arrastrando a grandes distancias, cual bestias de carga, a aquellos aparatos anticuados, y horas tras horas de esfuerzos sobrehumanos con las bomba; de mano. Tenemos la certeza que muchos vecinos de Sabadell se han compadecido por los sufrimientos que soportan voluntariamente aquellos hombres, en bien de sus semejantes
Y ya que ellos dan a los suyos cuanto, pueden, es por lo que suplican a autoridades y vecinos les doten de material moderno para acudir con mas prontitud, con más fe y más voluntad si cabe de la desplegada hasta hoy día. Es por lo mismo que esperan poder, con el esfuerzo de todos, adquirir bombas mecánicas, autobomba, con todos los elementos modernos, y entonces, pueblo de Sabadell dormirás tranquilo porque los cincuenta bomberos con que se compone la dotación actual, serán cincuenta titanes, que con heroísmo sin igual corresponderán al sacrificio hecho, devolviendo la calma en los hogares después de quitar al monstruo su presa.
Las autoridades han consignado una importante cantidad, grande también: es la cantidad suscrita en la fecha en que estas líneas verán la luz pública, y más grande todavía será, porque son muchas las firmas a recoger por generosos donantes que lo tienen ofrecido... ¡Pueblo de Sabadell, quiera Dios, como lo deseamos nosotros, que tu altruismo evite a tu hermosa ciudad días aciagos que otras poblaciones no han sabido evitar! ...
¡Cuerpo de Bomberos de Sabadell, que has logrado ver satisfechos tus anhelos y tu voz ha sido escuchada! También “EL BOMBERO ESPAÑOL” desea poder llenar sus páginas de alabanzas a tus virtudes, deseando que la vida de tan valientes hombres sea respetada por los peligros que os rodean en el cumplimiento de vuestra sagrada misión, manteniendo la seguridad de que, dirigidos por tan inteligentes Jefes, a quienes prestáis y prestaréis ciega obediencia, os libraran de todo mal.
V.GOLOBARDES
Incendi forestal a Sant Lloreç Savall 10agost2003
El 10 d'agost de 2003 poc abans de les cinc de la tarda, en una zona boscosa coneguda com la Vall d'Horta i les Masies, una àrea amb diverses urbanitzacions habitades i situada dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt, en el terme municipal de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental, començava un incendi forestal. Les flames es van a estendre en dos fronts. Un, cap al nord, en direcció a Granera i l'altre, en direcció oest, cap als municipis de Mura, Talamanca i Monistrol de Calders, al Bagpes. Durant les primeres hores es va desallotjar unes 500 persones i els Mossos van haver de tallar l'accés a Sant Llorenç Savall per diverses carreteres. Al vespre, el foc havia arrassat 1.000 hectàrees. El nombre de dotacions que van treballar al llarg de les primeres hores en les tasques d'extinció va ser d'unes 90, entre vehicles terrestres i aeris. A la nit es va mig estabilitzar, però durant el matí i a partir de primera hora de la tarda els focus es van anar revifant. A l’endemà, es va descobrir els cossos de cinc persones que van morir asfixiades pel fum de l'incendi en una masia coneguda com la Cabana d'en Felip.Aquella mateixa matinada, molt a prop de Sant Llorenç Savall, als marges d’un carretera, al terme municipal de Gallifa, s'havia iniciat un altre incendi, que els bombers van donar per apagat i que havia calcinat unes 40 hectàrees. Però al cap de poques hores el foc de Galliga va revifar en uns quants punts i els bombers van haver de mobilitzar fins a 24 aparells aeris i el doble de camions, tot intentant controlar un foc que s'estenia ràpidament per Gallifa en dos fronts, l'un cap a Granera i l'altre cap a Castellterçol i a més van haver d’evacuar unes 200 persones.
El 12 d'agost, malgrat els grans esforços dels bombers, que ja portaven mobilitzades 100 dotacions terrestres i 22 d'aèries, i que contaven amb l'ajuda les Agrupacions de Defensa Forestal de la zona, centenars de voluntaris i amb el suport d'efectius de la Guàrdia Civil, els Mossos d'Esquadra, les policies locals i els serveis mèdics, els dos fronts es van unir en un de sol, conseqüència de les altes temperatures, i el vent feia revifar uns quants fronts. A més, el constant vent i fum també van dificultar la feina dels mitjans aeris. I també pel fum es va desallotjar dos carrers al límit de la població de Sant Llorenç Savall. Un altre punt complicat va ser Monistrol de Calders, on el front nord de l'incendi cremava amb virulència i les flames van arribar a tocar de les cases. En el moment d'unir-se tots els fronts en únic front devastador, l'incendi ja portava arrasades 4.000 hectàrees. A mitja tarda del dia 12, es començava a controlar l'incendi que estava pràcticament extenuant els bombers que hi treballaven per les condicions de fort vent, la calor -amb temperatures de fins a 40 graus- i l'escassa humitat -pròxima al 15% en alguns moments del dia- i que era un resultant fatal per combatre l'incendi. A més a més, pràcticament el servei de bombers de la Generalitat va quedar desbordat aquell dia per l'existència d'altres incendis arreu de Catalunya.
El dia 13 va ser un dia de relativa treva. Tot i que el foc no estava controlat del tot, el perímetre no va creixer més. Sí que hi va haver però, diverses revifades. La més preocupant, entre Talamanca i Mura. Altres esforços es van concentrar a Montcau, Monistrol de Calders, Granera i Gallifa. L’endemà, els bombers van continuar treballant de valent i van aconseguir mantenir el perímetre estabilitzat del dia 13, i les revifades que es van produir van ser poc importants. Al vespre es van començar a retirar les primeres dotacions, i ja només quedaven 82 dotacions terrestres que van continuar tota la nit remullant la zona per evitar qualsevol revifada. El foc ja havia arrasat més de 4.000 hectàrees i molts veïns de les localitats afectades van poder tornar a casa seva. Durant dos dies van continuar els esforços titànics contra les flames i el dia 16 es va donar l’incendi per apagat. Durant dies posteriors, però els mitjans terrestres i alguna dotació terrestre van continuar remullant el perímetre de l'incendi.
En total en aquest incendi forestal van ser mobilitzats 2.035 bombers, 291 vehicles terrestres i 29 mitjans aeris. Es van cremar 4.558 hectàrees, de les quals, unes 1.700 eren dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.
Segons dades dels agents rurals, un cop extingits els diferents focus, el municipi amb més hectàrees cremades va ser Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) amb prop de 2.000 ha. El va seguir Granera (Vallès Oriental), amb gairebé 1.300 ha. A més, es van cremar 500 ha a Monistrol de Calders (Bages), més de 300 a Mura (Bages), més de 375 a Gallifa (Vallès Occidental) i més de 100 a Castellterçol (Vallès Oriental). Del total de les prop de 4.600 ha cremades, 3.790 corresponen a superfície arbrada i 723 a espais protegits inclosos al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), segons dades del Departament de Medi Ambient.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
