El 6 de desembre de 1979 un xoc de trens dintre del casc
urbà de Les Franqueses del Vallès va provocar la mort de 22 persones i un
centenar de ferits.
El testimoni dels bombers en tres articles:
ACCIDENT DE TREN A LES FRANQUESES DEL VALLÈS EL 1979
Article aparegut a la revista L’Apagafocs, número 2, abril
2009
En aquest text d’autor es relata com a testimoni directe un
sinistre ocorregut a finals de 1979. L’article és un relat viu i personal
d’allò que va viure i recorda en primera persona l’autor, José Luis Martínez,
que per aquella època estava dins la Diputació de Barcelona, en el Servei Provincial
d’Extinció d’Incendis, com a cap d’Estudis, tot i que en aquest accident va
actuar com el Cap de Guardia de la província.
Era el mes de desembre de 1979, poc temps després d’obrir la
B-30, on de forma habitual es produïen accidents per culpa de la boira i pel fum
dels abocadors incontrolats que havien quedat al descobert pel traçat de la
via. La B-30 es tancava al trànsit de forma habitual per aquesta causa.
Un dia d’aquells, cap de setmana, vam rebre un avís d’un accident
de tren a Les Franqueses. Era encara de nit, i més fosc del que és habitual per
culpa de la boira. Van iniciar la sortida bombers de Granollers, Sabadell,
Badalona, Mataró, Terrassa, Vic, i el cap de guàrdia, que sortint de Sabadell es
ficà a l’autopista tallada al trànsit, amb poca visibilitat i sabent que pel mateix
recorregut, però en direcció contrària, venien els camions dels Parcs de
Sabadell i Terrassa, amb una visibilitat tant nul·la com la seva.
En arribar a Les Franqueses hi havia més visibilitat i vaig
veure per un carrer estret, en un talús, un nombre indeterminat de vagons, un a
sobre de l’altre, gent que corria i un parell de cotxes de bombers emplaçats. Instintivament
vaig pensar en les dificultats de moviment dels vehicles i ambulàncies i vaig ordenar
al policia municipal que impedís el pas dels altres vehicles i només entressin
homes i eines.
Va ser una decisió encertada. Fins i tot els vehicles de la
policia van quedar a la carretera, de manera que les ambulàncies i grues tenien
espai per maniobrar. Crec que aquell dia el policia es va sentir important.
La visió era dantesca. Entre la boira es veien bombers,
ferits que corrien, vagons en posicions rares i personal d’empreses, que, per
tractar-se d’una zona industrial estaven col·laborant amb tot el que podien.
En aquelles èpoques de precarietat de materials d’escarceració,
els soplets d’oxitall en mans expertes a les ordres dels bombers van fer que molts
joves ho poguessin explicar dies després.
Una furgoneta de la Telefònica que estava pel polígon va fer
d’improvisat centre de comandament avançat, completant la pobra xarxa
d’emissores d’aquell temps.
Hem dit que gràcies a l’ajut dels empleats de les empreses,
molts joves ho van poder explicar, però, per què joves? Era cap de setmana i el
tren anava cap a Núria carregat d’excursionistes per gaudir de dos dies de
muntanya. Van morir vint-i-dos.
El tren de mercaderies que estava estacionat a Centelles va
perdre els frens i començà a baixar per un recorregut de gran pendent d’uns
25km, passant per pobles i estacions sense que ningú pogués imaginar que pel
mateix camí pujava un altre ple de vides i il·lusions, fins que es va produir
el xoc. Recordo escenes puntuals, moltes, com la de Manuel Belmonte, caporal de
Sabadell que em va fer senyals amb el braç i tenia una noia, viva i sota un
vagó que havia perdut les rodes. Li vaig dir que estigués amb ella fins que
arribés un metge, però poc desprès, el Manel em tornava a fer senyals i la va
deixar suaument al terra. Al migdia vam trobar el seu carnet d’identitat, dels primers
que es feien en color... Tenia 20 anys.
El vagó que seguia a la màquina va quedar a sota d’ella i és
on es va produir la majoria de morts. Les condicions d’accés eren tan difícils que
vam situar dos homes a l’interior per que poguessin veure què hi havia allà i
parlessin amb els ferits mentre els seus companys intentaven treure la major
quantitat possible de nois. La feina era feixuga per l’estat del vagó i per les
eines d’aquell moment.
Mentrestant, el dia avançava, així com la feina d’evacuar
ferits i ordenar els morts, però les ganes d’ajudar eren tantes que es feia impossible
col·locar un ferit en una llitera per la quantitat de lliteres que et posaven a
sobre.
L’escenari era molt llarg i la policia local no el podia controlar,
però la solució va arribar en forma de persones molt ben vestides. No eren del
poble ni del polígon. El que anava primer portava un gran cigarro a la boca i
l’altre, també principal, anava en mànigues de camisa.
Un capità de la Guàrdia civil ens va presentar. “El Sr.
Ministro de Sanidad, (el de la camisa), el Sr. Gobernador (el del cigarro)”.
Era el governador de Barcelona Sr. Belloch que estava en una reunió i es va
acostar per ajudar, i certament ho va fer.
A la manera “castrense“ la guàrdia civil es va fer càrrec de
l’ordre i a cada ferit el pertocava una llitera; els “mirons” al mur del
costat.
Les grues havien arribat i es van situar per fer la seva
tasca tant bon punt els ferits estaven evacuats i els morts en espera dels
tràmits judicials. En aquell moment vaig poder visitar la fàbrica, mentre un
operari estava treballant, va entrar un vagó per la paret. Ara l’home ja respirava...
Però, què estava passant amb els bombers que vam deixar dintre el vagó? Teodoro
Martinez, el Txiqui, i Manuel Montero, el Manolo, havien localitzat els
ocupants i els havien identificat, a vegades pel color dels mitjons i d’altres,
quan ningú responia al colors dels mitjons apuntaven un nombre més a la llista.
El dia s’acabava i era una altra vegada de nit, queia la
boira i vam ordenar la tornada als parcs amb el llambrecs posats per més
seguretat. Craso error. Una patrulla de la benemèrita em va aturar al mig de
Mollet per explicar-me que els senyals de prioritat havien d’anar juntes. Llums
i sirenes, i ja no tenia al governador per ajudar-me. Quan els bombers de
Sabadell i Terrassa van baixar dels cotxes a veure què passava, em van demanar
perdó i ens va deixar marxar. Era el final del dia però no de la història.
Dos dies desprès, el cap de parc de Granollers, el Manolo i
el Txiqui van anar a l’hospital per veure l’evolució dels ferits. Ells no
coneixien a ningú, però alguns del ferits sí recordaven les veus dels bombers
que intentaven guanyar temps a la mort, fent acudits i explicant històries per
mantenir desperts a aquells joves empresonats pels ferros. En el llit d’un
d’ells, el pare, plorant en veure els bombers i volent agrair el seu treball els
hi entregà un bitllet de la rifa del Nen. Instintivament el van agafar sense pensar
què vindria després.
El dia 7 de gener, en Jaume Font, el cap de parc de
Granollers, molt alterat em truca per dir-me que té un problema. Ha tocat la
loteria i no sap quines persones hi havia al accident per repartir els diners.
Jo li vaig preguntar si era tant important saber com s’havia de repartir. Es va
quedar en silenci, va començar a bufar (en Font sempre bufava quan alguna cosa
li venia gran) i penjà el telèfon.
Al dia següent, una altra vegada els tres van tornar a
l’hospital, els ferits milloraven i van entregar al pare el dècim de la rifa
premiat. El Belmonte, el Font, el Txiqui, el Manolo i tots els que vam treballar
aquell dia de boira ja havíem tingut la nostra recompensa.
---
HI HA HAVIA MOLTA BOIRA, NO ES VEIA A MÉS DE 10 METRES
Publicat El 9 Nou Vallès Oriental el 5/12/2019
Teodor Martínez era bomber a Granollers
Feia poca estona que havien iniciat el torn quan els antics
bombers de la Diputació de Parc de Granollers van rebre la trucada que els
alertava d’un descarrilament de tren a les Franqueses. Teodoro Martínez, veí
del municipi, estava de guàrdia. “Hi ha havia molta boira, no es veia ni a deu
metres”, recorda.
En arribar, va entrar en un dels vagons sinistrats. “Vaig
ser allà dins tot el matí traient gent”, explica. Va ser una tasca complicada
perquè moltes de les persones estaven atrapades entre la ferralla. “No teníem
les eines que hi ha ara”, admet. El material que van fer servir –com un disc
per tallar metalls que funcionava amb gasolina- eren els mateixos que teníem
pels accidents de trànsit”. Els tallers propers també els van deixar estris. “Tapàvem
els ferits amb mantes i teníem a punt extintors i mànegues per si calia”, diu. “Hi
havia noies –alumnes de l’institut de Barcelona- que estaven atrapats però
estaven bé i que ens deien que rescatéssim primer altres companys que tenien problemes
per respirar. Els tréiem a pols del vagó i després, se’n feien càrrec els
sanitàris. La gent del poble també va col·laborar molt”, recorda.
---
EL RESCAT
Publicat al Setmanari La República 29/11/2019
Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de
Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa,
Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu.
És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La
boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons
destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la
solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable
ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que
gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro
que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata
Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers
no té res a veure amb el d’ara”, explica.
També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues
i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que
no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven
arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També
vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències
allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.
Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia
local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats
bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i
d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències
d’aquelles llargues hores al seu municipi.
La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica
jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero,
de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores
entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat
atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden
ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80.
